Opinió
Maputxes més enllà de les fronteres
A Xile, gràcies a la promulgació de la Llei 701 el 1974, tres gegants forestals estan a l'avantguarda de l'explotació del territori maputxe: Forestal Bosques Arauco, CMPC i Forestal Mininco. En general, les plantacions de pi i eucaliptus a Xile ocupen més de 2,8 milions d'hectàrees. Per la seva banda, els avantpassats dels latifundistes d'avui eren famílies nascudes a Europa, que van ser convidades a establir-se en territori maputxe durant la dictadura de Pinochet.
Apuntalant l'ampli espectre d'amenaces a Wallmapu hi ha una realitat històrica, sociopolítica i econòmica més àmplia que recentment ha estat definida pels historiadors Fernando Pairican i Rolando Álvarez-Vallejo com la "Nova Guerra d'Arauco".
En primera línia d'aquesta guerra, l'Estat xilè treballa vigorosament per criminalitzar, desmoralitzar, empresonar i desacreditar els líders maputxes usant qualsevol forma o mètode a la seva conveniència.
Un bon i recent exemple d'aquesta dura campanya es troba en la detenció arbitrària dels peñis maputxes Ernesto Lincoyam Llaitul Pezoa i Ismael Queipul Martínez per part de les forces de seguretat xilenes el passat mes de maig, a Los Ángeles (regió del Bio Bio).
El peñi Llaitul va ser detingut per la presumpta possessió il·legal d'armes de foc (tot i que la Policia d'Investigacions de Xile (PDI), l'equivalent xilè de l'FBI, encara no ha aportat proves concretes per a aquesta acusació). La seva detenció arbitrària potser s'explica millor com a part d'una sèrie habitual d'operacions d'intel·ligència contra els maputxes: el seguiment i la vigilància de comunitats maputxes autonomistes per part de la policia secreta, dels paramilitars i de membres locals cooptats s'ha convertit en una estratègia arrelada de l'estat corporatiu xilè.
Encara més important, la detenció violenta de Llaitul i Queipul va arribar en un moment crucial en la política xilena-maputxe. En el camí cap a la primera Mesa de Diàleg de la història -una iniciativa de dalt a baix per reconciliar els interessos maputxes i no maputxes a la regió- el Comitè de Coordinació Arauco Malleco (CAM per les sigles en espanyol, una organització autodeterminista maputxe) va anunciar públicament la seva negativa a participar-hi. L'anunci va provocar la ira i la frustració entre les associacions políticament liberals i les ONG que buscaven un procés de pau. La raó darrere de la decisió de la CAM va ser que la Mesa de Diàleg, bàsicament, no tenia poder polític, donat que va ser impulsada per actors locals i nacionals que tenien un interès controvertit en les negociacions, com intel·lectuals conservadors, rectors d'universitat i líders sindicals forestals i miners, entre d'altres. Com era d'esperar, els gegants empresarials es van absentar de la taula. En aquest sentit, la Mesa de Diàleg va ser un intent paradoxal de reconciliar els interessos maputxes i no maputxes deixant intacte el capital.
Aquesta negativa a participar en la Mesa de Diàleg i en qualsevol altre procés despolititzat i deseconomitzat es va produir al mateix que s'emetia, per primer cop, un reportatge especial de televisió sobre la CAM i la seva estratègia clandestina d'alliberament. En aquest reportatge es va mostrar per primera vegada al ciutadà xilè mitjà una CAM sense complexos, que defensa obertament la violència (incendis i altres atacs contra el capital) com a únic mitjà d'emancipació, deixant les diverses cèl·lules de la CAM exposades a una onada de repressió brutal, cosa que va incloure detencions arbitràries, violacions violentes de domicilis a les comunitats i l'expulsió dels maputxes de terres recuperades. Va ser precisament en aquest context crític en què Llaitul i Queipul van ser detinguts.
Ernesto Llaitul ha estat, durant molt de temps, un membre actiu de la CAM. El seu pare, el weychafe Héctor Llaitul, ha estat a l'avantguarda de la resistència maputxe des de finals de la dècada de 1990. Per tant, la seva detenció no és cap sorpresa per a les comunitats maputxe d'Arauco-Malleco. És un altre pres polític de facto a Wallmapu. Essent empresonat, Ernesto Llaitul ha proclamat: "Ni l'empresonament ni les bales no aturaran la nostra lluita".
Dimecres 21 de setembre, el tribunal de Los Ángeles va dictaminar que la detenció d'Ernesto Llaitul havia estat arbitrària i il·legal. La detenció preventiva va ser revocada i se li ha concedit la llibertat condicional parcial. El tribunal assenyala que els fiscals no han proporcionat prou proves per demostrar que Llaitul i Queipul tenien armes il·legalment. Aquesta novetat, però, no s'ha d'interpretar com el triomf de la justícia en el sistema burocràtic-legal xilè, altament corrupte. Per contra, fa llum sobre les tècniques variades i complexes de l'opressió i la vigilància utilitzades per l'Estat xilè. És a través de detencions arbitràries, com aquesta, que l'Estat xilè traspua l'abast del seu poder. És a través de la concessió de la llibertat condicional que pretén rentar la condemna internacional dels seus processos judicials. L'alliberament de Llaitul només pot ser vista com una eina estatista per "pacificar" i cooptar la CAM.
