Aureli Argemí

Pràcticament tots els països del món mostren, a les seves places públiques, monuments que ens recorden el passat d'un poble o d'una ciutat, en forma de reproducció de personatges importants per les seves aportacions, d'al·lusions a gestes heroiques de la seva gent, etcètera. Aquestes demostracions vénen a ser una manera d'afermar o restablir constantment, davant dels passants, la memòria històrica, bo i evidenciant les arrels i els pilars d'allò que ha anat formant la identitat col·lectiva d'una determinada societat. La intenció expressada en aquests monuments i en d'altres símbols menys visibles, però erigits amb semblants intencions, és clara. Tanmateix, no sempre les realitats que volen mostrar-nos són prou transparents i edificants. En particular quan els records que ens transmeten, per a mantenir-nos o refer-nos la memòria històrica, contenen aspectes positius i negatius; com és el cas de les representacions al·lusives a guerres fratricides, en què la reproducció dels qui són els dolents i els bons depèn del criteri de les persones que han decidit construir els monuments o els símbols. Podem dir això, per exemple, si pensem en els monuments erigits pels qui van guanyar la guerra civil espanyola, la majoria d'ells indicadors d'una interpretació parcial i partidista de la història.

Ara, més de trenta anys després de la mort del dictador, s'està difonent una iniciativa, conduïda per les institucions democràtiques, que intenta posar les coses al seu lloc: que la memòria històrica sigui el més justa i objectiva possible i, per tant, si cal, sigui revisada o restablerta. Tasca difícil, certament, quan els responsables dels qui van escriure la història, els vencedors de la guerra civil, encara són presents, o bé perquè són vius o bé perquè han trobat fidels successors. Les discussions interminables que, d'un costat o d'un altre, suscita l'esmentada iniciativa són una mostra de les dificultats que suposa establir o refer, el més objectivament possible, la veritat històrica.

En aquest context, resulten interessants i suggestives una sèrie de propostes que obren camins orientats a anar més enllà dels records de guerres entre suposats bons i dolents. Em fixo en aquelles propostes que intenten llegir fets que si bé han marcat, amb afrontaments, la història d'un poble, han esdevingut també una anella per a construir vies que han dut a edificar ponts de pau i d'entesa. Segurament, aquells que més han influït per a poder realitzar aquesta escomesa, haurien de figurar, si més no preferentment, en la nostra memòria col·lectiva, com a elements decisius per a la reconciliació de persones i pobles enemics. En definitiva, com a exemples a seguir adreçats a la societat, més enllà de les seves pugnes internes.

Recentment, en ocasió del centenari del naixement d'Aureli M. Escarré, abat de Montserrat, mort el 1968, s'han organitzat un seguit d'actes per a recordar, per a fer memòria històrica, aquesta figura que, en molts aspectes almenys, s'ha presentat com a símbol d'un treball exemplar per a la reconciliació entre parts enemigues. La seva figura ens evoca una trajectòria que va fer del diàleg i de l'acolliment d'uns i altres la seva norma de conducta, la pauta per a bastir conjuntament el futur. Un futur basat en els drets humans, en la democràcia, en l'ideal que tan sols defensant els drets es pot construir una pau compartida, duradora.

Un llibre que recull una sèrie de testimonis i valoracions sobre aquesta gran figura de la història recent de Catalunya, ens ofereix un títol que il·lustra ja un dels principis que, al meu entendre, hauria de ser dels més profunds de la memòria històrica: aquesta és fèrtil en la mesura que esdevé un referent per al futur. El llibre, publicat per la Fundació del CIEMEN, es titula, precisament, Aureli M. Escarré, abat de Montserrat, referent per al futur.