Opinió

El colonialisme dels mitjans canadencs i la revitalització de les llengües indígenes

Autor/a: Province of British Columbia
ANÀLISI. Per John Ahni Schertow*. Al voltant del 93 per cent de les llengües d'Austràlia s'han extingit. De lluny, és el cas més greu de "lingüicidi" al món. No obstant això, si les coses continuen com fins ara, el Canadà pot arribar a disputar-li aquest rècord. Segons la UNESCO, 88 de les 90 llengües indígenes del Canadà estan en fase d'extinció. I excepte que els parlants de les llengües, les comunitats i els seus aliats desenvolupin estratègies adequades que se centrin més a revitalitzar-les que no simplement a preservar-les, només és qüestió de temps que les perdem, tal com n'hem perdut tantes d'altres.

Els mitjans de comunicació tenen un rol propi en aquestes estratègies de revitalització. Però hi ha diversos obstacles socials, polítics, econòmics i culturals que impedeixen que els pobles indígenes usin els mitjans per a donar compliment a aquests esforços. Afortunadament, és possible evitar aquests obstacles.

Per a entendre el rol dels mitjans en la revitalització lingüística, primer ens hem de fixar en el número d'indígenes al món. Segons les Nacions Unides, n'hi ha 370 milions. Molt poca gent qüestiona aquesta xifra, però cal fer-ho. Hi ha diversos estats membres de l'ONU que oficialment neguen tenir cap indígena, incloent-hi la Federació Russa, Namíbia i la República Popular de la Xina. Si sumem aquestes poblacions que no estan incloses en el recompte de les Nacions Unides, arribem amb una xifra que supera els 1.300 milions de persones, el 18% de la població mundial. La xifra concorda amb la del Quart Projecte d'Atles Mundial del Centre d'Estudis dels Indígenes al Món.

La xifra de llengües indígenes amenaçades al món també varia. Segons la UNESCO, encara es parlen 6.000 llengües parlades al món, el 43% de les quals estan considerades com a amenaçades. Segons el Centre d'Estudis dels Indígenes al Món, les llengües són 7.100 i les amenaçades o gairebé extingides en són el 36%. Ethnologue, un catàleg complet de totes les llengües vives conegudes, dóna xifres similars.

Siguin quins siguin els números que acceptem, no hi ha dubtes sobre les amenaces contra la seguretat de les llengües indígenes del món. Aquestes amenaces inclouen els migrants i treballadors no indígenes que entren a les comunitats indígenes, i també la constant exposició a les llengües estrangeres a la llar i l'accés limitat a les llengües indígenes a l'escola i als mitjans de comunicació. La major amenaça de totes, però, es troba en les polítiques lingüístiques nacionals utilitzats per estats com Rússia, la Xina, els Estats Units d'Amèrica, el Canadà i Austràlia. Fa dos anys, Ghil'ad Zuckermann, professor de llengües en perill d'extinció a la Universitat d'Adelaida, va revelar el dany que la política de llengua única d'Austràlia havia causat a les llengües indígenes. El professor Zuckermann diu que el 93 per cent de les llengües indígenes a Austràlia s'han extingit.

Si les coses continuen així, el Canadà pot arribar a superar aquests registres. Segons la UNESCO, 88 de 90 llengües indígenes del Canadà es troben ara prop d'extingir-se.

La raó d'aquesta catàstrofe en curs és bastant simple: durant l'era de les escoles residencials al Canadà -que es va estendre des de 1831 fins a 1969-, més de 150.000 nens indígenes van ser trets de les seves cases, portats a campaments d'estil militar i adoctrinats per a pensar, vestir, comportar-se i parlar com a "canadencs". A més de ser desposseïts de la seva llengua i cultura, aquests infants van ser sotmesos constantment abusos físics, sexuals i psicològics a mans del personal de les escoles residencials.

Aquest llegat de 130 anys d'assimilació va deixar seqüeles en cadascun dels supervivents de les escoles residencials -encara queden 80.000 antics "estudiants" avui dia- així com en les seves famílies, les seves comunitats i les seves nacions. El preu continua pagant-se, d'una manera o altra, a gairebé totes les llars indígenes en el que avui és el Canadà.

