Dossier

Orgull amazic per frenar l'extremisme

El moviment amazic català denuncia que la pressió arabitzadora suportada als països d'origen es reprodueix a Catalunya

Concentració de suport amb el Rif, a la plaça Major de Vic.
Concentració de suport amb el Rif, a la plaça Major de Vic. Autor/a: Ouafaa Aouattah
L'amazic és la llengua que connecta les seves filles, nascudes a Vic, amb la part de la vida que Laila Karrouch manté a Nador. Tot i ser la llengua que la majoria de persones del seu poble parlen, a l'escola, l'àrab, la llengua per relacionar-se amb l'Alcorà, és la vehicular.

Un cop a Catalunya, Laila Karrouch recorda com el castellà va ser la llengua que més feia servir amb els nens i nenes de classe, majoritàriament, de famílies migrades d'Andalusia. “Amb la meva germana ens vam acostumar a parlar entre nosaltres en castellà i així ens ha quedat”, explica. Tenia 8 anys quan va començar a fer vida a Vic i començava, també, a adquirir la que seria la seva primera llengua escrita; la llengua que li ha fet de vehicle per pair “la necessitat imperiosa de recuperar la persona que havia deixat de ser en marxar”. De Nador a Vic va ser-ne el primer resultat.

“Les persones amazigues moltes vegades coneixem més de nosaltres mateixes, de la nostra història i la nostra llengua, fora del país que dins”

En mirar la seva trajectòria, aquesta escriptora catalana d'origen marroquí recompta peces pertanyents a quatre cultures, que reconeix, en major o menor mesura, com a pròpies. De l'amaziga, la del seu poble d'origen, assegura que n'ha pres consciència un cop a Catalunya. “Les persones amazigues moltes vegades coneixem més de nosaltres mateixes, de la nostra història i la nostra llengua, fora del país que dins, gràcies a les associacions que s'han format aquí”, assegura. La seva no és una situació excepcional.

La cultura amaziga ha estat sistemàticament marginada durant segles al Marroc i a la resta d'estats que conformen Tamazga, els territoris d'Àfrica del Nord d'on la població amaziga és originària. L'arabització i la islamització són dos processos històrics que, reforçats en les dècades postcolonials, actuen de la mà per minoritzar una llengua i cultura que són majoritàries en diversos pobles de Tamazga.

“La discriminació del poble amazic és tan profunda que moltes persones de nosaltres ni en tenim consciència i, fins i tot, parlar de la qüestió amaziga es veu com un tabú, perquè se t'identifica com una persona contrària al règim del país. Durant molts anys la meva família no s'ha atrevit a dir que és amaziga perquè socialment estava mal vist”, explica Salwa L’Aouaji El Gharbi, presidenta de l'Associació de Dones Amazigues per la Cultura i el Desenvolupament Tamettut.

L'araboislàmica és l'única identitat que protegeixen i promouen els estats nord-africans com el Marroc i Algèria, on es concentra la majoria de població amaziga. Però la marginació del poble amazic traspassa l'exclusió lingüística i cultural i es concreta en abandonament polític. Deficients infraestructures i manca de serveis bàsics solen caracteritzar les poblacions de majoria amaziga, encara més quan acumulen un expedient històric de mobilitzacions socials en defensa dels seus drets. És el cas del Rif (al nord del Marroc) i de la Cabília (a l'est de la capital algeriana).

La marginació del poble amazic traspassa l'exclusió lingüística i cultural i es concreta en abandonament polític. “Són països amazics que es construeixen sobre el ser àrab. És una contradicció”

“Són països amazics que es construeixen sobre el ser àrab. És una contradicció”, remarca Yolanda Aixelà, antropòloga cultural investigadora de la Institució Milà i Fontanals, del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC). Els governs postcolonials d'ideologia araboislàmica, tanmateix, reben les reivindicacions de la particularitat identitària amaziga com una amenaça a la integritat i l'estabilitat dels estats.

