Notícia

Un Kurdistan “cansat” cercarà un “mandat legítim” per negociar la independència “pacíficament” amb Bagdad

El ministre kurd d’Afers Estrangers Falah Mustafa Bakir alerta Europa perquè no s’inhibeixi de jugar un paper al Pròxim Orient i demana suport europeu en matèria de refugiats i desplaçats i per a la democràcia kurda “en construcció”

Falah Mustafa Bakir.
Falah Mustafa Bakir. Autor/a: David Forniès
Falah Mustafa Bakir, cap del departament de Relacions Exteriors del Govern Regional del Kurdistan (KRG) —és a dir, el ministre de facto d’Afers Estrangers de la Regió del Kurdistan— s’ha adreçat a una audiència formada per acadèmics, periodistes i responsables polítics sobre el tema “La geopolítica del Pròxim Orient i el rol d’Europa: una mirada des del Kurdistan Iraquià”, en un esdeveniment organitzat pel think tank català CIDOB. La conferència de Bakir ha anat seguida de diverses preguntes per part de l’audiència. Això és una tria de les intervencions més interessants de Bakir, agrupades per tema. Una idea general que travessa tota la xerrada és la crida constant a Europa perquè no s’inhibeixi de jugar el seu propi paper al Pròxim Orient: “Encara que decidiu de retirar-vos del Pròxim Orient, el Pròxim Orient us hi arrossegarà. No podeu canviar la geografia”.

Sobre els refugiats

Segons Bakir, els refugiats són ara “el primer repte” de la Regió del Kurdistan, que “ha acollit 300.000 refugiats de Síria i 1.500.000 desplaçats interns de l’Iraq”. Les xifres, argumenta el ministre, creixen cada dia que passa. “Rebre 1,8 milions de persones significa un increment del 30% de la població de la Regió del Kurdistan. I és la nostra gent”, els ciutadans corrents, “qui estan compartint l’aigua, l’electricitat i la calefacció amb ells, mentre que l’Iraq no ha fet res per ajudar-lo. És important la resta del món sàpiga que ens han deixat sols amb això. Mentre que les minories han estat expulsades de l’Iraq, [els desplaçats] eren benvinguts al Kurdistan. Estem orgullosos d’haver-los acollit, atès que recordem que nosaltres mateixos, en temps passats, també vam necessitar aquesta mena de suport”.

Hi ha molts problemes als camps de refugiats, diu Bakir, començant per l’educació i les tendes. “Molts infants són àrabs, però nosaltres no tenim professors àrabs. I necessitem programes de vacunació”. De fet, diu el ministre, el Govern Regional del Kurdistan (KRG) no necessita programes de curt termini, sinó sistemes complets, de llarg termini, per donar suport als refugiats i desplaçats, “per oferir-los educació, salut i oportunitats laborals, atès que no hi ha una solució per a ells a la vista. Hem de canviar l’enfocament”.

Pel que fa a determinades comunitats, han sorgit necessitats específiques. “Els iazidites necessiten suport polític i moral perquè es reconegui el seu genocidi”, diu Bakir, recordant que milers de iazidites han patit assassinat, violacions i/o segrestos per part d’Estat Islàmic (EI). “Necessiten suport per poder alliberar la seva gent”, aquella que encara està en mans d’EI. Els refugiats iazidites “estan traumatitzats. Hem d’oferir-los centres psicològics. També hem de parlar amb els seus líders polítics i religiosos i explicar-los que les seves dones violades no són pas culpables”, com alguns iazidites les perceben, “sinó víctimes”.

“Els refugiats i els desplaçats són un repte no només per a nosaltres. Si no podem fer front a totes les seves demandes, travessaran la frontera amb Turquia i, llavors, aniran cap a Europa”

Un toc d’atenció —un de diversos— a Europa: “Els refugiats i els desplaçats són un repte no només per a nosaltres. Si no podem fer front a totes les seves demandes, travessaran la frontera amb Turquia i, llavors, aniran cap a Europa”. En aquest procés, Bakir tem, “part d’ells patiran tràfic de persones, treball infantil, treball sexual... cosa que per suposat hauria de ser evitada. Europa ens ha d’ajudar”.

