Opinió

D'un estat fallit a l'autonomia regional: l'autodeterminació amaziga a Líbia

OPINIÓ. Per Eden Almasude i Mazigh Buzakhar*. El 17 de març, els partits kurds van declarar un sistema de govern federal a Rojava, la regió kurda de Síria, la qual ha estat funcionant com una regió autònoma de facto des de ben aviat al conflicte sirià. No és pas cap sorpresa que la decisió hagi estat rebutjada pel govern d'Al-Assad i per Turquia, però una editorial del New York Times destacava que "els kurds de Síria estan en una posició més forta per a defensar la seva causa per l'autonomia política perquè s'han situat com un actor clau en la lluita contra l'Estat Islàmic". Mentrestant, el 2016 ha començat amb la represa d'alguns moviments independentistes a Europa, incloent-hi el nou impuls del Partit Nacional Escocès, encapçalat per Nicola Sturgeon, i els esdeveniments en el panorama de partits independentistes catalans. En aquest context global, hi ha un altre moviment autonomista que està començant a guanyar terreny al sud de la Mediterrània: la regió amaziga de Líbia.

Nefusa, també coneguda com a Infusen, és una serralada a la zona occidental de la Tripolitània, a Líbia. La regió és el fortí de grans comunitats amazigues (en plural, Imazighen), el poble autòcton no tan sols de Líbia, sinó de tota la Tamazgha (nord d'Àfrica). Hi ha diverses ciutats principals a Nefusa, com Lalut (Nalut), Kabaw, Jadu i Ifran. Una altra important ciutat costanera de la Mediterrània, Zwara, es troba a prop de la frontera tunisiana i està habitada per una comunitat amaziga anomenada At Willul. Nefusa i Zwara han jugat papers culturals i polítics fonamentals a la regió al llarg de la història i també a la Líbia postrevolucionària.

Les comunitats amazigues han patit, durant les dècades del règim araboislamista de Gaddafi, des de l'exclusió i la marginació a les mans de les autoritats i dels seus instruments d'opressió fins a l'empresonament sistemàtic d'intel·lectuals i escriptors. El règim va practicar durant dècades un sistema forçós d'arabització a través dels seus mitjans de comunicació i de les polítiques educatives. Des de l'alçament de 2011, els amazics han esdevingut actors clau en la geopolítica de Líbia, amb la seva participació en la revolució i les seves campanyes per a protegir les llibertats culturals i lingüístiques acabades d'aconseguir. Després de les primeres eleccions postrevolucionàries, el 2012, que van formar el Congrés General Nacional, van continuar les protestes i altres formes de manifestacions mentre el moviment amazic es mobilitzava per a protegir els seus drets enmig de canvis estructurals a l'Estat. Això va ser un punt d'inflexió per al moviment: jugar un paper que no fos només cultural, sinó que exercís una pressió política real sobre totes les autoritats estatals formades entre el 2012 i el 2016.

Donat el context polític actual a Líbia, per què l'autonomia regional és una millor resposta que no pas la participació al govern central? La curta història política de Líbia es limita a models tribals i religiosos, ajuntats de forma matussera per a crear l'aparença d'un estat modern. La debilitat de les institucions i la fortalesa dels interessos regionals han continuat existint, i això ha donat com a fruit un govern central fràgil, que tan sols es mantenia per la ideologia del règim gaddafista. Els conflictes a la regió de la Cirenaica, entre els moviments islamistes i els federalistes, així com la inestabilitat política a la Tripolitània i al Fezzan, han desembocat en una situació política en què no hi ha cap solució concreta sense tenir en compte la descentralització. Per això els amazics tenen ara una oportunitat real de llançar el seu projecte de govern en una regió autònoma, que controli les seves fronteres territorials, que creï una economia funcional, que protegeixi la llengua i la identitat cultural en una època en què el radicalisme religiós s'estén pel món musulmà. Tot això demana que prenguem a les nostres mans el nostre futur. Després que els governs posteriors a 2011 hagin exclòs sistemàticament les nostres comunitats, no hi ha cap motiu perquè els amazics esperem que un futur govern ens doni una opció viable per al nostre futur polític. El desenvolupament d'una regió autònoma amaziga tindria una base econòmica forta, gràcies als rics recursos del petroli i del gas, als minerals, l'agricultura, el turisme i els recursos marins. El control econòmic garanteix que guiem la direcció del nostre propi futur com una nació amaziga dins del canvi geopolític global.

L'endemà dels alçaments de 2011, diversos règims autoritaris es van col·lapsar, tant a Tamazgha (nord d'Àfrica) com al Pròxim Orient, però això va obrir una vulnerabilitat política en la qual l'extremisme religiós reaccionari ara avança. L'arribada del nou govern libi amb suport de l'ONU a Trípoli ha amenaçat les dinàmiques polítiques al país, i això ha comportat un nou impuls per a l'autonomia, i fins i tot per a la separació, de la regió oriental, la Cirenaica. Malgrat els intents repetits de formar-hi un govern central i unificat, Líbia bàsicament continua sent un estat fallit, i el president nord-americà, Barack Obama, ha dit que la intervenció "no ha funcionat". Enmig d'aquesta inestabilitat entre governs rivals, s'ha permès que l'extremisme islamista prosperi, i Líbia està esdevenint ràpidament un terreny de refugi per al terrorisme de tall religiós. L'exclusió continuada de les comunitats amazigues del govern -especialment després de l'intent per part del règim de Gaddafi d'eradicar la identitat amaziga autòctona- només donarà ales a la inestabilitat actual. Més que fracturar l'estat, l'establiment d'una regió autònoma amaziga reforçarà el desenvolupament d'una Líbia democràtica i postrevolucionària.

Una regió autònoma amaziga actuaria com a centre neuràlgic d'estabilitat no tan sols a Líbia, sinó a la regió de la Tamazgha (nord d'Àfrica). Com els kurds de Rojava, aquesta regió amaziga seria una aliada primordial en la lluita global contra el terrorisme islàmic i en la crisi dels migrants a la Mediterrània. Més enllà d'aquestes consideracions pràctiques, les comunitats amazigues de Líbia tenen el dret fonamental a l'autodeterminació. Avançar cap a l'autonomia és el primer pas de la manifestació d'aquest dret, per a crear un entorn en què la cultura amaziga autòctona finalment es pugui desenvolupar lliurement després de dècades d'opressió. Només si es crea un espai així, les comunitats amazigues de Líbia tindrem la llibertat de preservar i expressar plenament la nostra identitat. Demanem el suport de les altres nacionalitats oprimides arreu del món, les lluites de les quals han inspirat el nostre alliberament mateix.


* Mazigh Buzakhar és un activista amazic d'Ifran, a la regió de Nefusa (Infusen). És cofundador de TIRA Research and Studies. Eden Almasude (@Ealmasude) és una activista amaziga nord-americana i estudiant de Medicina.