Dossier
Dues generacions de soninkes a Catalunya
Mamadou Doukoure tenia 24 anys quan va arribar a Barcelona. Era 31 de desembre de 1987. Fins aleshores, la seua vida havia transcorregut entre el seu poble, Kerewane, al Senegal, i la veïna Gàmbia. S’havia casat un mes abans.
Un conegut de la família que havia emigrat temps enrere li havia dit a son pare que s’emportaria Mamadou, el primogènit de cinc germans. El cap de família no tenia estalvis, però sí animals. En va vendre alguns, i amb el que va aconseguir, pagà un visat de turista per al seu fill. La primera parada va ser a les Canàries, integrat en un grup d’una desena de persones que simulaven fer un viatge d’estudis. Un cop allí, compraren bitllets a Madrid i a Barcelona.
Mamadou havia fet un pacte amb el seu pare: quan aconseguira treball, li tornaria els diners.
—Era la Nit de Cap d’Any —recorda—. No entenia res. Veia moltes llums, era molt estrany. Jo no sabia parlar espanyol i a la cartera només portava dòlars i una adreça de Pineda de Mar, on m’acollirien al principi. Em va costar, però vaig convéncer al taxista. Un cop a Pineda, els meus amics pagaren el trajecte, en pessetes.
Mamadou Doukoure, a sa casa / imatge: Fátima Doukoure.Mamadou és soninke, un poble de l’Àfrica Occidental originari d’un territori que avui es divideix, principalment, entre Mali, Senegal, Gàmbia i Mauritània. També hi ha població soninke, menys nombrosa, a Costa d’Ivori, Guinea-Bissau, Ghana, Burkina Faso, França i Estats Units.
—L’arbitrarietat amb què es van definir les fronteres després de la colonització va separar grups ètnics en països diferents —afirma Miquel Valdívia, membre del GLiDi, un grup de lingüistes per la diversitat.
Segons la zona, els soninkes reben un nom o un altre, com ara sarakole. La seua llengua és el soninke, de la família mandé, uns 70 idiomes que es parlen a l’oest africà. A Catalunya, unes 3.800 persones la tenen com a primera llengua parlada, segons dades de l'Idescat.
Mamadou parla soninke amb la seua dona. Amb les seues filles, poc. En general, s’adrecen els uns als altres en castellà, una tendència que s’observa, sovint, en famílies d’origen estranger amb una llengua pròpia:
—És molt probable que la tercera generació ja no transmeti la llengua familiar als fills —sosté Valdívia—, normalment perquè el seu coneixement de la llengua ja no és tan bo i estan totalment bilingüitzats. Però què fem nosaltres per evitar-ho? Exercim pressió, sense adonar-nos? Les llengües de la immigració no estan integrades a la societat, no les coneixem. Són invisibles.
Valdívia apunta que aquesta falta de reconeixement segurament hi influeix:
—Amb els acudits sobre com pronuncien els xinesos o amb denominacions despectives com la de machupichus —per referir-nos als llatinoamericans— no contribuïm a la valorització de les seves llengües i les seves cultures.
* * *
Han passat 30 anys des de la nit de Cap d’Any en què Mamadou va arribar a Catalunya. Ha enllaçat feines i pobles. Els primers anys, la feina li resultava esgotadora. Ha collit maduixes, ha netejat boscos, ha viscut al carrer enfront d’una comissaria de la Guàrdia Urbana, ha estat atés pels Serveis Socials, ha fet de vigilant de discoteca, ha estat contractat a una fàbrica de colorants de roba, ha matat conills a un escorxador, ha fet de comercial, sap pintar. Vingué la seua dona.
Començaren a néixer les seues filles. Ha viatjat per plaer i per negocis. Ha treballat vuit, nou, deu, fins i tot, de vegades, setze hores al dia. Ha viscut a Pineda, a Terrassa, a Granollers, a Barcelona, a Palau-solità i Plegamans, a Artés, a Santa Perpètua de Mogoda.
