Notícia

Les Fèroe votaran sobre l'autodeterminació el 2018 (i la resta d'illes nòrdiques se les miren, atentes)

Les illes Fèroe s'encaminen cap a un referèndum, el 2018, per dotar-se de la primera Constitució de la seva història. Si s'aprova, les illes es definiran com a nació i obtindran el dret a l'autodeterminació. És el darrer pas del llarg camí cap a l'autogovern que aquest arxipèlag situat a mig camí de Noruega, Escòcia i Islàndia va iniciar cap al final del segle XIX. I també és un altre exemple de la recomposició del mapa de l'Europa nòrdica, que es troba en evolució constant des dels temps en què pràcticament només hi havia dos actors locals plenament sobirans: Suècia i Dinamarca. Repassem com s'ha reconfigurat aquest vast espai abocat al mar, des de Grenlàndia fins a les Aland i des d'Islàndia fins a les illes del nord d'Escòcia.

Les Fèroe: l'arxipèlag que vol seguir les passes d'Islàndia

Les Fèroe són un dels dos territoris autònoms de Dinamarca —l'altre és Grenlàndia— i disposa d'un govern i un Parlament propis que decideixen sobre la majoria d'afers interns de l'arxipèlag. Els seus 50.000 habitants viuen en bona mesura del sector pesquer: les exportacions, bona part de les quals es destinen a Rússia, Regne Unit i EUA, equivalen a la meitat del PIB. L'economia local es complementa amb l'activitat ramadera —hi ha més ovelles que persones— i, cada cop més, amb el sector serveis, que inclou un turisme que es va desenvolupant mica en mica.

Els feroesos van viure el seu propi renaixement cultural i lingüístic al final del segle XIX, que va anar seguit de demandes creixents d'autonomia política. La seva assemblea tradicional, el Løgting, havia estat restaurada el 1852, però només com a òrgan consultiu del Regne de Dinamarca.

Les Fèroe van votar a favor de la independència el 1946 en un referèndum molt ajustat. Copenhaguen no en va reconèixer el resultat, però els va concedir un Estatut d'Autonomia

Més al nord, els islandesos —també sota autoritat danesa— els duien avantatge. Ja a mitjan segle XIX s'hi va forjar un moviment independentista, i el 1874 Dinamarca va concedir l'autonomia a Islàndia. El 1918, l'illa es convertia en un estat sobirà lliurement associat a la seva antiga potència colonial: Copenhaguen continuaria representant Islàndia en l'arena internacional i s'encarregaria de la seva defensa, dins d'un acord amb validesa de 25 anys. Alguns, a les Fèroe, somien ara amb un pacte similar. En qualsevol cas, l'acord entre Dinamarca i Islàndia va extingir-se en plena Segona Guerra Mundial i els islandesos van aprofitar-ho per proclamar la república i independitzar-se totalment dels danesos.

"La independència d'Islàndia va inspirar els polítics feroesos, cosa que suggeria un efecte dòmino", escriu Rebecca Adler-Nissen en l'article "The Faroe Islands: Independence dreams, globalist separatism and the Europeanization of postcolonial home rule" (Cooperation and Conflict, 2014), i el 1946 van convocar un referèndum d'independència. Hi va guanyar el "sí" per un marge de vots molt estret; Copenhaguen no va reconèixer el resultat —va argumentar que el "no" i els vots en blanc havien superat el "sí"— i va forçar una convocatòria electoral anticipada al Løgting, que es va saldar amb victòria dels unionistes i la concessió d'un Estatut d'Autonomia, que s'ha anat ampliant posteriorment.

La seu del govern feroès, o Tinganes. / Imatge: Ulrich Latzenhofer @ Flickr.

La mirada de l'independentisme feroès cap a Islàndia ha estat constant d'ençà. D'un costat, per l'encaix constitucional: l'estat independent o bé l'acord de sobirania de 1918 —inspirant-se en aquest darrer, el govern feroès va arribar a proposar un acord d'associació amb Dinamarca el 2000— són citats sovint a les Fèroe com a possibles models definitius. De l'altre, el desenvolupament: els independentistes feroesos opinen que l'espectacular creixement econòmic i social experimentat per Islàndia en tan sols un segle —crisi bancària a banda— és el millor aval sobre la viabilitat d'un Estat feroès independent. I encara, pels contactes comercials: els governs d'Islàndia i les Fèroe van signar la creació d'un mercat comú entre els dos països el 2005, una àrea de cooperació que el principal partit independentista feroès —República, el soci dels Socialdemòcrates al govern actual— voldria estendre a Grenlàndia. Islandesos i feroesos no tan sols comparteixen una història i una certa proximitat cultural: també són majoritàriament refractaris a integrar-se a la UE —les Fèroe, de fet, no en formen part malgrat que Dinamarca sí que hi és— perquè volen mantenir la seva independència en relació amb l'explotació pesquera. Cosa que, per cert, també va motivar la sortida de Grenlàndia de la CEE el 1985.

