- L'independentisme txetxè armat de la dècada de 1990 ha deixat pas, ja fa anys, a una insurgència pancaucàsica de signe islamista -l'Emirat del Caucas-, que ara sembla que passa per dificultats. Dins de l'Emirat del Caucas ha sorgit una disputa entre els lleials a l'emir Ali Abu Mukhàmmad Al Daguestani i els que han jurat lleialtat al califa de l'Estat Islàmic, Abubakr Al Baghdadi. Quin és l'abast del conflicte? I quin impacte pot tenir sobre el terreny?

- El nivell de violència de l'Emirat del Caucas va disminuir força el 2014, principalment per dues raons. D'una banda, per garantir la seguretat dels Jocs Olímpics de Sotxi, els serveis secrets russos van actuar contra líders insurgents, molts dels quals van ser assassinats: quan vol, l'FSB sap treballar molt bé. L'altra raó és que, sobretot al Daguestan, nois joves atrets pel gihadisme s'han unit a la lluita armada però no a l'Emirat del Caucas, sinó que se n'han anat a lluitar a Síria. Alguns s'han enrolat a l'Estat Islàmic i d'altres han anat a parar a d'altres grups de nord-caucàsics que combaten a Síria.

És veritat que alguns combatents que, a Txetxènia i al Daguestan, ja tenien disputes anteriors amb Al Daguestani, ara han jurat lleialtat a Al Baghdadi. Però per aquesta mateixa raó ara ja no pertanyen a l'Emirat del Caucas: queden fora del seu paraigua i de les seves xarxes de seguretat.

L'important serà veure què passarà quan tornin els combatents que, tot i haver-se'n anat a Síria, continuen sent lleials a l'Emirat del Caucas: tindran més experiència, diners i armes. Si els serveis secrets russos treballen bé, ho podran parar en bona mesura. Altra cosa es que per desídia o pels seus interessos els convingui tenir una zona inestable.

- Aquests interessos d'inestabilitat també són els del president txetxè, Ramzan Kadírov, ferm aliat del Kremlin i del president rus, Vladímir Putin?

- Si a Txetxènia tot estigués calmat, Kadírov no seria necessari, seria prescindible. I això, òbviament, a ell no l'interessa. Vol continuar sent el garant que Txetxènia està sota control.

- Amb mà de ferro. Però ara circula una teoria que fa així: a Moscou, mantenir la situació actual de repressió a Txetxènia li costa molts milions de rubles, i com que el preu del petroli ha baixat significativament -i de la venda del petroli Rússia en treu molts beneficis-, la posició de Kadírov està en perill. És una teoria plausible?

Els rubles sempre els podran treure d'una banda i posar-los en una altra. Ara mateix, a Rússia, estan havent-hi retallades en hospitals. Les prioritats són les que són, i es podran continuar enviant diners a Txetxènia per a mantenir el sistema.

- Com podria caure Kadírov, doncs?

- Si Putin també caigués.

- Això no sembla probable a curt termini.

- No. Un altre assumpte és que algú (els insurgents, o algun enemic personal) assassinés Kadírov. Llavors el problema seria qui el substituiria. Crec que ara per ara, aquest substitut no existeix.

- Fins a quin punt és cert que Kadírov és l'amo del Caucas, com diuen alguns crítics amb ell i amb l'estratègia del Kremlin?

- No estic gens segura que Kadírov sigui l'amo del Caucas. El Kremlin ja té prou visió com per a no permetre que controli tot el Caucas. A Txetxènia sí que fa el que vol, però no a l'entorn. Iunús-bek Ievkúrov, president d'Ingúixia -una república veïna de Txetxènia i més petita-, li ha parat els peus més d'un cop, i ha tingut enfrontaments verbals importants amb ell.

- Com funcionen les coses a Ingúixia?

- En relació amb la insurgència, Ievkúrov té una estratègia completament diferent de la de Kadírov. A Ingúixia hi ha una comissió que s'encarrega de mantenir un diàleg amb els insurgents, alguns dels quals fins i tot es reintegren a la vida civil. Això està funcionant molt bé. El 2008 i el 2009 Ingúixia era el punt més calent del Caucas només per darrera de Txetxènia; ara és de les repúbliques més pacificades gràcies a aquesta visió estratègica de Ievkúrov.

