Entrevista

“Sense descolonització interna, els Estats Units aniran cap a un escenari d’apartheid d’estil sud-africà”

Ramón Grosfoguel

Sociòleg porto-riqueny

Ramón Grosfoguel.
Ramón Grosfoguel. Autor/a: David Forniès
 “Les independències sempre s’han de posar en context. Els casos de Catalunya i Puerto Rico són radicalment diferents”. Ho diu el sociòleg porto-riqueny Ramón Grosfoguel, que ha dedicat la seva carrera acadèmica a l’estudi de la descolonització del coneixement i del poder i que actualment és professor de Sociologia a la Universitat de Berkeley i també, de manera itinerant al llarg de l’any, en centres universitaris de ciutats d’arreu del món. A Catalunya, hi acudeix regularment des de fa anys. És des d’aquesta perspectiva geogràfica múltiple que es mira l’evolució del procés català, reflexiona sobre l’Amèrica de Trump i arrufa el nas davant del nou referèndum —el cinquè— que se celebra al seu Puerto Rico natal aquest 11 de juny: “Mai no hi ha hagut una proposta descolonitzadora genuïna per part del govern nord-americà”, diu.

Nationalia: A les portes d’un nou referèndum a Puerto Rico, és com a mínim dubtós —i de fet els analistes coincideixen a dir que no resoldrà res— que aquesta votació sigui la definitiva per a resoldre l’estatus de l’illa. Recordem, en tot cas, que després dels quatre referèndums anteriors, l’statu quo sempre s’ha mantingut sense canvis: Puerto Rico no forma part dels Estats Units però depèn del Congrés nord-americà. La població porto-riquenya té alguns drets —el de ciutadania, per exemple— però no d’altres —com ara el d’escollir representants amb veu i vot al Parlament nord-americà. En principi, aquest cop les opcions que es podien triar eren dues (o bé integració de Puerto Rico als EUA com a estat número 51, o bé lliure associació o independència), però finalment en seran tres, amb la possibilitat de votar a favor, un cop més, del manteniment del statu quo. Per què Puerto Rico sempre es troba en el mateix punt? Per què mai no s’avança?

Ramon Grosfoguel: Puerto Rico ha estat una colònia des del principi de l’era moderna. El 1898 va passar de botí espanyol a botí nord-americà. Els imperis no reconeixen el dret a l’autodeterminació dels pobles: no ho feia Espanya —de fet, continua sense fer-ho a la península mateixa— i no ho fan els Estats Units, per als quals la prioritat és que Puerto Rico tingui l’estatus que més els convingui a ells. Per això mai no se soluciona el problema. Caldria matisar i entrar més en detall —i hi tornaré més endavant— però abans voldria dir un parell de mots sobre la història de la relació colonial de Puerto Rico amb els Estats Units, que em sembla important per a contextualitzar.

N: Vostè dirà.

R. G.: Alfred Mahan, que al tombant del segle XX podríem dir que era el geoestrateg en cap dels EUA, va recomanar al govern nord-americà que mantingués Puerto Rico com una colònia —tal com ho havia estat d’Espanya fins llavors— perquè l’illa tenia una localització estratègica molt important. Mahan recomanava usar-la com a base militar per a la protecció del futur canal de Panamà i de la costa est dels EUA. Deia que, per al canal de Panamà, Puerto Rico equivalia a allò que Malta era per a l’Imperi britànic en relació amb la protecció del canal de Suez.

«L'Estat Lliure Associat que té Puerto Rico ni és estat, ni és lliure, ni és associat »

L’illa va quedar en aquesta situació colonial fins al 1952, quan els EUA van reformar l’estatus de Puerto Rico, i es va aprovar això que es diu l’Estat Lliure Associat (ELA), que ni és estat, ni és lliure, ni és associat: de fet, va ser un invent per poder treure Puerto Rico de la llista de les Nacions Unides de territoris colonitzats i convertir-lo en una vitrina simbòlica de les polítiques desenvolupistes dels Estats Units, davant i respecte del model soviètic. A les dècades de 1950 i 1960, Puerto Rico va adquirir una importància enorme: se’n parlava molt, com a model, en els debats sobre el desenvolupament en els camps de l’antropologia, la sociologia, les ciències polítiques... Era un showcase, una imatge de prosperitat!

N: Però...