Una Constitució que permeti —però no comporti automàticament— la independència

La redacció —i posterior aprovació en referèndum— d'una Constitució per a les Fèroe que en reconegués el dret a autodeterminar-se va ser un dels acords de la coalició de govern forjada el setembre de 2015, després de les eleccions a l'Assemblea Legislativa de l'arxipèlag. Tot i que els partits independentistes van aconseguir 19 dels 33 escons, l'executiu inclou forces independentistes i unionistes, i de fet el primer ministre, Aksel V. Johannesen, és membre del Partit Socialdemòcrata, favorable a mantenir vincles amb Dinamarca.

La data del referèndum, després de diverses especulacions, ha quedat fixada per al 25 d'abril de 2018. La primera proposta constitucional es presenta al Parlament aquest 29 de juliol. Johannesen admet que hi ha "punts de vista divergents" sobre alguns aspectes del text, i assegura que està fent esforços per bastir "un consens tan ampli com sigui possible".

La Constitució "definirà la nostra identitat com a nació i el nostre dret a l'autodeterminació. És un triomf per al poble feroès i la democràcia", diu el primer ministre

Els ponents hauran de superar les possibles dificultats d'encaix entre la Constitució feroesa i la danesa. El darrer cop que les Fèroe van voler aprovar la seva pròpia Carta Magna, Dinamarca va dir que el projecte no era compatible amb la Constitució danesa i que, si volien seguir aquell camí, els feroesos haurien de plantejar-se la independència completa.

Ara, Johannesen diu que la nova Constitució "definirà la nostra identitat com a nació" —fins ara, les Fèroe oficialment són una "comunitat"— "i els nostres drets i deures fonamentals com a poble, incloent-hi el nostre dret a l'autodeterminació. Això quedarà clarament reflectit en el requisit que el poble feroès hagi de ser consultat en referèndum sobre temes relacionats amb una major independència de, o una major integració amb, Dinamarca. I el mateix valdrà en el cas de la pertinença a organitzacions supranacionals, com la UE". Segons el primer ministre, aquests principis són un "triomf per al poble feroès i per a la democràcia".

Una 'primavera de les illes del nord' que no acaba de florir

Hi ha altres illes i arxipèlags que també fa anys que debaten sobre el seu encaix als estats dels quals formen part, amb el denominador comú —més o menys ambiciós, depenent del cas— de l'increment del propi autogovern. Per uns motius o uns altres, però, no s'hi acaben d'atansar.

El cas més destacable és el de Grenlàndia, l'illa que el 2009 va aconseguir de Dinamarca el reconeixement del seu dret a l'autodeterminació. Els anys previs i els immediatament posteriors a aquella data, el govern grenlandès veia relativament propera la data de la independència nacional, esperonat per la perspectiva de fer grans troballes de recursos naturals com hidrocarburs o minerals valuosos en un subsòl poc explotat. Els nous ingressos permetrien a Grenlàndia prescindir del subsidi que rep anualment de Dinamarca —al voltant de 500 milions d'euros per a una població que no arriba a les 60.000 persones. Era, en qualsevol cas, un canvi vertiginós: en poc més de quaranta anys, Grenlàndia podia passar de ser una colònia danesa sense cap autogovern a esdevenir el país independent més jove del món, amb unes expectatives de creixement gairebé il·limitades.

Un hotel a Ilulissat, Grenlàndia. / Imatge: Greenland Travel @ Flickr.

Les prospeccions, però, no han anat tan bé com el govern esperava. Alhora, a l'illa s'ha obert un debat: fins a quin punt Grenlàndia ha d'obrir-se a empreses estrangeres —sobretot asiàtiques— per tal d'explotar els recursos naturals? Quin impacte tindria això en la vida tradicional del poble inuit, majoritari a Grenlàndia però feble en termes absoluts? L'explotació de l'urani —una de les darreres apostes del govern— és segura, o bé destruirà l'entorn grenlandès?

