Opinió

A Turquia, pensar en la pau serà una il·lusió si el col·lapse democràtic es consolida

Autor/a: Geralt @ Pixabay
Turquia, aquest juliol, compleix el seu primer any des que està governada en estat d’emergència, mitjançant els decrets de llei aprovats d’ençà el fallit cop d’estat de 15 de juliol de 2016. En aquest article analitzem d’una banda la situació a Turquia després del referèndum constitucional impulsat pel president Erdogan i la posició dels principals actors polítics, i de l’altra, els entrebancs polítics que allunyen el país d’unes perspectives de futur més optimistes, amb esment especial de la població kurda i del moviment de dones.

 Del cop d’estat militar al cop d’estat civil

Durant els darrers onze mesos, i depenent de les fonts consultades, entre 102.551 i 151.018 funcionaris de l’Estat han perdut el seu lloc de treball, i prop de 100.000 persones romanen empresonades. Una part dels funcionaris van ser cessats a causa dels seus possibles vincles amb el moviment Gülen, liderat pel clergue musulmà Fettullah Gülen, que segons l’Estat turc és responsable de l’intent del cop d’estat del juliol passat. L’altra part del cos funcionarial ha estat apartada per haver donat suport al moviment kurd, posicionant-se contra el govern de l’AKP, el partit islamoconservador del president turc Recep Tayyip Erdogan.

D’altra banda, el govern de l’AKP augmenta cada cop més les seves pràctiques antidemocràtiques en contra de la llibertat d'expressió i del dret a la informació. Mitjançant decrets de llei, l’Estat en menys d’un any ha ordenat el tancament de 16 canals de televisió, 34 canals de ràdio, 67 diaris, 29 editorials, 18 revistes i 5 agències de noticies. A més, 234 periodistes han estat detinguts pel fet de, presumptament, tenir suposats llaços amb les organitzacions que el govern considera “terroristes”: el PKK kurd i el moviment Gülen. A causa d’aquests fets, prop de 3.000 treballadors del sector dels mitjans de comunicació s’han quedat a l’atur, i molts d’altres s’enfronten a l’amenaça de ser silenciats per la repressió de l’Estat.

Paral·lelament a aquestes polítiques, el govern ha desactivat tota l’oposició. D’una banda, ha empresonat 10 diputats del partit prokurd HDP —tercera força al Parlament turc— i 89 coalcaldes del Partit de les Regions Democràtiques (BDP), formació municipal vinculada a l’HDP. I d’altra banda, ha clausurat prop de 400 associacions i està pressionant els sindicats, conjuntament amb diverses organitzacions de professionals, amenaçant-los amb investigacions policials. És un veritable cop d’estat civil.

Empassar-se el referèndum i el canvi de règim

Just vuit mesos després del fallit cop d’estat militar i enmig d’aquesta condició social totalment coercitiva, el 16 d’abril de 2017 es va celebrar el referèndum constitucional perquè els ciutadans aprovessin l’opció de convertir l’Estat turc en una república presidencialista. Malgrat tota l’oposició de masses que des del començament van qüestionar la pertinència del referèndum, el resultat a favor del canvi del sistema presidencial va ser reconegut com a legítim per massa actors de l’esfera política i institucional turca (com ara la junta electoral, que va rebutjar l’anul·lació de la votació). Va haver-hi un 85% de participació, i el 51,4% dels votants ho van fer a favor de la proposta presidencialista patrocinada per l’AKP i volguda per Erdogan.

Gran part de la societat s’ha vist obligada a assumir el “sí” al sistema presidencialista, com si aquest canvi del règim no s’hagués produït com a resultat d’un procés que es va dur a terme mitjançant l’abolició de l’estat de dret

Després de publicar-se els resultats del referèndum, d’una manera irònica i esgarrifosa s’ha obviat totalment el posicionament del 48,6% dels votants que van votar-hi en contra. Tant el suposat partit d’oposició kemalista CHP com altres figures polítiques i periodistes ambigus amb el poder han optat per pensar sobre possibles escenaris del futur, en lloc de protestar amb constància contra la il·legitimitat del referèndum. En poques paraules: gran part de la societat s’ha vist obligada a assumir amb recança el “sí” al sistema presidencialista, com si aquest canvi del règim no s’hagués produït com a resultat d’un procés que es va dur a terme mitjançant l’abolició de l’estat de dret i com si el Parlament no s’hagues quedat com una institució simbòlica.

Contràriament al que fa fet l’oposició, Recep Tayyip Erdogan ha sabut enfortir el seu bloc. De seguida, el seu partit AKP va convocar un congrés extraordinari, menys de dos mesos després del referèndum, el 21 de maig de 2017. Malgrat els conflictes interns del partit —que es van fer bastant visibles durant la campanya del referèndum— Erdogan va recuperar la presidència del seu partit i va deixar clar que l’estat d’excepció continuarà fins que estableixi “pau i benestar” arreu del país. Amb aquest esdeveniment, queda clar que la minsa i trista esperança de molts crítics sobre una possible ruptura dins de l’AKP no es compliria, i que l’aliança dels islamistes es manté dempeus, principalment en contra de la república laica i de tots els drets i llibertats que haurien d’estar protegits en aquest sistema.