Introduir la llengua amaziga (tamazight) a l'escola, com una assignatura opcional de tres hores setmanals, així com el reconeixement de l'amazic com a llengua cooficial del Marroc a la Constitució, l'any 2011, en el marc de reformes promogudes pel Moviment 20 de febrer (sorgit enmig de l'onada de revoltes democratitzadores dels estats del Nord d'Àfrica), són èxits amb regust amarg pel moviment amazic. L'ensenyament de la llengua amaziga, a mercè de la sensibilitat de la direcció de cada escola, no s'ha generalitzat i la cooficialitat no ha aterrat a la vida pública.

“Al Marroc, el reconeixement és oficial, però es queda en un pla simbòlic, decoratiu. Tots els cartells estan en àrab, amazic i francès, però no es potencia la llengua. L'amazic s'ensenya en una minoria d'escoles i com un complement, no es reconeix com a patrimoni del país, i, a més, als territoris amazics la gent continua patint discriminació”, denuncia El Gharbi. Introduir l'amazic a les escoles i universitats es manté a primera línia de les demandes del moviment amazic, que té en la llengua —tot i les variants de cada territori— un element d'identificació i reivindicació central.

“Als tribunals no tenim dret a traductors d’amazic ni a què ens facin les sentències en la nostra llengua; quasi tots els canals que tenen suport del govern són arabòfons, hi ha humoristes que surten a la tele i parlen de manera despectiva dels amazics; hi ha una televisió en amazic però és oficial i no hi permeten debatre sobre els problemes de la població amaziga i no hi porten cantants opositors; hi ha discriminació per accedir a llocs de treball, reservats a arabòfons, la majoria de funcionaris i policies són àrabs... Hi ha un racisme ben fort i molta gent que amaga que és amaziga perquè, si no, et tracten com algú d'un poble fora de la civilització”, denuncia Fatima Souki, activista amaziga.

En el cas de Marroc, on viu la majoria de població amaziga (s'estima que entre dotze i quinze milions de persones, seguit d'Algèria, amb uns deu milions de parlants de l'amazic, principalment de la Cabília), la voluntat homogeneïtzadora del règim queda recollida en la prohibició constitucional de formar partits polítics basats en una consideració ètnica, lingüística, regional o religiosa.

Així, les reivindicacions amazigues, sense possibilitat de ser representades a la política institucional, s'articulen en exclusiva a l'associacionisme, articulat dins i, també, fora de les fronteres marroquines i de Tamazga.

“La població amaziga establerta a Europa contribueix a fer possible els canvis polítics que als anys 2000 comencen a fer més visible la població amaziga”, destaca Aixelà, que veu en la xarxa amaziga de la diàspora el paper i capacitat d'“empoderar la seva població als països d'origen”.

Defensar l'amaziguitat des de la diàspora

Osona va ser el territori català que, als anys 60, va rebre la primera població immigrada del nord d'Àfrica: principalment, homes provinents del Rif. Amb el pas dels anys, les zones de procedència s'han ampliat i també la quantitat de població d'origen amazic, fins al punt que la seva llengua és, després del català i el castellà, la més parlada a Catalunya, segons recull un informe de la Casa Amaziga de Catalunya de 2009, signat per Aziz Baha i Carles Castellanos.

Seguint dades de l'IDESCAT sobre població estrangera (2016), les persones provinents del nord d'Àfrica són poc més de 222.000, prop del 22% del total de persones amb nacionalitat estrangera a Catalunya.

Per nacionalitats, segons dades de gener de 2017, la més nombrosa és la marroquina, amb més de 209.000 persones, que suposen poc més del 19,2% del total de població estrangera. El nombre de persones de nacionalitat algeriana suposa poc més del 0,8% del total de població amb nacionalitat estrangera a Catalunya.

De la resta d'estats amb població amaziga, només Mali (un 0,67% del total de persones amb nacionalitat estrangera a Catalunya) entra dins del rànquing de nacionalitats principals que recull la Secretaria d'Igualtat, Migracions i Ciutadania. Tunísia, Egipte, Líbia, Níger, Mauritània, Txad i Burkina Faso completen el mapa de territoris amb població amaziga, però, a Catalunya, les persones procedents d'aquests estats tenen una presència ínfima. Dins del territori de Tamazga, també hi ha els territoris espanyols de Ceuta i Melilla.

