Poc abans que l'Estat espanyol ingressés a les Comunitats Europees (avui Unió Europea), centenars de catalans vam anar en manifestació a la seu del Parlament, a Estrasburg. La nostra iniciativa portava a demanar als europarlamentaris, representants de l'única institució europea elegida democràticament, que fessin tot el possible per tal que el poble català entrés a formar part, com a tal, com a poble distint i de ple dret, de les institucions europees. La resposta que vam rebre del president en funcions del Parlament Europeu fou que els catalans no podiem saltar-nos les barreres establertes: només en podiem ser membres en tant que ciutadans del Regne d'Espanya. Aquesta posició ha estat una constant entre els dirigents de les institucions europees al llarg dels ja vint-i-set anys que el Regne d'Espanya és soci de la UE. Una de les demostracions més evidents d'aquesta actitud l'hem anat trobant en les respostes rebudes a les reiterades reivindicacions a favor de la inclusió del català en les institucions europees com a llengua oficial: el català, se'ns ha dit per activa i passiva, si bé és una llengua parlada per milions de ciutadans de la Unió Europea, no és una llengua d'estat; és, en tot cas, una llengua usada per individus subjectes a normes referides a les llengües definides minoritàries o regionals, una categoria que les impedeix de ser oficials, qualificació reservada, d'acord amb les lleis europees, als estats constituïts.

En el fons, la Unió Europea s'ha anquilosat al voltant d'uns criteris plens de contradiccions. Si, d'una banda, els seus dirigents no s'han cansat de repetir que l'originalitat de la Unió Europea és que es tracta d'una organització fundada en la democràcia, en el respecte a la diversitat de llengües i cultures la qual dóna com a fruit la unió entre distints i no pas la unificació entre persones tallades per un mateix patró (la famosa homogeneització), d'altra banda restringeix els subjectes dels drets humans, en no admetre de fet els drets col·lectius de tots els pobles, una realitat que va més enllà de les presteses sobiranies exclusivistes que s'atribueixen els estats. Aquestes contradiccions han creat moltes barreres, un reguitzell de discriminacions, la impossibilitat d'assumir arreu, sense fronteres, el principi universal del dret a l'autodeterminació, vàlid per a tots els pobles, tinguin o no estat propi.

Tanmateix, últimament hem constatat una evolució que ha obert portes a la comprensió dels drets col·lectius dels pobles, d'acord amb un discurs que ha entrat ja dins la mateixa ONU. Un discurs elaborat com a eco de les reivindicacions dels anomenats pobles indígenes que han aconseguit de la mateixa ONU una declaració sobre els drets col·lectius dels pobles, drets que radiquen en la identitat de cada poble, tingui o no estat propi.

És, objectivament, en aquest context que el president de la Comissió Europea, el portuguès José Manuel Durao Barroso, en resposta a una sol·licitud del partit català Reagrupament que havia fet seva una eurodiputada italiana de la Lliga Nord, acaba de prendre posició a favor dels drets col·lectius del poble català, en reconèixer-lo, com a poble distint -i ja no com a una minoria regional o minoritària- per tant, com a poble subjecte de tots els drets. La presa de posició autoritzada del president casa amb el principi que, si es dóna la secessió d'un poble europeu inclòs ara en un estat de la UE, cal assumir aquesta decisió i resoldre els problemes que podria causar a l'ordenament actual de la UE, en el marc de les exigències del dret internacional (en el qual es troba el reconeixement del dret de tots els pobles a l'autodeterminació). El president ve a afirmar que no es tracta merament d'un problema intern d'un estat, com fins ara s'havia cregut oficialment, sinó d'una decisió que el supera, que pertany a un nivell superior. És una qüestió que reclama tot el respecte en tractar-se d'una decisió que segueix la presa de consciència, per part d'un poble determinat europeu, el poble català, d'allò que signifiquen per a ell els drets col·lectius dels pobles.

Certament l'actitud del president de la Comissió Europea és encomiable. Però el mèrit és del poble català, que durant tants anys ha anat trrucant les portes de la UE per a poder entrar-hi sense cap mena de restriccions. El poble català, amb el reconeixement obtingut ara, ha estat capaç d'abatre una barrera i obrir un camí que pot servir d'orientació per a altres pobles sense estat de la UE. Sens dubte, el camí a recórrer no serà fàcil, perquè trenca esquemes i s'allunya de moltes lleis europees vigents, com les relacionades amb la ciutadania que es reserven exclusivament els estats. Sigui com sigui, el poble català demostra, convertint-se en pionera, que l'Europa de la diversitat està molt per fer i que només creixerà en la mesura que els drets dels pobles esdevinguin la pauta per a construir un altre ordenament més just i més obert a tots els pobles i a totes les nacions reals, moltes de les quals avui encara han de sofrir les restriccions, les barreres imposades pels estats i per la seves polítiques adverses als drets col·lectius de cada poble en concret.