Opinió
Cooperar, transformar, feminitzar
dels centres buits s’escampa i arrasa la vida»
Marina Garcés
Des que els pioners de Rochdale establissin les primers bases del moviment cooperativista internacional, el llunyà 1848, i fins avui, on més de 1.000 milions de persones estan implicades en el cooperativisme arreu del món, la cooperació social ha operat sempre com a recer i refugi, com a dic de contenció i estri de transformació i, en les cruïlles actuals, com a imprescindible matriu de trànsit cap a un model postcapitalista. En l’horitzó, encara, la fita de la plena democràcia social i econòmica.
Memòria cooperativa d’un futur anterior, cal recordar necessàriament que el cooperativisme disposa, en la història dels Països Catalans, d’una llarga tradició social i d’un fort arrelament històric i antropològic, estroncat i saquejat per la dictadura franquista i la reestructuració del capitalisme a l’Estat espanyol. La dimensió i persistència cooperativa, però, és ben fèrtil i, actualment, significa i dignifica una sòlida alternativa davant les crisis d’un capitalisme senil, voraç i carronyaire. Construeix des de baix els embrions d’un model de democràcia social i econòmica, i obertament planteja solucions als dilemes que cal resoldre per poder garantir un futur just, ecològic i solidari. Tot plegat, és clar, contra un context de devaluació democràtica, involució social i degradació ecològica i sota els paradigmes de la cronificació de la pobresa, l’extensió de la precarietat i la intensitat creixent de les desigualtats socials. Rere la sortida neoliberal de la crisi, cop d’estat i de mercat alhora, la pobresa afecta avui tres milions de persones als Països Catalans en una societat consumista, malgirbada entre la sobreproducció i el subconsum, el mite del creixement i una exclusió social que afecta cada cop més sectors.
És sota aquest context fallit, injust i desigual, on el cooperativisme trasllada el debat i la disputa sobre la hipòtesi democràtica en l’àmbit econòmic; on demostra la seva capacitat de resistència i transformació, on genera alternatives concretes solidàries a cada problema i on visualitza no l’expectativa de l’ «un altre món és possible» sinó la realitat que «ja és possible», que ja és aquí i que ja existeix. I que ens interpel·la directament: les opcions de canvi són a les nostres mans, es reconstrueix cada dia i depenen de nosaltres mateixos. Experiències, pràctiques i dinàmiques cooperatives que configuren ja alternatives econòmiques en pràcticament totes les esferes del cicle econòmic –propietat, producció, distribució, consum i finançament– i que construeixen un marc superador de la hybris del capitalisme.
Quotidianitat i resistència per la transformació social
La crisi també ha forçat i reforçat la recerca i construcció de marcs alternatius que situïn a l’epicentre la necessitat d’un canvi de model econòmic on la cobertura de les necessitats de les persones sigui alhora clau de volta i full de ruta. És això el que aporta el cooperativisme: habilita el suport mutu, la solidaritat i la transformació. Aquesta és la seva principal virtut en un context farcit sempre de contradiccions, riscos i dificultats, però davant un mirall –el de la crisi– on ha demostrat capacitat i vàlua: és qui més i millor ha resistit els seus embats, qui ha fet més esforços per generar ocupació i qui ha reconstruït i dinamitzat les malmeses xarxes de solidaritat social, recuperant i refent un vincle social comunitari deteriorat per dècades de neoliberalisme i individualisme salvatge.
En total, són vora 65.000 persones treballant directament en un cooperativisme que es desplega en pràcticament tots els sectors i que, esperançadorament, ha crescut durant la crisi
Enmig d'aquesta crisi, el cooperativisme als Països Catalans –en sentit estricte, però sense oblidar el paraigües més ampli del marc de l’Economia Social i Solidària (ESS)– engloba actualment gairebé 7.000 experiències. Per territoris, a les Illes Balears, consten 211 cooperatives –amb 3.000 treballadors i treballadores–, al País Valencià 1.958 –que ocupen 22.000 persones– i a Catalunya, 4.744 cooperatives i 37.886 treballadors i treballadores. En aquest darrer cas, si l’ampliem a tot l’àmbit de l’ESS, el cooperativisme implica 150.000 persones, factura 11.600 milions d’euros anuals i suposa el 6% del PIB català. En un model cooperatiu heterogeni: plural, divers i complex. En total, vora 65.000 persones treballant directament en un cooperativisme que es desplega en pràcticament tots els sectors –agroalimentari, educatiu, de serveis, financer, energètic– i que, esperançadorament, ha crescut durant la crisi.Aquest dinamisme permet –des de la lliure adscripció voluntària i la dependència mútua entre iguals– viure, treballar i consumir en paràmetres alternatius postcapitalistes. Qui vulgui pot avui escapolir-se del vergonyant sistema financer vigent –a través de les finances ètiques–, fugir dels grans taurons energètics –a través de projectes cooperatius sostenibles–, desobeir el negoci alimentari –a través de les cooperatives de consum que reconnecten camp i ciutat– o allunyar-se de la mercantilització de la cultura, per citar només alguns exemples. És aquesta la major aportació del cooperativisme: un «avui, ara i aquí» que no diu, fa; que no espera, actua; que no delega, pren part. Anticipant-se a un futur compartit, anuncia i demostra que una altra forma de fer les coses és necessària i possible. I a més del què, incorporem el com: des de la radicalitat democràtica, l’enxarxament social, el desenvolupament comunitari i la consciència crítica. Cooperativisme també és cultura, pedagogia i valors.