La Casa Amaziga denuncia que la invisibilitat del col·lectiu ha comportat que s'hagi contractat personal mediador principalment arabòfon. La situació afecta encara més les dones

L'informe de la Casa Amaziga de Catalunya de 2009 assenyala que un 80% de la població marroquina migrada prové de zones amazigòfones. Tanmateix, l'àrab és l'única llengua que sol identificar-se com a pròpia del nord d'Àfrica. Des de l'entitat denuncien que la invisibilitat ha comportat que s'hagi contractat personal mediador principalment arabòfon, quan pot ser que les persones provinents principalment de Marroc no parlin àrab. La situació afecta encara més les dones, amb majors dificultats que els homes, sobretot en les zones rurals, per mantenir-se en el sistema educatiu, on la població amazigòfona aprèn l'àrab.

“A la població amaziga se la mira com a marroquina i com a musulmana i es considera que, si ho són, parlen àrab, quan pots trobar dones que no el parlen. És la mateixa mentalitat que la línia oficial”, critica El Gharbi. “La distància cultural, a més, afecta la mediació. Si tu parteixes d'una perspectiva arabista i amb prejudicis sobre el component amazic, veig difícil que, per exemple, puguis ajudar a treballar el dol immigratori a una persona que prové del Rif. No entendràs tot el que han patit”, explica.

La facilitat d'estudiar àrab i, per contra, l'escassetat d'oferta de classes d'amazic, reduïda durant els anys de crisi econòmica, és una crítica principal del moviment amazic català. El president de la Casa Amaziga, Aziz Baha, denuncia que “l'arabització patida als països amazics continua a Catalunya”, on, assegura, les persones són identificades automàticament com a àrabs i musulmanes, quan, en realitat, la majoria de les provinents de Marroc són amazigues.

Manifestació amaziga a Cornellà de Llobregat. Aziz Baha, megàfon en mà al centre, és un dels membres més actius del col·lectiu. / Imatge: M. Rigol

Des de la Secretaria d'Igualtat, Migracions i Ciutadania qualifiquen d'“injust” afirmar que el Govern català contribueix a arabitzar la població d’origen amazic. Expliquen que hi ha més espais per aprendre àrab perquè “per iniciativa pròpia i en el marc de les entitats que gestionen els centres de culte, siguin de parla àrab o amaziga, l'oferta formativa lingüística predominant als seus fills i filles és l’àrab, atesa la relació que aquestes entitats sovint estableixen entre llengua àrab i la religió musulmana”.

Un altre element explicatiu és el suport del govern de Marroc a l’ensenyament de la llengua àrab, en el marc del conveni de col·laboració amb el Govern de l’Estat. “Cada any s’envien mestres de llengua àrab finançats pel Ministeri d’Educació Nacional del Marroc a tot el territori de l'Estat i, en canvi, no hi ha cap finançament dedicat a l’aprenentatge de la llengua amaziga a l’exterior”, expliquen des de la Secretaria d'Igualtat, Migracions i Ciutadania.

Les classes de llengua i cultura amazigues s’imparteixen a Catalunya en el marc d’un conveni de col·laboració signat, l’any 2005, entre el Departament d’Ensenyament i l'assemblea amaziga AGRAW i, posteriorment, amb la Casa Amaziga de Catalunya.

S'imparteixen classes de llengua i cultura amazigues en el marc d’un conveni de col·laboració amb les entitats del col·lectiu. Actualment es financen dues classes a Sabadell

Actualment es financen dues classes, que s’imparteixen als Centres Cívics de Sabadell Can Puiggener i Can Rull, i s'ofereixen quatre tallers de cultura amaziga als instituts de Catalunya que ho demanin al Departament. “En ser un poble sense estat, no hi ha una ambaixada per finançar l'ensenyament de la llengua amaziga i ens agradaria que Catalunya protegeixi les llengües minoritzades”, sol·licita Kaissa Ould Braham, periodista i activista cabilenca, exiliada fa prop de deu anys a Catalunya. Va ser durant tres anys coordinadora de les classes d'amazic a Catalunya, que n’havien arribat a ser una quinzena, repartides per tot el territori.

