Dossier

L’armenitat, dispersa i arrelada

Les professores de l'escola de la Casa Armènia de Barcelona: llengua i cultura, dos pilars fonamentals del poble armeni.
Les professores de l'escola de la Casa Armènia de Barcelona: llengua i cultura, dos pilars fonamentals del poble armeni. Autor/a: Meritxell Rigol
Fer bategar la cultura armènia des de Catalunya és la resposta de la diàspora a l’intent històric d’extermini, una ferida col·lectiva del tot present entre les generacions més joves. Nou lliurament de la sèrie "Identitats diverses i resistents".    

De ben menuda, Seda Hakobyan ja sabia que alguna cosa greu havia passat a la família, però mai li van explicar el què. “És massa cruel”, justifica, ara, amb 25 anys. No va ser fins a un cop a Catalunya, on viu des dels 11, que va conèixer els fets del genocidi contra el poble armeni, una de les primeres matances massives per motius ètnics del segle XX.

S’estima que el genocidi, iniciat el 24 d’abril de 1915 pel partit dels Joves Turcs, va posar fi a la vida d’un milió i mig de persones de la minoria armènia, vista per l’Imperi Otomà com un impediment pel projecte ultranacionalista d’expansió.

Tanmateix, Turquia, país hereu de l’Imperi Otomà, nega que fos un genocidi emmarcat en el projecte panturquista, i dilueix la matança i deportacions massives en les conseqüències del context bèl·lic de la Primera Guerra Mundial. Ha passat més d’un segle i el dol es manté, sense reparació, entre nets i netes de supervivents.

“El genocidi és història, però està encarnada en nosaltres, i el reconeixement per part de Turquia és una qüestió de justícia, perquè van matar la meitat de la població armènia”, reivindica Amanda Alexanian, neta d’exiliats. La seva àvia vivia a la ciutat turca de Bandirma i va poder escapar cap a Esmirna “a l’últim minut”. Va pujar en el darrer vaixell que sortia i va arribar a Venècia, amb la seva mare de la mà i, d’equipatge, una màquina de cosir. La resta de familiars de la seva àvia van morir cremats. “Les persones han pogut conviure-hi i tirar endavant, però el genocidi és un drama que no s’ha resolt, des del punt de vista històric i social”, denuncia Alexanian.

El seu cognom és conseqüència directa de la persecució. La por del seu avi a ser trobat va dur-lo a inventar-se’l i canviar-se’l un cop va arribar a França, un dels principals països en què van refugiar-se les persones que van poder fugir. Actualment, és una de les principals comunitats de la diàspora armènia, al costat d’Argentina i els Estats Units.

La persecució explica que moltes persones que reivindiquen les seves arrels armènies hagin nascut lluny de l’actual Armènia. De fet, les comunitats de la diàspora, presents en territoris d’Europa, Amèrica Llatina, Amèrica del Nord i Orient Mitjà, acumulen el doble de persones que la població resident dins de la més petita de les repúbliques postsoviètiques, amb un territori més petit que Catalunya.

Armènia ocupa només una desena part de les terres històriques del poble armeni —avui, bàsicament, dins les fronteres turques. Tres milions de persones viuen a Armènia i s’estima que són almenys 7 milions a la diàspora.

El col·lectiu armeni, a Catalunya, supera les 4.000 persones. La meitat viuen a Barcelona —moltes, a Nou Barris— i hi ha concentracions destacables a Santa Coloma de Gramenet, L'Hospitalet, Badalona i Lloret de Mar

A Catalunya, l’armeni és un col·lectiu petit i recent, fruit d’una segona onada migratòria del país. Arriben a partir dels anys 90, a la recerca de millors condicions de vida que les que ofereix l’escenari postsoviètic. Segons recull l’IDESCAT, les persones amb nacionalitat armènia són poc més de 4.300. Més de la meitat viuen a la capital. Poc més de 460, a Santa Coloma de Gramenet. L’Hospitalet, Badalona i Lloret de Mar són les altres poblacions que concentren més població procedent d’Armènia. Entre les tres, passen de poc les 760. Tanmateix, són moltes més les persones que reivindiquen les seves arrels armènies, com un acte de corresponsabilitat heretada amb un poble, frontissa d’orient i occident, marcat per una història de persecució.

Ni parla la llengua ni ha estat, encara, en terra armènia. La cuina, els contes, la història i el dol col·lectiu és el llegat armeni que conserva Thalis Mirakian. “Pel meu avi, el genocidi era una ferida. Havia destrossat les famílies del poble sencer. I això ens ha quedat a tots”, comparteix. “Ens va fer prometre que mentre visqués no posaríem un peu a Turquia i ara podria fer-ho, però em genera ambivalència... És on el meu avi va néixer i voldria anar-hi. Però quan reconeguin el genocidi”, explica Mirakian.

La reparació és irrenunciable per la població d’origen o arrels armènies. Però, tanmateix, són conscients que no és a la vista. A Turquia, parlar del genocidi armeni pot ser considerat delicte, a través de l’article 305 del codi penal, que castiga actes contra l’interès nacional fonamental, o l’article 301, que pena els greuges a la identitat nacional turca, la república i els fonaments de les institucions de l’Estat.

Encara avui són una minoria els estats que reconeixen l’episodi. Segons comptabilitza l’Institut Nacional Armeni, 28, entre els quals no hi ha l’Estat espanyol. “A la meva família la van assassinar i van fragmentar la que va sobreviure. Que et neguin el genocidi és com un segon genocidi”, denuncia Maria Ohannesian, neta d’exiliats a l’Argentina, que reivindica el reconeixement com el dret a “tancar una ferida”.

Els parlaments català, balear, navarrès i basc l’han reconegut. A Catalunya, una resolució del 2010 reconeix, com el Parlament Europeu, que els fets patits per la població armènia entre els anys 1915 i 1921 han de ser considerats un genocidi, d’acord amb la Convenció de les Nacions Unides per a la prevenció i el càstig del crim de genocidi.

“Mantenir-nos arrelats a la nostra cultura i religió és una manera de guanyar el desig que l’Imperi Otomà tenia d’aniquilar el poble armeni”

“Mantenir-nos arrelats a la nostra cultura i religió és una manera de guanyar el desig que l’Imperi Otomà tenia d’aniquilar el poble armeni”, explica Sarkis Hakobyan, president de l’Associació d’Armènia a Catalunya Ararat. “Hem tingut moltes pèrdues humanes, però hi ha un gran amor per la cultura d’Armènia i el poble no la deixa anar”, valora.

Cuidar la cultura, pal·liatiu del dol armeni

És dissabte al migdia i una quarantena de criatures i joves —les més menudes, de 3 anys, les més grans, 16— fan un extra de classes cada setmana: llengua, literatura, història i, algunes, kochari, la dansa més antiga d’Armènia, declarada, a principis de desembre, patrimoni immaterial de la humanitat per la UNESCO.

L'alfabet armeni, en una aula de la Casa Armènia / imatge: Meritxell Rigol.

“Les classes són imprescindibles per no perdre la llengua amb què vaig venir del meu país i conèixer la història és una manera de no perdre l’arrel”, explica Amy. Té 12 anys i ha passat mitja vida a Armènia i mitja a Catalunya. “Amb els meus pares parlem armeni a casa i, si comences a estudiar l’alfabet de molt petita, no t’és difícil aprendre’l”, explica Ana, nascuda a Barcelona i estudiant de l’escola de la Casa Armènia des dels sis anys.

L’escola de l’Associació Cultural Armènia a Barcelona, coneguda com a Casa Armènia, funciona des del 2006 i té una seixantena d’alumnes, repartits en mitja dotzena de grups segons nivell de llengua i edat. Compten amb unes 300 persones actives a l’entitat, segons explica Datev Soulian, representant de la Casa Armènia a Barcelona. L’entitat està sostinguda íntegrament per persones del col·lectiu. El professorat és voluntari i els costos del lloguer de l’espai i de les activitats els assumeixen les famílies.

L’Associació d’Armènia a Catalunya Ararat, creada el 2008 a Santa Coloma de Gramenet —el segon nucli amb més població armènia del país després de Barcelona— també ofereix classes de llengua, història i música els diumenges. Hi acudeixen una vintena d’infants, compten amb una cinquantena de persones associades i també sustenten les activitats amb les aportacions del col·lectiu i el treball voluntari, en un espai cedit per l’ajuntament de Santa Coloma. Des de la Secretaria d’Igualtat, Migracions i Ciutadania de la Generalitat fan constar que cap entitat armènia s’hi ha posat en contacte per sol·licitar suport.

Les entitats ofereixen classes d'armeni. En un context de gran dispersió, la llengua ha estat, i es percep encara, com el cor de la resistència identitària

Mantenir la llengua en les noves generacions és una prioritat del col·lectiu armeni organitzat. En un context de gran dispersió, la llengua ha estat, i es percep encara, com el cor de la resistència identitària. De la mà, l’Església Apostòlica Armènia ha jugat històricament un paper central en el manteniment de la cultura i la unitat del poble armeni, enmig d’un món de majoria musulmana. Les dues entitats principals de la diàspora a Catalunya reivindiquen el vigent lligam de la població armènia amb la seva Església. Armènia és el primer país que va adoptar oficialment el cristianisme, l’any 301, i és un dels països més homogenis culturalment de l’antiga URSS. La pràctica totalitat de població (98%) té l’armeni com a llengua materna i més del 90% s’identifica com a cristiana apostòlica, seguint dades recollides al CIA Factbook.

A les darreres eleccions, el passat abril, amb què Armènia va migrar d’un sistema presidencialista a un de parlamentari, van participar representants de les minories ètniques (russa, kurda, assíria i iazidita) amb representació garantida al Parlament. “Tenint en compte com tracten a kurds i iazidites en països de l’entorn, Armènia és com un petit paradís per les minories”, apunta Abel Riu, politòleg especialitzat en l’espai postsoviètic, que ho explica per la consciència històrica d’Armènia com a minoria en molts països.

Segons destaca Sarkis Hakobyan, les organitzacions del col·lectiu armeni —la que representa a Santa Coloma de Gramenet, dues de Barcelona i una de Lloret de Mar, a més del Consell Religiós de l’Església Armènia— tenen com a repte principal i compartit construir un centre de culte propi. Des de la Secretaria d’Afers Religiosos de la Generalitat, tanmateix, indiquen que els no consta cap petició de col·laboració. Per ara, els actes religiosos del col·lectiu se celebren en esglésies catòliques en què, puntualment, un sacerdot fa missa i altres actes religiosos d’acord amb la tradició armènia. El 2010, les organitzacions armènies van aconseguir que l’Església Apostòlica Armènia, reconeguda com a Església nacional al país, els enviés un representant. Des de llavors, compten amb un vicari general de l’Església Apostòlica Armènia a Espanya i Portugal, establert a Barcelona, que oficia actes religiosos a tota la península.

Sarkis Hakobyan / imatge: Meritxell Rigol.

“La religió cristiana està molt arrelada al poble. No forma part de la meva identitat, però sí que ho fa socialment”, explica Lilit Nalbandyan. Per ella, la llengua és una peça que uneix molt. I la música. I la dansa. I l’arquitectura, afegeix, tot seguit. “Tenim una bona herència cultural. Quan ets fora, ho trobes a faltar”, confessa.

Desigualtats disparades

Lilit Nalbandyan s’autoetiqueta com a “migrant econòmica” i se situa en la segona onada migratòria d’Armènia, iniciada amb la independència. El 1991 s’obre el capítol postsoviètic i, amb ell, el pas del sistema d’economia planificada al lliure mercat, la caiguda dels estàndards de vida de la població treballadora i l’augment de les desigualtats.

Sumat a la pèrdua de teixit industrial arran de la desintegració de l’URSS, el tancament de fronteres amb l’Azerbaidjan i la seva padrina Turquia ha limitat molt la capacitat de desenvolupament econòmic d’Armènia, “una de les economies postsoviètiques amb més problemes per tirar endavant”, assegura Riu.

La disputa amb l’Azerbaidjan pel territori de majoria armènia de l’Alt Karabakh o Nagorno Karabakh (República d’Artsakh, en armeni) manté l’aïllament geopolític d’Armènia. “L’alto al foc es viola constantment i en els últims anys ha augmentat la conflictivitat”, destaca Riu. L’Artsakh es va proclamar república després d’un referèndum, el 1991, però no compta amb reconeixement internacional.

En els darrers anys ha augmentat la població favorable a la independència, però l’annexió a Armènia es manté com l’opció predominant. Armènia dóna protecció a la República d’Artsakh i la relació amb Turquia, principal aliada de l’Azerbaidjan, es manté supeditada a aquest conflicte latent fa més de dues dècades.

“El conflicte de Nagorno Karabakh toca als armenis un botó de l’ànima del poble que no pot entrar en racionalitzacions; està molt vinculat a la seva història traumàtica i el perceben com una lluita, i una victòria, per la seva supervivència”

“El conflicte de Nagorno Karabakh toca als armenis un botó de l’ànima del poble que no pot entrar en racionalitzacions; està molt vinculat a la seva història traumàtica i el perceben com una lluita, i una victòria, per la seva supervivència”, explica Riu. “Hi ha hagut diferents projectes al llarg de la història per part del turquisme per unificar els territoris de l’actual Turquia amb els de l’Adzerbaidjan, és a dir, destruint Armènia i seguint la feina que es va començar amb el genocidi el 1915”, detalla el politòleg.

En un intent de l’Azerbaidjan de recuperar una part del territori que persegueix reannexionar (en què viuen unes 140.000 persones, un 90%, armènies) l’abril de 2016 va tenir lloc l’escalada del conflicte més gran des de l’alto el foc de la guerra, el 1994.

Els governs d’Armènia i Turquia van iniciar negociacions, l’any 2005, dirigides a establir relacions diplomàtiques entre els estats. Els coneguts com a protocols de Zuric, però, no han aconseguit ratificació parlamentària i els canvis que promovien, com l’obertura de fronteres i la integració comercial, estan paralitzats des del 2009. “Les pressions de l’Azerbaidjan i dels sectors més nacionalistes de Turquia entenen que el fet de facilitar que Armènia disminueixi el seu aïllament fa que els costos que aquesta hagi de pagar per haver guanyat la guerra al Nagorno Karabakh i per, d’alguna manera, controlar aquell territori, siguin menors”, raona Riu.

Rússia és el principal suport amb què compta l’economia armènia. Ara bé, la situació d’aïllament situa Armènia en posició de dependència, i Rússia ho aprofita per consolidar els seus interessos al sud del Caucas. “Utilitza Armènia de base militar a la zona, l’abasteix de l’armament militar per mantenir l’esforç de guerra al Nagorno Karabakh i molts dels sectors principals del país, sobretot energètics, estan controlats per empreses russes o per oligarques vinculats al Kremlin”, sintetitza Riu.

Memorial als soldats caiguts en la defensa del Karabakh, a l'escola V. Balayan (Martakert, Alt Karabakh) / Imatge: Abel Riu.

Les darreres dècades d’aïllament, en termes comercials i de lliure circulació de persones, han provocat que el suport econòmic dels familiars a l’estranger resulti bàsic per la subsistència de bona part de les famílies a Armènia. A les dificultats de desenvolupament econòmic que deriven del tancament de fronteres s’hi ha de sumar la corrupció generalitzada, no limitada a les altes esferes polítiques. “En trobem a tots els nivells de l’administració pública, en bona part dels països de l’antiga URSS”, assenyala Riu. “Els salaris són tan baixos que està socialment acceptat pagar un extra al metge, per exemple, i ateses les dificultats del transport, hi ha un mercat negre molt gran”, detalla.

Un nivell de benestar social que Lilit Nalbandyan qualifica de “nul” va dur-la a projectar el seu futur lluny del país. “Per una banda, hi ha molta pobresa, i per l’altra, quatre gats, amb suport de Rússia, tenen el país a les mans, com una màfia, que viu en un món paral·lel i fa que cada vegada hi hagi menys armenis a Armènia”, lamenta.

Un cop a Catalunya, les dificultats canvien però no s’esvaeixen per les persones procedents d’Armènia, convertides en migrades. Aconseguir regularitzar la situació administrativa, i posar les bases per tenir possibilitat de sortir de la precarietat que implica, els demana anys. “Conec gent que fa aquí una dècada que és aquí i encara no té el permís de residència”, apunta Seda Hakobyan.

Sarkis Hakobyan, tanmateix, valora que les persones que han arribat en els darrers anys tenen l’avantatge de poder recórrer a les organitzacions que es van crear a principis dels 2000, mentre que la migració arribada 20 anys enrere no comptava amb aquest suport. “Ara és molt fàcil que ens puguin trobar i, si hi ha persones amb empreses i tenen una feina, la poden oferir a algú nouvingut que necessiti un cop de mà”, exemplifica.
Aprendre l’idioma és una de les necessitats prioritàries un cop a Catalunya. Els representants de les dues organitzacions armènies consultades no destaquen especials dificultats de la població migrada d’Armènia per aprendre el català i el castellà, però Lilit Nalbandyan adverteix que observa més dificultats per una part de les dones migrades d’Armènia. Sembla que per les armènies no calgui suport a la integració a la societat d’acollida. No hi ha cap estudi de com estan, potser perquè és un col·lectiu petit, però hi ha dones que necessiten algú que els digui que està bé que aprenguin totalment la llengua i que participin”, explica aquesta educadora social, llicenciada un cop a Barcelona.

Conservadorisme arrelat en origen

No és habitual que una noia migri sense la família: “Per haver sortit del país amb 23 anys em veuen com la rara i quan torno a Armènia tinc discussions. Diuen que, aquí, les dones no tenim límits; que no respectem els homes”

No és habitual que una noia migri del país sense la família o marit. Però Lilit Nalbandyan ho va fer, fa 12 anys. És veïna de Nou Barris, el districte de la capital catalana que concentra més població estrangera armènia. “Per haver sortit del país amb 23 anys em veuen com la rara i quan torno a Armènia tinc discussions molt fortes amb cosins i el meu germà. Diuen que, aquí, les dones no tenim límits; que no respectem els homes”, explica.

El conservadorisme és un tret de les repúbliques postsoviètiques. Ara bé, Armènia se situa al capdavant. “Té molt a veure amb el paper que juga l’Església, com a principal referent moral de la població”, explica Riu. L’impacte és directe en els drets de les dones i les persones LGTBI.

“Inclús bona part de la població més jove té assumit el discurs que la dona té la principal responsabilitat a la vida, i per molta gent, l’única, de tenir fills, mantenir-los i contribuir a preservar el poble armeni”, explica Riu. El trauma de la guerra, la pobresa i les desigualtats socioeconòmiques són tres elements que accentuen la violència masclista.

La inexistència d’un marc legal que reconegui i penalitzi la violència masclista i proporcioni protecció a les dones és denunciada per organitzacions feministes armènies. Una enquesta sobre violència masclista en la parella feta per l’ONG Proactive Society l’any 2011 situa en prop del 60% les dones que l’han patida.

Armènia va firmar el 2006 la Convenció sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació contra les dones (CEDAW) de les Nacions Unides i el comitè de la CEDAW li reclama que adopti mesures completes per abordar la violència contra les dones, incloent-hi el desenvolupament d’una llei contra la violència masclista en l’àmbit de la parella i familiar.

“Es veu ‘normal’ que un home pugui maltractar la dona, perquè es considera que ha de ser submisa i que quan hi ha conflictes, ha de callar, que el seu paper és el de servidora en tots els aspectes de la vida quotidiana. Això es veu sobretot als pobles. A la ciutat, no és tan heavy”, explica Lilit Nalbandyan. El comité de la CEDAW insta l’Estat armeni a adoptar mesures urgents, sobretot a les zones rurals, per tal que “es comenci a qüestionar l’acceptació generalitzada de la subordinació de les dones i els estereotips dels rols dels dos sexes”.

Sectors ultraconservadors, alineats amb l’Església Apostòlica Armènia, argumenten que les lleis contra la violència masclista són lleis “antifamília” que interfereixen en assumptes privats, segons denuncien organitzacions feministes i de defensa dels drets humans. “En general, la gent està convençuda que la violència domèstica és un concepte occidental i no un problema a Armènia, però com més la neguen les autoritats, més casos de violència de gènere i feminicidis es continuaran registrant”, alerta Maro Matosian, directora de Women’s Support Center, en l’article “Russia’s dirty play” publicat al diari de la diàspora armènia als Estats Units Asbarez Newspaper.

Les persones LGTBI també pateixen l’impacte de les tesis conservadores dominants. Fins al 2003, seguint les disposicions de l’URSS, el codi penal castigava les relacions sexuals consentides entre homes adults amb cinc anys de presó. Amb el nou codi penal va ser derogada i, si bé avui l’Estat armeni no penalitza els actes sexuals consentits entre persones del mateix sexe, tampoc intervé per erradicar les discriminacions LGTBIfòbiques.

Segons els resultats d’una enquesta de l’entitat LGTBI PINK Armènia, feta a un miler de persones l’any passat, més d’un 90% de la població és hostil a les persones amb identitats de gènere i/o orientacions sexuals no normatives i dóna suport a limitar-los els drets.

L’informe 2016 de Human Rights Watch denuncia que el govern armeni no ha emprès “passos significatius per combatre estereotips i la discriminació envers les persones LGTBI”. La identitat de gènere i l’orientació sexual no estan incloses en la llei antidiscriminació ni entren dins dels delictes d’odi pel qual les violències que viuen les persones LGTBI tenen pocs recursos legals per no quedar impunes.

La impunitat també és freqüent pels agressors en els casos de violència masclista o la violència familiar. “La inexistència d’una llei per jutjar els agressors legitima la tolerància cultural davant la violència masclista”, explica Ani Jilozian, investigadora de Women’s Support Center en una entrevista al web de United Nations Women.

“Em sento responsable de fer sobreviure el nostre llegat: cada armeni duu aquest sentiment dins. Però no per això deixem de criticar des de la corrupció al fet que les dones siguin sempre les sospitoses, inclús quan les maten”

Un informe d’Amnistia Internacional de 2007 denuncia que les dones supervivents de violència de gènere en l’àmbit familiar tenen grans impediments per fer-ho públic. L’organització recull que les dones armènies pateixen fortes pressions per tal que no surti de la família i que “la vergonya social lligada al divorci o la separació és pitjor que l’associada a la violència de gènere”.

“Les dones organitzades a la diàspora juguen el paper d’aixecar consciència entre les dones d’Armènia i del Nagorno Karabakh, que pel context d’aïllament geopolític tenen menys possibilitat d’accedir a recursos i a dones influenciades pel coneixement dels seus propis drets”, explica Riu.

La relació amb la diàspora o la possibilitat de sortir del país solen afavorir el contacte amb referents culturals més oberts i faciliten esquerdes dels models de gènere marcats pels valors sexistes i heteropatriarcals que promou l’Església.

“Em sento responsable de fer sobreviure el nostre llegat per totes les vides que es van perdre. Cada armeni, tot i no haver nascut a Armènia, duu aquest sentiment dins, però no per això deixem de criticar tot el que volem que canviï, des de la corrupció al fet que les dones siguin sempre les sospitoses, inclús quan les maten”, reivindica Seda Hakobyan.

(L'elaboració d'aquest reportatge ha comptat amb el suport de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament.)