Dossier
Sikhs: el poble rere la religió
La tria del nom, en canvi, es deixa en mans de la providència, personalitzada al seu torn en les mans d’un mestre ritual, que en panjabi —la llengua pròpia dels sikhs— s’anomena granthi.
El mestre ritual, que sempre està casat i que quasi sempre és un home, obrirà a l’atzar el llibre sagrat, a la cerca de la pàgina que doni nom a l’infant.
Aquest llibre sagrat no és qualsevol cosa: es diu Guru Granth Sahib i és la màxima institució religiosa del sikhisme.
Quan les fulles del llibre s’aturin en un punt concret, les primeres lletres de la part de dalt de la pàgina de l’esquerra revelaran com ha de començar el nom de pila del petit o petita sikh. Els progenitors podran escollir com acaba.
I així el nadó tindrà nom.
Fins que, un dia, li arribi la mort i la reencarnació en una planta o en un animal, seguint la roda de la vida que el tornarà a dur a la forma humana.
O fins que deixi definitivament l’existència física per reintegrar-se a l’univers, que per als sikhs és l’únic Déu que hi ha.
***
Par, que significa “místic”, és la síl·laba amb què el granthi i la providència van determinar que havia de començar el nom de Pardeep (Llum mística) Kaur.
Té 21 anys, estudia Dret a la Universitat de Girona i parla un olotí equiparable al de qualsevol autòctona de la capital de la Garrotxa.
—Vull ser advocada, i em sembla que em decanto per la branca civil. Família, estrangeria, contractes... Molts cops hi ha malentesos —assegura.
Tant Pardeep Kaur com la resta de persones que apareixeran sota aquestes línies ajuden a entendre com, essent originàriament una religió, el sikhisme s’ha convertit en un concepte molt més complex: una identitat; un poble, potser. Una mena de paraigua que aixopluga prop de 25 milions de persones amb arrels comunes, un idioma compartit i, en general, poca simpatia cap a Indira Gandhi.
Persones, també, impregnades en major o menor mesura de les dinàmiques —algunes admirades, d’altres qüestionades— de la societat índia en què el sikhisme ha evolucionat i perviu.
I encara més: prop d’una cinquena part dels sikhs viuen avui amarats de la manera de fer i de ser dels diversos països on els ha dut la diàspora, i d’on potser mai tornaran. D’aquests, uns 12.000 són a Catalunya, malgrat que no és fàcil disposar de xifres exactes.
Tot plegat, en només cinc segles d’història.
Sants i soldats
—El sikhisme és una filosofia de vida: meditar, treballar i compartir —explica Gagandeep (o Llum del Cel) Singh, representant del col·lectiu a Catalunya i tot un exemple d’integració.
Treballa com a mediador a l’Ajuntament de Barcelona, ha escrit dos llibres perquè els seus compatriotes aprenguin català i enguany ha recollit en nom del col·lectiu un premi de la Plataforma per la Llengua.
—El sikhisme va néixer per trencar moltes coses, sobretot el sistema de castes, i també el paper [desigual] de la dona —afegeix.
Per això, els noms de pila dels sikhs no distingeixen entre gèneres. Per exemple, en aquest reportatge Pardeep és una dona, però també hi ha homes que es diuen així. I els cognoms, almenys els de les persones que més segueixen la tradició sikh, no permeten identificar les castes: per als homes el cognom és Singh (que significa lleó), i per a les dones Kaur (que vol dir princesa).
És fàcil, doncs, que hi hagi moltes persones que es diguin igual. Per distingir-se, o per identificar-se oficialment en un país com Espanya, utilitzen un segon cognom.
Però hi ha qui qüestiona que el sikhisme hagi aconseguit de veritat aquests objectius tan ambiciosos. Primer perquè de portes endins cada casa és un món, i segon perquè, més enllà de les religions, a l’Índia les castes i la cosificació de la dona són qüestions arreladíssimes.
El país, això sí, és un gegant que es va transformant amb els anys i pot acabar sent el que aculli més ciutadans del planeta. De moment, n’hi ha més de 1.300 milions. Els sikhs, concentrats al nord-oest, en representen prop del 2%.