Ould Braham recorda com va ser necessari canviar d'estratègia perquè les famílies sol·licitessin les classes. El Departament d'Ensenyament enviava un formulari per preguntar als pares i mares si volien que el seu fill o filla estudiés amazic en hores no lectives i ningú va firmar-lo. “La immigració marroquina a Catalunya, majoritàriament obrera o de nivell educatiu molt baix, té molta por de reivindicar la cultura i llengua amazigues, perquè reivindicar-se amazic a Marroc vol dir perill de ser perseguit”, assegura. “Vam haver de fer una campanya verbal, sense cap document que temessin que arribés al govern de Marroc, i sensibilitzar sobre la importància que estudiïn l'amazic, perquè és una qüestió d'autoestima”, remarca.

Arran de la resolució 1197/VI del Parlament de Catalunya, de 6 de març de 2002, sobre el suport a la identitat, la llengua i la cultura del poble amazic, es va facilitar la creació de diversos organismes d’estudi, difusió i promoció de l’amaziguitat i es va establir el conveni per oferir classes d'amazic. Bona part, va perdre la dotació pressupostària en els anys de retallades. És el cas de l'Observatori Català de la Llengua Amaziga.

Des de la Secretaria d'Igualtat, Migracions i Ciutadania de la Generalitat asseguren que s’està treballant per ampliar l'oferta de classes d'amazic per a infants en altres municipis de Catalunya, en col·laboració amb la Casa Amaziga.
“Som una comunitat nombrosa, però patim encara l'opressió de la comunitat àrab. Un cop a Catalunya, rebem discriminació i poc reconeixement, i sentim el domini d'aquesta comunitat”, denuncia Asmaa Aouattah, activista rifenya i tècnica d'igualtat del Consell Comarcal del Maresme. “Des del 2003 treballo per donar a conèixer la cultura amaziga i hi ha molt poc coneixement. Les accions són molt tímides, es limiten a alguns territoris de tot el territori català i majoritàriament les fan organitzacions ciutadanes, més que no pas l'Administració”, critica.

“Se'm redueix a musulmana i a tots els prejudicis que implica: submisa, maltractada, potser ignorant... i al final sóc una ciutadana de segona categoria. Li diem islamofòbia però és racisme”

A més de defensar els drets de les persones amazigues als països d'origen i reivindicar la cultura pròpia a Catalunya, les organitzacions amazigues denuncien les dificultats socials derivades de la condició d'immigrant: “La llei d'estrangeria és una primera violència que pateixen les persones, i més les dones. Moltes arriben per reagrupació familiar i queden en situació de dependència d'homes que poden ser conservadors i imposar-los el seu control”, remarca El Gharbi.
La islamofòbia que, practicants de l'Islam o no, impacta contra les persones identificades com a provinents de països en què predomina la religió musulmana, és una altra dificultat amb què topen les persones amazigues migrades a Europa. “Se'm redueix a musulmana i a tots els prejudicis que implica: submisa, maltractada, potser ignorant... i al final sóc una ciutadana de segona categoria i que no aporta res. Li diem islamofòbia però és racisme”, argumenta El Gharbi.

Segons recull un informe de la Casa Amaziga, la inestabilitat laboral i jurídica de la població amaziga immigrat a Catalunya són dificultats centrals al col·lectiu i, sovint, impliquen situacions d'atur i dificultats d'accés a l'habitatge.

A més, una gran part del col·lectiu té poc domini lingüístic del català i el castellà. De fet, l'informe recull que l'analfabetisme és ampli entre la població amaziga migrada i que les precàries condicions sociolaborals un cop a Catalunya impedeixen accedir a programes d'alfabetització. “L’analfabetisme té sovint com a conseqüència un cert immobilisme cultural i unes concepcions tradicionalistes induïdes per creences religioses contràries a una concepció laica i democràtica de la societat”, adverteix l'informe.

