Opinió

Papua Occidental: l’Estel de l’Alba s’aixeca

Dones papús es pinten la cara amb la bandera de l'Estel de l'Alba abans d'una concentració a favor de la llibertat a Jayapura, 19 de desembre de 2016
Dones papús es pinten la cara amb la bandera de l'Estel de l'Alba abans d'una concentració a favor de la llibertat a Jayapura, 19 de desembre de 2016 Autor/a: KNBP
Després de 54 anys de lluita sota dominació indonèsia, Papua Occidental té finalment la llibertat a la vista? Anàlisi de Danny Chivers (New Internationalist) i opinions de les activistes papús Ribka Kenelak i Rode Wanimbo.

Imagineu-vos un referèndum en què només es permetés votar el 0,2% de la població. Imagineu-vos que tots aquests votants fossin conduïts als col·legis electorals a punta de pistola, i que els diguessin exactament quina opció han de triar. Creuríeu que el resultat realment representaria els desitjos de la gent?

Això és exactament el que va passar a la nació de Papua Occidental, al Pacífic, el 1969. L’exèrcit ocupant indonesi va conduir davant dels encarregats de les eleccions 1.026 papús occidentals que havien estat triats a mà (d’una població de 800.000 persones). A aquests votants els van dir que aixequessin la mà en el moment adequat: si no, els dispararien. I aquest Acte de Lliure Elecció va ser presentat llavors al món com un vot inequívoc a favor de les reivindicacions indonèsies sobre Papua Occidental, i validat a les Nacions Unides pels Estats Units, el Regne Unit, Austràlia i els seus aliats. Les terres, els boscos i les muntanyes que havien estat la llar del poble autòcton de Papua Occidental durant 50.000 anys van ser lliurats al règim militar del president indonesi Suharto, juntament amb les vastes reserves d’or, coure i gas natural que hi havia enterrades a sota.

La gent de Papua Occidental s’està alçant de nou, decidida a recuperar una veu que els va ser negada ara fa gairebé 50 anys

48 anys més tard, el gener de 2017, em trobo assegut en una sala de conferències, plena de gom a gom, a l’edifici del Parlament britànic, a Westminster. Som aquí per veure com el líder independentista papú occidental Benny Wenda llança una petició global que demana a l’ONU que supervisi un nou vot d’independència al seu país que substitueixi la farsa de referèndum de 1969. Benny s’aixeca. Porta al cap un tocat cerimonial fet de plomes, i parla sobre les dècades d’abusos dels drets humans que el seu poble ha patit sota l’ocupació indonèsia als diputats, periodistes i partidaris reunits allà. El seu discurs ve acompanyat per una cosa que jo mai no havia vist: un vídeo de manifestacions que havien tingut lloc a Papua Occidental durant les 24 hores prèvies, en solidaritat amb aquesta trobada. Hi veiem grups de papús occidentals, en pobles de la selva, sostenint la bandera independentista de l’Estel de l’Alba —un acte delictiu que a Indonèsia comporta una sentència de 15 anys— i agraint-nos que avui haguem vingut a Westminster. Un grup de manifestants s’han filmat a si mateixos dins d’una presó indonèsia. Tots els participants en aquestes accions ho hauran fet corrent un gran risc personal de patir represàlies per part dels militars indonesis.

La gent de Papua Occidental s’està alçant de nou, decidida a recuperar una veu que els va ser negada ara fa gairebé 50 anys. Després de dècades de lluita i d’una repressió brutal, els esdeveniments recents han tornat a impulsar la seva lluita per la llibertat a l’escena mundial. Si som seriosos en la nostra defensa dels drets humans i en la nostra lluita contra el canvi climàtic, aquest és el moment per donar suport a Papua Occidental: la supervivència de tota una cultura i la preservació de la tercera selva pluvial més gran del món pengen d’un fil. I el temps s’està esgotant.