A l'Argentina es pot trobar una narrativa similar de criminalització.
Recentment, el 30 d'agost de 2016, un gran contingent de personal policíac i militar va sortir als carrers de la ciutat d'Esquel, a la Patagònia argentina, on líders maputxes i moviments socials s'havien reunit fora d'un tribunal per donar suport al lonko (líder tradicional) Facundo Huala Jones.
En presó preventiva des del 27 de maig de 2016, Huala estava acusat d'usurpació de terres pertanyents a la multinacional Benetton a Chubut (Argentina), i també s'enfrontava a una possible extradició a Xile, on és reclamat per càrrecs d'incendi premeditat i possessió d'armes il·legals en un cas que es remunta a 2013 a Pisue Pisue, a Río Bueno.
Huala Jones no tenia cap dubte sobre la seva situació: "Sóc un pres polític, perseguit pels governs dels dos països: Argentina i Xile", deia. "Es tracta d'una persecució política que va més enllà d'aquest procés judicial".
Això no podria haver quedat més clar quan el jutge Martín Zacchino va rebutjar una sol·licitud de l'advocat defensor de Huala per permetre que li fos concedit l'arrest domiciliari per raons de salut: "Vostè incita la gent a lluitar, cosa que frega el delicte. 30 dies més a la presó ", va dir el magistrat.
Els casos dels peñis, Huala Jones i Llaitul han de ser contextualitzats dins de la campanya de guerra més àmplia contra els dirigents maputxes: des de machis (guaridors espirituals) a werkens (missatgers) i weychafes (guerrers), tots ells lluitadors pel dret inherent a la autonomia de la nació maputxe.
A diferència de moltes altres nacions indígenes d'Amèrica del Sud, la nació maputxe va continuar sent autònoma, resistint ferotgement i amb èxit qualsevol incursió en el seu territori fins al final del segle XIX. No va ser fins a la fundació de les nacions colonials de l'Argentina i Xile que Wallmapu va quedar dividit en dos i es van produir formes d'opressió diferenciades.
A Xile, la nació maputxe va ser annexada per la força en el període immediatament posterior a la violenta i brutal operació anomenada "Pacificació de l'Araucània".
A l'Argentina, es va desencadenar una campanya de genocidi anomenada "la Conquesta del Desert" a partir de 1778-1885, en què es va matar i esclavitzar els maputxes, finançada en part pels britànics, que van subministrar rifles Remington a canvi d'1 milió d'hectàrees de terres. Fins a mitjans de la dècada de 1920, es donaven diners a qualsevol persona que presentés l'orella d'un maputxe mort, un procés que va permetre a molts colons europeus d'adquirir terres.
Malgrat això, els maputxes mai no van perdre la seva visió d'un Wallmapu autònom, i han mantingut la seva històrica resistència ferotge davant dels estats colonials. Avui dia, el Comitè de Coordinació Arauco Malleco i l'emergent Moviment Autònom del Puelmapu (MAP) a l'Argentina són, possiblement, l'organització autonomista indígena més important en el conjunt d'Amèrica Llatina que estigui implicada no només en la recuperació de terres maputxes disperses, sinó que persegueixi activament l'alliberament de la nació maputxe de les urpes del poder colonial estatista i els seus aliats empresarials.
"Tenim el dret legítim d'aixecar-nos i rebel·lar-nos contra els règims tirànics, creats mitjançant processos d'ocupació militar per part dels governs de Xile i l'Argentina des de mitjans del XIX en endavant, que van portar pobresa, violència, racisme, negació dels drets humans bàsics i una política de genocidi que encara existeix avui dia", diu Huala, "i més encara quan no hi ha cap intent seriós de diàleg. La resposta a les nostres propostes polítiques és sempre la mateixa: la presó i les bales".
L'empresonament de dirigents maputxes planteja preocupacions serioses de procediments justos en un país que durant molt temps ha estat considerada com l'epítom de la democràcia liberal de l'Amèrica Llatina.
Prenguem, per exemple, el molt controvertit empresonament dels machis Francisca Linconao i Celestino Córdova, acusats de terrorisme a causa de la seva suposada participació en els atacs incendiaris contra la propietat de la família Luchsinger el 2013. El judici es va veure entelat per inconsistències i manca de transparència, i en gran mesura es va basar en testimonis protegits, "sense rostre", tot això validat i sustentat en la llei antiterrorista xilena de 1984, una llei controvertida que es remunta a l'època de Pinochet. Si bé la llei original més que res s'adreçava a la repressió de les accions "directes" de la guerrilla urbana d'esquerres en la dècada de 1980, les esmenes a aquesta llei aprovades pel Congrés després de la restauració de la democràcia després de la dècada de 1990 estaven destinades a legalitzar la sistemàtica vigilància de les comunitats maputxes, la militarització del Wallmapu i la inclusió dels atacs incendiaris com a actes terroristes.