Són traves per a la participació social, en general, i en l'associacionisme amazic, en concret, que en el cas de les dones, s'accentuen. Es calcula que la participació de dones en el moviment amazic a Catalunya és d'un 15%. Si bé la immigració nord-africana està masculinitzada, des de la Casa Amaziga també es reconeix que el masclisme és una de les peces que ho explica. Existeix “por a la consciència de les dones i a la seva arribada als espais de decisió i iniciatives”, recull un informe de 2009.

A Catalunya, assolir una organització efectiva per defensar els drets socials i polítics de la població amaziga als territoris de Tamazga és un objectiu que el moviment amazic persegueix en paral·lel al de defensar els drets socials i polítics del conjunt de persones migrades. Com a repte de fons, alhora, les activistes coincideixen a destacar la necessitat de recuperar l'autoestima col·lectiva.

Cultura minoritzada i poblacions abandonades

Als territoris de majoria amaziga, hi ha més pobresa i menys oportunitats que a les ciutats de majoria àrab. El Rif és un punt paradigmàtic de marginació econòmica intencionada i, alhora, un punt principal de migració cap a Europa.

Una universitat, un hospital oncològic —hi ha una alta prevalença de càncer a la zona, arran dels bombardejos amb gasos asfixiants que l'exèrcit espanyol va llançar sobre el Rif als anys 20—, més inversió pública i l'alliberament de desenes de detinguts polítics. Són les principals reclamacions de la població rifenya en el seu darrer capítol de mobilitzacions, arrencat a finals d'octubre de l'any passat amb la mort del venedor de peix Mouhcine Fikri, dins del camió d’escombraries en què la policia havia llençat la seva mercaderia.

“És un moviment que no depèn de cap partit ni tendència política, és de tot el Rif i totes les edats, amb un component identitari important. Reivindica el reconeixement no només oficial, sinó pràctic de la llengua amaziga”, destaca Aouattah. A les reiterades denúncies de corrupció i a les peticions de justícia social del moviment rifeny, tanmateix, l'Estat hi respon amb acusacions de separatisme i desestabilització per restar-li legitimitat.

“La gent vol que els seus trets identitaris siguin respectats i té ràbia de no ser reconeguda com un poble lluitador, que va fer fora el colonialisme espanyol; té ràbia d'estar marginat intencionadament i de les campanyes contínues de càstig, i de l'abús de poder per part del govern”, detalla Aouattah.

L'abandonament estatal, combinat amb episodis de repressió, també travessa la història i actualitat de la Cabília. “Viure-hi és molt difícil. No hi ha inversió, no hi ha llum, ni aigua. El govern d'Algèria ho fa expressament. I no n'esperem res de l'Estat. No existeix per nosaltres. Ens autoorganitzem per resoldre les nostres necessitats”, explica Soraya Sough, membre del Moviment per l'Autodeterminació de la Cabília (MAK) i delegada de l'autoproclamat Govern Provisional de la Cabília a l'exili.

Poble cabilenc de muntanya. / Imatge: Bilouusername @ Wikimedia Commons

Entre les persones amazigues a Catalunya, a més de les moltes forçades a migrar per trobar oportunitats laborals i contribuir a l'economia familiar al país d'origen, n'hi ha, també, que han hagut de buscar refugi per raons polítiques, religioses, de gènere o d'LGTBIfòbia.