Un paradís dividit

Papua Occidental és un indret extraordinari, amb una civilització que es remunta a desenes de milers d’anys enrere i unes selves pluvials plenes d’espècies que no es troben enlloc més del planeta. Des del mateix moment que les tropes indonèsies van avançar per primer cop sobre Papua Occidental el 1961, el govern ha mirat de reforçar el seu control sobre aquest territori ric en recursos i amb boscos exuberants. Això ha suposat l'ocupació militar —almenys 15.000 soldats estan estacionats a Papua Occidental (1), cosa que converteix aquest territori en una de les zones més militaritzades del sud-est asiàtic— i també la transmigració d’indonesis cap a Papua Occidental. En diverses regions clau, la població autòctona ara està en minoria numèrica davant dels colons indonesis. “El 1999, Indonèsia amb prou feines havia implantat nou regències [àrees administratives locals] dins de Papua Occidental”, diu Octovianus (Octo) Mote, secretari general del Moviment Unit d’Alliberament de Papua Occidental (ULMWP). “Avui, en són 43, i estan planejant d’augmentar-les fins a 73, cadascuna de les quals amb les seves pròpies comissaries de policia i base militar. Tot això ho fan per acomodar els nous colons i convertir el nostre poble en encara més minoritari numèricament. La mena d’història colonial que a les potències occidentals els va dur tants anys per completar, aquí està tenint lloc a gran velocitat”.

Els indonesis dirigeixen la majoria de negocis en ciutats com Sorong i Jayapura. Controlen la majoria de la riquesa a Papua Occidental

Els indonesis dirigeixen la majoria de negocis en ciutats com Sorong i Jayapura. Controlen la majoria de la riquesa a Papua Occidental, mentre que la població autòctona és tractada com una classe marginal. En paraules de l’advocada indonèsia de drets humans Veronica Koman: “Quan arribes a l’aeroport de Jayapura, tots els agents darrere del mostrador són immigrants, mentre que els papús occidentals són maleters. Si aneu a la ciutat, tots els propietaris de botigues són immigrants, mentre que els papús venen nous d’areca als carrers”.

Aquesta mena de presa colonial del poder per part d’una força invasora fan mal de comparar amb les pors occidentals davant la immigració. Els migrants i refugiats que arriben a Europa, Austràlia i els Estats Units presenten poques amenaces —o cap— a la dominació cultural i política d’aquests països; el poble de Papua Occidental, per contra, es troba al final de tot d’unes polítiques expresses de transmigració per part d’un poder ocupant que cerca de consolidar el seu control sobre les terres i els recursos naturals.

La gent que no hi compta ni és comptada

La dissensió, sovint, és resposta amb violència i detencions arbitràries. Segons Jason Macleod, de la Universitat de Sydney, “arreu de Papua Occidental tenen lloc actes de violència, duts a terme per totes les branques de les forces de seguretat. [Les violacions dels drets humans] inclouen assassinats, tortura, agressions sexuals i privació de llibertat”.

Recollir estadístiques sobre aquests abusos és gairebé impossible, a causa del fet que Indonèsia prohibeix a les organitzacions de drets humans que entrin a la regió, i també per culpa de les dures restriccions als mitjans de comunicació. Rutinàriament, els periodistes locals són subornats, amenaçats, detinguts o assassinats, i els mitjans de comunicació estrangers, prohibits en gran mesura.

Les estimacions del nombre total de papús occidentals assassinats per les forces de seguretat van dels 100.000 als 500.000

Les estimacions del nombre total de papús occidentals assassinats per les forces de seguretat van dels 100.000 als 500.000 (2). La gran majoria de les morts ni tan sols són reportades per part de les fonts dels mitjans oficials; a mi m’han explicat que la gent d’alguns pobles han amuntegat calaveres en coves com a prova d’unes atrocitats que, d’una altra manera, serien oblidades.

L’accés desigual a la sanitat, l’educació i el treball implica que els papús autòctons tinguin taxes molt més altes de pobresa, analfabetisme, mortalitat infantil i infecció del VIH que no pas la resta de la població indonèsia. Jim Elmslie, de la Universitat de Sydney, ha observat que entre 1971 i 2000 la població autòctona de Papua Occidental va créixer un 50% més lentament que la població de la veïna Papua Nova Guinea, cosa que resulta en 360.000 “papús occidentals que falten” (3).

Els papús obtenen pocs beneficis dels projectes de mineria i perforació de companyies com Freeport i BP, que destrueixen les seves fonts d’alimentació i enverinen el seu abastiment d’aigua. Les explotacions forestals i les plantacions d’oli de palma, que tenen el suport d’Indonèsia, estan deixant empremta a la selva pluvial, en un procés que Octo Mote descriu com “la destrucció dels pulmons del món”.

Jennifer Robinson, d’Advocats Internacionals per Papua Occidental, no té cap dubte que tot això equival a un genocidi lent: “És un conflicte constant i de baix perfil, en el qual els papús són els qui sempre moren: per la violència estatal, per l’epidèmia del VIH, per la manca d’accés a la sanitat, per les expulsions de les seves terres. Si no actuem de pressa per tal de garantir els seus drets, perdrem els papús occidentals com a poble”.