—Molt poques vegades he hagut de demanar l’atur —recorda, orgullós.
Ara viu a Santa Perpètua de Mogoda, del Vallès Occidental, amb la seua dona i les quatre filles que tenen junts. Totes han nascut a Catalunya. La major ha acabat infermeria; la segona, estudia Periodisme; la tercera, va cursar un cicle formatiu de moda; la menuda, encara fa Primària.
Ell té 54 anys, una feina a temps parcial a una empresa de neteja industrial i d’oficines i va sovint al Senegal. Quan el preu dels bitllets li ho permet. Espera anar-hi més quan es jubile, passar allà uns mesos o un any, però té clar que vol envellir ací. D’una banda, perquè és on viuen la seua dona i les seues filles, però també perquè el sistema sanitari li dóna seguretat.
Estudia l’Alcorà a la mesquita que hi ha al seu barri. Debaten sobre què diu i què no diu l’Alcorà. Parlen de la radicalització d’alguns joves, sobre el fet de tenir més d’una dona.
Els primers a arribar
Les primeres migracions de l’Àfrica Occidental a Espanya i a Catalunya tingueren lloc ara fa uns 30 anys. En general, seguiren el patró de Mamadou: primer, vingueren els homes a treballar. Anys més tard, gràcies al reagrupament familiar, les seues dones, amb fills o sense. Un cop ací, les famílies han crescut.
L’antropòloga Laia Narciso posa èmfasi en la importància del fet que els soninkes siguen dels immigrants que més anys porten a Espanya i a Catalunya. De fet, és una de les comunitats negroafricanes amb més tradició migratòria a Europa.
—Ara els seus fills estan arribant a la Universitat. Són la segona generació de més edat. Això permetrà veure els efectes de la integració, i si aquesta ha tingut lloc.
Aquesta investigadora, vinculada a la Universitat Autònoma de Barcelona, destaca el vessant de solidaritat comunitària dels soninkes:
—D’una banda, contribueixen a l’economia de les seues famílies als seus llocs d’origen, però també col·laboren en la millora dels seus pobles a l’Àfrica, perquè puguin portar a terme millores, com per exemple la reforma d’un equipament o la reparació del sistema d’aigües.
Això es fa mitjançant les xarxes de solidaritat o d’ajuda mútua:
—És habitual que, tant als llocs d’origen com d’acollida, es relacionin en grups vinculats per un mateix sexe, estrat social i una mateixa generació. Són persones que passen juntes per tots els cicles de la vida i que es donen suport. És una societat on la divisió del treball és molt clara i cada grup té uns rols concrets. Per exemple les dones s’encarreguen dels aspectes vinculats a l’educació dels fills i les filles.
Cada tres mesos, Mamadou es troba amb els caps de família del seu poble del Senegal. Són 97 homes. Es reuneixen, sempre en diumenge, a Granollers. Aporten 15 euros cadascun, per utilitzar-los quan siga necessari. Parlen, veuen si algú té problemes i quina ajuda necessita.
—Si no treballes o et desnonaran, el grup t’ajuda —explica Mamadou—, però quan trobes feina, ho has de tornar. De vegades, no és obligatori saldar el deute, com en el cas que hages d’anar al Senegal per alguna emergència familiar.
També parlen amb els habitants de Kerewane per veure què els cal. Ho consulten tot amb els homes més grans del grup i ho debaten.
—Un cop, Kerewane va patir un incendi que va devastar el poble. Enviàrem diners entre tots. I jo, amb els meus estalvis, amb tres-centes mil pessetes, vaig construir una casa de dotze habitacions per a la meua família.
Cases de vuit, de deu, de dotze habitacions. Les famílies viuen juntes i són nombroses. Quan una parella es casa, va a viure a la casa de la família d’ell, amb els seus pares, els seus germans i les dones d’aquests. Cada nucli familiar té un apartament menut, amb una sala des de la qual es pot accedir a les habitacions on cada dona, si hi ha més d’una, dorm amb els fills més menuts.
