Notícia
Sis dones indígenes al cor de la resistència al 'fracking' a l'Argentina
És d'hora un matí de març de 2015, i la lamgen Chela ("germana", en la llengua mapudungun) s'acomiada, em dóna alguns pots de melmelada per a la meva mare, i em transmet un missatge mentre me'n vaig: "Sé que no la conec, però digues-li 'hola' a ta mare de part meva, d'acord?". Uns minuts abans li havia dit que la melmelada que estava preparant és bona per a alleujar el reumatisme, del qual ma mare pateix. Chela estava preparant aquesta melmelada casolana molt d'hora mentre esperàvem que el logko Albino (una autoritat maputxe) em recollís per a una visita a Campo Maripe, a la província argentina de Neuquén. La comunitat es troba situada al damunt de l'objectiu de prospecció, o play, d'hidrocarburs no convencionals més gran de fora de l'Amèrica del Nord, coneguda com a Vaca Muerta. És la zona més afectada per la fracturació hidràulica, o fracking, i està envoltada per altres comunitats maputxes que han estat patint la contaminació de la indústria del petroli convencional durant dècades.
Uns quants mesos després de la meva visita, el 28 de juliol, em vaig trobar a les xarxes socials la fotografia de Chela encadenada a un equip de perforació. La primera cosa que em ve al cap quan veig la seva cara a la imatge és el seu bonic gest aquell matí, el regal i les paraules per a una altra dona que ni tan sols coneix: "Sé que no la conec, però digues-li 'hola' a ta mare de part meva, d'acord?".
Chela està encadenada a un equip de perforació amb unes altres dues dones de la comunitat. Tres dones maputxes encadenades a una màquina propietat dels EUA en un territori indígena pres per l'Estat argentí en una aliança permesa pel capitalisme, que avança amb força renovada, i que està validada per tots els nivells governamentals, sobre el cadàver de tractats morts. El primer dels quals, la Convenció 169 de l'Organització Internacional del Treball, ratificada per l'Argentina el 2000. I el segon, una llei nacional per a l'estudi de terrenys de terres indígenes, els resultats de la qual insisteixen a ignorar els governs d'abans i els d'ara, atès que demostren la presència ancestral de la comunitat en aquesta terra. Finalment, un assoliment significatiu el 2014: el govern de la província, després de més d'una dècada sense donar cap estatus legal, reconeix legalment Campo Maripe com a comunitat maputxe. No obstant això, com s'ha dit abans, es nega a validar l'estudi dels terrenys. Els membres d'aquesta comunitat mai no han estat consultats sobre què ha de passar a la seva terra. L'activitat extractiva és il·legal, però perfectament possible.
Chela és una de les sis germanes de Campo Maripe, amb Josefa, Susana, Martha, Celmira i Mabel. L'únic home de la família, Albino, és el lonko de la comunitat, l'origen de la qual són aquests set germans, i que es composa d'unes 35 famílies. El maputxe és un dels 40 pobles indígenes que habiten en territori argentí. Sobretot estan situats a la regió de la Patagònia, específicament a les províncies de Neuquén, Chubut i Río Negro, però també a La Pampa, Mendoza i Buenos Aires. Com una nació l'existència de la qual és anterior a la creació de l'Estat, hi ha diferents grups maputxes a banda i banda de la serralada dels Andes. A banda i banda han estat víctimes d'un genocidi, tant per part del naixent Estat argentí, començant el 1878 (una massacre coneguda com "la Conquesta del Desert") com per part de l'Estat xilè (on el procés és conegut amb l'eufemisme de la "Pacificació de l'Araucània"). Per tant, és fonamental tenir en compte la història recent de resistència d'aquest poble. Memòries que ressusciten cada dia, ben entrat el segle XXI, gràcies als "reajustaments del neoliberalisme" (Mantovani, 2015), que fan que els governs conservadors i progressistes semblin similars en alguns aspectes. Aquests "reajustaments" duen el mètode de l'acumulació per despossessió a territoris on abans no havia pogut penetrar amb renovada violència. Com apunta el periodista argentí Darío Aranda, aquests territoris són, en molts casos, terres indígenes.
Des de l'anunci de l'Agància d'Informació Energètica dels Estats Units el 2011 segons el qual la formació de Vaca Muerta és el jaciment d'hidrocarburs no convencionals més important de l'Amèrica Llatina, i fins a la instal·lació dels primers equips de perforació a Campo Maripe el 2013, tot es va simplificar per a permetre la despossessió i per a atreure el capital estranger. Una sèrie de lleis i de decrets van lliurar el territori d'una forma que evidencien la mentida del discurs de l'anterior govern sobre la "sobirania energètica".
Camins aplanats
Dos anys abans de la meva visita, la fotografia era la mateixa. El juliol de 2013, els mitjans que cobrien el que passava al sud de l'Argentina mostraven aquestes lamgen en la mateixa situació, encadenades a una torre de perforació, protestant contra l'acord que el govern provincial i la companyia nacional de petroli, YPF, havien signat amb Chevron aquell mateix dia. La notícia va córrer per tot el país, bàsicament amb un to positiu, lloant la descoberta de nous recursos que durien progrés i autosuficiència al país. Alguns hi vam veure quelcom de diferent: abús d'un costat, lluita de l'altre. I una majoria de dones, d'aquesta i d'altres comunitats maputxes, als fronts de batalla de la resistència juntament amb el logko i les organitzacions aliades, com la Multisectorial contra la Hidrofractura. Com era possible de signar un acord amb una companyia multinacional que tenia un registre tan negatiu al nostre continent? Bé, els camins aplanats.
Però com es van posar aquestes dones en risc, encadenades a les torres i a les barricades, protegint la seva terra? Hauria de ser una novetat, per a nosaltres? María Piciñam, werken (portaveu) de Lof Newen Mapu i coordinadora del Centre d'Educació Maputxe Norgvbamtuleayiñ, explica:
"Quan érem un poble lliure, les dones maputxes tenien un rol de lideratge com a dipositàries del coneixement maputxe; particularment, el rol d'ensenyar era dut a terme per les dones. Avui, el rol de les dones s'està visibilitzant de nou després de la invasió i de la imposició d'una altra cultura, d'una altra educació. I després de la subjugació brutal del masclisme que hem patit com a societat en general, que també ens ha afectat com a poble maputxe. El rol d'educadores, l'estem recuperant. Estem arribant a entendre que no només som mares, sinó les primeres transmissores del coneixement, i també les últimes."
I afegeix:
"Nosaltres, les dones, sempre hem estat implicades en la política maputxe, en temps de llibertat, en temps de repressió, i avui dia. L'única cosa que canvia és el context. Avui pots veure més dones maputxes que són portaveus, i hi ha un munt de dones que són caps de les seves comunitats."
Dones, natura i extractivisme
Per al poble maputxe, així com per a d'altres pobles indígenes, els homes i les dones estan amb la natura: tan sols som una força més de la biodiversitat, ni superior ni inferior. Per tant, en la seva cosmovisió, i en oposició clara a la lògica del capitalisme, no hi ha divisió entre la natura i la societat. El la llengua mapudungun (literalment, "la llengua de la Terra"), no hi ha un concepte equivalent al de "recursos".
"'Recurs' no existeix en la nostra llengua perquè, en primer lloc, quan érem lliures i vivíem amb i en la natura, el nostre estil de vida era racional, i ningú no havia d'acumular menjar, ningú no havia de collir o prendre més del que necessitava", diu María. Expulsades de terres fèrtils durant dècades de despossessió, les comunitats no poden dur a terme la seva vida com de costum; no podem existir si no estan al seu territori, i si no tenen l'autonomia necessària per a exercir els seus drets. En aquest sentit, el respecte pels drets de les dones indígenes no és possible tampoc si els seus drets col·lectius com a comunitat no són respectats.
Així com que no hi ha superioritat de la societat (homes i dones) sobre la natura, tampoc no hi ha jerarquia entre homes i dones: "No podem parlar de l'autonomia de les dones sense l'autonomia dels homes. Defensem un dret complementari. La dualitat de gènere i de generació dins de la nostra filosofia com a poble és el que fa de nosaltres un poble real, i per sobre de tot, veritables subjectes de dret", diu María.
"Afirmem amb molt d'orgull que la dona té un rol específic, perquè cadascuna de nosaltres aspira a ser una kvme che, una persona recta, en el transcurs de les nostres vides."
Això no significa pas que no hi hagués pràctiques opressores masculines contra les dones dins del poble maputxe, però la seva filosofia contenia les regles necessàries perquè la comunitat mateixa recuperés l'equilibri trencat, causat per aquell individu, mitjançant càstigs diversos. Són regles que s'estan recuperant en el present.
Podríem dir que la dona indígena és una triple víctima -sent una dona, una treballadora i una indígena- de la contaminació i de l'estil de vida al qual obliguen els projectes extractius en la seva terra. És necessari comprovar sobre el terreny el patiment de què parlen. Pel que fa a Campo Maripe, María diu:
"Nosaltres les dones som avui dia més vulnerables a les malalties relacionades amb la contaminació. A Lof Maripe, per exemple, el 90 per cent de les dones estan malaltes. La majoria tenen càncer. Hi ha problemes d'ossos, problemes diversos, i la gent que està més malalta són dones".
L'aigua i l'aire contaminats, l'estrès pel conflicte contant, l'extenuació causada pels les accions directes de resposta als atacs per part de les autoritats estatals i de les corporacions, i la incapacitat de dur a terme plenament el seu pla de vida maputxe, són una combinació devastadora.
