[…] Des dels seus orígens faraònics, l’organització política del poble pël és molt aristocràtica, amb poders paral·lels que faciliten la governança. És una comunitat molt estratificada i clànica en la qual l’origen determina la posició social i política. Els parlants de fula o haal pulaar van ser els primers en adoptar la religió musulmana, que va influenciar molt la cultura pël o fulbe. Extret d’un document elaborat per Amadou Bocar Ndiaye Sam, coordinador d’Associacions Senegaleses de Catalunya.

“Quina mena de reportatge vols fer? La meva història és la de l’Amadou Sam, però no pots generalitzar les vides i les històries de tots els fulbes de Cataunya a partir de la meva”. Malgrat la reticència, l’Amadou m’explica que els fulbes són arreu de l’Àfrica, que eren sedentaris fins que van resseguir el riu Nil com a pastors nòmades. Així es van escampar, i això contribueix al fet que els dialectes de la llengua fula presentin moltes variants. Només al nord del Senegal, el que en l’antiguitat era el regne fulbe de Futa Toro (les localitats que comencen per Futa són d’origen fulbe), ja hi ha molts dialectes diferents. Tot i així, els fulbes s’entenen perfectament entre ells. L’Amadou m’explica que algunes comunitats fulbes eren matriarcals abans de l’islam, religió que van estendre per la via de la gihad a bona part de l’Àfrica occidental.

AMADOU: Una vegada vaig compartir seient d’avió amb un camerunès fulbe. Com que parlàvem la mateixa llengua em va convidar a casa seva, em va oferir una habitació i un lavabo només per mi i em va dir: ara, si vols, pots buscar-te un hotel. Em vaig quedar a casa seva, és clar. És l’hospitalitat o tedungal, teranga en wòlof: el fet de rebre els estrangers com si fossin un més és una marca dels fulbes, tot i que és cert que molts africans d’altres ètnies també consideren que l’hospitalitat és part de la seva identitat.


Amadou Sam. / Imatge: Júlia Bacardit


II. Figueres

La Mariama i el Mamadou viuen a tocar de l’estació de tren de Figueres. La Mariama apareix a la plaça de l’estació i em porta al Mercadona. M’incita a agafar una cervesa sense alcohol calenta del prestatge. Li responc que per mi no cal però ella insisteix, diu que, si vull, ella té gel a casa. La Mariama (Iama, pels amics) agafa una cocacola i un suc, perquè ella no beu cervesa. Quan ens saludem poso en pràctica la cordialitat assajada de dir-li “Ko mi Júlia”, però ho pronuncio malament i no m’entén fins que li ensenyo el llibret de l’Ebrima S Dem, el diccionari de fula-castellà. “Oh, està molt bé aquest llibre, jo no el necessito perquè ja sé fula, és clar, però m’agradaria comprar-lo”. La Iama m’explica que quan ella era nena i estudiava a la Casamance, al sud del Senegal, no hi havia educació en fula ni en cap altra llengua africana. “Si vols aprendre fula has d’anar a una acadèmia; a mi a l’escola em renyaven per no parlar francès”, em diu.

La Iama té 26 anys i en fa 12 que viu a Catalunya. Quan va arribar a Arbúcies per trobar-se amb el seu pare, la seva mare i el seu germà gran, tenia 14 anys. Tant ella com el Mamamdou són fulbes de la província de Kolda de la Casamance, però no van emigrar junts.

