Notícia
Tres pobles balcànics sense estat nacional (i un d'inesperat que el va perdre)
No obstant això, hi ha exemples que parlen en contra d'aquesta tesi. En aquest article citarem quatre casos de pobles que viuen als Balcans, però que actualment no disposen del seu propi estat nacional —un dels quals, que sí que tenia estat fins fa relativament poc temps, sorprendrà molts lectors. A diferència de pobles balcànics que al principis dels anys 90 del segle passat van aconseguir construir el seu país independent —cas dels eslovens o dels croats—, en aquests casos es tracta de pobles molt menys nombrosos i sense accions massives i organitzades en el camp de la lluita per obtenir el seu propi estat nacional.
Els aromanesos
Els aromanesos són un poble estès, i en part dispers, per tot el sud-est d'Europa. La major part dels seus membres resideixen a Grècia, Albània, Macedònia i Bulgària, malgrat que cert percentatge d’aromanesos es van traslladar en èpoques anteriors a Romania i, en menor grau, a Sèrbia.
Pel que fa a l'estatus que posseeixen en aquests països, només a la República de Macedònia els aromanesos han estat reconeguts com una minoria ètnica. Algunes de les iniciatives d'impuls de la llengua aromanesa més destacades han tingut lloc, des de la seva independència, precisament a Macedònia, i la ciutat de Krusevo (Crushuva en aromanès) actua fins a cert punt com a centre cultural i referent històric.
D'altra banda, a Albània són considerats una minoria cultural, a Sèrbia un grup ètnic, mentre que a Grècia no disposen de l'estatus de minoria per motius ètnics. A Romania també manquen d'un estatut minoritari, però es reconeix certa diversitat lingüística entre la seva llengua i l'idioma romanès. Fa poc més d'un any, el Consell dels Aromanesos va hostatjar a Bucarest l'assemblea anual de la xarxa per la diversitat lingüística europea ELEN, en un intent de visibilitzar l'existència del poble aromanès i la lluita pels seus drets lingüístics.
Parlant de l'idioma aromanès, es tracta d'una llengua neollatina —els aromanesos es reivindiquen descendents de tracis i il·liris romanitzats— per a la preservació de la qual prenen mesures actualment diverses organitzacions. Entre aquestes hi ha l'organització aromanesa Lunjina, amb seu a la capital sèrbia, Belgrad. A banda de la llengua, l'entitat prova de preservar altres tresors culturals dels seus avantpassats.
Els aromanesos van estar més o menys a prop d'aconseguir el seu estat: el Principat del Pindus, en el context de la Primera Guerra Mundial
En algun moment de la història, per curiós que pugui semblar ara, aquest poble va estar més o menys a prop d'aconseguir el seu propi estat nacional. Va ser en el moment de l'establiment del Principat del Pindus, en el context de l'ocupació italiana de Grècia, durant la Primera Guerra Mundial. "La breu ocupació italiana d'Albània i una part de Grècia el 1917 va dur un nou moment a la història dels aromanesos. Als 'alliberadors', els aromanesos els van donar la benvinguda amb els braços oberts i, per mitjà dels seus representants, el juliol de 1917, van aconseguir que al poble de Samarin s'establís el Principat del Pindus", es narra al llibre Els aromanesos. El poble que està desapareixent (en serbi, Cincari – Narod koji nestaje), del professor de Lingüística Nikola Trifon. No obstant això, l'alliberament de Grècia va comportar l'abolició d'aquesta autonomia.Els goranis
Un altre poble balcànic que no té el seu propi estat nacional són els goranis. D'origen, els goranis són eslaus, però es van islamitzar. I tot i així, respecten el calendari ortodox i celebren determinades festes cristianes. "Per Nadal, per exemple, cuinen blat de moro i el comparteixen amb els veïns. [...] També fan el pastís de Nadal, on posen una moneda. Creuen que qui es menja el tros de pastís on hi ha la moneda tindrà sort durant tot l'any", escriu l'acadèmic serbi Dragoslav Antonijevic en l'assaig La identitat ètnica gorani (en original, Etnicki identitet Goranaca), publicat dins del projecte Rastko Gora el desembre de 2003.
El seu nombre actual s'estima en 60.000 persones. Parlen una variant lingüística eslava del sud, anomenada per ells mateixos com a "našinski", cosa que significa “nostre”.
Bé que els goranis no disposen del seu propi estat nacional, sí que estan concentrats en una regió — la Gora, situada entre Kosovo, Albània i la República de Macedònia— i dins d'ella, en municipi en particular —Dragas, a Kosovo. El 2013, una majoria de goranis de Kosovo que van votar en un referèndum local impulsat per Sèrbia va donar suport a la separació de la zona gorani de Dragas per formar un nou municipi, i que aquest formés part de la Comunitat de Municipis Serbis. La situació a Kosovo és complexa, fins al punt que en un dels pobles de la Gora, Restelica, s'està produint una divisió en termes identitaris: els qui s'adscriuen a les autoritats sèrbies s'identifiquen com a goranis i els qui ho fan a les kosovars es defineixen com a bosníacs, malgrat que tots parlen našinski.