R. G.: Però tenia trampa. D’un costat, perquè per aconseguir aquesta imatge, el govern nord-americà havia implementat, a Puerto Rico, un programa de neteja massiva de pobres. A la dècada de 1940, la capital de Puerto Rico, San Juan, era una barriada gegantina plena de pobres! Doncs els van oferir feina perquè emigressin cap als EUA, i van acabar vivint en guetos, treballant com a mà d’obra barata en la indústria manufacturera i agrícola de la costa nord-est. De l’altre costat, perquè es va aprofitar per incloure Puerto Rico en els programes federals nord-americans de després de la Segona Guerra Mundial. I això, en dues línies. La primera, cobrint de subsidis aquells que es van quedar a l’illa, cosa que va suposar una gran alça en el nivell de vida dels porto-riquenys. La segona, Puerto Rico va ser el primer laboratori de maquiladores del món: el model passava per atreure inversions foranes que hi instal·lessin indústries intensives en mà d’obra a canvi d’oferir-los incentius i exempcions fiscals, lliure comerç i salaris baixos. Un model que els EUA, després, van exportar a la resta del món: a través del Point Four Program, el departament d’Estat atreia les elits del Tercer Món cap a Puerto Rico, i els pagava estades d’entre sis mesos a dos anys perquè hi veiessin el model en acció i l’imitessin als seus països d’origen. De fet, era un programa d’adoctrinament: la idea era presentar-los una illa on els habitants vivien bé. El que no els explicaven era que abans n’havien expulsat un terç de la població —la més pobra— ni tampoc que els subsidis havien costat milions de dòlars dels fons federals americans: dues condicions que no pots implementar en cap altre lloc.

N: Aquesta planificació econòmica —fet que té un punt de paradoxa, tenint en compte que era l’època del combat ideològic contra el model socialista— va tenir èxit?

R. G.: Molt. Els visitants en quedaven molt impressionats. Va tenir impacte mundial. Així va ser com els EUA van aconseguir el compromís de les elits del Tercer Món d’incorporar els seus països al model de les maquiladores. Un model que després trobarem, per exemple, al nord de Mèxic. De fet, el programa va morir d’èxit: al final, moltes indústries van anar-se’n de Puerto Rico cap a d’altres països del Tercer Món que estaven començant a implantar el mateix model però amb mà d’obra encara més barata.

N: Una deslocalització, que en diríem ara.

R. G.: Una deslocalització industrial massiva. I també va ser massiu l’atur que va provocar, al principi de la dècada de 1970. És un model que no genera cap mena de riquesa, i això es veu en qualsevol lloc del món on s’hagi implementat —per no parlar dels desastres ecològics que ha comportat. El model entra en crisi, per tant, a Puerto Rico, però els subsidis federals continuen fluint, i la gent depèn molt d’aquestes subvencions.

N: En què es concreten, aquests ajuts? Quina dimensió assoleixen, per a la vida diària dels porto-riquenys?

«Si Puerto Rico s’independitzés, es convertiria en una neocolònia nord-americana encara més empobrida »

R. G.: Són subsidis directes a les persones. Per exemple: xecs nominals mensuals en efectiu, teòricament per comprar menjar, i que acaben sent un complement dels seus ingressos. Els van arribar a rebre el 75% de la població! També, fons federals per adquirir habitatges —siguin privats o públics— o per llogar-los. Els darrers anys, tot aquest sistema s’ha deteriorat, però tot i així continua sent important per al sosteniment de la gent. Puerto Rico no té economia pròpia. No hi ha una economia de Puerto Rico, sinó una economia nord-americana a Puerto Rico. Això cal tenir-ho en compte quan es fan comparacions: no té res a veure amb el que passa a Catalunya, on hi ha una burgesia industrial pròpia molt forta, una economia pròpia, un turisme impressionant... Quan sumes i restes, Catalunya perd molt diners en impostos que se’n van cap a l’Estat espanyol. A Puerto Rico és exactament al revés. I per això, les possibilitats d’independència són escasses. O més ben dit: si Puerto Rico s’independitzés, es convertiria en una neocolònia nord-americana de maquiladores on la població encara s’empobriria més: es tallarien els fons federals i s’eliminaria el salari mínim —que ara és el mateix que als EUA—, cosa que previsiblement faria que els costos laborals s’abaratissin per poder atreure inversions. Seria la colònia, però sense els beneficis de la colònia. Així és com ho veu la gent, i per això l’opció independentista —que va tenir un cert auge a la dècada de 1930 però va ser reprimida— no té gaire recorregut.