L’antropòloga Laia Narciso explica que tenir més d’una dona és una circumstància que atorga prestigi, però que no és la norma:
—Molts no ho fan perquè no s’ho podrien permetre. O perquè ells o les seves famílies han canviat la forma de concebre el matrimoni.
—Només pots casar-te amb més d’una dona si la pots mantenir. No ho has de fer per imitar els altres —opina Mamadou—, ha de ser una decisió presa lliurement o per una necessitat. I has d’estar amb ella. Però no és una obligació, ningú no t’obliga. Això és fals, l’Alcorà no ho diu enlloc.
Leminú Marandé
Durant l’hora de conversa amb Billé Diagana, Maïma Sidibé, Koumba Drammeh, Assa Camara, Koudjeidji Camara i Jankey Suko, no totes parlen la mateixa estona. Arribaren entre fa cinc i més de vint anys, però no totes se senten segures per expressar-se en castellà. En català, molt menys. Per això, algunes van a classe, i per eixe mateix motiu, entre d’altres, crearen fa uns mesos l’associació Leminú Marandé, que en la seua llengua vol dir “L’educació dels fills”. Les sis formen la junta de l’organització, que hui dia té 12 sòcies.
—Ens adonàrem que els nostres fills saben tant soninke, o menys, que nosaltres castellà. Volem fer intercanvi lingüístic amb joves de la nostra comunitat. Ensenyar soninke i aprendre castellà i català.
—Alhora, també busquem transmetre’ls la nostra cultura, dir-los d’on venim. Dedicar unes hores a la setmana a aprofundir en el coneixement del nostre poble.
—Amb la feina, les tasques de la llar, l’escola, els deures... No sempre és fàcil trobar un moment per parlar sobre les nostres tradicions o sobre com és la vida als nostres llocs d’origen.
Les membres de la junta de l’asssociació Leminú Marandé: Billé Diagana, Maïma Sidibé, Koumba Drammeh, Assa Camara, Koudjeidji Camara, Jankey Suko / Xavi Olivé per a L’Informatiu (cedida)També volen donar suport escolar als seus fills, o millor dit: buscar el suport escolar que necessiten els seus fills.
—Jo no vaig estudiar al meu país i parle molt malament el castellà. Mai no podré ajudar-lo a fer els deures. Els nostres fills tenen més fracàs escolar que la resta. Volem que estudien i que vagen a la Universitat.
Només dues d’elles estudiaren, les que vivien a ciutats. La resta, bé vivien a pobles on no hi havia escola, bé l’escola no era prou gran perquè hi cabera tothom; llavors, es prioritzava els xiquets per davant de les xiquetes.
Per sort, diuen, això està canviant.
—Abans, les dones només treballaven al camp. Però tot està evolucionant, i ara algunes són secretàries, per exemple.
—Sí, algunes dones ja guanyen diners.
—O que creen associacions per poder comprar maquinària i treballar.
—Cada volta hi ha més xiquetes que van a l’escola i que arriben a la Universitat.
Expliquen que malgrat parlar soninke als seus fills, ells quasi sempre responen en castellà. Això fa que, de mica en mica, elles també canvien la llengua de relació, perquè les entenguen millor. Però es veuen limitades:
—A l’escola, de vegades els fan preguntes sobre l’islam. I ho consulten amb nosaltres. Però jo no sempre li ho sé explicar en castellà i ells no entenen bé el soninke. Què fem, aleshores?
Amb els seus marits, sí que parlen en soninke. I entre elles? La resposta és òbvia i esclaten a riure. També hi ha alguns riures quan se’ls demana pels matrimonis arreglats.
—Abans els matrimonis sempre s’arranjaven. Ara està canviant i, en general, la parella ho decideix i ho comunica als seus pares.
Totes tenen entre 32 i 43 anys. Nasqueren a Mauritània o a Gàmbia i arribaren a Catalunya —amb infants o sense— gràcies al reagrupament familiar. Abans, havien arribat els seus marits. Ara tenen entre dos i sis fills, per sobre de la mitjana de Catalunya (1,3). La majoria són mestresses de casa, però dues d’elles treballen fora també, de vegades, més de deu hores.