- Dius, però, que el poder de Kadírov sí que és molt gran dins de Txetxènia.

- Arreu del nord del Caucas, hi ha dos tipus de cossos de seguretat: el federal i el local. Arreu menys a Txetxènia. Formalment, els seus cossos de seguretat depenen de Moscou però en realitat, se subordinen única i exclusivament a Kadírov. Això vol dir que per al Kremlin és molt més fàcil canviar qualsevol altre cap de república.

Per exemple, el gruix dels cossos de seguretat daguestanesos no depenen del president del Daguestan, sinó de Moscou. En canvi a Txetxènia, si el Kremlin substitueix Kadírov i a ell no li sembla bé, hi ha 20.000 homes armats que no depenen del Kremlin ni necessàriament li juren lleialtat. És com un exèrcit privat que a Kadírov li han permès d'organitzar. I molts són combatents reciclats.

- Combatents de quan?

- De les dues guerres txetxenes de la dècada de 1990, que havien lluitat al bàndol txetxè.

- Eren independentistes.

- Sí. Kadírov també ho era, durant la primera de les dues guerres.

- Els txetxens han abandonat els anhels d'independència?

- Hi ha de tot, però majoritàriament diria que continuen sent independentistes. Sí que és cert que, quan vaig ser a Txetxènia, vaig trobar un discurs molt diferent respecte a aquesta qüestió entre homes i dones: els homes estaven més interessats a parlar de política i d'una futura Txetxènia independent, mentre que les dones mantenien un discurs més aviat de rebuig a la independència, posant molt per davant la pau, l'estabilitat i la protecció per a les seves famílies.

- I a escala governamental, quina és la posició respecte de la independència?

- És un tema que no tothom comenta obertament. La línia oficial sempre és dir que els txetxens volen ser russos i que no es volen separar de Rússia. Però en una visita a Txetxènia, gent propera a Kadírov, off the record, em van reconèixer que ni tan sols ell vol estar amb Rússia. Em deien que Kadírov ara està fent temps perquè el poble txetxè es pugui recuperar [de les guerres] i, d'aquí a uns anys, tornar a intentar la independència. De fet, Kadírov és lleial a Putin, no a Rússia.

- Què vols dir amb això?

- Els txetxens tenen molt interioritzat el concepte de l'honor i de la lleialtat. Kadírov això ho té molt present envers Putin, però no pas envers [el primer ministre rus i expresident] Dmitri Medvédev, per exemple. Si la persona de referència al Kremlin canviés, Kadírov podria argumentar que la seva lleialtat no era cap a Rússia, sinó cap a Putin.

- Com són les persones que envolten Kadírov?

- A Txetxènia vam conèixer gent que treballava amb ell però que no se sentia gens a gust ni amb el tracte de Kadírov, ni amb les seves polítiques. Kadírov de vegades surt a la televisió amb els seus ministres i els esbronca, els humilia. Per a un txetxè això és gravíssim, pot arribar a ser causa d'un assassinat d'honor. Tenir al teu cercle proper gent que està tan malament amb tu no és sa. I pot ser que algú que ho tingui tot perdut decideixi endur-se'l per endavant.

L'entorn de Kadírov s'ha d'entendre com una figura de cercles concèntrics. Té un nucli dur absolutament lleial, que es beneficia econòmicament de la seva posició i que gaudeix d'impunitat total, però a mesura que te n'allunyes, aquesta lleialtat i les oportunitats es van difuminant.

- Arran de l'assassinat de Borís Nemtsov, la pista txetxena torna a estar en primera línia. Recentment s'ha produït la detenció d'alguns, sospitosos de ser els autors de la mort del líder opositor. En quina mesura és versemblant que els txetxens, de nou, siguin culpables d'un assassinat a Rússia?

- Poc després de les detencions, era conegut que un dels detinguts, el tinent Zaür Dadàiev, feia 10 anys que formava part del batalló txetxè Sever, controlat directament per Kadírov. Dadàiev era subcomandant del batalló, i havia estat condecorat amb una Medalla al Valor.

