Opinió

Què ve ara a l'Alt Karabakh?

OPINIÓ. Tot just fa un parell de mesos, explicàvem a Nationalia que l'Alt Karabakh estava atraient l'atenció internacional després d'un increment de les hostilitats entre armenis i azerbaidjanesos. L'article destacava el risc d'arribar a una situació on les parts es quedessin atrapades en una dinàmica de reunions sense sentit i sense cap resultat considerable. No obstant això, la situació ha anat encara més enllà, i les hostilitats s'han incrementat encara més; aquest cop, han arribat als titulars dels grans diaris internacionals.

El 2 d'abril va tenir lloc un esclat violent, que de moment sembla aturat, després de l'alto el foc acordat el 5 d'abril. Però sembla qüestió de temps que esclati de nou. Els anys anteriors s'han anat repetint, cada cop més, episodis violents, amb una regularitat especial el 2015 (per a un resum dels principals esdeveniments a l'Alt Karabakh, vegeu Nationalia, abril de 2016). No obstant això, aquest darrer és, de lluny, el pitjor des de la treva de 1994: ha deixat 30 soldats morts i diverses víctimes mortals civils.

Tant Armènia com l'Azerbaidjan han estat amassant arsenals militars durant els darrers anys (en ambdós casos, sobretot comprats a Rússia). La situació econòmica de tots dos països, certament, ha marcat la diferència pel que fa a les quantitats destinades a despesa militar. L'Azerbaidjan té una posició econòmica molt més còmoda, engruixida pels guanys del petroli, que li ha permès de gastar no menys de 1.300 milions de dòlars cada any des de 2011. La xifra va arribar als 2.110 milions de dòlars el 2014 i 1.738 l'any passat (RFERL, abril 2016). La situació econòmica d'Armènia, d'altra banda, ha estat més difícil. No obstant això, no ha impedit que deixi de comprar armament: s'ha gastat una mitjana de 391 milions de dòlars durant els darrers cinc anys (RFERL, abril 2016). Les parts són clarament conscients del resultat potencial de la situació del conflicte a l'Alt Karabakh, i per tant s'han estat preparant. En la seva trobada amb els ambaixadors dels estats de l'Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) que va tenir lloc a Erevan el 4 d'abril, el president armeni, Serj Sargsian, va advertir que "una escalada més gran de les accions militars podria derivar en conseqüències imprevisibles i irreversibles, incloent-hi una guerra oberta".

Què és diferent, aquest cop?

Els esclats violents s'estan convertint en la norma, més que no pas en l'excepció. El conflicte ha estat etiquetat com a "congelat" durant molt de temps, i d'aquesta manera ha estat menystingut pels actors internacionals. La tensió entre les parts és clara i explícita, i els actors internacionals estan reaccionant. El president de Turquia, Recep Tayyip Erdogan, ha afirmat a la televisió turca que "el Karabakh algun dia retornarà al seu propietari original. Serà de l'Azerbaidjan". No és pas una sorpresa, atès que Turquia és aliada de l'Azerbaidjan des de fa temps. Malgrat això, aquests comentaris són inflamatoris envers la seva veïna, Armènia, i certament són contraproduents per a les converses de peu, donat que encara creen més hostilitat.

Una guerra oberta per l'Alt Karabakh podria arribar a fer que Ankara i Moscou s'impliquessin a la regió. Hi ha hagut converses sobre un desplegament potencial de forces de pacificació russes -que li garantirien més avantatge geopolític a la regió- i sobre el rol que Rússia es veu a si mateixa jugant en el conflicte. Bakú sembla pensar que Rússia podria desencadenar un canvi en les converses sobre l'Alt Karabakh, que fins ara ha dut a terme el Grup de Minsk de l'OSCE sense èxit (l'Azerbaidjan les ha descrites com a "totalment sense sentit"; Nationalia, febrer 2016), i estaria d'acord amb una modificació de la situació que permetés a Moscou encapçalar les converses (fins ara, copresidides per França i els Estats Units). Malgrat tot, també s'ha de tenir en compte que la crisi recent entre Rússia i Turquia va sorgir com a resultat de la guerra de Síria, i podria afectar la geopolítica i l'equilibri de poders de l'Alt Karabakh.

Tant Armènia com l'Azerbaidjan s'enfronten a dificultats econòmiques que estan generant descontentament entre les poblacions respectives. D'un costat, les sancions occidentals contra Rússia han fet baixar les remeses d'aquest país cap a Armènia (una font important de la renda nacional), i de l'altre, la baixada del preu del petroli ha devaluat la divisa azerbaidjanesa. Pot semblar que, especialment per a l'Azerbaidjan, revifar el sentiment nacional d'enuig i odi sobre l'Alt Karabakh podria servir per a distreure la població i per a unir-la sota un sentiment ferotge de nacionalisme.

Mentrestant, el Grup de Minsk es va reunir el 5 d'abril a Viena i va fer públic un comunicat similar als que ja hem vist abans. El seu rol, un cop més, està sent sotmès a examen. És necessària la implicació als més alts nivells polítics per tal d'aconseguir un canvi substancial. En aquests moments, és primordial una reforma bé del format o bé dels esforços polítics. És evident que el risc d'una guerra oberta és més gran que mai, i per tant també s'han de fer passes més grans. El Grup de Minsk hauria de demostrar que està a l'alçada. Si no, s'hauran de desenvolupar plataformes alternatives que puguin crear vies per a assolir una solució pacífica del conflicte i garantir la seguretat al sud del Caucas. En qualsevol cas, ha d'haver-hi una resposta ràpida i consistent, per tal que el sud del Caucas, ja ara inestable, no es desestabilitzi completament, cosa que podria portar conseqüències no tan sols per als actors regionals, sinó també per a Occident.

Mots clau: Alt Karabakh, Armènia, Azerbaidjan, conflicte, Rússia, Turquia