Una de les lamgen, Celmira, va morir fa pocs mesos. El càncer de pit la va fulminar. Quina mena de qualitat de vida és possible quan hom coexisteix tant amb la pol·lució com amb l'amenaça constant de nous abusos? No obstant això, en el seu rol complementari al dels homes, són les dones qui veiem encadenades a les torres en diferents accions de protesta; veiem les dones, al costat d'Albino, a les taules de negociació; les veiem encadenades a les barricades, blocant carreteres a la ruka (casa) que s'usa com a lloc de vigilància per a controlar l'entrada dels cotxes de la companyia (perquè un empresari de la zona els ha impedit d'entrar a la seva pròpia terra). Les podem veure en cada protesta, amb tantes altres dones indígenes i no indígenes; també intentant parlar amb els diferents bàndols implicats en el conflicte, incloent-hi els treballadors d'una companyia privada de seguretat, que els impedeix de moure's lliurement per la seva terra, assegurant-se que la llibertat és un altre actiu propietat de la companyia.
Els ecofeminismes en les seves variants més àmplies (el clàssic, l'espiritual, el llatinoamericà, el constructivista, etc.) miren d'explicar la relació entre les dones i la natura, i el rol de les dones en la lluita contra l'extractivisme. Sigui quina sigui la teoria que més ens agradi, no podem negar que històricament, la racionalitat mecanicista associada amb la masculinitat sempre ha estat considerada positiva i superior als valors oposats, i no racionals, que estan més connectats amb els sentiments, amb la Terra, amb tenir cura de la vida.
En aquest sentit, les dones indígenes i la natura estan lligades per una força molt més forta que la que podria vincular la dona d'una cultura occidental dominant a la natura. Per això es podria dir, com s'ha esmentat abans, que la dona indígena pateix una triple discriminació. La història no ha fet cap intent per a visibilitzar-les. Avui hi ha altres eines, i ocultar-les és més difícil: lluiten tant com ho feien ahir, s'empoderen, i amb els seus aliats s'apoderen de les eines necessàries per a fer sentir les seves veus. I tot això, mentre recuperen la llengua de la Terra.
Va ser Celmira qui em va parlar de les memòria que tenia de la seva àvia, i el que suposa recuperar una identitat i una llengua. Pensaven que la ñaña era muda, o que no sabia parlar bé, atès que la sentien pronunciar una llengua indesxifrable per les muntanyes mentre duia a terme una cerimònia maputxe, potser per a demanar que plogués. Recorden quan, de nit, els renyava si encara estaven llevats quan el sol ja s'havia post: s'havia de deixar la llenya per a demà, el carbó calent s'havia de cobrir amb terra perquè l'endemà hi tornés ha haver foc. Crec que no cal repetir-ho, però per si de cas: "Deixa per a demà", com acostumava a dir ella, que no és el mateix que acumular. Això són les dones i la natura, en el procés de tenir cura de l'equilibri necessari, les dones transmetent coneixement:
"Mantenint viu el kimvn (coneixement tradicional), un actor essencial i capdavanter és la dona maputxe. La recuperació i el reforçament de l'educació autònoma maputxe principalment per part de les dones com a generadores de vida és el que les converteix en les primeres transmissores del kimvn, que crea les condicions sota les quals la seva gent pot exercir el kisugvnewvn (autonomia)."
La dona indígena, com totes les dones, certament pot ser un actor clau en la resistència contra l'avanç de pràctiques extractives cada cop més brutals. Com aquestes sis dones, n'hi ha milers a l'Amèrica Llatina que s'arrisquen plegades amb aquelles que gosen imaginar-se altres formes de vida que superin l'explotació capitalista de la gent i de la natura. Formen un lligam fort que ens pot vincular, a través del temps, a pensar en un demà basat en la memòria dels pobles -com per exemple els ensenyaments de l'àvia Maripe-, fins i tot sense haver-se de conèixer o de pertànyer a la mateixa cultura, com mostren les paraules de comiat de Chela.
Moltes gràcies a María Piciñam del Lof Newen Mapu per l'entrevista; a la Confederació Maputxe de Neuquén, Lof Newen Mapu i Campo Maripe per la seva hospitalitat; al treball fonamental de tothom a l'Observatori Petrolier Sur (Opsur), especialment a Martín Guillermo Álvarez i Hernán Scandizzo; a Mapuexpress, Lorena Riffo, Felipe Gutiérrez Ríos, Lefxaru Nawel i Darío Aranda.
*Nancy Piñeiro Moreno és una traductora i intèrpret argentina dels camps científic i tècnic, especialitzada en Humanitats. Actualment duu a terme una recerca sobre la lluita de la comunitat de Campo Maripe.
(Aquest article ha estat republicat des d'IC Magazine, publicació en línia amb qui Nationalia té un acord de col·laboració. Traducció de l'anglès al català per David Forniès, Nationalia.)