N: El cas de Puerto Rico és extensible a les altres illes del Carib? Segons vostè, és viable, a la regió, una independència que no només sigui nominal, és a dir, que tingui sobirania política i econòmica real respecte dels Estats Units?

R. G.: Jo he militat durant dècades en el moviment independentista porto-riqueny. Malgrat això, estic obligat a reconèixer que en tot el Carib independent, avui dia, es viu una situació neocolonial respecte dels Estats Units. El poder imperial dels EUA explota i domina la regió sense cap garantia de transferència de riquesa cap als pobles. Es dóna la paradoxa que en les colònies modernes del Carib —és a dir, aquelles illes que encara pertanyen als Països Baixos, al Regne Unit, a França i als EUA— existeix un nivell de vida més alt que no pas en les neocolònies del Carib, que són els estats nominalment independents. El motiu és que en les colònies modernes existeix una ciutadania metropolitana des de la fi de la Segona Guerra Mundial, la qual cosa permet transferències massives de l’estat del benestar metropolità cap als ciutadans de les illes colonials caribenyes. Existeix explotació i dominació de l’imperi, però amb redistribució de riquesa del nord cap al sud, cosa que fa possibles nivells de vida més alts que no pas a la resta de la regió. I això no existia en les velles formes de colonialisme, ni tampoc no existeix sota el neocolonialisme, en el qual avui dia els imperis t’exploten, et dominen i extreuen la riquesa del sud cap al nord sense cap transferència ni de diners ni de recursos del nord cap al sud, cosa que deixa els pobles en situació de pobresa massiva. Això fa que les opcions independentistes en les colònies modernes del Carib no siguin atractives, perquè els pobles saben que si es mouen cap a un estatus d’independència, acabaran sota la dominació neocolonialista dels EUA, amb nivells extrems de pobresa. Aquest és el motiu pel qual, en tot el Carib no independent, els pobles vegin la seva descolonització en relació amb el fet de descolonitzar els imperis des de dins via l’annexió, i no pas via la independència. Tot el Carib independent es troba sota dominació nord-americana, en un estatus neocolonial. Són independències formals que, en realitat, no són viables per als pobles.

Per tant, tornant a la pregunta: no, no existeixen a les illes del Carib possibilitats d’una independència antiimperialista, per motius que tenen a veure amb l’economia i la política neocolonials. El darrer intent va ser el del govern revolucionari del Moviment Nova Joia de Grenada, que va acabar-se el 1983 amb una invasió militar de l’imperialisme nord-americà. Cuba és l’excepció que confirma la regla, perquè va comptar amb el suport soviètic durant la guerra freda. No obstant això, només has de mirar totes les dificultats a què s’enfronta Cuba amb el boicot i l’embargament continuat dels EUA. Per als pobles de les illes no independents del Carib, les seves lluites d’alliberament passen per les lluites per descolonitzar els imperis des de dins. És una mena de lluita diferent a com han estat entesos tradicionalment els processos d’alliberament nacional en altres regions del món. Cal tenir en compte la geografia del Carib. Parlem d’illes petites, amb molt poc poder de maniobra en la geopolítica dels estats i en el mercat mundial. Sent algú que ha militat en el moviment independentista porto-riqueny, no puc deixar de reconèixer que la subalternitat dels pobles de les illes no independents del Carib passa per registres molt diferents a com es va pensar l’alliberament a l’Amèrica Llatina. I això és causat per una història molt diferent i per una economia i política d’accés a l’estat del benestar metropolità que no existeix en el Carib de les independències neocolonials.

N: Tornem a Puerto Rico. Acabada la guerra freda, per què els EUA opten per mantenir tot l’entramat de subsidis a què vostè feia referència, si Puerto Rico ja no els serveix com a vitrina de res?

R. G.: No els serveix de vitrina i perd ús militar. I aquí és on arrenca la narrativa més recent, que és la paralització del tema de l’estatus: l’elit imperial blanca nord-americana vol fer referèndums de descolonització, però a última hora sempre els cancel·la perquè té por que la gent voti a favor de l’annexió. L’elit nord-americana preferiria que Puerto Rico fos un estat independent: li permetria de tallar els costos alhora que hi mantindria la dominació econòmica i l’explotació, que de fet, com ja he dit, és el mateix que fa a la resta dels països del Carib, incloent-hi Jamaica, Haití, la República Dominicana i fins i tot d'altres de l’Amèrica Llatina. Però aquesta opció, els porto-riquenys no la volen. I no és perquè pateixin confusió identitària: la gent sap que és porto-riquenya, no pas nord-americana. Hi ha un nacionalisme cultural molt fort, a Puerto Rico. Però no es tradueix en nacionalisme polític perquè la gent sap que la independència és l’opció de l’elit criolla, l’elit imperial. La gent es fa la reflexió següent: “L’imperi ens va dominar, ens va explotar i ens va deixar sense economia pròpia: doncs ara, que es faci càrrec del desastre”. I per la majoria de la població, “fer-se càrrec del desastre” significa l’annexió.