Pel que fa a l'estatus que tenen els goranis, aquest varia segons l'estat en què resideixen. A Albània i Macedònia no gaudeixen del dret a declarar-se com a goranis, mentre que a Kosovo i a Sèrbia aquest poble està reconegut com una minoria ètnica.
Els rutens
El tercer poble balcànic sense estat nacional prové de l'actual Ucraïna i parla la llengua eslava més jove de totes, considerada per alguns “l'esperanto eslau”. Són els rutens —coneguts també per noms com a rusins, carpatorussos o rusniacs—, un poble eslau oriental que, en el context dels Balcans, resideixen a Romania, Croàcia i al nord de Sèrbia, sobretot a Vojvodina. Bé que els rutens habiten a més països eslaus arreu d'Europa, com Txèquia i Eslovàquia. D'altra banda, un nombre significatiu de rutens resideix als Estats Units (el rutè més conegut popularment amb residència als Estats Units era Andy Warhol).
A la Província Autònoma de Vojvodina, el rutè és una de les sis llengües oficials del territori
Centrant-nos de nou en la península Balcànica, dos dels seus països reconeixen oficialment els rutens com una minoria ètnica: Sèrbia i Croàcia. Encara més, a la Província Autònoma de Vojvodina, el rutè és una de les sis llengües oficials del territori, i els membres d'aquest poble són majoria a la vila de Ruski Krstur. A més, els rutens gaudeixen del mateix estatus a Eslovàquia, Polònia, Hongria i la República Txeca.Fora dels Balcans, als seu país d'origen, la qüestió rutena ha generat controvèrsia política els darrers temps. L'assemblea de la regió de Transcarpàcia va reconèixer els rutens el 2007 com un poble separat dels ucraïnesos. Però el govern d'Ucraïna no els hi reconeix oficialment, i els considera un subgrup del poble ucraïnès. Hi ha hagut intents de promoure un secessionisme rutè a la zona per part d'alguns grups, tot i que d'altres entitats se centren en la qüestió del reconeixement com a grup ètnic.
I el poble inesperat: els iugoslaus
Finalment, hi ha un poble dels Balcans que actualment no disposa d'un estat nacional, però que el tenia en el passat. El poble en qüestió està format per allò que anteriorment era conegut com la “setena nació de la República Federal Socialista de Iugoslàvia”: els iugoslaus.
En realitat, el terme “iugoslaus” apareix juntament amb la creació del Regne de Iugoslàvia l'any 1929, quan es defineix com “una nació de tres tribus”. A continuació, com un grup demogràfic separat per primera vegada es reconeixen en el cens iugoslau el 1961, mentre que al seu pic es va arribar el 1981, amb aproximadament 1.220.000 persones —més del 5% de la població total de l'estat— autoproclamades com a "iugoslaves".
Les xifres posteriors a la dissolució de Iugoslàvia són molt més modestes. Segons el cens de l'any 2011, a Sèrbia hi residien 23.303 iugoslaus, mentre que, segons els censos del mateix any, a Montenegro se'n van registrar 1.154 i a Croàcia 331 (en cap d'aquests països, els iugoslaus són oficialment reconeguts com a minoria ètnica).
Diverses associacions a Sèrbia actualment advoquen perquè aquest país reconegui els iugoslaus com una minoria nacional
I no obstant això, diverses associacions iugoslaves, establertes en el territori de la República de Sèrbia, actualment advoquen perquè aquest país els reconegui com una minoria nacional. L'Estat serbi es nega a fer-ho, amb l'argument que existeix un obstacle principal: l'esmentada comunitat, diu Belgrad, hauria de tenir una llengua oficial, el seu propi país, símbols nacionals, cultura i història. Per la seva banda, els partidaris del concepte "iugoslau" com a poble responen que el seu país d'origen va existir, però va ser destruït, cosa que no implica que ells ja no existeixen. Alhora, asseguren que reconeixen com les seves llengües maternes el serbi, el croat, el macedoni i l’eslovè.Entre les cometes i les fronteres
“Els Balcans produeixen més història de la que poden consumir,” va dir fa dècades l'exprimer ministre britànic, Winston Churchill. Encara que és possible, i fins i tot desitjable, discutir si Churchill tenia raó, hi ha una cosa a la qual la frase de Churchill pot aplicar-se plenament: és innegable que els Balcans alhora produeixen més estats dels que poden consumir i engloben encara més pobles que fronteres.
De cara al futur, en el context que va de la integració europea d'un costat a un esment més freqüent de l'anomenada "EUgoslàvia" de l'altre, queda l'esperança que almenys aquests pobles hagin après les lliçons de la història. Al segle XXI, ni els límits sempre divideixen, ni sempre és necessari crear noves fronteres nacionals perquè un poble s'hi tanqui.