Hi ha una data orientativa i sobreentesa per a la independència de Grenlàndia: el 2021. Però que es concreti dependrà de si es troben recursos naturals per finançar-la

En una entrevista amb Nationalia, Francesc Bailón, antropòleg expert en Grenlàndia, explicava que danesos i grenlandesos havien pactat, de manera "sobreentesa", que la data orientativa per a la independència podria ser el 2021, que és quan es commemorarà el 300 aniversari de l'arribada dels danesos a l'illa. Però la data concreta, continuava, "dependrà de quan trobin els hidrocarburs i de la forma que s'explotin". Els dos grans partits grenlandesos, recordava Bailón, són favorables a la independència. L'antropòleg pronosticava que Groenlàndia serà independent, "i tan sols manca veure quan".

Un altre cas interessant és el de les Aland, unes illes que van aconseguir l'autonomia dins de Finlàndia després de la Primera Guerra Mundial. De llengua sueca, són un territori desmilitaritzat amb una àmplia autonomia interna, que disposa de la seva pròpia Assemblea i del seu govern. Hi ha diversos partits, però, que consideren que el grau d'autonomia assolit és insuficient. El que té més capacitat d'influència —pel fet de ser un dels grans partits alandesos— és Centre d'Aland, que fa anys que proposa la redacció d'una Constitució que permeti un increment "segur i progressiu" de l'autonomia de l'arxipèlag dins de Finlàndia.

Encara més contundent és Futur d'Aland, l'únic partit independentista de l'illa, que propugna la proclamació d'una república. Però a diferència de les Fèroe, on disposen de majoria absoluta de vots i escons, els independentistes només tenen el 7% dels sufragis i 2 dels 30 seients de l'Assemblea. I Centre d'Aland, un habitual dels governs alandesos, des de 2015 n'ha quedat desplaçat per una coalició encapçalada pels liberals.

La seu de l'autogovern alandès. / Imatge: Henri Sivonen @ Flickr

Doblement autònomes? El cas de les Shetland i les Òrcades

També a la mar del Nord, centenars de milles al sud-est de les Fèroe, hi ha uns altres dos arxipèlags amb una empremta escandinava molt marcada: les Shetland i les Òrcades. En tant que illes escoceses, els dos arxipèlags comparteixen autonomia dins del Regne Unit. El referèndum d'independència d'Escòcia, però, va precipitar que diversos líders polítics i diverses instàncies illenques es demanessin si el futur dels dos arxipèlags havia de quedar unit al de la resta del país.

El Consell de les Òrcades, el 2013, va crear un grup de treball per estudiar l'impacte constitucional que tindria la independència d'Escòcia del Regne Unit en les illes, i representants dels dos arxipèlags van traslladar al govern escocès la necessitat d'atorgar-los l'autonomia. El 2015, la primera ministra d'Escòcia, Nicola Sturgeon, va anunciar que es redactaria una Llei de les illes per donar autogovern a les Shetland, a les Òrcades i a les Hèbrides. La darrera notícia sobre el cas és que l'acord podria quedar rubricat aquest 2017.

Entre el Brexit i el referèndum d'independència d'Escòcia, les illes del nord debaten quin ha de ser el seu futur polític

Abans del referèndum, part de l'independentisme escocès va interpretar l'autonomisme de les Shetland i les Òrcades com un intent de posar traves al camí d'Escòcia cap a la plena sobirania. Els dos arxipèlags, tradicionalment, han estat terreny hostil per al gran partit independentista escocès, l'SNP, i al referèndum de 2014, les Òrcades i les Shetland van ser, respectivament, el primer i el quart territori escocès on el "no" va aconseguir el millor resultat.

La qüestió, però, ha fet encara un altre gir després del referèndum del Brexit. Les Òrcades encara van votar més en contra d'abandonar la UE que la mitjana del conjunt d'Escòcia, i el febrer de 2017 la majoria absoluta del Consell de les Òrcades van manar que es redactés un report sobre les opcions que l'arxipèlag tindria per "exercir la seva autodeterminació si s'enfronta a canvis constitucionals", i en tot cas, per escatir si "seria beneficiós [obtenir] més autonomia".

Com tancant un cercle, el primer ministre feroès Johannesen visitava el gener de 2017 les Shetland. Allà, el president del Consell de les Shetland, Malcolm Bell, li deia que es mirava les Fèroe amb "admiració" i un punt "d'enveja". Això, malgrat unes desavinences sobre la pesca del verat —essencial per als dos territoris— en aigües shetlandeses per part de vaixells feroesos. Johannesen aprofitava per anunciar la disposició de la companyia Faroe Telecom d'invertir a les Shetland i les Òrcades per proveir-hi serveis de telecomunicacions. Qui sap si, en un futur, ho podran fer de país sobirà a país sobirà.