Però si només ens miréssim aquests resultats, ben poca cosa podrien celebrar els altres catalans. Veurien que els resultats representen tan sols el sí d'exactament 2.671 persones (el 41% del cens d'Arenys de Munt), uns números minsos davant de tants milions de persones que viuen en terres catalanes.

Tanmateix, encara que sembli contradictori, aquests resultats són un petit pas d'un gran pas de gegant. Són el començament d'un camí que s'ha encetat en un poblet de la costa i que ha de seguir un traçat que anirà per tota la geografia dels Països Catalans. De fet, més de seixanta ajuntaments s'apuntaven, el mateix 13 de setembre, per a imitar l'exemple d'Arenys de Munt. Aquesta dada ens amplia la visió del que va passar, realment, aquell dia: el referèndum duia una energia tan potent que ha estat capaç de transformar, de seguida, l'anècdota en categoria. Una demostració incontestable: una llarga llista de mitjans de comunicació, catalans, espanyols i d'altres països, de polítics de diverses ideologies, d'exponents culturals i socials, de tota mena, convertien, immediatament, aquest referèndum en notícia de primera plana i d'interès d'abast internacional. Aquest sorprenent i tan extens ressò, doncs, és una prova prou clara de la transcendència que ha tingut i que s'ha volgut donar a l'esdeveniment.

O sigui, el referèndum d'Arenys de Munt no ha estat una mera consulta a una minúscula població sinó una iniciativa compartida per moltíssima gent, com bé ho han confirmat tantes adhesions arribades d'arreu. La consulta estava impregnada d'una intensa càrrega de contestació d'un ordre establert que limita de forma injusta les llibertats i d'una ferma voluntat per a fer avançar la democràcia, expressada amb un exquisit civisme i amb una actitud pacífica encomiable.

Per a copsar millor l'abast d'aquest referèndum, cal recordar que el govern espanyol va sentenciar que seria il·legal, amb les conseqüències punitives previstes, si el convocava l'ajuntament d'Arenys de Munt. Amb la prohibició aconseguia dos objectius, l'un buscat, és a dir impedir que una institució democràtica actués democràticament, i l'altre objectiu, no desitjat, això és que el poble, la gent, sortís al carrer i actués sobiranament, sense demanar cap permís. Així va ser entès, tant pels qui n'eren partidaris com pels qui estaven en contra. D'aquí que s'encengués una polèmica que ha afectat des de les altes instàncies de l'estat espanyol, que han intervingut explícitament, fins als promotors dels moviments a favor del dret de decidir que han proliferat aquests últims anys arreu dels Països Catalans. Paradoxalment, si, en aquesta consulta, d'una banda ha guanyat la legalitat, gràcies a l'actitud neutra presa per l'Ajuntament d'Arenys de Munt a fi de no infringir les lleis en vigor, i ha guanyat la legitimitat, gràcies a l'opció lliure dels convocants del referèndum, d'altra banda, han quedat en ridícul aquells que tot invocant la Constitució espanyola s'han deixat endur per una sèrie de tics antidemocràtics.

Segurament, allò que els catalans han viscut, directament o indirectament, a Arenys de Munt, és premonitori. És com un estel que ha aparegut al firmament d'Europa i que mostra noves vies per a fer més factible que tants pobles europeus trobin el seu lloc en el concert de les nacions lliures. Arenys de Munt ha esdevingut una nota de la partitura o un instrument de l'orquestra o una veu del cor...que necessita aquest concert per a ser ben sencer i perquè soni harmònicament.

Aureli Argemí, president del CIEMEN