N: L’estel número 51 de la bandera.

«Un senador porto-riqueny als EUA tindria més poder que no pas un ambaixador porto-riqueny a l’ONU »

R. G.: Si Puerto Rico fos un estat dels EUA, tindria dret a escollir dos senadors. I dos senadors tenen la capacitat de paralitzar el Congrés nord-americà perquè tenen dret de pujar a l’estrada i parlar sense parar —una tàctica que es coneix com a filibusterisme— fins que algú no s’avingui a negociar amb ells. Un senador porto-riqueny dins de l’imperi tindria més poder que no pas un ambaixador porto-riqueny a l’ONU! D’altra banda, Puerto Rico tindria més representació al Congrés que uns altres 25 estats dels EUA. I podria entrar en la lluita per la descolonització interna de l’imperi. La por de l’imperi, avui, és que Puerto Rico es converteixi en un estat dels EUA! Per això, als referèndums, els EUA sempre obliguen a introduir l’opció de l’Estat Lliure Associat, és a dir l’opció colonial, del statu quo: així, impedeixen que l’annexió guanyi.

N: A què es refereix, quan parla de “descolonització interna”?

R. G.: Per mi, un punt d’inflexió van ser les mobilitzacions massives de llatins que van tenir lloc entre març i maig de 2006, les més grans de la història dels EUA. Eren milions i milions d’immigrants exigint drets. Una dècada després, veiem com els blancs nord-americans s’estan convertint ràpidament en minoria demogràfica. D’aquí a vint anys, seran minoria al conjunt del país. A Califòrnia, la majoria ja és llatina. Davant d’això, hi ha tres possibles respostes. La primera és la resposta multicultural liberal: reconèixer que els blancs ja no són majoria demogràfica i, alhora, mirar d’aconseguir que mantinguin el poder. Com es fa? Permetent que l’Estat nord-americà tingui un rostre multicultural, donant un reconeixement identitari superficial a negres i llatins. És com dir: “Et deixo que saltis al teu carnaval, mentre no qüestionis qui mana”.

N: Això és el Partit Demòcrata?

R. G.: Sí. I sectors del Partit Republicà també: l’administració Bush tenia una dona negra envaint l’Iraq i un llatí aprovant les lleis de tortura a Abu Ghraib.

«El 'Let’s make America great again' de la campanya de Trump era, en realitat, 'Let’s make white America great again'. I ho va entendre tothom »

La segona resposta és la del sector supremacista blanc. Donald Trump n’és un exemple. Aquesta tradició entronca amb la història del Ku Klux Klan. Són els que ara estan al poder. Cerquen de resoldre el problema de la decadència dels blancs nord-americans —val la pena recordar que les classes obreres blanques també estan empobrides— per la via d’aturar el creixement de les minories, expulsant milions de persones. La seva idea és la de no esperar que les minories esdevinguin majoria, sinó prendre mesures ara perquè això no arribi a passar. Que els blancs continuïn sent majoria, perquè els EUA —pensen ells— són un país de blancs i per a blancs. El “Let’s make America great again” de la campanya de Trump era, en realitat, “Let’s make white America great again”. I aquest missatge el va entendre tothom. El projecte de Trump és un projecte de supremacia blanca, d’assimilacionisme, amb un retorn a formes de neoapartheid.

N: Però una part del vot llatí va decantar-se per Trump, malgrat aquests missatges. Com ho explica?

R. G.: No van ser la majoria dels llatins —potser un 30%— però sempre n’hi ha que pensen que d’aquesta manera fan un pacte amb els blancs: creuen falsament que, com que ells ja són ciutadans nord-americans, les polítiques de Trump no els afectaran, que només aniran dirigides als immigrants en situació il·legal. El problema és que la política de Trump no és solament contra els immigrants, sinó que és racista contra totes les minories, incloent-hi les persones que en formen part i tenen ciutadania nord-americana. També poden haver pesat les promeses de Trump de creació de molts llocs de treball. En el cas dels negres, se’l van creure menys. No va arribar ni al 10% els negres que el van votar.