Perspectiva de gènere: tot el que queda per fer
El cooperativisme és el model econòmic que avui més aporta en la lluita per la igualtat, però els àmbits de decisió continuen fortament masculinitzats
En les tensions inherents al capitalisme –sexisme, racisme, classisme, destrucció de l’entorn–, cal destacar també la interrelació permanent entre cooperativisme, economies crítiques i moviments socials. Especialment des d’una perspectiva feminista i en la lluita sempre inacabada contra els patrons i rols patriarcals. Per dir-ho en termes autocrítics, el cooperativisme és el model econòmic que avui més aporta en la lluita per la igualtat –en termes salarials, de cures, de conciliació, de formació i promoció– però encara té molts reptes pendents. Investigacions recents matisen, per exemple, que els àmbits de decisió continuen fortament masculinitzats i que el potencial igualitari es desplega, sobretot i paradoxalment, per baix. Que el cooperativisme es basi en relacions horitzontals i democràtiques –assemblea, autogestió, autonomia– posa les condicions necessàries, però no suficients, per afrontar els impactes i les desigualtats d’un patriarcat estructural que travessa tot l’ordre social i ho impregna gairebé tot, també la cadena de deliberació, debat i decisió. Les aportacions dels feminismes no seran mai merament economicistes: concerneixen les formes en què s’exerceix i redistribueix el poder –respecte, diàleg, corresponsabilitat, cura mútua– i el tipus de relacions personals –jeràrquiques o horitzontals, impositives o consensuals, dominadores o igualitàries– que o bé es reprodueixen o bé es desconstrueixen i es transformen.Construir en paral·lel i des dels marges
En el context de nacions sense Estat, aquesta contribució es multiplica en un model que sempre s’ha empeltat de confederalisme: és alhora democràtic, transformador i sobiranista
La filosofia del cooperativisme, com a ètica de resistència i estri de transformació social, esdevé així un àmbit col·lectiu d’autodefensa del bé comú, un espai socioeconòmic compartit d’autotutela efectiva de drets socials fonamentals i una esfera comuna que obre i canvia per baix el que sempre pretenen tancar i reproduir per dalt. En el context de nacions sense Estat, aquesta contribució es multiplica en un model que sempre s’ha empeltat de confederalisme: és alhora democràtic, transformador i sobiranista, atès que genera comunitat i construeix institucions comunes, esferes autònomes i sobiranies recuperades. Més encara en un context global on la sobirania dels estats i la tirania dels mercats ja no tenen res a veure amb la sobirania dels pobles i la igualtat entre les persones; més encara en un context sud-europeu que l’asfíxia entre la paret dels estats i l’espasa dels mercats és insostenible. En l’economia com a camp de batalla, com a territori en disputa, on es configura present i futur, i quan no hi ha més lluita pel demà que l’estricte avui, que és on es pot transformar la realitat.Des d’aquesta perspectiva emancipatòria, transformadora i solidària –des de l’autonomia social i en perspectiva global– el cooperativisme és configuraria, certament, com un territori alliberat: neix, creix i es desplega allà on passen les coses: és a dir, allà on poden ser transformades. Fet i fet, una de les matrones del cooperativisme català, Michaela Chalmeta, ho va aclarir fa vuitanta anys: «cooperar és assecar en les seves fonts un capitalisme depredador». Recentment, el filòsof Santiago Alba Rico incidia en el fet que, sota un capitalisme senil que opera com a màquina de trinxar tots els límits, calia ser revolucionaris en allò econòmic –per posar el fre d’emergència front la deriva del capitalisme–, reformistes en allò institucional –per poder governar-nos– i conservadors antropològicament –per garantir la sostenibilitat de la vida. Aquella suggerent tríada aplicada a les nostres realitats esperona un triple marc alliberador, on la interrelació permanent entre cooperativisme, municipalisme i feminisme serien alhora el millor antídot i la millor alternativa. Antídot per aturar i limitar els danys ètics, socials i ecològics; alternativa per recuperar sobiranies, reteixir vincles i construir justícia social. Quan, segurament, el veritable dilema que caldrà abordar en aquest convuls segle XXI sigui una antagonia que eviti la distòpia. Dicotomia XXI: cooperativisme o mad-max.