Opinió
La Unió Africana pot pressionar el Marroc perquè accepti un referèndum al Sàhara Occidental?
El fet que els dos enemics nord-africans —el Marroc i la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD)— estiguin asseguts un al costat de l'altre a la taula de la UA podria fer que aquest organisme esdevingui un lloc més adequat —jurídicament i política— per trobar la manera de reconciliar-se, sota els auspicis de les Nacions Unides. Per tal de fer-ho, hi ha una posició genuïna i sincera que ha de ser condició sine qua non. I no obstant això, en la situació actual, es veu clarament que el Marroc no té cap intenció de moure’s de la seva posició inicial: evitar l'organització d'un referèndum, segons el que estipula la Carta de l'ONU.
D'altra banda, malgrat que l'any passat molts analistes es van sorprendre de la petició del Marroc d’ingressar a la UA, és important entendre que la posició de Rabat en relació amb l'última colònia a l'Àfrica no ha canviat des de la seva retirada de l'Organització de la Unió Africana (OUA) el 1984.
Així doncs, per què el Marroc va decidir d’ingressar a la UA?
Els factors interns
És de summa importància entendre que darrere de les cortines d'un procés aparentment democràtic en curs al Marroc —el país es presenta sovint com un model per a la regió i fins i tot per al món àrab en general— el rei Mohamed VI és, en realitat, l'únic titular de totes les decisions estratègiques que afecten el seu país. I encara més important: tot i que el Marroc és, en teoria, una monarquia constitucional, en la pràctica és més aviat un sistema despòtic, polític i reial. Per exemple: cal assenyalar que la cartera d'Afers Exteriors està sota el control exclusiu del rei. I a més, la legitimitat de Mohamed VI té, en gran mesura, fonaments religiosos, que el presenten com el Comandant dels Fidels, cosa que significa que és descendent directe del profeta Mahoma.
El rei és el primer empresari del Marroc, i l'únic que hi decideix. En allò econòmic, malgrat alguns resultats tangibles i històries d'èxit a escala continental —com ara les nombroses inversions de l’Attijariwafa Bank a l'Àfrica Occidental i a Tunísia—, els marroquins continuen patint alts nivells d'atur i de desigualtats. Segons l'informe de 2015 del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), el Marroc ocupava el lloc 126è, és a dir, en la categoria de desenvolupament humà mig. Com a comparació regional, Líbia i Tunísia es classificaven als llocs 94è i 96è, respectivament, mentre que Algèria estava en el lloc 83è. Aquesta situació econòmica més aviat dolenta s'ha aprofundit encara més a causa de l'actual crisi econòmica que colpeja la Unió Europea (UE) i sobretot França i Espanya, els principals socis econòmics del Regne del Marroc.
D'altra banda, tenint en compte aquesta situació socioeconòmica, no és pas cap sorpresa que, per Rabat, el Sàhara Occidental sigui un territori crucial, atès que ofereix al Marroc importants ingressos anuals, provinents principalment de les indústries del fosfat i de la pesca. Actualment, la indústria pesquera dóna feina oficialment a més de 70.000 persones, cosa que representa el 17% del PIB del territori del Sàhara Occidental. Pel que fa als fosfats, representen el 20% del pressupost anual del Marroc. A més, el 10% del total d'explotació del Marroc —equivalent al 6% del PIB del Marroc— l’extreia el 2012 del subsòl del Sàhara Occidental l'empresa nacional marroquina Office Chérifien des Phosphates (OCP). L’OCP ambiciona duplicar la seva producció el 2020, cosa que crearia encara més una dependència econòmica de facto dels fosfats extrets del Sàhara Occidental. El Sàhara Occidental és també una porta d'entrada a l'Àfrica subsahariana, on el Marroc ha estat molt present els darrers anys.