Originari d’Amritsar —la capital espiritual del sikhisme, que alberga el famosíssim Temple daurat—, Gagandeep Singh porta turbant, i una barba llarga que mai s’ha tallat, igual que la cabellera.
Són dues característiques que ajuden a distingir els homes sikhs, encara que no tots segueixen aquesta estètica. També, alguns infants que no es tallen els cabells duen una mena de mocadoret al cap, que els cobreix la cabellera recollida en un monyo.
En el cas de les dones, pot ser més complicat de reconèixer-les.
Per exemple, Pardeep Kaur, que va arribar a Catalunya quan tenia sis anys i que té més amigues d’origen català que d’origen indi, vesteix habitualment seguint cànons occidentals i duu els cabells al descobert. Tant quan va a la facultat com quan fa de cambrera en un bar d’Olot. Però no així quan acudeix, setmanalment, al temple.
D’altres, en canvi, duen sempre una indumentària més clàssicament índia. I algunes es cobreixen la cabellera de manera tan sofisticada com ho fa Gagandeep Singh. Així ho relataran una mare i una filla unes quantes línies més avall.
És cert, en tot cas, que la majoria dels indis i índies que viuen a Catalunya procedeixen del Panjab, al nord-oest del país, i que més de la meitat dels indis del Panjab són sikhs, perquè aquesta és la seva terra d’origen. Fa uns segles, era una terra molt més vasta, que s’estenia a l’est cap a Delhi, al nord cap al Caixmir i a l’oest a tocar de l’Afganistan.
En definitiva, és força probable que, quan ens creuem amb una persona d’origen indi a Catalunya, sigui sikh.
I és interessant saber-ho, perquè l’estètica particular dels homes sikhs pot dur a confondre la seva imatge amb què l’imaginari col·lectiu ha construït per a persones radicalitzades. De fet, poc després de l’11 de setembre de 2001, la ràbia pels atemptats contra les Torres Bessones i el desconeixement sobre la que és la cinquena religió més seguida del món van desembocar als Estats Units en l’assassinat, injustificable sigui com sigui, de diversos sikhs.
—Passa moltíssim, que ens confonen. I ens afecta molt —assegura Gagandeep Singh, encara amb els atemptats de Barcelona ben frescos a la memòria.
Gagandeep Singh, representant del col·lectiu sikh a Catalunya, a la rambla del Raval de Barcelona, prop del gurdwara / Imatge: Roser Reyner.Són les nou del matí i fa hores que està despert. Quan surt el sol, toca meditar. Més tard, treballar. I sempre, compartir. Per això va decidir dedicar gran part de les seves hores a divulgar la religió i la cultura sikh. Procedeix d’una família benestant, com una part dels sikhs que hi ha a Catalunya, i té clar quin és el seu referent de vida:
—Tot el que faig té a veure amb la figura de la meva mare—diu.
De fet, l’única fotografia familiar que presideix els prestatges de la sala d’estar de Gagandeep Singh és la de la seva progenitora, que viu a l’Índia. També hi ha lloc per a dues petites estàtues de guerrers sikhs. I per a un quadre amb la imatge de líder independentista Jarnail Singh Bhindranwale, que als anys 80 va protagonitzar un dels episodis més crucials de la història recent d’aquest poble.
A l’edifici on viu Gagandeep Singh, al barri de la Salut de Badalona, hi fa olor d’Índia: les partícules de sàndal i d’espècies s’esmunyen per les portes i les finestres d’unes quantes llars. Escales amunt, l’exterior de la porta de casa seva és coronat, de nou, amb el dibuix d’un guerrer sikh.
—Un sikh és sant i soldat, sigui més o menys practicant, sigui home o sigui dona. Són dues ales per volar. Si entens això, ho entendràs tot —aclareix al cap d’una estona—. El sikh treballa, medita, comparteix i, sempre, es pot defensar. Defensar-se vol dir lluitar pels seus drets. Molt sovint, políticament. Sempre ha d’estar preparat per defensar-los, tant espiritualment com física —subratlla.
En un moment, Gagandeep Singh ha posat sobre la taula algunes de les claus que ajuden a entendre la història dels sikhs des que, cap a l’any 1500, va néixer la religió que segueixen. I entendre la història és, segurament, l’única manera de comprendre què fan avui a Catalunya i com hi viuen, elles i ells.
