Notícia
Nova era política a França, finestra d’oportunitat a Còrsega
L’emergència de Per Còrsega a l’hegemonia electoral
Per Còrsega (Pè a Corsica) és el fruit d’un procés de confluència dels dos grans pols tradicionals del nacionalisme cors: l’autonomista, al voltant del Partit de la Nació Corsa (PNC) primer i de la coalició Femu a Corsica després, i l’independentista, del qual Corsica Libera n’és el màxim exponent actual. L'aliança es va forjar abans de la segona volta de les eleccions corses de 2015, cosa que els va permetre d'aconseguir la majoria a l’Assemblea de Còrsega i de poder formar govern, amb Gilles Simeoni (autonomista) de president de l’executiu i Jean-Guy Talamoni (independentista) de president de l’Assemblea.
Malgrat la victòria de 2015, l’èxit a les legislatives ha estat de nou una sorpresa. En política francesa, aquestes són les eleccions considerades de primera categoria, espai adobat per als grans partits estatals. La coalició Per Còrsega ha guanyat contra pronòstic i jugant en terreny contrari.
“En les dues darreres eleccions, el nacionalisme cors s’ha moderat tant pel fet que la seva ambigüitat respecte de la violència ha anat de baixa com perquè ha abanderat plantejaments més de descentralització i reconeixement, i no tant de status polítics més ambiciosos. Això ha fet que tinguessin més èxit, com a moviment de defensa dels interessos de Còrsega. Els ha reforçat com a oferta electoral viable”, explica el politòleg Ivan Serrano (UPF), especialitzat en nacionalisme i autor de diverses publicacions sobre Còrsega.
Serrano apunta que la victòria de Per Còrsega “ha estat una gran sorpresa” i considera que la coalició ha “rendibilitzat el vot” en haver fet confluir “les tendències autonomistes i les independentistes en una sola llista. I això ha coincidit amb una baixa mobilització generalitzada, que possiblement hagi afectat més els partits de matriu francesa”.
“S’ha vist un procés de massificació del vot nacionalista cors”, complementa André Fazi, professor de Ciències Polítiques a la Universitat de Còrsega. “Es pot dir que la gent que habitualment votava partits francesos d’esquerres ara ha preferit votar candidats nacionalistes corsos —o abstenir-se— abans que votar candidats de dretes”, explica. Aquest fenomen, segons el professor cors, abans era més rar: “Molts corsos d’esquerres, en eleccions anteriors, preferien votar abans la dreta que no pas els nacionalistes”. Val a dir que només un candidat de LREM ha aconseguit passar a la segona ronda a Còrsega, cosa que l'ha convertida bàsicament en un duel entre la coalició Per Còrsega i el centredreta de matriu francesa.
L’estatut cors evoluciona: la col·lectivitat única
Des de la dècada de 1980 s’han experimentat diverses fórmules per dotar Còrsega d’un estatut diferenciat. El 1991, l’illa es va convertir en col·lectivitat territorial, essencialment un model similar al de les regions, però amb competències executives ampliades. El 2018 hi haurà una nova evolució: Còrsega serà una col·lectivitat única. Això significa que el nou Consell Territorial cors reunirà en un sol ens les competències que habitualment són reservades, per separat, a les regions i als consells departamentals. És a dir: tindrà més poder que una regió de règim comú. A la França metropolitana, aquesta possibilitat només li havia estat oferta a un altre territori: Alsàcia, país amb una llarga història de diferenciació respecte de la resta de França. En referèndum, però, els votants alsacians van rebutjar el 2013 la creació de la col·lectivitat única. Quatre anys després, ni tan sols disposen d’una regió oficial pròpia.
“Per al nacionalisme francès, el fet de reconèixer aquest nou ens administratiu, i que Còrsega sigui acceptada com una unitat pròpia i diferenciada dins de França, ja és un gran pas. És tot el que el nacionalisme francès, ara mateix, pot permetre’s”, diu Serrano, que en aquest sentit no preveu que l’adveniment de la col·lectivitat única pugui comportar —almenys a curt termini— un gran salt endavant en l’autogovern que, des de la perspectiva de l'autonomisme cors, passaria per aconseguir un poder legislatiu autònom.
“És veritat que la col·lectivitat única no vol dir que tinguem més competències. Això ho haurem de negociar amb el govern francès”, admet Antonia Luciani, membre del buró del Centre Maurits Coppieters (la fundació política de l’Aliança Lliure Europea) en representació del PNC. “Però la col·lectivitat única és una oportunitat històrica per reforçar el paper de la regió, i ens dóna més legitimitat per obtenir més autonomia”. Un camí que Luciani veu més factible amb l’elecció dels tres diputats de la coalició Per Còrsega a l’Assemblea Nacional francesa: “Tenim més possibilitats per negociar i posar el tema de l’autonomia i del dret a decidir en l’agenda”.
L’executiu de Macron serà més sensible amb les reivindicacions territorials?
És, segurament, la pregunta del milió. LREM és un fenomen molt nou, que suscita molts dubtes pel que fa a les polítiques i les reformes que voldrà dur a terme —ja sigui a escala estatal com territorial. “És una gran incògnita”, reconeix Serrano.
El programa de Macron sobre la qüestió territorial fa equilibris, però d'entrada no permet albirar grans canvis. D’una banda vol que les col·lectivitats gastin menys diners, però de l’altra els promet “més flexibilitat” per gestionar-se i organitzar-se. No s’hi inclou gaire concreció, i no s'entreveu cap evolució cap a una descentralització més gran: senzillament, el tema no sembla en l’agenda del nou president ni del seu govern.
En visita de campanya a Còrsega, Macron no va concretar pas cap mesura per incrementar l’autonomia illenca, però sí que va obrir la porta a un “pacte girondí dins d’una república indivisible, però que sempre ha estat plural”. A Còrsega, la frase no ha passat desapercebuda: “’Girondí’ és el contrari que ‘jacobí’. És a dir, que d’una manera o d’una altra, [hauria de] donar més poder a les regions i en particular a Còrsega. El poble cors està esperant un canvi”, explica Luciani. “El més important per a nosaltres”, continua la política corsa, “és el reconeixement de Còrsega a la Constitució francesa. I això serà molt difícil, perquè la base de la història de França és el centralisme. I el principi del poble francès ‘un i indivisible’ és encara molt fort...”.
“On veig una mica més de camí per recórrer és en termes de reconeixement lingüístic i cultural”, considera Serrano. Aquest és un dels cavalls de batalla del nacionalisme cors, amb un gran objectiu: aconseguir la cooficialitat del cors i el francès. Possibilitat sempre negada per tots els governs francesos fins a l’actualitat, línia de la qual sembla que Macron tampoc no se separarà: “La República té una llengua: el francès. I això no ha de canviar”, va dir el llavors candidat a la presidència quan va visitar Còrsega. No obstant això, Macron sí que va obrir la porta a la ratificació —tants anys ajornada— de la Carta Europea de les Llengües Regionals i a incrementar el rol del cors al sistema educatiu: “Cal ajudar que s’ensenyi el cors a l’escola”, va dir.
“El cors està amenaçat de desaparició perquè cada any que passa tenim menys parlants”, alerta Luciani. Preguntada sobre la visió de Macron, afirma: “El que necessitem és una decisió forta que doni al cors les màximes possibilitats perquè no desaparegui. I això no es pot fer amb mesures insuficients i superficials”. Amb tot, Luciani considera que “existeix un marge de negociació amb el govern francès”, encara que hagi de ser mitjançant una “lluita intensa”.