No obstant això, la resolució de desembre de 2016 del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) —que estipula que qualsevol acord econòmic entre el Marroc i la UE no inclou pas el territori del Sàhara Occidental— és un dur cop per al Makhzen (estat central). Per al TJUE, l'acord entre la Unió Europea i el Regne del Marroc "s'ha d'interpretar, de conformitat amb les normes pertinents del dret internacional aplicable a les relacions entre la Unió Europea i el Regne del Marroc, en el sentit que [l’acord] no s'aplica al territori del Sàhara Occidental", cosa que d’ara endavant subratlla que ni el Marroc ni la UE no tenen el dret d’explotar els recursos del Sàhara Occidental.
Factors exteriors
Políticament, l'annexió del Sàhara Occidental ha complicat les relacions exteriors del Marroc, fins al punt que els diplomàtics marroquins veuen, perceben i analitzen el món i les relacions internacionals exclusivament a través del prisma del Sàhara Occidental.
Rabat, malgrat tot, pot comptar amb França, el seu principal aliat en aquest conflicte espinós. De fet, com a soci regional clau, i també a causa dels forts lligams històrics, França sempre ha ajudat el Marroc militarment i econòmica. Per exemple, París sempre ha blocat qualsevol resolució de l'ONU que anés en contra dels interessos de Rabat, com el text de 2013 de l’ONU que condemnava la violació dels drets humans al Sàhara Occidental per part del Marroc.
Àfrica Subsahariana
A l'Àfrica Subsahariana, en els terrenys econòmic i polític, el Marroc ha seguit una política agressiva i força reeixida, mitjançant grans inversions i aconseguint diversos acords econòmics que inclouen els sectors de la banca, dels fosfats i dels serveis en nombrosos països, especialment en l'Àfrica Occidental. Aquesta estratègia econòmica està destinada no només a enfortir els llaços econòmics entre Rabat i els seus veïns, sinó també a agrupar-los a favor de la causa del Marroc en el tema del Sàhara Occidental. Això també explica per què el Marroc i els seus seguidors van quedar decebuts quan el seu aliat, el senegalès Abdoulaye Bathily, no va ser escollit com a president de la UA.
En aquesta estratègia politicoeconòmica, el Marroc fins i tot ha convençut Nigèria —ferma defensora del Sàhara Occidental— de construir un oleoducte de Nigèria a Europa que travessi el Sàhara Occidental i el Marroc. Això també podria estar orientat a fer de contrapès del Nou Partenariat per al Desenvolupament d'Àfrica (NEPAD), dirigit per tres defensors acèrrims de l'autodeterminació del Sàhara Occidental: Algèria, Nigèria i Sud-àfrica, els quals també resulta que es troben entre els cinc grans de la UA.
Perspectives de solució al conflicte del Sàhara Occidental?
Després de més de trenta anys d’una política de cadira buida a la UA —que més aviat no li ha donat èxits— Rabat ha decidit d’unir-s’hi, per tal de treballar i fer lobby des de dins.
La decisió marroquina ha estat precedida per polítiques econòmiques pragmàtiques i estratègiques: poder tou. Tot i així, és poc probable que la presència del Marroc dins de la UA sigui fluïda, i haurà d’encarar una nova batalla des de dins: no hi ha dubte a Rabat i als seus aliats africans sempre se’ls recordaran la qüestió de l'autodeterminació i el referèndum, el tema dels drets humans i la qüestió dels recursos naturals.
De resultes, podria haver-hi esperances que, sota una pressió tremenda, el Marroc es veiés obligat a asseure’s i parlar honestament amb la RASD i el seu representant polític —el Front Polisario— per trobar una solució duradora.
D'altra banda, si la intenció del Marroc fos la de dividir i fer que la UA s’ensorrés, sens dubte hi trobarà una gran resistència, fins i tot entre els seus aliats actuals, que són ben conscients de la importància de la UA per a l'Àfrica i els africans, malgrat les seves imperfeccions i defectes.
Dit això i independentment de les seves intencions reals, el Marroc és ara responsable davant la UA i els seus estats membres. I el regne ara no tindrà més remei que implicar-se en negociacions pacífiques i constructives amb la RASD per posar fi a l'última colònia a l'Àfrica.
(Aquest article ha estat publicat en primer lloc a OpenDemocracy en anglès. Traducció al català de Nationalia.)