El Rif i la Cabília han desenvolupat moviments de contestació popular. L'abandonament estatal i la marginació del fet amazic són trets comuns. A la Cabília, ha desembocat en un moviment laic d'autodeterminació

Si bé la guerra civil entre govern algerià i milícies islamistes es va donar per tancada fa 15 anys, alguns grups es mantenen actius i tenen a periodistes locals i internacionals en el blanc dels atacs, segons denuncia el Committee to Protect Journalists. Reporters sense fronteres denuncia una aplicació sistemàtica del codi penal per atacar la informació crítica amb el règim i situa l'algerià entre els estats on detecta la pràctica de la desaparició forçada, com a “arma important dels règims autoritaris per eliminar les opositores sense haver de rendir-ne comptes”. En aquest context, Kaissa Ould Braham va haver de fugir. El seu marit, l'escriptor i periodista, Salem Zenia, director del diari Izuran (Arrels), en què ambdós treballaven, ho havia fet un any abans, arran de rebre amenaces de mort. Fa deu anys que viuen a Catalunya i mantenen l'activisme en defensa dels drets del poble amazic, una lluita que situen en el marc de la defensa d'estats democràtics i laics. És la línia editorial que els va dur a l'exili.

La Cabília ha estat l'escenari principal de les reivindicacions identitàries amazigues i de les respostes repressives de l'estat algerià. La màxima concessió que ha obtingut el moviment amazic a Algèria ha estat el recent reconeixement de la llengua a la Constitució, com a idioma cooficial, el febrer de l'any passat. Un canvi que, tanmateix, com a Marroc, ha quedat en el pla simbòlic. “Un ajuntament islamista o conservador arabista no et deixarà posar un nom amazic a la teva criatura, et donaran una llista amb noms àrabs”, exemplifica Ould Braham.

L'episodi recordat com la Primavera Negra, el 2001, en què més de 120 joves que reivindicaven la identitat amaziga van ser assassinats per la policia algeriana, va marcar un punt d'inflexió. Des de llavors, una àmplia part de la població de la Cabília va acostar-se a la posició favorable a l'autonomia del territori, explica Sough, segons qui "la manca de solidaritat de la resta d'Algèria davant la matança, va trencar amb la voluntat de democratitzar el conjunt de l'estat algerià".

“La consciència de pertànyer a un mateix poble amazic existeix, de les Illes Canàries a Burkina Faso. Però cada punt geogràfic no pot lluitar per tots. La Cabília és molt solidària amb el que passa al Rif, a Líbia, a Tunísia... però cada comunitat lluita a escala local, perquè tenim molts problemes”, posa de relleu Ould Braham.

La creixent presència pública del discurs i pràctiques islamistes ultraconservadores entre la població dels seus territoris, és un repte principal i compartit que encaren, coincideixen a apuntar les activistes.

L'argument que per ser “bon musulmà” has de parlar àrab, ha calat en el teixit ciutadà i ha situat la defensa de la llengua i els costums amazics en una posició vista com a contrària a l'Islam. Per això, tot i que moltes de les persones que en formen part són musulmanes, el moviment amazic advoca per la laïcitat, com a garant de la defensa dels drets humans i de sistemes democràtics.

“La discriminació del poble amazic ha fet que el component cultural es debiliti en el temps i que la identitat religiosa n'ocupi l'espai”, explica El Gharbi. “Hem de reforçar el component cultural perquè, si no, la gent acaba tenint una identitat només religiosa i, sense adonar-nos-en, estem radicalitzant les persones”, adverteix.

Laïcitat pels drets

L'islam nord-africà, l'identificat com a propi de les societats amazigues, es distingeix per ser menys estricte i més obert que els corrents salafista i wahabista, que persegueixen tornar a un Islam pur, net d'elements que consideren contaminants, i que emfasitzi la xaria. L'extremisme islàmic, tanmateix, és el que guanya presència als pobles amazics des dels anys 90.

Tradicionalment, a les comunitats amazigues, l'àmbit d'intervenció dels imams es limitava a les mesquites. Però, avui, l'anunci de fàtues, decisions de l'imam que la població ha d'acomplir, s'han convertit en una imatge habitual als pobles, i solen ser decisions que allunyen les persones dels costums de les comunitats amazigues, expliquen activistes consultades.