Per aconseguir-ho, res com l’ajuda d’Agustí Pàniker, escriptor, editor, expert en cultura índia i un dels pocs que, a Catalunya, s’atreveixen a explicar qui són els sikhs. De fet, els va dedicar un llibre.
—Em passa sovint que, quan la comunitat sikh que s’ha instal·lat recentment en un poble de Catalunya vol obrir un temple, els alcaldes em truquen perquè vagi a explicar què són els sikhs —relata l’escriptor, fill del filòsof Salvador Pàniker, que va morir enguany, i que al seu torn era fill de pare indi.
A Catalunya, els sikhs viuen sobretot a les comarques de Girona i a les de Barcelona, on des de principis dels anys 90 han instal·lat nou temples (o gurdwares), que són els vertaders centres neuràlgics d’aquest col·lectiu. Especialment, del que viu fora de l’Índia. També a Reus hi ha un gurdwara.
—Per als sikhs, és bastant irònic que els confonguin amb musulmans, quan durant tot el segle XVIII hi van tenir una guerra oberta. El primer que van tenir clar és que no eren musulmans, i després, que no eren hindús —avança Pàniker somrient.
Demostració d’arts marcials tradicionals sikhs en una desfilada aquest mes de novembre a Salt / Imatge: Roser Reyner.Deu gurus vivents i una independència reprimida
Des que poc abans del 1500 els sikhs ni tan sols existien fins que el 2004 Manmohan Singh va encapçalar el govern d’una Índia majoritàriament hindú, han transcorregut cinc segles intensos en què hi ha hagut temps per a gairebé tot.
—Fa unes dècades els sikhs reclamaven un estat independent —explica Pàniker—, i als 90 la cosa es va anar suavitzant, sobretot per l’acció molt dura de l’exèrcit i la policia índia —segueix.
A la dècada dels 80, Jarnail Singh, protagonista del quadre que Gagandeep Singh té a la sala d’estar, va encapçalar un moviment independentista que havia començat als 70.
Un moviment que va rebre un fort cop quan, el 1984, l’exèrcit indi va acabar matant centenars de sikhs que feia mesos que estaven atrinxerats al Temple Daurat.
Com a venjança, guardaespatlles sikhs de la primera ministra Indira Gandhi la van assassinar. I, com a conseqüència, els sikhs van patir una època de forta repressió la segona meitat dels anys 80.
—Va ser una veritable guerra civil al Panjab, amb gairebé 100.000 morts, que aquí es coneix poc —subratlla Pàniker.
També va ser, per tant, l’època de la gran diàspora, sobretot als Estats Units, el Canadà i el Regne Unit, com apunta l’expert.
Trenta anys després, el ministre de Defensa del Canadà és el sikh Harit Singh Sajjan.
—I, en les eleccions vinents, el primer ministre del Canadà també pot ser sikh —vaticina amb orgull Gagandeep Singh.
Alhora, en aquells anys 80, moltes famílies del Panjab van optar per la discreció i el silenci per a protegir els seus fills.
De fet, Gagandeep Singh, que té 30 anys, és un d’aquests fills. Igual que Gursewak (o Treballador de Déu) Singh, que en té 27, porta els cabells curts i és un dels portaveus del col·lectiu sikh d’Olot.
—Vaig arribar a Catalunya quan tenia 16 anys, i en aquell moment no sabia gaire res de la meva religió. He viscut molts anys a l’Índia i allà l’hinduisme està pressionant molt el sikhisme —lamenta.
Tant ell, com Gagandeep Singh, com Pardeep Kaur, com les dues dones que coneixerem tot seguit, somriuen quan senten la paraula Khalistan. És el nom de l’estat independent que el seu poble anhelava i que avui ja no mou tantes passions.
Però tota aquesta història recent prové d’un temps llunyà, quan l’Índia no existia, i quan el Panjab (o Terra dels Cinc Rius) era un ampli territori fèrtil acostumat a ser la porta dels estrangers que trepitjaven el subcontinent índic, ja des de l’era dels perses i els grecs.
