Notícia
Sortir de la UE? Les experiències d'Algèria, Grenlàndia i Saint Barthélémy
Tres territoris han abandonat la Unió o la CEE en els seus 60 anys d'història, però cap d'ells no era un estat membre · El Tractat de la UE consagra el dret de qualsevol membre a sortir-ne
1962. Algèria s'independitza de França
Els Acords d'Evian de 1962 entre el Front d'Alliberament Nacional (FLN) i el govern francès van posar punt final a la guerra d'independència d'Algèria, iniciada vuit anys abans. A diferència d'altres excolònies, la costa algeriana estava organitzada en departaments i, per tant, era part integrant de la República Francesa. Des de 1957, per tant, formava part de la CEE, tot i que amb un estatus especial. Cinc anys després, Algèria va abandonar la Comunitat de facto i, curiosament, les relacions oficials entre la CEE i el nou país no es van revisar fins a anys després. A més a més, tot i haver perdut una part del seu territori, França va poder mantenir la mateixa representació que tenia abans de la independència d'Algèria (36 membres, igual que Alemanya Occidental i Itàlia) a l'Assemblea Parlamentària Europea (l'embrió de l'actual Parlament Europeu).
1985. Grenlàndia abandona la CEE
Com a comtat danès que era, Grenlàndia va incorporar-se a la CEE en el mateix moment que ho va fer Dinamarca, el 1973. L'any abans, la població danesa havia votat a favor (63%) a favor d'entrar al club comunitari. Els grenlandesos s'hi havien mostrat àmpliament contraris (70%), però van haver de plegar-se a la decisió majoritària dels seus conciutadans danesos. Quan el 1979 Grenlàndia va rebre l'autogovern intern dins de Dinamarca, van incrementar-se les pressions perquè es tornés a celebrar un referèndum sobre la pertinença o no a la CEE. A banda de la qüestió purament democràtica, a Grenlàndia hi havia malestar pel fet que els vaixells d'altres països de la CEE poguessin pescar en aigües grenlandeses -la pesca és un pilar fonamental de l'economia illenca. El 1982 es va celebrar el referèndum, i el 53% dels votants van expressar-se a favor d'abandonar la Comunitat, cosa que es va fer efectiva el 1985. L'abandonament de la CEE va incloure un acord pel qual els vaixells europeus podien continuar pescant a Grenlàndia a canvi d'un pagament anual. Si Grenlàndia -com sembla que passarà en algun moment del futur- s'independitza de Dinamarca, caldrà revisar aquest acord.
2012. L'illa caribenya de Saint Barthélémy surt de la UE
Saint Barthélémy, una petita illa caribenya, formava part de la UE perquè depenia de Guadeloupe, una regió d'ultramar francesa. Les regions d'ultramar són considerades parts integrants de la UE i, de fet, apareixen al mapa que hi ha imprès en tots els bitllets d'euro. El 2007, però, els illencs de Saint Barthélémy van votar a favor de separar-se de Guadeloupe i, posteriorment, el govern de Saint Barths -com també és conegut el territori- va demanar a França que revisés la relació de l'illa amb la UE. L'acord final va ser la retirada de Saint Barthélémy de la Unió i la seva entrada a la llista de Països i Territoris d'Ultramar (PTU). Els PTU tenen un estatus peculiar: els seus ciutadans també ho són de la UE, però els seus territoris no en formen part. Es tracta, en tots els casos, de dependències o autonomies de quatre estats membres: França, els Països Baixos, el Regne Unit i Dinamarca -aquí trobem el cas de Grenlàndia després de 1985.
2016: el Regne Unit vota sobre si roman a la Unió
Les enquestes més recents diuen que no, que la majoria de ciutadans britànics volen quedar-se dins de la UE. També és cert, però, que a mitjan 2015, quan la crisi dels refugiats ocupava les primeres pàgines dels diaris, els sondejos apuntaven que el "no" a la UE estava en condicions de guanyar el referèndum. Per tant, és previsible que el resultat de la votació del 23 de juny depengui en part de l'evolució d'aquesta qüestió -i de la política interna del Regne Unit- durant els propers mesos.
En qualsevol cas, el Regne Unit -i tots els altres països- té el dret d'abandonar la UE quan ho consideri oportú. D'acord amb l'article 50 del Tractat de la Unió Europea, "qualsevol estat membre podrà decidir, de conformitat amb les seves normes constitucionals, retirar-se de la Unió". Si la decisió de retirar-se és ferma, la UE i l'estat membre que se'n va han de celebrar un acord sobre "la forma de retirada, tenint en compte el marc de les seves relacions futures amb la Unió".