A l'Argentina el procés d'assetjament judicial contra els dirigents maputxes ha estat menys extrem que al veí Xile. Una raó que dóna el MAP per a això és la història de violència extrema contra els maputxes: "Aquí tenim cossos morts, no pas presos", diuen.
I aquesta violència es va poder apreciar clarament durant la detenció de Huala Jones el 27 de maig de 2016 en una incursió de la policia a Cushaman, una comunitat que es troba en procés de recuperar terres de la multinacional Benetton. 120 policies fortament armats van utilitzar bales i gas lacrimogen i van destruir les cases d'un grup de 20 persones que viuen en 500 hectàrees de terra recuperada. Unes altres sis persones van ser detingudes, però posteriorment van ser posades en llibertat, amb la sol·licitud d'extradició de Xile usada per justificar la detenció preventiva de Huala.
La sol·licitud es remunta a 2013, quan Huala havia estat visitant la machi Millaray Huichalaf -una figura emblemàtica en la lluita contra una presa hidroelèctrica al riu Pilmaiken- quan la casa d'ella va ser assaltada per la policia i va ser detinguda juntament amb Facundo i uns altres quatre col·legues, tots acusats d'haver participat en un cas d'incendi provocat a la finca agrícola Pisue Pisue. Durant un procés de persecució judicial d'un any de durada -que va implicar detenció preventiva i arrest domiciliari mentre el Govern de Xile buscava la forma d'aplicar la llei antiterrorista en aquest cas- Huala va aconseguir d'escapar-se de nou a l'Argentina. Mentre que mai no es van trobar els autors intel·lectuals de l'incendi, la machi Millaray va ser condemnada a dos mesos de presó, els altres quatre van ser absolts i Huala va ser declarat fugitiu de la justícia.
Com s'ha dit abans, el pare d'Ernesto Llaitul, el weychafe Héctor Llaitul, ha estat un actor central en el moviment de resistència maputxe des de finals de la dècada de 1990. Per tant, ha estat sotmès a aquesta mateixa legislació controvertida i a processos inadequats. El weychafe Llaitul, líder actual i portaveu de la CAM, va ser acusat pels atacs contra el fiscal Mario Elgueta el 2008.
Mentre que el weychafe Llaitul ara està en llibertat condicional, la seva lluita per la reivindicació del territori maputxe i l'alliberament de la nació maputxe continua incòlume. La intimidació, la infiltració i els atacs violents per part dels paramilitars finançats per empreses -com el Comando Hernán Trizano- continuen, cosa que limita els processos de recuperació territorial posats en marxa per la CAM.
L'empresonament de Llaitul demostra, per tant, la perpetuació dels processos legals xilens arbitraris i antidemocràtics, que continuen criminalitzant la mobilització maputxe i perseguint prominents líders i activistes maputxes.
Un pas sorpresa pertorba l'statu quo a l'altra banda de la frontera colonial. El 31 d'agost de 2016, les autoritats argentines van decidir de no atendre la sol·licitud xilena d'extradició de Huala. Un dels testimonis presentats per la fiscalia va ser posat en dubte després que hagués afirmat que havia estat obligat a signar una declaració d'acusació contra Huala.
La revelació va ser clau en la decisió final del jutge, que es va rebre amb una explosió d'emoció i amb el crit de batalla maputxe, "Mariciweu!".
"Històricament, el Govern sempre ha fallat en contra dels indígenes", va dir el líder qom Félix Díaz, que va assistir al judici. "Avui s'ha establert un precedent, que ens dóna l'esperança d'un nou futur per a les poblacions indígenes."
Per ara, Huala podrà gaudir passant temps amb la seva família i éssers estimats, i la lluita continuarà: "A presó o fora, sempre lluitaré. Quan les coses estan malament cal canviar-les. Quan veus l'opressió i no fas res per canviar la situació, llavors et converteixes en còmplice de l'opressor".
Ernesto Llaitul i Ismael Queipul, mentrestant, continuen sent perseguits, juntament amb tants d'altres homes i dones maputxes que només busquen preservar les terres i els drets dels seus avantpassats.
Fins que tots dos estats no triïn de ser un exemple dels valors democràtics que defensen i, més important, aturin la incursió sense restriccions d'agents del capital a la regió, aquest procés es continuarà desenvolupant com sempre ho ha fet: traient encara més a la llum l'abast de la repressió política i la subordinació econòmica tant a Xile com a l'Argentina.
* Alejandra Gaitán Barrera és investigadora en temes indígenes de l'Amèrica Central i del Sud, específicament sobre autonomia, resistència i multiculturalisme.
Fionuala Cregan treballa com a cap de programa del Chaco Sud-americà a CWS. El programa està centrat en la recuperació de territoris ancestrals per part dels pobles indígenes de la regió.
(Aquest article va ser publicat en primer lloc en anglès a IC Magazine. Traducció al català de Nationalia.)