Tota aquesta història ve de Guru Nanak, el primer guru viu del sikhisme, de família hindú, que al segle XVI, en plena efervescència de l’imperi mogol (turcomusulmà), es va mostrar molt crític amb la religiositat i l’estructura social de l’època: tant la implementada pels costums islàmics com l’arrelada de la tradició hinduista.
En aquest context Guru Nanak va crear, en paraules de Pàniker al seu llibre sobre els sikhs, la que ha esdevingut “una de les religions més profundes i enèrgiques dels nostres temps”, basada en l’alliberament espiritual a través de la meditació en el nom diví.
Una religió que dedica l’inici i el final de cada cerimònia litúrgica a tota la humanitat. I que compta amb uns quants seguidors conversos a Catalunya, com recorden des de la Direcció General d’Afers Religiosos.
A Guru Nanak el van succeir nou líders més.
Però al segle XVIII, el desè guru va decidir que, més enllà d’ell, no hi hauria líders vivents, sinó que a partir d’aleshores la màxima institució religiosa del sikhisme seria Guru Granth Sahib. És a dir, el llibre sagrat que ajuda a posar nom dels nounats.
Aquest llibre recull les paraules dels gurus humans en un idioma particular, que comparteix alfabet amb el panjabi. I és el tresor de tots els gurdwares, on té una habitació amb llit per descansar a la nit. De dia, presideix la sala on es fan les meditacions.
—El Guru Granth Sahib no és només un llibre sagrat, com la Bíblia o l’Alcorà; és un guru vivent, el guia espiritual que ens porta cap a Déu, que per a nosaltres no té cap figura, sinó que és l’univers —resumeix Gagandeep Singh.
I què va passar entre el desè guru i el conflicte per la independència? Agustí Pàniker tanca el cercle:
—Un cop desapareix el desè guru, el moviment té una història molt complexa. Al segle XVIII, d’oposició als governants musulmans. Als primers cinquanta anys del segle XIX, d’oposició a l’imperi colonial britànic. Però després, quan els britànics derroten els sikhs, com que saben que són uns guerrers importants, els agafen com a eix del seu exèrcit colonial i de la policia. A finals del segle XIX, i durant tot el segle XX, els sikhs adquireixen símbols identitaris religiosos i ètnics molt forts. És un moviment etnoreligiós —desgrana l’expert. I continua:
—A mitjans del segle XX, amb la partició del territori entre l’Índia i el Pakistan, es posen al costat de l’Índia, que és un estat laic i secular, on poden mantenir la seva peculiaritat religiosa, i descarten el projecte del Pakistan, que és islàmic. Però després, als anys 60, ve el desencantament amb les promeses d’identitat i autonomia per al Panjab, que sí que Indira Gandhi, i després altres, van concedint, però a contracor. I als 70, una part dels panjabis sikhs esdevé un moviment militant a favor del Khalistan, un estat sikh independent.
I un apunt històric més, que ens submergeix de ple en la següent fase del reportatge: el desè i últim guru viu, Guru Gobind Singh, que és el que va decidir que no hi hauria més gurus humans, també va prendre una altra decisió, amb l’ànim que les persones sikhs es poguessin reconèixer entre elles a simple vista. Va instaurar la khalsa, que significa puresa, i que marca un abans i un després en la vida dels sikhs que així ho trien: el seu bateig.
L’hora del nèctar
—El meu pare va arribar a Olot el 2000. Quan va trobar feina en una fàbrica de filtres de piscina d’un poble veí, va tramitar el reagrupament familiar. El 2004 van venir la meva mare, que també es va posar a treballar, i els meus dos germans. Jo em vaig quedar a l’Índia perquè era petita i estudiava allà. Vaig arribar el 2010 i vaig començar l’ESO. Com tothom, vaig tenir el problema de l’idioma, però amb l’ajuda dels meus germans i de l’institut vaig aprendre català i després castellà.
Ho explica, en un impol·lut olotí, Sukhvir (Feliç i Valenta) Kaur, que té 20 anys, estudia Comerç Internacional i també sap hindi, panjabi, anglès i una mica de francès. Els caps de setmana treballa en una empresa càrnia, tot i que ella la carn no la tasta, perquè des de la primavera és khalsa i ha decidit ser vegetariana.