Sobre Estat Islàmic

“Gràcies als nostres peixmergues hem pogut derrotar EI”, diu Bakir orgullós de les forces armades kurdes. Hauria de destacar-se, no obstant això, que el suport aeri dels Estats Units en moments crítics de l’expansió d’Estat Islàmic va ser clau per salvar la capital kurda, Erbil, de la milícia extremista. A més a més, cal recordar que grups iazidites no vinculats al govern kurd el fan culpable de l'abandonament i indefensió de la regió de Sinjar —territori natal dels iazidites— per part dels peixmergues l'agost de 2014, quan les unitats d'Estat Islàmic s'hi aproximaven i, finalment, ocupaven, obrint la porta al genocidi iazidita a mans dels extremistes islamistes.

“La humanitat està amenaçada per l’extrema brutalitat d’aquest grup”, continua Bakir, “però si no encarem les causes a l’arrel del problema, quedarem atrapats en el mateix cercle un altre cop”. Per això, Bakir esmenta “l’educació de la gent en la tolerància, el diàleg i el respecte” com un altre repte principal de la seva administració.

“La humanitat està amenaçada per l’extrema brutalitat d’Estat Islàmic, però si no encarem les causes a l’arrel del problema, quedarem atrapats en el mateix cercle un altre cop”

Encara cal dir més coses, segons el ministre. “A les files d’Estat Islàmic es poden trobar més de 100 nacionalitats. Per què? A alguns els han rentat el cervell, a d’altres no els van donar oportunitats econòmiques, mentre que d’altres no van ser integrats en les vostres democràcies”, diu Bakir, recordant el fet que part dels combatents provenen de països occidentals.

Més encara, Bakir es demana si “podem explicar la força que va assolir EI —es va arribar a convertir en un Estat real, digui el que digui la teoria del dret internacional— només fent referència a les col·lectes de diners que s’organitzaven a les mesquites. Crec que no. Hi havia esforços [econòmics] molt més grans donant-los suport. D’una altra manera, EI no hauria pogut sobreviure. EI estava dirigit. Qui n’estava al darrere?”. El ministre deixa la pregunta sense respondre.

Sobre la construcció de la democràcia i els drets de les dones

“Estem intentant portar la democràcia al Kurdistan. Segur que cometem errades. És una democràcia en construcció”, reconeix Bakir. Els grups prodrets humans, efectivament, assenyalen greus mancances i violacions en àrees com els drets humans, la governança democràtica, la transparència i la rendició de comptes, la posició de les dones... “Però no obstant això”, continua Bakir, “estem intentant construir un sistema democràtic amb mitjans de comunicació lliures, una societat civil forta, empoderament de les dones, respecte pel pluralisme... Estem orgullosos de ser una illa laica i segura al Pròxim Orient. A Europa, vosaltres heu obtingut tot això mitjançant un treball molt dur. I per això Europa ha de continuar present al Pròxim Orient, s’ha d’implicar tant amb els governs com amb la gent, no pas amb un o amb els altres. Perquè, d’altra banda, no trobem cap altre soci per a aquest objectiu a la regió. Per això estem mirant cap a Occident”.

“També prediquem amb l’exemple en el cas de les dones: estem encarant els crims d’honor, dels casaments infantils forçats... Barzani, personalment, va decidir de no continuar amagant aquests problemes sota la taula, i va decidir de crear l’Alt Consell dels Afers de les Dones del KRG. Un exemple són els assassinats d’honor, que ara són un crim” segons les lleis del KRG. “Vas a presó per aquest delicte”, recorda Bakir. Encara que no sempre: les entitats en defensa de les dones denuncien que l’aplicació efectiva de la llei en aquests casos no és pas universal, i molts delinqüents ni tan sols són detinguts.

En qualsevol cas, el ministre admet que cal fer més, i de nou crida Europa a ajudar un camí continuat, diu, per “empoderar les dones en àrees com l’educació, la política i la societat en general”.

Sobre la lluita interna entre el PDK i l’UPK

A Bakir li demanen sobre les relacions actuals entre els dos principals partits polítics de la Regió del Kurdistan, és a dir el Partit Democràtic del Kurdistan (PDK), al qual ell mateix pertany, i la Unió Patriòtica del Kurdistan (UPK). Li recorden que a la dècada de 1990 els dos partits es van enfrontar en una guerra civil kurda.