“Quan vaig arribar em veia tancada, no coneixia ningú. Aquí només érem els meus pares, el meu germà i jo, no hi havia tiets, ni cosins, ni avis. Vaig anar a l’aula d’acollida, que t’ensenyen les assignatures en la teva llengua mentre aprens català i castellà. Però em va costar adaptar-me. A Kolda havia estudiat una mica, però vaig notar un canvi gegant, perquè a mi estudiar em costa i tot plegat va ser difícil. De vegades a la feina parlo castellà i se m’escapen catalanades, perquè a Arbúcies només parlava en català amb tothom. Llavors em diuen: ‘Mira, la catalana’ [riu], però aquí a Figueres tothom parla en castellà i jo passo del castellà al fula tot el dia”. La Iama m’explica que a Figueres hi ha bastants fulbes i que es coneixen entre ells, però que en general cadascú fa la seva vida. N’hi ha alguns que s’associen, com ha fet el pare del Mamadou, però ells dos no han sentit la necessitat de fer-ho. Mentre converso amb la Iama, el Mamadou està immòbil al sofà, tapat amb una manta fins dalt i l’estufa a tocar. El petit Ibrahima balla davant de la pantalla gegant, que contrasta amb la petitesa del menjador i que projecta llums estridents dels videoclips de cantants senegalesos i nigerians que la família veu via Youtube. Cada deu minuts la criatura cau, però cap de les caigudes sembla inquietar-lo gaire i de seguida es refà. “Él es solo comer y alegría”, em diu son pare. El nen té poc més d’un any, però té una mida considerable i un gran interès en el Jande Pulaar que em va vendre l’Ebrima S Dem.

“Creixerà parlant fula, català i castellà, però jo vull que aprengui anglès i francès en una acadèmia, perquè això sí que és important, i a l’escola no s’estudia bé”, assegura sa mare. Aviat la Iama començarà a treballar d’ajudant de cuina al restaurant Peralada, prou ben reputat i car (“treballar de què? Doncs del que he fet sempre!”). Entrarà a les 3 de la tarda i sortirà a les 12. En Mamadou entra a treballar a les 5 del matí a l’escorxador de porcs i en surt a les dues de la tarda, just una hora abans que comenci el torn d’ella: “Així jo puc estar amb el nen els matins i ell pot ocupar-se del nen a la tarda”. El curs vinent el petit aviat anirà a la guarderia, però encara no hi va. D’aquí a pocs dies, la Iama tindrà feina a la cuina del restraurant també durant els caps de setmana.

No tinc temps de preguntar els cognoms a la Iama i al Mamadou, me’n descuido. Com també passa amb els dioles i amb els mandings, els fulbes o d’ascendència fulbe s’identifiquen pels cognoms. Fatty i Camara són cognoms de mandings; Diedhou i Diatta són cognoms dioles; Sam o Dem són cognoms fulbes. L’Amadou Sam m’ha explicat que hi ha moltes branques fulbes, que ell va conviure deu mesos amb els fulbes bororo a la República Centreafricana. Recordo les paraules de l’Amadou: “A Burkina Faso els fulani són minoritzats, en canvi a Mali no; a la República Centreafricana i al Camerun hi ha conflictes sempre que els ramats dels fulanis destrossen els camps dels agricultors. A Nigèria també hi ha fulbes, i també n’hi ha a Etiòpia i a Somàlia. Fulbe és una manera de ser, d’habitar, d’organitzar-se. Tradicionalment les societats fulbes eren estratificades i jeràrquiques, tot i que en l’actualitat els fulbes sí que es barregen amb altres ètnies. Abans la pràctica era l’endogàmia, que vol dir que tot es feia entre els fulbes per preservar la sang; fins i tot estava pautat quines castes fulbes s’havien de casar amb quines; les castes estaven dividides per oficis amb diferents graus de prestigi, i a més de les castes els fulbes se separen també en clans”.

—Ets musulmana, Mariama?

—Som musulmans, però no som practicants. Com un catòlic que no va a missa.

En Mamadou no és l’únic musulmà que treballa a l’escorxador: té tres companys de feina magribins que també es guanyen la vida esquarterant porcs.

MAMADOU: No en tenim costum, de menjar porc, i quan ja t’ho han ensenyat de petit ja no ho fas. Però els musulmans no odiem el porc. Diuen que el profeta estava a punt de morir-se de gana i de set quan va veure un porc que es rebolcava en un bassal d’aigua i de fang. En adonar-se de l’estat del profeta, el porc el va fer seure al seu llom, i així Muhàmmad va fugir volant damunt de l’animal. D’aquí ve la prohibició de menjar porc, perquè un porc va ajudar Muhàmmad i el profeta va decidir que no es podia matar cap porc per menjar-se’l.

“La paraula ‘fulani’ ve de pull, de la manera de dir-nos que tenen els hauses de Nigèria; els mandings ens diuen fula i els wòlofs senegalesos ens diuen peuhl (pël), que és com ens diuen a totes les colònies franceses. Molta gent es confon, amb tants noms, i es pensen que es tracta d’ètnies diferents. Som l’ètnia fulbe, així és com ens diem a nosaltres mateixos, els que formem part d’aquest grup etnolingüístic. L’idioma és el pulaar, i els hal pulaar són parlants de pulaar (però que parlin pulaar no vol dir que siguin fulbe, igual que jo puc parlar gallec i això no em fa gallec). Fulfulbe és una variant que es parla a Ghana, Nigèria, Burkina Faso, Camerun. És un dialecte més del sud: el que parlem els fulbes de Senegàmbia és el pulaar. Els fulbes som a 15 països africans diferents i provenim del cinturó del Sahel, per això som tant a l’Àfrica occidental com a Somàlia. Hi ha molta barreja entre els berbers, els àrabs i els africans negres. Els fulbes són originaris d’una zona intermèdia entre el nord d’Àfrica i l’Àfrica negra, i per això hi ha un canvi de color en les nostres pells. Alguns fulbes tenen la pell clara dels berbers i dels magribins, però d’altres tenen la pell més fosca dels serers, l’ètnia considerada més purament negra de l’Àfrica. Conversa amb Ebrima S Dem, autor del petit diccionari fula-castellà

IAMA: Balants, mandings, bambares, fulbes: jo si els veig sé distingir-los. De fulbes n’hi ha molts que som de grups diferents, però et puc dir que nosaltres els fulbes de Kolda fem servir més paraules que els fulbes gambians. Si ells tenen una paraula per dir cadira, nosaltres en tenim tres. Segons com, si nosaltres parlem ells no ens entenen, però nosaltres sempre els entenem a ells.

De fons, el Mamadou mussita alguna cosa així com “nosaltres som els originals, els que portem més temps a la zona”, però la qüestió de l’originalitat i els diferents graus d’africanitat pura m’és massa desconeguda per assentir amb convicció; tampoc sé prou res per rebatre-li, tot i que he llegit que els dioles són els primers habitants de la Casamance, els més antics, i també he sentit dir en boca de l’Ebrima S Dem que els serers són l’ètnia africana negra per excel·lència, els més foscos i els que hi eren abans que la resta, els més purs. Els pregunto per la Casamance, pel sentiment independentista i la guerra latent; els dos coincideixen que els membres de l’ètnia diola són els més partidaris de la independència, i que molta gent que abans la volia, amb el desgast del temps i la violència, se n’ha cansat.

MAMADOU: A Ziguinchor, els fundadors del moviment de l’MFDC volien aconseguir la independència per la via pacífica, però els rebels que han vingut després són bandits que amenacen la gent i ataquen els senegalesos que es troben. Els demanen la documentació i si són senegalesos potser se’ls carreguen. Els rebels deixen mines antipersona al seu pas a la frontera amb Guinea Bissau, i els militars senegalesos salten pels aires quan les trepitgen.

Pel que m’expliquen la Iama i el Mamadou, a alguns civils també els toca el rebre, i no és gaire estrany veure gent faltada d’una extremitat o una altra. La Iama recorda una història. “Molta gent ha mort en explosions de mines posades pels rebels casamancesos contra l’exèrcit senegalès. Un familiar llunyà meu anava a peu fins a Guinea per veure la família d’allà. Caminava amb la seva dona i el seu fill quan la dona va trepitjar una mina; ella i el nen van morir. [...] També recordo sentir des del llit el soroll que feien els animals quan trepitjaven mines, perquè nosaltres ja sabíem per quins camins n’hi havia i no hi passàvem, però els animals sí”.


La Mariama, de Figueres, a casa seva. / Imatge: Júlia Bacardit.