Sukhvir Kaur i la seva mare, Malkit Kaur, són d’aquelles dones sikhs que duen el turbant col·locat de manera molt similar a la dels homes, cosa que les fa més identificables.
A la primavera es van fer batejar juntes, amb el pare, també. És a dir, tots tres es van fer khalsa.
El germà gran de Sukhvir Kaur i la seva cunyada ho havien fet uns anys abans. En canvi, el germà petit, que està casat i té un fill, de moment no ho contempla. A diferència dels altres homes de la família, duu el cabell curt, sense barba ni turbant.
Sukhvir Kaur (a la dreta) i la seva mare, Malkit Kaur, a casa seva, a Olot / Imatge: Roser Reyner.Tots vuit viuen en una casa de tres plantes, a tocar del gurdwara d’Olot, una antiga fàbrica d’imatgeria religiosa catòlica que va ser adquirida amb els diners de les aportacions voluntàries del miler llarg de sikhs que hi ha a la ciutat.
Com ells, les famílies sikhs de tot el món fan regularment aportacions econòmiques als gurdwares del lloc on viuen, cosa que en fa possible el funcionament i el manteniment.
—Fa un temps mirava pel·lícules o escoltava música, però ara m’estimo més llegir els llibres de la nostra història, o escoltar els himnes del Guru Granth Sahib. Les meves amigues de família catalana em van preguntar per què ho feia, això. Els ho vaig explicar, i no hi ha cap problema. Anem a sopar juntes, i jo no menjo ni carn, ni peix, ni ous. A la feina, igual: no hi ha cap problema —assegura.
Això sí, la seva vida ha canviat força, i ara es lleva cada dia a les 4 de la matinada per anar a meditar al gurdwara. Igual que aproximadament el 15% dels sikhs de tot el món, que són els que s’han fet batejar en una cerimònia que inclou la presa d’una mena d’aigua sagrada que anomenen amrit, és a dir, nèctar de la immortalitat.
A Catalunya, les cerimònies de bateig són comunitàries i es fan només un parell de cops l’any.
Però, què implica estar batejat? Doncs assumir de per vida un compromís que se sintetitza en les anomenades cinc k.
Es tracta de cinc paraules que, en panjabi, comencen per la lletra k. I que en principi acosten els sikhs a la vida eterna: a sortir del cercle de les reencarnacions.
Una d’aquestes paraules és kés:
—La nostra religió diu que sempre hem de tenir el cabell com hem nascut, sense tallar-nos-el —detalla Sukhvir Kaur.
—No entenc per què sempre ens pregunteu per què no ens tallem els cabells. La pregunta l’hauríem de fer nosaltres. Per què us els talleu? —exclama per la seva banda Gagandeep Singh.
—És natural. Hauríem de respectar la manera com l’univers ens ha volgut crear. Vist així, tots som sikhs mentre no ens fem canvis al cos —proposa, entre rialles, el representant del col·lectiu a Catalunya.
Les altres k fan referència a la pinta que subjecta el cabell sota el turbant; a una mena de calçotets que simbolitzen la fidelitat al marit o muller, i a una polsera d’acer que recorda als sikhs que han de fer el bé. I finalment, l’element potser més cridaner: una mena de punyal, o kirpan, que simbolitza la seva herència guerrera, la seva capacitat per a defensar-se.
—El meu és petit, perquè per la feina i tot plegat és complicat... Però les cinc k, per a nosaltres, són com parts del cos —recalca Sukhvir Kaur.
A Catalunya, els sikhs que són khalsa solen portar el punyal amagat discretament. A l’Índia, i en altres països on fa temps que s’han establert, les lleis els permeten dur-lo per fora de la roba.
Més enllà del punyal, molts sikhs, sense ser khalsa, incorporen algunes d’aquestes k: potser deixen de tallar-se el cabell, o no s’escapcen la barba, o porten turbant, o polsera. Representen, apunta Pàniker, el gran gruix dels membres del col·lectiu. Al voltant d’un 70%.
És, segurament, el cas de Pardeep Kaur, per a qui ser khalsa no és un pla de futur, a mitjà termini.