“Ningú no pot canviar la història”, lamenta Bakir, “però també vam tenir dos líders —Mustafa Barzani [del PDK] i Jalal Talabani [de l’UPK]— que van signar un acord el 1997, sota els auspicis de [la secretària d’Estat dels EUA] Madeleine Albright, per posar fi al conflicte. Va tenir èxit, i va ser el punt inicial de la nostra estabilitat”.

“Ambdós partits”, continua Bakir, “ara són socis de govern, i estem treballant dins del mateix equip. Estem decidits a no permetre que aquell conflicte torni a esclatar. El govern és una estructura per compartir el poder. I no nego que hi hagi divisions entre nosaltres, perquè n’hi ha”. Certament, el PDK està més orientat cap a Ankara mentre que l’UPK tendeix més cap a Teheran, i els dos partits han tingut diferències sobre l’ampliació del termini presidencial de Massud Barzani i la suspensió de les activitats del Parlament kurd des d’octubre de 2015. “Però al final del dia, les decisions que pren el govern, les pren en nom de tota la gent”.

Sobre el camí cap a la independència

Ara i adés, el president kurd Massud Barzani diu que el seu govern probablement convocarà un referèndum d’independència respecte de l’Iraq. Gairebé mai passa —en va organitzar un el 2005, sense conseqüències pràctiques—, però els darrers anys les crides per a un vot sobre la secessió s’han anat repetint cada cop més. El primer ministre kurd, Nechirvan Barzani, va dir el març de 2017 que el referèndum es faria abans que no acabés l’any. I membres destacats dels dos grans partits kurds —PDK i UPK— estan mantenint converses sobre el tema.

“El Kurdistan ha patit molt”, recorda Bakir. “Els nostres drets van ser-nos negats sota el règim de Saddam Hussein. No només no érem ciutadans iguals, sinó que el règim va massacrar la nostra població”, molt notablement a Halabja, amb un atac amb gas el 1988. “El 1991 va començar una ‘Primavera Kurda’ en la qual vam haver de dur a terme una transició suau, de ser un moviment de lluita a les muntanyes a formar el nostre propi govern”.

“El 2003 ens vam unir al que se suposava que seria un Iraq ‘federal, pluralista i democràtic’. L’Iraq mai no ho ha complert. No podem continuar així”

“Més tard, el 2003”, després de la segona guerra contra Hussein encapçalada pels EUA, “ens vam unir al que se suposava que seria un Iraq ‘federal, pluralista i democràtic’. L’Iraq mai no ho ha complert. No podem continuar així. El govern iraquià fins i tot ens ha deixat sense pressupost. Això ha demostrat que, al capdavall, nosaltres no som iraquians, perquè no és normal que un govern castigui la seva pròpia població. Es pot dir el mateix sobre els desplaçats: en lloc d’ajudar-los a tots, el govern iraquià només està ajudant els que són àrabs xiïtes, mentre que deixa que els àrabs sunnites, els cristians i els iazidites arribin a la Regió del Kurdistan com a desplaçats”.

“Hem provat la monarquia, la república i l’autonomia a l’Iraq. Però l’Iraq ha demostrat que és un estat fallit. Ni tan sols poden garantir la seguretat a la Zona Verda”, el nom pel que és coneguda la Zona Internacional de Bagdad. “I mentrestant, nosaltres estem treballant amb els desplaçats, en temes de dones, en la construcció de la democràcia... prediquem amb l’exemple, però n’estem cansats. En lloc de progressar, ens estan fent retrocedir”.

“Aquest és motiu pel qual volem tenir un mandat legítim per tenir un Kurdistan independent, pacíficament, mitjançant un diàleg amb Bagdad”, argumenta el ministre. En tot cas, això és un altre exemple d’un canvi en la retòrica del govern kurd, el qual en lloc d’insistir —com havia fet en el passat— en la independència unilateral, ara sembla que s’estimi més un acord negociat. “Per tal d’evitar [més] banys de sang, presentem la independència del Kurdistan com a solució, per tal de ser bons veïns [amb l’Iraq] i esdevenir bons socis que, però, no han pogut viure junts sota el mateix Estat”.