No obstant això, l'agenda assimilacionista del Canadà ni comença ni acaba amb les escoles residencials. Més aviat eren la peça central d'una estratègia més àmplia d'assimilació, d'integració i de civilització. Tampoc no es tracta d'una relíquia d'una època passada, donat que el Canadà continua perseguint el mateix objectiu d'aquella antiga política, tot i que ara ho fa amb un toc modern. Per exemple, les escoles de les Primeres Nacions són generalment obligades a obeir les normes acadèmiques provincials, cosa que vol dir que els estudiants de les Primeres Nacions han d'estudiar en un dels dos idiomes oficials del Canadà.

Per descomptat, moltes escoles de reserva ara ofereixen els seus propis programes, culturalment i lingüísticament apropiats, com l'Akwesasne Freedom School, que ha estat proporcionant un pla d'estudis immersiu en llengua kanienkéha (mohawk) durant més de 20 anys "sense aprovació o finançament dels governs estatal, federal o provincial." La Lau Welnew Tribal School, a la Reserva de Tsartlip, ha funcionat gairebé durant els mateixos anys usant un pla d'estudis, desenvolupat localment, en llengua i cultura sencoten. Molts d'altres pobles autòctons, però, encara resten atrapats en el parany de la política bilingüe del Canadà.

Un nombre inacceptable d'infants indígenes també estan sent introduïts en el sistema de llars de criança, i són enviats a llars canadenques no indígenes. En la majoria d'aquestes llars no hi ha absolutament res que s'assembli a cap cosa connectada amb la cultura i la llengua indígena.

Si se sumen tots aquests fets -juntament amb la nostra incapacitat col·lectiva d'accedir a programes d'idiomes i a mitjans de comunicació lingüísticament apropiats- ja tenim una recepta per al genocidi cultural.

Però no tot està perdut. Aquesta agenda assimilacionista del Canadà, amb 150 anys d'història, s'està començant a desfer, gràcies en gran part a la tasca de la Comissió Reial sobre Pobles Aborígens, a la Comissió de la Veritat i la Reconciliació, i al moviment Idle No More.

El govern canadenc va treballar conjuntament amb els mitjans de comunicació i l'Assemblea de les Primeres Nacions per a evitar que Idle No More assolís massa crítica, però no obstant això va ser conscient que Idle No More era, en molts aspectes, un exercici inicial per a alguna cosa més, per a aquells de nosaltres que mai no havíem estat políticament actius, incloent-hi molts supervivents de les escoles residencials i els seus fills. Idle No More va preparar el terreny perquè el moviment indígena de Canadà es mobilitzés d'una manera que el faria assemblar-se a un exercici inicial. I al Canadà li interessava molt evitar aquest potencial.

Arriba el primer ministre Trudeau. Des de la seva elecció, Trudeau i el seu gabinet han estat treballant sense descans per a construir una nova imatge del Canadà que sigui menys hostil cap als pobles indígenes. Aquest esforç inclou avançar cap a una investigació nacional -llargament demanada- sobre els assassinats i les desaparicions de les dones indígenes, i la promesa d'oferir "suport incondicional" a la Declaració de les Nacions Unides sobre els Drets dels Pobles Indígenes, un instrument legal contra el qual el Canadà va treballar activament abans que fos aprovat oficialment el 2007. Més recentment, Trudeau, en resposta a un article que va ser publicat el passat mes d'abril a IC, va reconèixer a Winnipeg el 3 de juny que la preservació de les llengües indígenes és clau per a evitar el suïcidi juvenil. Si bé no hem vist res de substancial després d'aquestes paraules i obres (més enllà d'una mica de diners), almenys és encoratjador veure que el Canadà s'aparta de la línia maligna sobre la qual tantes altres administracions es van basar, amb tot l'orgull canadenc que poguessin reunir.

Un panorama mediàtic d'apartheid al Canadà

Independentment que el govern canadenc comenci a donar un suport actiu als drets indígenes i ho continuï fent, el panorama mediàtic d'apartheid del Canadà continuarà sent el mateix que ara en el futur immediat. Això vol dir que tant els mitjans de comunicació corporatius com aquells sense fins de lucre continuaran marginant les veus indígenes, i eliminaran la cobertura de violacions de drets humans i de tragèdies ambientals relacionades amb els pobles indígenes. Els periodistes, reporters, corresponsals i editors canadencs, per la seva banda, continuaran oferint històries trillades, condescendents, racistes o inexactes per als seus lectors canadencs. I les fundacions canadenques continuaran tractant els mitjans de comunicació indígenes com una novetat, i continuaran preferint finançar iniciatives indígenes que siguin propietat o estiguin controlades per canadencs no indígenes. L'absoluta manca de diversitat lingüística en el panorama mediàtic del Canadà també continuarà.