N: I les dones? Els comentaris i posicions masclistes del president no són pas cap anècdota. I tot i així, milions de dones el van votar.

R. G.: Sobretot dones blanques. Sap per què? Perquè tenen clar que hi guanyen més apostant pel seu privilegi racial que no pas per la igualtat de gènere. Això, en la història del país, és molt clar, per molt que el feminisme blanc occidental provi de dir una altra cosa: les dones blanques dels EUA sempre s’han ubicat en les posicions més reaccionàries.

«Les dones blanques dels EUA sempre s’han ubicat en les posicions més reaccionàries, per molt que el feminisme blanc occidental provi de dir una altra cosa »

Les dues respostes a la crisi demogràfica blanca a què m’he referit —multiculturalisme liberal i supremacisme— són totes dues racistes, però amb estratègies diferents. La tercera resposta és la que ve des de sota. La que busca posar fi a l’imperi descolonitzant-lo, construint un altre tipus de relacions, tan internes com internacionals. En les mobilitzacions de 2006, això ja estava sobre la taula. I des de llavors, hi ha hagut lluites decolonials de negres, llatins, indígenes nord-americans... que van en aquesta direcció. Es tracta de transformar les relacions de poder de l’imperi, que deixi de ser racista. És un projecte més radical. El segle XXI als EUA es juga entre aquestes dues opcions: o bé noves formes de racisme, o bé descolonització de l’imperi. És més: si no passa això segon, els EUA es mouran ràpidament cap a un escenari d’apartheid a l’estil sud-africà, amb una minoria blanca gestionant el poder polític, econòmic i cultural.

Els porto-riquenys s’insereixen en aquesta lluita, des de dintre, com a part de la descolonització de l’imperi. Un estat porto-riqueny dins dels EUA tindria moltes implicacions, començant perquè seria un estat amb l’espanyol com a primera llengua, un estat llatí. Qui són els subjectes d’aquesta lluita descolonitzadora? Doncs totes les minories que, plegades, s’estan convertint en majoria.

N: Però totes aquestes minories que formaran una majoria no són pas un grup homogeni ni cohesionat. Les dones negres, els indígenes nord-americans, els porto-riquenys, els grups asiàtics en tota la seva diversitat, el col·lectiu LGTBI... Hi ha una varietat enorme d’orígens, de dinàmiques, de lleialtats i d’interessos. Com es pot imaginar que aquesta varietat tan gran pugui sumar-se a un projecte prou sòlid com per trencar l’hegemonia blanca, que de fet dura des de la fundació mateixa dels Estats Units?

R. G.: En primer lloc, no és automàtic que pel fet que les minories administrin el poder ja s’hagi arribat a una situació de descolonització. Ho veiem amb Barack Obama, amb Condoleezza Rice, amb Colin Powell... Les estructures del poder no canvien: una cosa no porta necessàriament a l’altra. Ha d’haver-hi una construcció d’identitats no etnicistes. Històricament, a la identitat nord-americana se li ha donat un caràcter racial: allò nord-americà s’ha associat a allò blanc. Com pensar en un país amb una identitat nord-americana amb moltes cultures, i que no caigui en el multiculturalisme liberal? Aquest és el projecte decolonial, que hauria de ser no pas multicultural, sinó intercultural. La gent mateixa hauria de definir —potser en el marc una nova Constitució— les relacions de poder, la democràcia, l’economia... tot. Evidentment és un projecte a llarg termini.

N: Redefinir les estructures de poder —i especialment les del poder econòmic— en una mena de gran debat nacional sembla un escenari bastant poc probable.

R. G.: Depèn. En una situació de supremacia d’una minoria blanca que es faci cada cop més obsoleta i visible, cada cop serà més insostenible que aquesta minoria controli tots els ressorts del poder i tota la riquesa del país. Pot durar dècades, o fins i tot un segle, però tard o d’hora caurà, com va passar amb l’apartheid que existia al sud dels EUA. I quan passi, tindrà múltiples direccions.

N: Com quines?

R. G.: Pot donar-se una situació de descolonització radical de l’espai, on es transformin les estructures de poder, o pot haver-hi un escenari on siguin les elits de les minories qui ocupin les estructures imperials, sense que l’imperi canviï i amb els blancs nord-americans manant. O encara un altre escenari —que és més difícil però que podria passar— seria que la minoria blanca es fes tan obsoleta que es democratitzés la distribució de la riquesa. I tot això pot passar també sense que l’imperi, en allò global, deixi d’explotar la resta del món: es democratitza a dins, però no pas en les seves relacions exteriors.