—Fa més de sis anys que el meu home no troba feina. Jo tinc unes quantes feines en cases particulars. Algunes estan lluny i els trajectes són molt llargs. L’horari? Depén del dia. Per això no puc acudir a la reunió dels divendres de vesprada.
Aviat esperen començar les activitats de l’associació i celebrar algunes de les seues efemèrides més emblemàtiques, com la Festa del Xai i el Ramadà. S’ajuntaran i faran una festa amb els xiquets. Troben a faltar eixe tipus de celebració, a les seues cases a Gàmbia i Mauritània, que siga dia de festa, que ningú no treballe en eixes dates, estar amb les seues famílies. Les enyoren:
—És dur estar tant de temps sense veure els teus pares, els teus avis...
—Jo vaig deixar una filla allí, quan ella tenia tretze anys. Ja tinc un net. Fa poc volia venir ací, però és tan difícil trobar feina...
—El bitllet d’avió és molt car. Quan vas, i marxes, és tan dur dir-los adéu sense saber quan els tornaràs a veure...
—Jo tinc sort. El meu marit condueix i tenim un cotxe. Podem anar cada dos anys. Tardem tres dies a arribar.
La majoria, però, només han tornat una vegada al seu país des que viuen a Catalunya.
“Racisme? No, mai”
Les membres de Leminú Marandé asseguren que no s’han trobat mai en situacions de discriminació racista o xenòfoba. Mamadou respon el mateix, que mai no ha patit cap atac. Tampoc verbal?
—No em molesta que em diguen negre —assegura—. A la feina, de fet, molts cops m’ho han dit: “Tu, negre, vine cap aquí”.
Però la xenofòbia i el racisme no són fenòmens aliens a Catalunya. En els vint-i-cinc anys que porta en marxa, SOS Racisme ha atés més de 8.000 persones. En 2016, foren 431.
—Això és només una petita part de totes les agressions que es produeixen —explica Alba Cuevas, la directora de SOS Racisme—. Però és que identificar que una situació de la teua vida quotidiana és racista o xenòfoba, i que es pot revertir, és un procés molt difícil.
També hi influeix la circumstància que, molts cops, desconeixen els seus drets com a ciutadans. Així mateix, la seua situació administrativa i la desconfiança en el sistema fa que la por els impedisca tirar endavant un procés de denúncia.
A l’antropòloga Laia Narciso no la sorprenen les seues respostes:
—És com si li demanes a algú: “Has patit mai discriminació de classe?”. Respondrà que no, tretque li facis preguntes molt concretes sobre, per exemple, habitatge o treball. A més, el fet d’haver viscut un procés migratori predisposa a acceptar la baixada d’estatus i la marginació.
I afegeix:
—Vivim una societat que nega les diferències i insisteix en la igualtat d’oportunitats i el mèrit personal o l’esforç, tot oblidant els factors estructurals que condicionen el punt de partida de cadascun. Així, es responsabilitza a les víctimes de la seva situació de pobresa o discriminació. Alhora, es difonen imatges molt negatives, bé paternalistes, bé criminalitzadores, de les minories estrangeres i els seus fills i filles a Europa, especialment dels musulmans.
L’Ana Bajo, membre de l’associació Santa Perpètua Solidària, que treballa braç a braç amb Leminú Marandé, també creu que l’entorn influeix:
—A Santa Perpètua, per exemple, fa molts anys que convivim amb soninkes, amb marroquins, amb xinesos... I potser també té a veure que la nostra ciutat sempre ha tingut governs d’esquerres.
—Tenim certa esperança en els joves que han crescut aquí —afirmen des de SOS Racisme—. Coneixen millors els seus drets i no tenen la por que, pel que han viscut, tenen els seus pares. Però de totes formes, cal ensenyar-los a identificar comportaments discriminatoris i a actuar. La situació administrativa i el fet d'haver migrat no són les úniques fonts de discriminació, perquè molts han nascut aquí, són autòctons. Intervenen també altres factors, com ara el seu fenotip o la simbologia cultural que exhibeixen.