Sobre el govern iraquià

Bakir se centra en altres raons per les quals el Kurdistan, segons el seu parer, no pot quedar-se dins de l’Iraq: “Tant el camp xiïta com el sunnita són islamistes”, diu el ministre. “Vam patit sota el govern dels àrabs sunnites, i ara patim sota el govern dels àrabs xiïtes. Per nosaltres, tot plegat és el mateix”.

“Per què hauria d’estar prohibint les minifaldilles o el consum d’alcohol, el govern iraquià? Són temes de llibertat personal. I a més, s’hauria d’adonar que al país no només hi viuen musulmans”

“El govern iraquià actual”, encapçalat pel polític xiïta Haider al-Abadi des de setembre de 2014, “està avançant cap a un govern majoritari dels xiïtes, i nosaltres no en volem ser part”. La major part de la població kurda és sunnita. “El govern està militaritzant el país mitjançant les forces al-Sha’abi”, una organització paraigua que compta amb el suport governamental iraquià i que està formada bàsicament per desenes de milícies xiïtes, “cosa que viola la Constitució. Per què només les creen a partir d’un grup religiós? Per què no construeixen un veritable exèrcit nacional iraquià? Per què hauria d’estar prohibint les minifaldilles o el consum d’alcohol, el govern iraquià? Són temes de llibertat personal. I a més, el govern s’hauria d’adonar que al país no només hi viuen musulmans”.

Sobre les relacions amb els altres kurds

És un fet ben conegut que els kurds viuen, majoritàriament, en quatre països sobirans del Pròxim Orient: Turquia, Síria, l’Iraq i l’Iran. Les zones que habiten són conegudes comunament com a “Kurdistan”. Els kurds tenen una història tumultuosa, inestable i violenta de relacions amb els seus veïns. Però per als kurds a l’Iraq, el fet que ara disposin d’un sistema d’àmplia autonomia també ha fet canviar el joc. “Per al Kurdistan, la geografia és l’enemic número u”, lamenta Bakir. “Ens agradaria haver tingut veïns diferents.” El ministre recorda una vella dita a la regió: “‘Colpeja els teus propis kurds, estima els dels veïns’. Però ja no podem continuar jugant amb aquestes regles”, argumenta.

“És clar que els altres kurds són els nostres germans i germanes. però un Kurdistan independent jugarà amb les regles dels protocols internacionals. Això significa que no interferirem en els nostres veïns”

“Hem de respectar les fronteres existents, ens agradin o no.” Bakir admet que els han dit que no es fiquin en els temes kurds dels països veïns. “I hem de saber que nosaltres hem d’equilibrar les nostres posicions entre els nostres poderosos veïns. Si triéssim de treballar tan sols amb un únic veí, ens seria contraproduent. Cal entendre, a més a més, que un Kurdistan independent”, és a dir al que el govern kurd està intentant aconseguir, “jugarà amb les regles dels protocols internacionals. Això significa que no interferirem en els nostres veïns”.

Però d’altra banda, els kurds dels països veïns “és clar que són els nostres germans i germanes”. Això és el que el govern kurd sempre diu quan li demanen per què permet que els guerrillers del PKK s’estiguin a les muntanyes de Qandil. “La nostra manera d’ajudar [els altres kurds] és dur pau i estabilitat. El període del procés de pau” entre el govern turc i el PKK “va ser el millor. Esperem que, d’aquí un temps, després del cop d’estat de 2016 i quan les coses es calmin de nou, es pugui tornar” al camí del procés de pau. “I llavors, farem tot el que podrem per ajudar.”

Sobre Turquia

Bakir creu que, d’un punt de vista històric, es pot dir que hi ha hagut molts progressos pel que fa a a Turquia: “Som molt lluny del temps en què els kurds eren considerats, oficialment, com a ‘turcs de les muntanyes’ per part del govern turc”. Bakir també subratlla el fet que, a la penúltima elecció legislativa a Turquia, el principal partit prokurd, l’HDP, aconseguís 80 escons, el primer cop que era capaç de superar el llindar del 10% dels vots. “Potser són passos massa petits, però tractant-se de Turquia, són molt grans.” El ministre insisteix en la necessitat de construir la pau: “Donàvem suport al procés de pau [entre el PKK i Turquia] perquè necessitem viure en pau, hem de viure en pau”.

Endemés, “Turquia és un país important a la regió. Els vam donar suport perquè entressin a la Unió Europea, també perquè nosaltres volíem tenir una frontera amb la UE! En comparació amb altres veïns, els turcs eren la millor opció per a nosaltres”.

Bakir insisteix en com han canviat les relacions entre Turquia i la Regió del Kurdistan: “Fa uns anys tan sols, teníem milers de soldats turcs a la nostra frontera, amenaçant d’envair-nos. I ara, per contra, tenim tres vols directes diaris cap a Turquia, tenim bones relacions energètiques i econòmiques, moltes empreses turques inverteixen al Kurdistan, i fins i tot la nostra bandera ha estat hissada en terra turca...”.

Sobre Síria

El KRG ha tingut, i continua tenint, relacions difícils amb els cantons autoproclamats i de majoria kurda del nord de Síria, o Rojava, com els kurds s’hi refereixen. Els cantons estan governats per una coalició vinculada al PKK, que Turquia —ara un soci del KRG— etiqueta de “terrorista”. A voltes, la frontera entre Rojava i la Regió del Kurdistan ha estat clausurada per part de les autoritats del KRG. “Els kurds sirians han patit molt”, apunta Bakir, “fins i tot els van negar la ciutadania durant molts anys”, sota el règim dels Al-Assad. “En una nova Síria, esperem que tinguin el dret de governar les seves regions, ja sigui mitjançant la descentralització, l’autonomia o el federalisme. Hem vist molta inacció de part de la comunitat internacional. Ja és hora que intervingui i que asseguri un futur millor per als sirians”.

Sembla que Bakir no vulgui aprofundir gaire en el tema dels cantons, i reflexiona més sobre qüestions generals de Síria. “Hi ha molts temes que encara s’hi han de resoldre. Per exemple, qui reconstruirà Síria? Ens hem de centrar en temes com aquests, pel bé de la humanitat. Si no, Síria podria esdevenir un santuari del terrorisme, com ha passat a Tora Bora, a l’Afganistan. Volem una Síria estable, segura i democràtica”.

“Al-Assad no deixarà pas el poder ara”, creu Bakir. “Cal que hi hagi un acord polític, potser per a un període d’entre 2 i 5 anys, al final del qual es facin unes eleccions que obrin la porta perquè Al-Assad sigui fet fora”.

Sobre Israel

Al Pròxim Orient, sovint es considera que Israel i el KRG mantenen bones relacions, cosa que certament no plau gaires àrabs. “No tenim cap problema amb Israel. Tenim lligams antics, amb els jueus. Milers de jueus kurds, que encara parlen kurd, viuen a Israel. De fet, notem el suport moral d’Israel envers els nostres drets. Però precisament perquè aquest suport existeix, Bagdad ho utilitza contra nosaltres. No obstant això, ara alguns països a la regió estan percebent l’Iran com una amenaça més gran que no pas Israel. Així que podem esperar que aquest fet aviat pugui canviar algunes dinàmiques a la regió”.

Sobre Rússia

A Bakir també li pregunten sobre els vincles entre el KRG i el Kremlin. El ministre recorda que les relacions russokurdes, en el passat, han estat profundes, i posa l’exemple de l’exili d’un dels líders més destacats de la història kurda —Mustafa Barzani— a la Unió Soviètica després de l’ensulsiada de la República de Mahabad. “Tenim la porta oberta a una política basada en el respecte, comprensió i benefici mutus”, diu el ministre. “Rússia va ser el primer país a obrir un consolat general a Erbil. Gazprom està treballant activament a la Regió del Kurdistan. No obstant això, no posem tots els ous a la mateixa cistella. Volem ser lliures en els nostres processos de presa de decisió.”

Mots clau: Falah Mustafa Bakir, Iraq, KRG, Kurdistan, Massud Barzani, PDK, Síria, Turquia, UPK