Notícia

Activistes i entitats no es donen per vençuts en l'escàndol de l'esterilització forçada de dones indígenes al Perú

La fiscal Marcelita Gutiérrez entén que no hi ha proves concloents per qualificar de crims contra la humanitat els fets del període 1996-2000

Una dona indígena.
Una dona indígena. Autor/a: Geraint Rowland on flickr
Per Shena Cavallo*. "Una infermera em va posar en una llitera i em va lligar de peus i mans", diu Sabina Huillca. "Els vaig demanar que em portessin la meva filleta, però en lloc d'això em van anestesiar. Quan vaig despertar, el doctor m'estava cosint l'estómac. Vaig començar a cridar, sabia que m'havien esterilitzat."

Al Perú, durant el mandat d'Alberto Fujimori, 272.000 dones i 22.004 homes van ser esterilitzats entre 1996 i 2000 com a part del Programa Nacional de Salut Reproductiva i Planificació Familiar. La majoria d'aquests homes i dones eren indígenes, pobres, i vivien en zones rurals. Suposadament, l'objectiu del programa era eradicar la pobresa mitjançant taxes de natalitat més baixes, però han anat apareixent proves al llarg dels anys que es va tractar d'una coerció i una violació descarada dels drets reproductius.

Més de 2.000 dones han testimoniat que els metges van dur a terme les intervencions en contra de la seva voluntat. En molts casos, les dones no dominaven prou l'espanyol com per entendre allò que estaven consentint i, en alguns casos, els facultatius ni tan sols van seguir el protocol per obtenir el seu consentiment amb coneixement de causa. Algunes dones han relatat històries en què els metges els oferien diners perquè acceptessin la intervenció o les intimidaven amb amenaces o violència. Algunes dones van morir de resultes de la intervenció i d'altres pateixen encara avui complicacions greus.

El mes de juliol, la fiscal Marcelita Gutiérrez va decidir de desistir de presentar càrrecs per crims de lesa humanitat contra l'expresident Fujimori i diversos responsables del ministeri de Salut. Gutiérrez va declarar que els casos d'esterilitzacions forçades de dones indígenes no constituïen proves concloents que aquesta pràctica fos política d'estat i que es tractava més aviat de casos aïllats.

Alguns treballadors sanitaris expliquen una història diferent i asseguren que les autoritats estatals els requerien de complir amb quotes diàries. Per exemple, el doctor Hernando Cevallos, dirigent d'un sindicat regional de metges, va rebre l'ordre d'esterilitzar 250 dones en quatre dies el 1997.

Mentrestant, les víctimes i els seus aliats han apel·lat contra la desestimació del cas i esperen que la seva apel·lació arribi a un tribunal superior, com el Tribunal Interamericà. Tania Pariona, diputada nacional acabada d'elegir i activista indígena, ha dit en referència a la decisió de la fiscal Gutiérrez: "Crec que estem davant d'una situació d'impunitat vergonyosa al país."

La congressista Pariona ha destacat, a més, la magnitud del programa de salut reproductiva (en termes del nombre de persones esterilitzades) durant aquest període, assenyalant que avui, en moltes comunitats indígenes, no hi ha ni tan sols un ginecòleg per a atendre els parts. Més de 15 anys després de la fi d'aquest programa de "salut reproductiva", l'estat peruà continua sense complir amb les dones indígenes.

Afortunadament, activistes i organitzacions continuen avançant, lenta però significativament, en la defensa dels drets de les comunitats indígenes i a enfortir la capacitació de la propera generació de defensors.

Aquest darrer any, La Xarxa Peruana de Joves Indígenes (REOJIP), organització associada a la Coalició Internacional per la Salut de les Dones (IWHC), i Chirapaq (a través del seu Centre de les Cultures dels Pobles Indígenes del Perú) van organitzar una sèrie de sessions de formació i capacitació a Lima, Ayacucho i Ucayali amb 75 joves -homes i dones- indígenes. Aquesta formació garanteix que els joves estiguin informats dels seus drets i que disposin d'un espai segur per discutir temes relacionats amb la salut sexual i reproductiva. Els tallers també ofereixen a aquests joves un espai per discutir i qüestionar els estereotips i prejudicis sobre la sexualitat, el sexe i les relacions, afirmant i enfortint alhora la seva identitat indígena.

Chirapaq va ser creada el 1986 a Ayacucho, al Perú, per un grup de dones dels Andes i l'Amazònia per defensar els drets i enfortir la identitat indígena. Avui dia, Chirapaq investiga violacions dels drets dels pobles indígenes, ofereix formació en drets humans i treballa per documentar i preservar la cultura local.

Després de participar en aquests tallers de formació, els adolescents i joves indígenes no només estan millor informats dels seus drets, sinó que molts decideixen formar els seus propis grups de defensa i reproduir la formació que han rebut en les seves comunitats.

De fet, Tania Pariona va participar en els tallers de Chirapaq sobre identitat cultural quan tenia 10 anys, i més tard va participar en les sessions de formació de Defensa a la Pràctica de la IWHC, per arribar a convertir-se avui en una de les portaveus principals dels drets indígenes al Perú i a tota la regió.

La IWHC i Chirapaq comparteixen la creença que la sensibilització i la formació són els primers passos per criar i educar defensors disposats a lluitar per la salut i els drets de les dones, les nenes i els joves.

* Shena Cavallo és assistent de programes a la IWHC, llicenciada en Afers Internacionals i màster en Desenvolupament Internacional.

Aquest article es va publicar originalment en castellà a OpenDemocracy. Traducció al català de Nationalia.

Mots clau: Alberto Fujimori, drets de les dones, Perú, pobles indígenes