De fet, Pardeep Kaur sembla encarnar allò que poden ser gran part dels sikhs de tercera generació de Catalunya que vulguin fer visibles les seves arrels malgrat que el seu tronc i les seves branques ja siguin més d’aquí que d’allà.
D’altres, com Gursewak Singh, el jove portaveu del col·lectiu d’Olot, rumien ser khalsa més endavant.
—Tinc els cabells curts, i de vegades menjo carn. De petit, no sabia ni per què duia els cabells llargs. Ara tinc explicacions per a tot això.
Gursewak Singh, un dels portaveus del col·lectiu sikh d’Olot, al gurdwara de la capital garrotxina / Imatge: Roser Reyner.Camperols i comerciants
A diferència de Gagandeep Singh, les arrels de les dues joves olotines que apareixen en aquest reportatge no són ni a la ciutat ni en famílies benestants de comerciants
.
Quan se’ls pregunta per què van acabar a Olot, Sukhvir Kaur i Pardeep Kaur expliquen que la seva família, d’origen camperol, disposa de terres al Panjab. Però que és una família àmplia, i que és complicat que tots s’alimentin de treballar o llogar les terres.
Per això, en tots dos casos, el pare va aterrar a la capital de la Garrotxa a la cerca d’una feina que li donés un bon sou. Després, va tramitar el reagrupament familiar.
De fet, explica Pàniker, dues terceres parts dels sikhs procedeixen originàriament d’una casta d’agricultors anomenada jat.
—Després hi ha unes castes més aviat dedicades al comerç, a fer negocis. Aquests dos grups són el gran eix de la comunitat sikh —detalla l’estudiós.
Amb tot, segons insisteix Gagandeep Singh, la gran majoria dels qui vénen a Catalunya no ho fan perquè a l’Índia passin greus penúries econòmiques, ni perquè no hi hagi feina, ja que allà podrien viure dignament.
—El Panjab és el motor de l’Índia —diu.
Però sí que els qui vénen, afegeix, se senten atrets per una manera de viure a priori atractiva. I, quan els homes arriben sols i miren de buscar feina, no sempre ho tenen fàcil, ni per l’idioma ni pel turbant.
De què acaben treballant?
—Molts treballen en fàbriques, o en la construcció, i també n’hi ha que tenen negocis propis. I molts, encara que no els identifiqueu, tenen supermercats Dia —explica somrient.
I, malgrat que el sikhisme no hi entengui, de castes, es tracta d’una qüestió que ha marcat moltes famílies índies. En l’última dècada, els ravidasis, un col·lectiu de sikhs procedent de castes baixes, va decidir marxar del sikhisme i potser constituir-se en una altra religió.
Però tornem als qui continuen sent sikhs.
Et vols casar amb ell?
De la mateixa manera, tot i que el sikhisme en principi no hi entén, de diferències de gènere, la qüestió dels casaments respira herència índia.
És a dir, els progenitors sikhs, com la majoria d’indis, tendeixen a tenir força pes en l’elecció del marit o la muller. I la muller serà qui, en molts casos, vagi a viure a casa del marit, amb tota la seva família.
Hi ha persones sikhs que es casen amb persones que no ho són. Fins i tot, expliquen els protagonistes d’aquest reportatge, en països anglosaxons hi ha persones sikhs que són khalsa i que s’han casat amb persones d’altres orígens que s’han fet batejar.
Però a Catalunya, de moment, res d’això és el més habitual.
Gagandeep Singh, tot i tenir 30 anys, de moment no s’ha casat. Però està clar que ho farà, i quan ho faci, serà amb una noia que també estigui batejada:
—Un khalsa és un altre nivell d’espiritualitat. Es lleva a les 4 o les 5. Medita diversos cops al dia. Viu a un altre ritme. És normal que una persona khalsa busqui algú que vulgui viure de manera similar —explica.
Sukhvir Kaur, que ara també és khalsa, no té intenció de casar-se fins que acabi els estudis, i de fet dubta de si fer un Erasmus. Falten anys, doncs. Però quan es casi, serà així:
—M’agradaria que m’ho diguin els pares. Ara estic batejada, i he de buscar un noi que també ho estigui.