El 'nou' règim d'Erdogan té tres pilars: la dominació islamista de la societat, la continuïtat del projecte del projecte de privatització de recursos econòmics i el manteniment de la tradició estatal d'hostilitat contra els pobles minoritzats

El nou règim del palau blanc d’Erdogan que uneix els actors de l’Islam polític a Turquia té tres pilars. En primer lloc, fer tot allò possible perquè l’islamisme domini la societat mitjançant diverses polítiques estatals, com per exemple els nous projectes educatius —que converteixen la majoria de les escoles requisades al moviment Gülen en noves escoles de formació professional religioses— o la normalització d’un tipus d’opressió a la vida quotidiana en nom del respecte per la religió, una opressió que principalment es dirigeix contra les dones. En segon lloc, el règim del palau continua amb el seu projecte de privatització desenfrenada de recursos econòmics, tot aprofitant totes les possibilitats per facilitar l’enriquiment dels sectors aliats seus. I en tercer, el règim continua compromès amb la tradició estatal d’hostilitat contra els pobles minoritzats del país, principalment contra els kurds, la majoria dels quals es va posicionar amb molta precisió contra el règim de palau d’Erdogan.

Perspectives fosques

En aquestes circumstancies, tot i que la societat hagi quedat condemnada a una mena de dictadura constitucional, l’oposició sembla totalment paralitzada. Això s’explica tant per l’opressió molt organitzada de l’Estat com per culpa de la mancança d’organització i lideratge de l’oposició mateixa. El prokurd HDP està sotmès a una prova de resistència molt important des de que els seus colíders Selahattin Demirtas i Figen Yüksekdag van ser empresonats. Tot i que Demirtas, des de la presó, va fer arribar un “Pla de la Lluita per la Democràcia i la Pau” al Tercer Congrés Extraordinari del seu partit, l’HDP no en té prou de donar llibertat a la veu del seu colíder per aconseguir la seva finalitat de mobilitzar la base social, que està bastant indignada amb el règim actual i que està esperant que l’HDP sigui la formació política pionera que els obri camins per poder protestar en massa contra el règim actual.

D’altra banda, es pot afirmar que el partit d’oposició kemalista CHP fa una política que sosté el règim de palau, en lloc d’intentar derrotar-lo. D’entrada, cal recordar que el CHP no es va posicionar en cap moment en contra de l’estat durant les últimes operacions militars als municipis de Bakur (Kurdistan de Turquia); així, va demostrar de nou que es posiciona a la mateixa banda que el règim, almenys en aquesta qüestió. A continuació, el lider del CHP, Kemal Kiliçdaroglu, va actuar com una figura complementària del statu quo des del dia que va acceptar la invitació d’Erdogan de participar a la manifestació multitudinària a favor de la democràcia del 7 d’agost de 2016 sense alhora qüestionar la marginalització de l’HDP per part del mateix govern durant tot el procés posterior al fallit cop d’estat militar. De la mateixa manera, el CHP, en lloc d’intentar mobilitzar els seus militants en contra de la islamització de la vida social promoguda per l’AKP, ha optat per explicar-se a si mateix com un actor respectuós amb la religió.

Les últimes manifestacions —contra la prohibició de l’avortament i del 8 de març— han revelat un cop més que les dones som el subjecte més revolucionari de la societat, i que és necessari reconstruir el moviment de dones

Per il·lustrar la situació dels moviments d’oposició fora dels partits polítics i del moviment kurd, és molt important considerar la Marxa de les Dones del passat 8 de març. Els milers de dones que van ocupar la plaça Taksim, el parc Gezi i el carrer Istiklal d’Istanbul van plantar cara a les polítiques cada cop més masclistes de l’Estat, recordant a Erdogan que no tocarà els seus cossos. Malgrat la desorganització del moviment feminista de Turquia —excepte el moviment de les dones kurdes—, l’última manifestació contra la prohibició de l’avortament i la manifestació del 8 de març va revelar un cop més que les dones som el subjecte més revolucionari de la societat i és necessari reconstruir el moviment de dones que es va debilitar als anys del tercer cop d’estat (1980) i posteriorment. Contràriament a allò que s’afirma sovint, el moviment de dones al territori de Turquia té una història de més de 100 anys, amb diferents tipus d’organitzacions i reivindicacions. Just abans del cop, existia un moviment de dones compromès amb el socialisme, amb vincles molt estrets amb el moviment obrer.

La repressió i la violència que l’Estat va dirigir contra elles —tant kurdes com turques— les va conduir a patir empresonament, tortures i exili. Després dels anys 80, la majoria de les dones que van organitzar el moviment feminista eren intel·lectuals que venien dels cercles d’esquerres, però van optar per un moviment independent de les organitzacions de l’esquerra i van invertir molts esforços en els espais culturals i intel·lectuals.

D’una manera definitiva, Turquia pot tenir una oportunitat per a una pau que garanteixi els drets i les llibertats fonamentals sense cap tipus de discriminació si els principals actors d’oposició demostren una capacitat d’organització amb una posició prou clara en contra del règim actual. Per això és clau no dipositar les esperances en una possible derrota d’Erdogan en les primeres eleccions legislatives i presidencials sota el nou sistema de govern. Aquest fet, d’una banda legitima i alimenta la dictadura constitucional que hi ha al país actualment, i de l’altra ignora el potencial de les protestes de masses, en lloc d’organitzar una lluita política totalment legítima sobre la base d’aquestes protestes. Els actors polítics que deixin per a més endavant una resposta desobedient a les polítiques del règim actual no faran sinó fugir de la lluita política. Si aquest estat de col·lapse roman més temps, pensar en la pau — tant per als kurds com per al conjunt de la societat— serà una il·lusió.