Veus unides

Però és un poble que sempre s’ha negat a anar-se’n en silenci. Durant dècades, les forces del Moviment Papua Lliure (OPM), mal equipades i en inferioritat numèrica, han mantingut una resistència guerrillera des de la selva, amb el suport d’un creixent moviment de resistència civil a les ciutats i, ara, una nova onada de suport internacional.

Esperonats pel seu nou lideratge unificat, els papús occidentals han anat sortint als carrers en quantitats sense precedents

Un esdeveniment que està canviant l’escenari és la fundació del Moviment Unit d’Alliberament de Papua Occidental (ULMWP) el desembre de 2014, un grup paraigua que ha aconseguit unir per primer cop les diverses faccions del moviment d’alliberament. Esperonats pel seu nou lideratge unificat, els papús occidentals han anat sortint als carrers en quantitats sense precedents. L’increment de les detencions polítiques a Papua Occidental —de 370 el 2014 a 8.000 el 2016— reflecteixen tant el creixement del moviment com els intents indonesis, cada cop més repressius, de castigar-lo.

El poble de Papua Occidental no vol abaixar el cap. “El desembre passat, la policia va disparar amb canons d’aigua contra els manifestants papús, i aquests van començar a ballar davant dels raigs d’aigua!”, diu Veronica Koman. “Llavors, 17 persones van ser detingudes a Jayapura per haver fet pintades de “Free West Papua”. Els van soltar l’endemà, van tornar-hi i van fer un altre cop el mateix! Ja no estan espantats.”

Qualsevol esdeveniment internacional significatiu ara provoca manifestacions massives a Papua Occidental. Els telèfons intel·ligents i les xarxes socials estan permetent al moviment d’evitar l’apagada informativa i de compartir la seva lluita amb el món, cosa que ha ajudat a generar una nova onada d’acció solidària arreu de la regió del Pacífic, especialment en països com Vanuatu o les Illes Salomó, que comparteixen arrels melanèsies amb Papua Occidental. Aquest nou sentit de solidaritat regional, al seu torn, ha ajudat a empènyer els governs del Pacífic a prendre un paper internacional actiu.

“Ara són lliures, però Papua Occidental encara es troba sota el colonialisme”, diu Victor Yeimo, president del Comitè Nacional de Papua Occidental (KNPB). “La solidaritat melanèsia no és un sentiment racial, sinó que té a veure amb la responsabilitat dels nostres germans i germanes d’ajudar la seva família de Papua Occidental.” Malgrat les protestes ferotges d’Indonèsia, el 2015 l’ULMWP va fer acceptat formalment com a membre observador del Grup de Llança Melanesi (MSG), i set estats del Pacífic van parlar en suport de Papua Occidental a l’ONU el 2016.

Poder i responsabilitat

El maig de 2016, diputats d’arreu del món van subscriure la Declaració de Westminster, que demana a les Nacions Unides que supervisi un nou referèndum d’independència.

El maig de 2016, diputats d’arreu del món van subscriure la Declaració de Westminster, impulsada per Parlamentaris Internacionals per Papua Occidental (IPWP), que demana a les Nacions Unides que supervisin un nou referèndum d’independència. L’esdeveniment va ser celebrat a Papua Occidental amb concentracions multitudinàries, i va haver-hi 2.000 detencions.

Mentrestant, l’organització Advocats Internacionals per Papua Occidental (ILWP, un grup germà de l’IPWP) reclama que es reconeguin les accions d’Indonèsia a Papua Occidental com a genocidi, pressiona les Nacions Unides perquè investiguin les violacions de drets humans i denuncia la legitimitat de l’Acte de Lliure Elecció. Tot i que la causa legal és clara —als papús occidentals se’ls va negar el dret a l’autodeterminació—, el fet d'aconseguir que sigui escoltada al Tribunal Internacional de Justícia demana el suport majoritari de l’Assemblea General de l’ONU, un altre motiu pel qual el suport internacional és tan vital per a la causa de Papua Occidental.

Mentrestant, un nombre creixent de ciutadans indonesis s’estan sumant a les manifestacions. Surya Anta, portaveu del Front Popular Indonesi per Papua Occidental (FRI-West Papua), diu: “Per primer cop en la història d’Indonèsia tenim un moviment de solidaritat unificat que reconeix que Papua Occidental és una nació i que dóna suport al seu dret a l’autodeterminació”. Aquesta solidaritat està començant a tenir retorn. Activistes de l’Aliança Estudiantil Papú (AMP) es van sumar a les protestes indonèsia contra un projecte de planta de ciment a Kendeng, que hauria arrabassat terres, i contra les expulsions forçades a Yogyakarta. Això és molt significatiu, perquè el suport dels ciutadans indonesis va ser clau per a l’èxit de la campanya per la independència de Timor Oriental el 1999.