No obstant això, no estem obligats a acceptar aquesta negligència opressiva dels mitjans. Per contra, les Primeres Nacions poden desenvolupar maneres de produir els seus propis mitjans de comunicació, ja sigui mitjançant la producció d'una televisió administrada per la comunitat, com Akwesasne TV, una estació de ràdio com CFTI-FM a la Primera Nació Elsipogtog, o una xarxa d'emissions amb una orientació regional més àmplia, com la Inuit Broadcasting Corporation.

No és una tasca fàcil, especialment per la quantitat limitada de fons a què les Primeres Nacions poden accedir, però té diversos beneficis que no ens podem permetre el luxe d'ignorar:

1. Les comunitats que generen els seus propis mitjans de comunicació estan en posició de difondre informació culturalment rellevant, cosa que ajuda a garantir la continuïtat cultural i la cohesió de la comunitat.

2. Assegura que tothom dins de la comunitat pugui respondre a les amenaces i als reptes que es presenten, ja es tracti d'un incendi, d'un vessament de petroli, o de la intrusió il·legal per part d'una companyia minera en una àrea culturalment sensible.

3. Singularitza els idiomes indígenes i en promou l'ús. Si els mitjans de comunicació generats per les comunitats passen a retransmetre en línia, també serveixen com un salvavides lingüístic que tot membre de la comunitat pot captar, sense que importi on es trobi cadascú al món.

Per descomptat, una Primera Nació ha de superar diversos obstacles abans que pugui començar a produir els seus propis mitjans de comunicació. Fer funcionar un canal de televisió local és un esforç prohibitiu que requereix una formació especialitzada, equips i, en la majoria de les circumstàncies, una llicència de transmissió. Per a moltes comunitats indígenes, senzillament no val la pena fer l'esforç, sobretot si la majoria de les famílies ni tan sols tenen un televisor.

Les ràdios comunitàries indígenes solen ser una opció més viable. El cost de fer funcionar una estació de ràdio comunitària continua sent bastant car (segons el Projecte de Radio Prometheus, "moltes estacions comencen a emetre per menys de 15.000 dòlars, i el seu cost mensual és de menys de 1.000 dòlars") però ni de lluny és tan costós com muntar un canal de televisió.

Els mitjans digitals són una alternativa viable i menys costosa a la ràdio i la televisió. Iniciar un servei de comunicació digital, com un bloc, un podcast, una estació de ràdio per Internet o una emissió diària de vídeo a YouTube o Isuma.tv, no costa gairebé res. Tampoc no cal gaire res en termes de formació: tota la teva família podria tenir un bloc en marxa en menys d'un dia.

No obstant això, els nous mitjans de comunicació encara s'enfronten als mateixos vells problemes. En aquest moment, no hi ha prou equips per a donar servei a tota una comunitat. A més, hi ha molt pocs fons disponibles per als nous mitjans de comunicació indígenes, ja sigui per part del govern, de fundacions, d'anunciants o de llocs web de micromecenatge com Kickstarter.

Hi ha hagut èxits de micromecenatge els últims dos anys. Reclaim Turtle Island, per exemple, va aconseguir recaptar 12.000 dòlars el 2014. Ricochet Media, de propietat no indígena, ha tingut micromecenatge per al seu  Fons d'Informació Indígena. I l'Indian and Cowboy Podcast Network de Ryan McMahon ara rep al voltant de 1.000 dòlars al mes de part d'un centenar de persones. Això, però, està enormement lluny del nivell de finançament que els mitjans de comunicació no indígenes aconsegueixen habitualment al Canadà i als Estats Units.

Els mitjans de comunicació indígenes independents i urbans estan atrapats entre l'espasa i la paret, però les comunitats indígenes poden superar aquest problema amb l'ajuda dels consells tribals, que poden finançar la feina directament, establint acords amb algun tipus d'entitat comercial, o creant la seva pròpia, per a fer funcionar el servei comunitari.