La segona generació
La Fatou, la Nyuma, la Fatu i la Fatou S. viuen a Olot. Tenen entre 14 i 16 anys. Van a l’institut. Les seues famílies són originàries de Gàmbia.
Tres d’elles estan emparentades. Dues nasqueren a Catalunya. Una altra hi arribà quan tenia un any. La darrera, en 2014. En tots els casos, el pare va ser el primer membre de la família que va emigrar, per buscar feina. Poc o molt de temps després, arribaren les seues mares, per reagrupament familiar, amb criatures o sense, i les famílies han continuat creixent ací.
Les mares d’algunes d’elles treballen o han treballat de vegades; d’altres, no. Els pares, majoritàriament, treballen o han treballat. Sobretot, a fàbriques de la Garrotxa. Elles volen estudiar un grau d’Infermeria, un cicle formatiu d’Administració o encara no ho saben.
Tenen més germans que la mitjana de famílies a Catalunya. Amb ells i a l’escola parlen en català. Entre elles, també, excepte quan volen evitar que algú les entenga. Amb els seus pares, s’expressen en soninke. Sí, sí, és clar que el parlen. Escriure’l? A la seua manera. L’anglés, sí. Una mica. Perquè a l’institut l’aprenen i perquè a Gàmbia és un dels idiomes oficials. Com l’àrab, que també el coneixen perquè, a més, estudien l’Alcorà a la mesquita, on també hi ha musulmans d’altres orígens.
Tenen amics i amigues soninkes i d’altres que no ho són. Estudien, fan tallers a l’associació de la qual formen part, passen l’estona a casa d’amigues, resen a la mesquita... Sí, la vida que elles porten a Olot és diferent de la d’algunes xiques a Gàmbia, on acostumen a casar-se abans que ací. Als 18 o als 19. Hi ha qui amb 25 ja té dos fills.
—Però això també està canviant. Ara les noies tenen més pes en la decisió de casar-se.
—Aquí els nostres pares estan més preocupats pels nostres estudis, volen que tinguem una bona feina i un bon futur.
Creuen que els seus pares escolliran la seua parella per elles? No, ja han tingut aquesta conversa:
—M’han dit que em podré casar amb qui vulgui, sempre que em respecti.
—Això ja no ens passarà.
—Els meus pensen que si em caso amb algú que no m’estima, no servirà de res. No hi hauria amor, no hi hauria res...
A Olot hi viuen molts africans i la majoria són soninkes de Gàmbia, però no sabrien dir quants. Voltarà el 90%. Molts dels joves formen part de l’associació Hatabinnira Jikke Lemunu (HJL), que vol dir “L’esperança dels joves africans”, creada l’any 2015 per a conéixer millor la seua cultura, difondre-la, lluitar contra els estereotips que envolten els africans i oferir suport escolar. També organitzen campionats esportius i cuinen. Al grup de Whatsapp que tenen, hi ha 72 persones. Tots els membres posen un euro al mes i, quan poden, organitzen activitats.
Han sentit mai discriminació?
—Sí, com a negres i com a musulmanes. Hi ha qui ens assenyala com a terroristes. I, en realitat, si mates algú, ja no ets musulmà. Deixes de ser-ho. El primer que diu la religió musulmana és que està prohibit matar.
—Per ser negres, de vegades, ens tracten de forma diferent. Rebem insults, com ara: “Negra de merda, puta negra, fora del país”.
—Pel color de la pell, per ser de Gàmbia, per portar mocador... Cada cop, passen coses pitjors.
—Ara en les escoles ja estem junts. Però els grans no canvien. I d’altra banda, hi ha anuncis racistes. Com aquell de Dove on una dona negra es torna blanca després de fer servir sabó. O el d’H&M, que publicitava amb un nen negre una dessuadora on es podia llegir el missatge “el mico més guai de la selva”.