És la primera vegada que algú tan proper al president txetxè és detingut a Rússia. Això és nou. I em fa pensar dues coses: d'una banda, que Dadàiev realment sí va tenir un paper real en l'assassinat, possiblement en fos l'executor. Si haguessin volgut fer servir un cap de turc, haurien triat algú -potser també txetxè- molt més desconegut.

I segon, per què ha estat detingut algú tan proper a Kadírov? Possiblement perquè a algú l'interessava que això se sabés... No m'estranyaria que darrere d'aquest assassinat, i de la detenció de Dadàiev, hi hagi tot un entremat de pugnes entre cossos de seguretat federals i homes de Kadírov que volen convertir-se en peces fonamentals al Kremlin.

- I la versió oficial que Nemtsov va ser assassinat per haver donat suport a Charlie Hebdo en l'afer de les caricatures sobre Mahoma?

- Hi ha moltes fissures. Es fa difícil de creure que la hipòtesi que Dadàiev decidís assassinar Nemtsov pel seu compte després que aquest, suposadament, fes comentaris ofensius contra els musulmans després de l'afer Charlie Hebdo. Nemtsov era bastant moderat en el seu discurs sobre l'islam, i en l'esfera política russa és fàcil trobar comentaris molt més ofensius cap als musulmans que no pas els que Nemtsov hagi pogut fer. Si hagués estat un crim motivat per l'odi religiós, Nemtsov no hauria d'haver-ne estat la víctima.

A més a més, no ho oblidem: Dadàiev no és un gihadista. És més, la seva principal tasca dins el batalló Sever és lluitar contra els islamistes radicals de l'Emirat del Caucas. Seria una contradicció que ell hagués actuat d'aquesta manera.

--Un altre focus de conflicte a l'esfera exsoviètica és Ucraïna. Al Donbàs està vigent un alto el foc -Minsk-2- que, no obstant això, ha estat violat en diversos indrets: Debàltseve, Donetsk i l'entorn de Mariúpol, principalment. Tenint en compte que ja hi ha hagut un alto el foc anterior -Minsk-1- que no s'ha respectat, fins a quin punt és plausible que en realitat els rebels prorussos no tinguin intenció d'aturar els combats sinó, al contrari, anar avançant fins a ocupar una franja que connecti el Donbàs amb Crimea? Aquesta teoria és compatible amb la que propugna que, a Rússia, el que li interessa no és l'annexió de Donbàs sinó l'aparició d'un nou conflicte congelat a l'estil de Transnístria, a Moldàvia?

- La intenció d'arribar a un conflicte congelat la veig evident: l'objectiu de Rússia mai no ha estat annexar-se el Donbàs, sinó deixar-lo dins d'Ucraïna per a poder desestabilitzar-la i influir en la seva política exterior, per tal que Kíev no avanci ni cap a la integració a la UE ni a l'OTAN.

Els passos endavant de les milícies prorusses no han trobat oposició seriosa per part de l'exèrcit ucraïnès -que tampoc en té la capacitat- ni dels suposats aliats d'Ucraïna. El corredor de Crimea és secundari, i en tot cas dependrà de si Rússia veu que pot aconseguir-lo sense que hi hagi gaires conseqüències. Aleksandr Zakhàrtxenko, primer ministre de la República Popular de Donetsk, sempre ha dit: "Mariúpol naix" ["Mariúpol és nostre", en rus]. Però crec que la seva capacitat d'independència i de decisió és mínima: per molt que digui o deixi de dir, qui mana és un altre.

Sense suport de Rússia, els rebels del Donbàs duren quatre dies. Això ja va quedar palès l'agost de 2014: els rebels estaven a punt de perdre davant les forces ucraïneses i si no hagués estat per la intervenció directa de tropes russes -oficialment de vacances-, la guerra s'hauria acabat.

- Vols dir que el suport rus és tan fonamental? Els líders de la República Popular de Donetsk i de la República Popular de Luhansk afirmen que la seva revolta beu d'un moviment amb un suport popular molt ampli.