Dit això, també és important tenir en compte que la majoria dels pobles indígenes del món s'enfronten als mateixos problemes que tenim aquí al Canadà; però això no els impedeix de posar en marxa els seus propis projectes de nous mitjans. Associant-se amb organitzacions no lucratives, els pobles indígenes estan usant telèfons mòbils, càmeres i ordinadors portàtils per a documentar històries tradicionals, enregistrar cançons, dur a terme entrevistes amb la gent gran i produir el seu propi periodisme ciutadà, cosa que contribueix directament a la conservació i promoció de la llengua i la cultura indígenes.

A l'Amazònia peruana, per exemple, el projecte Chariboan Joi anima els joves del poble shipibo a produir els seus propis mitjans, i ho estan fent de bon grat. Al Brasil, el projecte de referència Indios Online permet a comunitats indígenes de diverses llengües promoure el diàleg intercultural alhora que proporciona a les comunitats informacions a les quals, d'una altra manera, no podrien accedir. Arreu d'Austràlia, els pobles indígenes estan utilitzant telèfons mòbils per a explicar històries en les seves pròpies llengües. Video for Volunteers ajuda periodistes indígenes a l'Índia a produir notícies independents de vídeo a India Unheard. I després, per descomptat, tenim la sempre creixent Xarxa de Comunicació Indígena d'Abya Yala, que es dedica a assegurar les xarxes de comunicació indígena d'abast continental per als pobles indígenes a tot Amèrica Llatina. No hi ha cap altra cosa al món que s'hi assembli.

Tecnologia i llengua

Si bé la tecnologia dels mitjans pot ajudar a singularitzar i promoure les llengües indígenes -especialment quan s'utilitza com a part d'una estratègia de revitalització més àmplia- hem d'assegurar-nos que les nostres prioritats estan sota control, com explicava a IC recentment Khelsilem, activista per la llengua skwomesh. Professor capdavanter de skwomesh a la Universitat Simon Fraser, Khelsilem ha utilitzat una sèrie d'eines i tècniques en els últims anys per a garantir que la llengua tradicional de la Nació Squamish -ara parlada tot just per set persones en una comunitat de 4.000- sobrevisqui per a les generacions futures:

"En la meva comunitat he fet servir diverses plataformes mediàtiques, com ara un mitjà de comunicació social o un lloc web, o bé he aprofitat la cobertura dels mitjans clàssics per ajudar a crear consciència. La publicitat de les eines ha ajudat a crear una comprensió del treball, i també han despertat interès. He utilitzat altres eines com ara dispositius de gravació, gravadores de vídeo, [i un] diccionari digital per a buscar l'ortografia correcta, i aplicacions flashcard en els meus dispositius iOS."

A través d'aquesta tasca, Khelsilem ha aconseguit una comprensió exacta d'allò que es necessita perquè una llengua indígena sobrevisqui. I continua:

"Les Primeres Nacions haurien de començar a pressionar més per a produir els seus propis mitjans lingüísticament pertinents (ràdio i televisió sobretot) en lloc de quedar atrapats en el paisatge mediàtic bilingüe del Canadà, si cal. Una comunitat lingüística com la meva, per exemple, podria desviar recursos per a la producció d'un diari bilingüe al 100% o fins i tot al 50% en anglès i en skwomesh, però això per a qui seria útil? Només el 0,2% de la comunitat parla l'idioma, i caldrien molts recursos per a crear-lo. Seria més útil més endavant, en les nostres etapes de desenvolupament de la comunitat lingüística, quan l'accés als mitjans en la llengua sigui alhora útil i necessari. Sóc partidari de construir la necessitat primer, i només després la institució. No pas a l'inrevés."

Ampliant aquest últim punt, Khelsilem afegeix:

"Sovint sembla implícit que les eines tecnològiques d'Internet són la panacea davant la davallada de les llengües indígenes. La gent diu coses com que "aquesta nova app que hem fet ens ajudarà a salvar el nostre idioma". En el nostre desig de ser audaços i innovadors, estem absorbits per aquest pensament errat segons el qual una app pot fer allò que ens cal, que és fer que la gent parli l'idioma amb fluïdesa. Mai una persona no s'ha convertit en parlant amb bona fluïdesa gràcies a una app, de la mateixa manera que ningú no pot convertir-se en un jugador de bàsquet professional molt bo a partir d'una app. Cal practicar, i cal treballar. Una app pot ajudar-te a recordar que has d'entrenar-te, o a trobar indicacions per als partits, però no farà de tu un jugador expert. Igualment, una app no salvarà cap llengua. La tendència de donar prioritat a les solucions tecnològiques és preocupant perquè es desvien recursos significatius a estratègies que no donaran els resultats necessaris, alhora que les nostres llengües continuaran davallant."