Són senyals esperançadors, però aquesta finestra d’oportunitat fàcilment es pot perdre, esclafada sota la repressió militar indonèsia, cada cop més dura. Es necessita urgentment una solidaritat internacional, i molts hi tenim una responsabilitat especial. Els governs britànic i nord-americà sabien, el 1969, que el vot era una farsa i que la majoria dels papús occidentals volien la independència (4). Malgrat això, ells, i els seus aliats, van donar suport davant l’ONU a les reivindicacions indonèsies. Avui, les corporacions britàniques, nord-americanes i australianes guanyen diners amb els projectes miners que destrueixen els boscos de Papua Occidental i amb la venda d’armes que s’usen per a reprimir el seu poble. Cal que ens neguem a ser-ne còmplices, i que ho denunciem.

Junts, podem superar l’apagada informativa d’Indonèsia, i compartir amb el món la lluita de Papua Occidental. Podem pressionar els nostres governs perquè corregeixen els errors del passat i donin al poble de Papua Occidental un vot genuí sobre la independència, que li ha estat negat durant tant de temps. Com diu Victor Yeimo, “expliqueu-ho al vostre govern, als vostres mitjans de comunicació, a la vostra església, a la vostra organització, a la vostra família, als vostres amics. Siguin quines siguin les vostres habilitats o talents, trobeu una manera de contribuir a la nostra lluita. Us necessitem”.

(1). University of Sydney, 2011, nin.tl/anatomy-of-occupation
(2). University of Sydney, 2005, nin.tl/WP-genocide and The Diplomat, nin.tl/WP-tragedy
(3). Inside Indonesia, nin.tl/WP-disaster
(4). The Foundation for Law, Justice and Society, nin.tl/constitutional-conflict

--

Violència contínua”
Per Ribka Kenelak, activista papú i coordinadora juvenil

“Hi ha forces especials i de personal d’intel·ligència destacades pràcticament a cada poble. Hi ha un munt de casos de soldats que intimiden i violen noies i dones joves papús, i els vilatans no hi poden fer res. És un exèrcit d’ocupació, implicat en una violència contínua.

Veiem com la riquesa immensa del nostre país —fusta, or, coure, petroli i gas natural— és exportada en benefici d’altres. Corporacions com Rio Tinto, BP i Freeport en treuen guanys, en parternariat amb els indonesis.

Ens cal que la majoria del països a les Nacions Unides donin suport a la petició d’autodeterminació de Papua Occidental. També seria bo dirigir-se a les companyies que estan explotant Papua Occidental i impactar-les econòmicament, no comprant els seus productes ni promovent els seus negocis.”

--

Les dones estan denunciant”
Per Rode Wanimbo, coordinadora papú occidental que treballa amb organitzacions de dones i esglésies a les terres altes rurals


“Papua Occidental és el meu paradís. Però l’estan destruint. Sota l’opressió indonèsia no hi ha cap futur ni cap esperança. Em sento una estrangera a la meva pròpia terra. Han destruït les meves muntanyes. Han fet malbé els nostres rius. Li diuen desenvolupament, però és destrucció.

Així que molts de nosaltres ara lluitem per la llibertat. Indonèsia dirà que “Papua Occidental va triar això el 1969”, però no és cert. L’Acte de Lliure Elecció va ser realment un Acte de No Elecció.

Les veus de les dones papús, poc a poc, van sent escoltades, tot i que encara no prou fort. El 2000 vam fer el primer congrés de dones de Papua Occidental, on dones d’arreu del país van reunir-se: va ser un moment històric. Però moltes dones encara estan massa influïdes pels homes, i no expressen del tot les seves opinions.

Ara, això està canviant. En aquesta generació, hi ha dones papús que són sàvies i fortes: s’estan alçant i denunciant. De vegades, les nostres veus no són ben rebudes o no són preses seriosament, però les dones són una part vital d’aquest moviment. Cal que ens assegurem que les noves lleis en una Papua Occidental lliure no siguin fetes només pels homes.”

--

Aquest article va ser publicat per primer cop a New Internationalist i es reprodueix gràcies al permís gentil d'aquesta publicació. Copyright de New Internationalist (www.newint.org). Traducció al català de Nationalia.