Per la seva banda, Pardeep Kaur ja ha deixat clar que, fins que no acabi els estudis, no vol sentir parlar de casament. Els seus pares respecten sense problemes aquesta decisió. També li agradaria que el seu marit, probablement un sikh d’aquí o d’allà, vulgui portar una vida similar a la que ella està construint. I qui sap si tenir un habitatge propi, que no estigui lluny de la seva família. De moment, mira de portar una vida a cavall entre la religió que professa i la societat en què s’ha criat.
El cas de Gursewak Singh, que és responsable de sala en una indústria càrnia, és una mica diferent.
—Jo podia triar. De fet, vaig tenir una xicota sikh, aquí a Olot. Però ens vam separar. I llavors els meus pares em van preguntar si em volia casar, i si coneixia algú. Vaig respondre que sí, i que no coneixia ningú. Em van demanar si volia que triessin ells, i vaig dir que sí. L’any passat em vaig casar amb una noia sikh que encara és a l’Índia. Ja li he fet arreglar els papers per al reagrupament familiar.
Pardeep Kaur, Sukvir Kaur, Gursewak Singh i Gagandeep Singh se senten còmodes amb la seva situació. Però de nou, cada casa és un món, i no tots són igual de senzills.
Un dels membres del gurdwara de Barcelona a la cuina, després de l’àpat del migdia / Imatge: Roser Reyner.Explicar-se per continuar sent
Sigui com sigui, els sikhs tenen moltes ganes d’explicar-se, volen que se sàpiga qui són.
Tenen televisions pròpies per internet, que funcionen gràcies als diners del col·lectiu, així com una viquipèdia sikh i centenars de comptes a les xarxes socials.
Però, potser més important, hi ha un lloc que no només és fonamental per a la seva cohesió com a col·lectiu, sinó per a ensenyar qui són i a què es dediquen.
En aquest lloc hi aterren els sikhs nouvinguts perquè els compatriotes els ajudin a situar-se. Els khalsa hi passen cada dia. I la resta hi solen anar un cop cada setmana. Però, a més, tothom hi és benvingut.
Es tracta del gurdwara.
Per accedir-hi, cal descalçar-se, rentar-se els peus i cobrir-se els cabells.
A més de la sala de meditació, i de l’habitació on dorm el llibre sagrat, els gurdwares tenen un tercer element imprescindible i fonamental en el seu ideal igualitari: el lloc on es fan els àpats col·lectius, o langars, finançats a través dels diners que cada família aporta regularment.
—Per a nosaltres, el gurdwara és més important que casa nostra —insisteix Gagandeep Singh.
A la de Barcelona, un migdia qualsevol, hi ha desenes de persones de tots els colors que seuen a terra mentre diversos homes sikhs els serveixen chapati, arròs i una mena de cigrons amb salsa. Més del 70% no són sikhs, com detalla Gagandeep Singh. Cada dia s’hi cuinen entre 700 i 800 àpats. Les seves portes, al carrer Hospital número 97, són obertes a tothom, i no es pregunta a ningú d’on ha sortit.
Però, a més, els gurdwares articulen les juntes locals dels sikhs, i així també les regionals.
I als gurdwares s’organitzen les desfilades que bona part dels sikhs instal·lats a Catalunya celebren, dos cops l’any a cada municipi, per a fer-se visibles al llarg i ample dels carrers, que per cert, primer escombren. Com la desfilada que van fer els sikhs de Salt fa tots just uns dies, on va participar la mare de Sukhvir Kaur. Ella no podia, perquè treballava.
Vista aquesta activitat, i vist l’enorme pes dels gurdwares, sembla clar que els i les sikhs volen ser, aquí i allà.
—Posen molt èmfasi en la família, la feina, l’honor i la solidaritat, i en aquest sentit, crec que en l’aspecte socioeconòmic les coses els aniran bé —pronostica Pàniker. Això sí, l’escriptor es pregunta, en el cas de la diàspora, com seran les segones i sobretot les terceres generacions.
***
El que és segur és que, tots els qui vulguin seguir la tradició, incineraran els seus morts per a què la roda de la vida continuï. El cos a la terra i l’ànima dins d’un altre ésser viu, o integrada a l’univers.
(L'elaboració d'aquest reportatge ha comptat amb el suport de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament.)