Com assenyala Leanne Betasamosake Simpson, poeta i acadèmica mississauga nishnaabeg, també hem de fer front a la mentalitat de "finançament" que ens dissuadeix d'iniciar la revitalització de l'idioma en les nostres comunitats. No ens podem permetre d'esperar que arribi el finançament. Hem de començar aquest procés difícil ara, ja sigui com a individus, famílies o comunitats en línia, sense esperar els organismes que financen.

El professor cherokee Jeff Corntassel, drector del Programa de Govern Indígena de la Universitat de Victoria, afegeix:

"Hem de tenir cura de com aprenem la llengua [també]. Les llengües reflecteixen les nostres visions del món i les intricades relacions entre la terra, la cultura i la comunitat. Per a respectar plenament els matisos i les accions que hi ha darrere de les llengües indígenes, no podem basar la nostra comprensió d'aquestes llengües en les visions occidentals del món, traduint paraules basant-nos en els seus equivalents en anglès. Aquest enfocament "de diccionari" perd els significats més profunds que hi ha darrere de les llengües indígenes, i enfosqueix la visió del món que hi ha inserides en elles. Quan les nostres llengües són colonitzades, la nostra visió del món queda en perill."

Construint la necessitat

Tot i que el Canadà ha empès, ha arrossegat i ha estirat 88 idiomes indígenes al caire de l'extinció, encara hi ha esperança. Cada dia que passa, estan arrelant més i més esforços, de totes menes, per a revitalitzar les llengües indígenes. La Primera Nació M'Chigeeng, a l'illa de Manitoulin, per exemple, està ara en procés de creació d'una comunitat completament bilingüe, i està canviant el pla d'estudis escolar local per a escolaritzar els infants en un sistema immersiu en llengua anishinaabek. L'Institut Tsuut'ina Gunaha, a Alberta, està desplegant diferents iniciatives per a salvar la llengua tsuut'ina. Els nuu-chah-nulth estan fent el mateix a la Colúmbia Britànica. Les quatre primeres nacions dels crees maskwacîs acaben de fer oficial el seu idioma, el nêhiyawêwin (cree). L'organització sense ànim de lucre Native Montreal està treballant per a proporcionar una àmplia gamma de cursos d'idiomes en abenaquis, anishnabe, cree, inuktitut, innu i mohawk. I hi ha molts més exemples.

El sistema d'educació canadenc, bastant colonitzat, també està començant a obrir noves portes per a donar suport a l'ús de les llengües indígenes. Un grapat de col·legis i universitats han posat en marxa cursos d'idiomes indígenes, mentre que d'altres han establert aliances, com la de la Memorial University amb el govern de Nunatsiavut, per a publicar llibres infantils en el dialecte inuktitut de Labrador. La Federació de Mestres de Saskatchewan ha aprovat recentment una nova política lingüística per a alinear-se amb la Carta Canadenca de Drets i Llibertats.

Malauradament, quan es tracta de mitjans de comunicació, no hi ha gaire cosa de què alegrar-se. Els mitjans juguen un paper força important en el suport a la revitalització de l'idioma, i són un servei essencial del qual tots els pobles indígenes depenen, sobretot quan es tracta de violacions dels drets humans i d'emergències ambientals. Però ara mateix, els pobles indígenes no poden esperar que els mitjans de comunicació canadencs els donin un gran suport. No podem dependre dels editors canadencs, dels periodistes canadencs, de les fundacions canadenques, de les ONG canadenques ni del govern canadenc. En aquest punt, només podem confiar en nosaltres mateixos.

Donada la història del Canadà, potser que això sigui el millor. Després de tot, no hi ha res que empoderi més que el fet d'estar dempeus, sempre que hi hagi terra sota els nostres peus.

*John Ahni Schertow és fundador i coordinador d'IC Magazine.

(L'article s'inspira en una entrevista de Tristan Ahtone a Schertow l'abril de 2016, amb notes de Rudolph Ryser, Soha Kneen, Jeff Corntassel i Ossie Michelin. Aquest article va ser publicat en primer lloc en anglès a IC Magazine. Traducció al català de Nationalia.)

Mots clau: Canadà, educació, llengua, llengües indígenes, llengües minoritzades, mitjans de comunicació, pobles indígenes, tecnologia