- És veritat que, abans del Maidan, hi havia un equilibri fràgil entre una identitat més nacionalista ucraïnesa i una identitat més russa dins d'Ucraïna. I això, el post-Maidan ho va trencar. Amb el derrocament de Ianukòvitx i la pujada del nou govern, part de la població de l'est d'Ucraïna va pensar que a Kíev s'hi havia establert un nou govern que no els representava, i que Ucraïna viraria cap a una opció geopolítica (cap a occident) que no els convenia. A més a més, temien alguns elements de l'ultradreta que ara seien al govern i que poden retallar-los drets lingüístics. Tenien un sentiment lògic de greuge. Bona part de la població estava molesta i protestava legítimament. Però qui va començar la lluita armada van ser Ígor Strelkov i Aleksandr Borodai, dos moscovites. Strelkov és un coronel de l'FSB, reconegut per ell mateix. La insurgència va ser organitzada, coordinada i encoratjada per gent enviada des de Moscou.

Quan vaig ser a Moscou darrerament, vaig parlar amb Pàvel Kaniguin, un dels principals periodistes russos que treballen a Ucraïna, i li vaig demanar quin percentatge de milicians del Donbàs són locals i quin són de fora. Em va dir que els locals eren un 30% i els forans -la majoria russos- eren un 70%. Altres periodistes, espanyols que han estat allà, m'han confirmat aquestes xifres. No només això: el comandant d'una unitat rebel prorussa, Arseni Pàvlov, àlies Motorola, que és rus, es queixava fa poc que els russos van al Donbàs a lluitar i mentrestant la gent del Donbàs se'n van de refugiats a Rússia -i, a més, cobrant.

- Aquest 70% de forans són civils, militars...?

- N'hi ha de civils voluntaris, voluntaris amb base militar, mercenaris i soldats de vacances.

- De vacances?

- Tècnicament sí. Molts són soldats de lleva a qui fan signar un document segons el qual passen a ser kontràktniki, és a dir, que tenen un contracte amb l'exèrcit. Llavors els donen una excedència i és quan els envien al Donbàs. A alguns els paguen i a d'altres no. Aquestes són sobretot informacions del Comitè de Mares de Soldats, una ONG que està denunciant aquestes pràctiques.

També hi ha xarxes de veterans, de spetsnaz, de cosacs... que hi envien homes. N'hi ha d'extrema dreta, de grups imperialistes russos...

- I nostàlgics de la Unió Soviètica, n'hi van? En un article que vas escriure amb Abel Riu a Cercle Gerrymandering dèieu que entre els voluntaris europeus que van a lluitar a favor de la República Popular de Donetsk i la República Popular de Luhansk n'hi ha tant d'extrema dreta com d'extrema esquerra. Aquest esquema es reprodueix amb els voluntaris arribats des de Rússia?

- Si són nostàlgics de l'URSS, ho són de l'URSS com a imperi. Igual que Putin, enyoren l'URSS com un vast espai sota l'hegemonia russa. Molt pocs ho són en el sentit de projecte d'esquerres. Hi ha un increment de la visibilitat de la idea imperial, a Rússia.

En una entrevista recent, a Strelkov li van fer notar que era curiós que anteriorment ell hagués lluitat a Txetxènia contra els separatistes i ara, en canvi, combatés al Donbàs a favor dels separatistes. Va negar que fos una contradicció perquè ara, deia ell, els separatistes són els governants de Kíev, que li volen prendre a Rússia un territori que sempre ha estat rus. Aquesta idea cada cop és més present en la societat russa: que Ucraïna, com a país, no ha existit mai, que és una extensió de Rússia, i que Rússia té tot el dret de recuperar-la. Fins i tot n'hi ha, com Serguei Glàziev, assessor de Putin, que diuen que ja ens trobem a la Quarta Guerra Mundial.

- A la Quarta Guerra Mundial? I la Tercera?

- La Tercera Guerra Mundial va ser el desmembrament de l'URSS. Ara som a la Quarta Guerra Mundial: segons Glàziev, els Estats Units volen l'hegemonia mundial i, per tant, necessiten afeblir Rússia. I el camp de batalla on ha començat aquesta lluita és Ucraïna.

Un altre exemple d'ideòleg que abans era marginal però a partir de la crisi amb Ucraïna ha esdevingut mainstream és el feixista Aleksandr Duguin: apareix sovint al primer canal de televisió i els seus llibres estan entre els més venuts de no-ficció. I aquest tipus de discurs, malauradament, és el que està penetrant entre la població russa avui.

David Forniès