N: Fa anys que vostè ve a Catalunya i hi passa temporades. Ha estat testimoni del creixement del moviment independentista i en coneix personalment alguns dels actors. També té relacions amb moviments d’altres nacions sense estat europees. Hi veu potencial descolonitzador? O és només una partida entre europeus i per a europeus?

R. G.: En el cas de Catalunya, jo sí que hi veig un potencial descolonitzador i d’independència molt fort. A diferència de Puerto Rico, Catalunya té una economia pròpia i forta amb la qual pot aixecar-se i crear un estat independent. Anem a pams, però: la independència per se no crec que ens dugui gaire lluny. Si lluites per la independència per tenir de nou en el poder la burgesia catalana i el capital financer, i que l’eventual Estat català s’insereixi a Europa amb les mateixes polítiques neoliberals que ja fa l’Estat espanyol, no hi veig gaire avenç. L’austericidi i la pauperització continuaran.

«En el cas de Catalunya, jo sí que hi veig un potencial descolonitzador i d’independència molt fort. Però cal que el procés es radicalitzi cap a l'esquerra »

A mi, el que em sembla interessant del procés català és que es pugui radicalitzar en una direcció d’esquerres, més progressista que no pas allò que existeix avui sota l’Estat espanyol. Que posi en qüestió les polítiques conservadores de dretes. Jo, aquest potencial sí que l’hi veig. Per exemple: si es fa el referèndum i es guanya, Espanya previsiblement es negarà a atorgar la independència. I la Unió Europea, com que Espanya haurà dit que no, prendrà aquesta mateixa posició. Aquí llavors es podria obrir la possibilitat que Catalunya quedés fora de la UE. I jo no crec que sigui un escenari a témer.

N: Aquest escenari, a Catalunya, l’opinió mainstream o no el contempla, o directament li té pànic.

«No crec que Catalunya hi perdés gaire, sent una república fora del marc de la UE. Cal pensar en un projecte de sobirania catalana de cara al món»

R. G.: Doncs jo crec que no se li ha de tenir terror. El pla A dels sobiranistes catalans és que Europa digui que accepta la independència. Jo això ho veig molt difícil, una il·lusió. Europa és una força conservadora on molts estats també tenen els seus propis problemes de nacions sense estat, i no voldran obrir la capsa de Pandora amb Catalunya. Per tant, cas que Europa digui que no i s’hagi de trencar amb la UE, cal tenir un pla B que estigui ben pensat. Gràcies a la seva economia forta, no crec que Catalunya hi perdés gaire, sent una república fora del marc de la UE. Cal pensar en un projecte de sobirania catalana de cara al món. Fins ara, el sud d’Europa sempre s’ha pensat a si mateix mirant cap al nord i buscant el reconeixement del nord.

N: Aquest anhel també forma part de l’independentisme català. Com a mínim, d’una bona part.

R. G.: També. El gir decolonial, aquí, seria assumir-se com a sud, donar-li l’esquena al nord i abraçar el sud global. Que la independència catalana fos un pas per a l’alliberament dels pobles. Que Catalunya no busqui ser reconeguda pel nord global —cosa que no passarà, perquè el nord, si et vol a dins del seu sistema, t’hi vol subordinat— sinó que pensi i construeixi un pla de sortida on traci polítiques exteriors i de comerç amb la resta de països del món. Això significa realiniar Catalunya geopolíticament amb la Mediterrània en primer lloc i, en segon lloc, amb d’altres països del món: la Xina, Rússia, Sud-àfrica, el Brasil... Pot ser que aquesta transició comporti dos o tres anys difícils, però millor això que no pas passar-se 25 anys de genolls davant d’Espanya. El que no pot ser és que a Catalunya li passi com a Syriza, que no tenia un pla B i va acabar agenollada davant d’Europa i fent la pitjor de les negociacions possibles. Alerta, perquè a Catalunya li podria passar el mateix: claudicar, quedar-se sense sobirania, dominada per l’Estat espanyol i acceptant totes les polítiques neoliberals que s’hi implementen.

Mots clau: Catalunya, colonialisme, Donald Trump, Estats Units, independència, Puerto Rico, Ramón Grosfoguel, referèndum