—Per sort, està evolucionant. Ara molta més gent, negres o no, es queixen.
Normalment, aquestes actituds provenen de desconeguts.
—Que em diguin negra, a mi, no m’afecta. No som de color taronja oi?
Els molesta especialment sentir a dir que els negres no fan res, que no arriben a res.
— Això no és cert.
—Mira Beyoncé, Barack Obama, Michelle Obama, Oprah Winfrey, hi ha models negres... Fins i tot les Kardashian surten amb negres!
I coincideixen en qui són els seus ídols, els seus referents: els seus pares.
—Ens entenen i ens cuiden. Saben com ens tracten, als negres. Ens preparen per a fer-hi front i fan tot el que està al seu abast per nosaltres. Són els nostres herois.
El soninke, una llengua mandé
Establir el nom de parlants que té una llengua és molt difícil, com reconeix el lingüista Miquel Valdívia, però hi ha alguns registres que permeten fer una aproximació. És el cas del catàleg de llengües del món Ethnologue, un dels més consultants en aquest àmbit. D’acord amb aquest document, el soninke té uns dos milions de parlants, fet que convertiria aquesta llengua en la quarta llengua mandé més parlada, per darrere del bambara i del dyula. Cal matissar que aquestes dades fan referència als parlants que les tenen com a llengua materna.
—El nombre de parlants real d’aquestes llengües és molt major —puntualitza Valdívia—. El multilingüisme és molt comú a Àfrica, és normal saber tres o quatre llengües.
Les llengües mandé comparteixen alguns aspectes que les fa úniques. Per exemple, explica Valdívia, la forma en què expressen la possessió:
—En català, sempre diem que alguna cosa és nostra de la mateixa manera: el meu cotxe, la meva mà. En canvi, les llengües mandé diferencien si el vincle amb la cosa posseïda pot desfer-se o no. És a dir, la meva mà sempre serà la meva mà, no pot ser la teva, no pot separar-se de jo; els cotxes, en canvi, es compren i es venen, canvien de propietaris, no estan lligats per sempre al posseïdor.
La colonització afectà les llengües mandé? Sí:
—Varen ser desproveïdes de prestigi, censurades i estigmatitzades. Algunes, fins i tot van desaparèixer. Hi havia experts que pensaven que les llengües africanes estaven menys desenvolupades que les europees, que eren menys precises i elaborades. La lingüística moderna, per sort, ha fet superar aquests prejudicis.
Les conseqüències encara s’observen:
—Segurament aquesta estigmatització incideix en les actituds i els comportaments lingüístics dels africans, cosa que segurament es correlacioni amb la pèrdua de diversitat lingüística que vivim avui dia, al continent i a la resta del món. La descolonització no va ser tampoc més positiva. Si bé és cert que algunes llengües africanes majoritàries són reconegudes d’una manera o una altra com a llengües oficials, moltes altres són fora de les escoles, els mitjans i l’administració.
Per a algunes de les persones entrevistades en aquest reportatge, el soninke és l’únic idioma que han conegut durant una gran part de la seua vida. Sobretot, per a les que no estudiaren. Per a d’altres, és la llengua dels seus pares, dels seus avis, la llengua que els identifica com a poble. Afirmen que ser soninke és ser qui són, ser el que han sigut els seus avantpassats. Professar la religió musulmana. Complir el Ramadà i celebrar la Festa del Xai. Que tota la família visca en una mateixa casa i que família signifique molta gent. Una cultura que t’ensenya a ser bona persona. Que et fa ser qui ets allà on vages, estigues envoltada de negres o de blancs.
(Aquest reportatge no es distribueix sota llicència Creative Commons i no se'n permet la còpia i redistribució sense autorització expressa per part de Nationalia, ni del text ni de les imatges.)
(L'elaboració d'aquest reportatge ha comptat amb el suport de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament i de la direcció general d'Acció Cívica i Comunitària del departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya)