Notícia
Turisme comunitari, en mans de la col·lectivitat
El model de gestió és emprat especialment per pobles originaris i famílies camperoles com una forma de diversificar i complementar les economies rurals. Ens acostem a una experiència impulsada per les dones del poble bribrí, a Costa Rica
En néixer, el model de turisme comunitari responia a la necessitat de trobar alternatives davant la crisi a què es veia abocada una part important de la població rural, i que no passessin per l'emigració
Aquest model va començar a desenvolupar-se entre els anys noranta i dos mil, segons els països, i responia bàsicament a la necessitat de trobar alternatives davant la crisi a què es veia abocada una part important de la població rural per les polítiques de caràcter neoliberal que van desatendre les necessitats dels sectors més vulnerables. Moltes comunitats, davant la caiguda dels preus dels productes alimentaris en el mercat internacional i l’empobriment creixent, van veure en l’emigració i l’enviament de remeses una de les poques alternatives per sobreviure, però els costos socials i familiars que van haver de pagar eren molt elevats. Altres, però, van intentar en les activitats de serveis no tradicionals noves formes per poder mantenir-se als seus territoris generant fonts alternatives d’ingressos. Així, per exemple, Kyra Cruz, que fou directora de la xarxa de turisme comunitari de Costa Rica ACTUAR, explicava que el turisme comunitari era bàsicament una sortida per fer front a aquesta situació de depauperació de l’entorn rural:“El turisme rural comunitari a Costa Rica sorgeix de la necessitat de generar alternatives econòmiques que diversifiquessin els ingressos de les famílies del camp, enfrontades a un model de desenvolupament rural depredador dels recursos naturals que per més de vint anys ha aprofundit la desigualtat i concentrat la propietat de la terra, generant atur, emigració i deteriorant els vincles de la comunitat rural”.
D’aquesta manera, centenars de comunitats s’han organitzat de formes diverses arreu d’Amèrica Llatina per fer del turisme una activitat que els ajudés a millorar les seves condicions de vida. Per exemple: famílies i cooperatives camperoles que busquen com millorar la seva economia a causa de la situació de crisi que hi ha en les activitats agropecuàries; organitzacions comunitàries preocupades pel medi ambient que realitzen tasques de conservació dels recursos naturals; comunitats que, després de la guerra, intenten reinserir-se en la vida civil i mantenir la memòria viva del que va passar en les seves comunitats; grups de dones que tracten d’incrementar els seus recursos i poder tenir un major nivell autonomia i autosuficiència; pobles originaris que s’organitzen per millorar la seva economia comunal; petits negocis familiars que s’associen per potenciar i complementar la seva oferta. D’aquestes múltiples formes organitzatives, segons les realitats rurals de cada indret, s’ha alimentat el turisme comunitari.
El negoci ha d’estar en mans de la població local d’un territori rural organitzada col·lectivament. Això vol dir que és gent que viu i treballa en un territori
Això implica que qualsevol inversió turística que es faci en el camp no és necessàriament turisme comunitari. Un gran propietari o un inversionista de la ciutat que posa un hotel de muntanya pot ser que faci turisme rural, però mai podrà ser turisme comunitari. Perquè ho sigui, el negoci turístic ha d’estar en mans de la població local d’un territori rural organitzada col·lectivament. Això vol dir que és gent que viu i treballa en un territori i que s’organitza per tenir el control principal sobre el negoci.Un dels principals atractius d’aquest tipus de turisme consisteix precisament en aquesta aposta organitzativa de les poblacions rurals, és a dir, la possibilitat de conèixer els territoris rurals, els seus recursos i la seva cultura de la mà de la gent que hi viu. Així, la principal oferta turística d’aquest model es basa a facilitar la visita de recursos naturals i entorns rurals a través d’un espai de relació i trobada amb les poblacions locals. Fa possible un acostament vivencial a allò que la gent que viu i treballa al camp fa quotidianament.
És evident però que no és senzill sostenir en el temps una activitat no tradicional basada en l’economia social. Les poblacions rurals normalment no tenen experiència prèvia en turisme. Ni tampoc l’han pogut practicar com a turistes. I per això han de fer un gran esforç per formar-se. Pel fet que no hi havia la suficient experiència, sovint hi ha hagut molta dependència de persones i institucions externes, la cooperació internacional, consultors, fundacions de grans empreses o les mateixes institucions públiques. En ocasions els comunitaris han perdut el control dels seus negocis o s’han deixat influenciar a seguir camins que no els han dut allà on volien. A la majoria de països tampoc hi ha hagut polítiques públiques que reconeguessin explícitament el turisme comunitari i aportessin recursos i suports realment útils a les iniciatives comunitàries. També ha costat molt aconseguir que arribessin de forma regular i amb quantitats suficients els turistes i, per tant, arribar a comercialitzar els seus serveis de forma sostenible.
Tot i així, són nombroses les experiències que ens ajuden a identificar les possibilitats d’altres formes de desenvolupament turístic que realment siguin més beneficioses per a les poblacions rurals. Un d’aquests exemples inspiradors el podem trobar a la comarca dels bribris, a Costa Rica, tocant pràcticament Panamà.
Stibrawpa, la casa de les dones
Als anys setanta, les comunitats de la comarca bribri, a Costa Rica, es van veure molt colpejades per la plaga del fong Moniliaque va afectar el cacau, que era la seva principal font d’ingressos. Aleshores la gent va començar a emigrar per trobar feina a d’altres bandes. Molts homes van anar a treballar a les grans plantacions de plàtans. Allà havien de treballar exposats als plaguicides, que els van provocar diverses afectacions a la salut, des de l’esterilitat fins a diferents tipus de càncer. A més, molts d’ells, quan cobraven el salari, se’l gastaven bevent a la cantina i les seves famílies quedaven sense els recursos necessaris per viure.
Tres dones indígenes de Yorkín van organitzar-se amb la idea de fer alguna cosa perquè la gent tingués feina a la seva comunitat i no hagués de marxar a les plantacions
Davant d’aquesta situació, tres dones indígenes de la comunitat de Yorkín van decidir organitzar-se amb la idea de fer alguna cosa perquè la gent tingués feina a la seva comunitat i no hagués de marxar a les plantacions de plàtans. El 1985 van crear l’Associació Indígena Stibrawpa. Al principi els homes no volien que s’organitzessin, però elles van persistir. De fet, dues van haver de deixar l’associació per l’oposició dels seus marits. Però la seva fundadora, Bernarda Morales, va aguantar i va aconseguir atreure noves dones que enfortiren l’organització.Primer van provar sort amb l’elaboració d’artesanies, però això no va funcionar del tot, perquè els desplaçaments per anar-les a vendre fora de la comunitat eren molt cars. Després van iniciar un projecte amb arbres fruiters. Aquest projecte va fer que alguns tècnics de fora la comunitat les haguessin de visitar regularment i necessitaven on allotjar-se i poder menjar. I així van començar a pensar que, si feien algun alberg i atreien turistes, podrien vendre millor les seves artesanies. La idea del turisme va començar a prendre forma allà on mai havien vist un turista.
Actualment l’associació està formada per 35 persones, que treballen en diferents tasques: guies, cuineres, boters, netejadores, organitzadores d’activitats culturals... Però només les dones són a la junta directiva, i són les que organitzen la feina de tots els seus membres. Els turistes, majoritàriament estrangers, arriben a la comunitat en canoa a través del riu Yorkín, on han creat diversos allotjaments. Són albergs rústics però molt ben condicionats. Entre les activitats més sol·licitades pels turistes hi ha el circuit del cacau, on mostren tot el seu procés d’elaboració, des de conèixer la planta fins a preparar xocolata. També són molt demandades les vetllades i activitats culturals, que els permeten conèixer millor el poble bribri.
Han establert un nombre màxim de turistes que volen atendre a l’any i proven d'evitar la sobreconcentració d’una activitat que, si no es controla bé, pot acabar provocant impactes negatius per a les comunitats mateixes
Entre els acords que ha impulsat la junta directiva, en destaquen alguns que mostren el seu caràcter visionari. Totes les famílies que participen a l’associació han de conrear i poder subministrar aliments per a les cuines dels albergs turístics, de tal manera que ningú vulgui abandonar l’agricultura per dedicar-se només al turisme. També han establert un sistema de sancions si algun home que fa alguna feina per l’associació s’emborratxa i gasta els seus ingressos i no atén les necessitats de la seva família. Així, per exemple, no li retiren la feina, però el salari el donen directament a la seva dona. Finalment, han establert un nombre màxim de turistes que volen atendre a l’any (1.500) i, com que ara ja estan al voltant dels 1.200 i comencen a veure com persones d’altres comunitats es traslladen a la seva per poder integrar-se a l’associació, han començat a ajudar-les perquè puguin oferir aquests serveis també d’altres comunitats, i evitar així la sobreconcentració de l’activitat turística. Són mesures orientades a millorar la governança d’una activitat que, si no es controla bé, pot acabar provocant impactes negatius per a les comunitats mateixes.(Aquest article forma part del dossier Alternatives econòmiques des dels pobles sense estat, publicat el febrer de 2017 per Nationalia i el CIEMEN dins de la Col·lecció Drets Col·lectius.)