“Els islamistes ens han dit que tot el que ens és propi, no és propi de l’Islam: vestir-se amb colors, ballar i cantar homes i dones junts... Hi ha un adoctrinament fatal”

“Els islamistes ens han dit que tot el que ens és propi, no és propi de l’Islam. Vestir-se amb colors, diuen que és haram [prohibit]. Ballàvem i cantàvem, homes i dones junts, i ara diuen que és haram. El pes de l’Alcorà a la vida de la gent ho ha canviat tot”, condemna Souki. “Hi ha persones que han anat a la universitat, activistes, feministes i persones vinculades al moviment cultural amazic, però hi ha un adoctrinament fatal i la majoria ja estan amb els islamistes. Cada vegada que tornem al Marroc hi ha canvis, inclús en els nostres familiars”, lamenta.

“Tenim coneguts que cada vegada es tanquen més, es posen més rigorosos amb els temes religiosos, quan, abans, cadascú vivia el seu Islam com li semblava. Ara es difon una única manera de ser 'bon musulmà'”, coincideix Aouattah, i denuncia que, si bé el marroquí no és un govern islamista, ha permès que guanyi pes a la vida social l'Islam promogut per l'Aràbia Saudita.

La solidaritat característica del funcionament comunitari amazic, amb l'abandonament dels costums amazics, també s'ha vist ressentida, lamenten les activistes. “S'ha destruït la nostra organització i les lleis amazigues, que són laiques. Ara s'utilitza la religió per fer obeir les tribus amazigues”, denuncia Baha.

La lectura estricta de l'Islam no només afecta la població amaziga, sinó el conjunt de la població dels estats d'Àfrica del nord. A més, en contexts de grans dificultats materials i manca d'infraestructures i serveis, com és el cas del Rif i la Cabília, les restriccions a les llibertats de les dones que promou l'extremisme religiós s'aprofundeixen.

“Hi ha moltes agressions, inclús si les dones van amb el seu pare, fill o marit i, per la por que facin mal també als homes amb qui van, moltes opten per dur el vel, que no és propi de les dones amazigues, però que s'ha convertit en un vestit de seguretat”, explica Ould Braham.

Si bé la cultura amaziga, tradicionalment, reconeix més poder a les dones que no la cultura àrab, més restrictiva, i, dins de la comunitat, les dones han tingut i mantenen més visibilitat, autoritat i capacitat de decisió, ser o no de cultura amaziga no determina el grau de llibertat efectiu que una dona assoleix respecte als mecanismes de control familiar i social.

La posició econòmica, el nivell educatiu de la família o viure en un entorn rural o urbà, són eixos explicatius bàsics del major o menor marge de negociació de les dones davant dels límits que el masclisme imposa en el context social de cada país.
“Si un centre de secundària el comparteixen 20 o 30 pobles, resulta molt difícil que els que viuen lluny hi vagin, sobretot les nenes, perquè les famílies no volen posar en perill les seves filles. La majoria fan primària i no les deixen fer l'etapa secundària”, denuncia Aouattah.

La por a la violència sexual en una societat conservadora que considera que les dones han de ser verges per casar-se en dificulta la lliure mobilitat i, de la mà, la formació

La por a la violència sexual en una societat conservadora que considera que les dones han de ser verges per casar-se, dificulta la lliure mobilitat de les dones i, de la mà, la formació, que demana desplaçar-se habitualment lluny de casa a l'etapa secundària i, encara més, a la universitària.
Més del 40% de les dones marroquines de més de 15 anys no saben llegir ni escriure, seguint dades de The World Factbook de la CIA. A les zones rurals, són més de la meitat.

“La mentalitat més o menys conservadora de la família hi juga un paper, però sobretot, que les noies estudiïn depèn dels recursos econòmics, i d'això depèn que acabin en una posició més o menys dèbil a la societat, en què el matrimoni es vegi o no com l'única sortida de futur”, explica Aouattah.

Els matrimonis amb menors, aprovats en alguns casos pels jutges, es produeixen en gran part a les comunitats rurals amb grans dificultats d'accés a l’educació. Al darrere dels matrimonis i maternitats precoços, hi trobem la manca de perspectives d'un projecte de vida que no depengui del fet de centrar-se en el matrimoni i la maternitat.

(L'elaboració d'aquest article ha comptat amb el suport de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament.)