Quan li pregunto a la Iama què és el que troba més a faltar de Kolda em respon sense pestanyejar: “El mango!”. La conversa canvia, passem a parlar de fruita i de nostàlgia: la guaiaba, el mango, els anacards frescos. La parella m’explica que el preu de l’anacard ha pujat molt, al Senegal, igual que ha passat amb el cultiu del cacauet: “Allà dels anacards en fan oli combustible, i a més de menjar-se’n el fruit aprofiten la part superior de la planta, els mamoncillos. El mamoncillo no es cultiva ni es compra: es recull del bosc, i dels mamoncillos destil·lats se’n fa un licor”, m’explica ella. Ella i el Mamadou m’ensenyen fotografies de fruites que no he vist mai. Tot i que aquestes fruites no deuen ser fàcils de comprar a Catalunya, diuen que aquí ells dos cuinen el mateix que cuinarien al Senegal: “Els marroquins d’aquí el costat venen molts productes senegalesos que compren a l’engròs”, comenta la Iama.

El pulagu o pulaku és un codi de conducta que marca els requisits per identificar-te com a fulbe: hi ha algunes condicions que has de complir. Autocontrol, disciplina, paciència, prudència. També és important la modèstia, que es refereix sobretot al respecte que has de mostrar a la família. Cal saber parlar l’idioma, cal actuar com un fula i estimar la cultura fula. També és un requisit la saviesa o hakkil i la voluntat de compartir-la; i per últim, una cosa més: cal tenir coratge o tinaade. El pulagu no està escrit, però és una cosa que tots els fulbes, siguin de Gàmbia, del Senegal o de Ghana, coneixen. La música i la manera de vestir també és molt important per la comunitat; no ets fulbe si no practiques el pulagu: és impossible, és com dir que ets musulmà i que no reses. El pulagu s’ha transmès oralment i ha ajudat l’ètnia fulbe: és igual on visqui un fulbe, sempre s’ha de mantenir la cultura. Un fulbe que estigui a Gàmbia i un altre fulbe que està a Nigèria no importa que estiguin separats per 5.000 o 10.000 quilòmetres, perquè sempre poden conversar en fula. Només veure una persona ja saps que és fulbe, sense necessitat d’explicar res. El pulagu ha contribuït a mantenir la llengua, perquè si no, el fula podria morir. Conversa amb Ebrima S Dem, autor del petit diccionari fula-castellà

A casa de la Iama i el Mamadou, la música de fons no ha parat de sonar. Durant l’estona que he estat allà el nen ha caigut, s’ha aixecat, ha tocat el diccionari i a poc a poc s’ha anat acostant a mi, sense el recel natural del principi. El fill d’ells dos es diu Ibrahima, però tant la Mariama com el seu home li diuen Papa. La Iama m’explica per què: “El meu pare es diu Ibrahima, i jo vaig posar aquest nom al meu fill per respecte al meu pare. Al nen li dic Papa també per respecte al meu pare, perquè tenen el mateix nom”.

—Iama, segueixes el pulagu, el codi de conducta no escrit dels fulbes?

—Crec que el pulagu depèn de la casa, de la llar on et crien. Que el teu fill creixi segur de si mateix i amb paciència depèn de com l’eduquis. Una persona insegura és fàcil que eduqui el seu fill en aquesta inseguretat.

—Quins són els moments més importants de la vida d’una fulbe?

—El bateig, la circumcisió i la boda. Si ets gran i no t’has casat està mal vist, sobretot si ets una dona. A la ciutat encara, però ell i jo som de poble i a la nostra regió està mal vist.

—T’han practicat la circumcisió?

—Sí. Jo no estic a favor de la circumcisió. A mi me la van fer i era massa petita per decidir, no recordo res de l’experiència, només sé el que m’han explicat. Se’n va encarregar la meva àvia sense que els meus pares ho sabessin. Les meves tres germanes petites ja han nascut aquí, i un cop que vam anar a Kolda a veure la família el meu pare li va dir a la meva àvia: “Si les talles no em tornaràs a veure”. I a elles la meva àvia ja no es va atrevir a tallar-les.

En Mamadou puntualitza que ara l’ablació genital femenina és cosa dels pobles més petits i que, avui en dia, si els metges d’un hospital de Gàmbia o del Senegal et descobreixen, et tanquen a la presó. A ell també li van fer la circumcisió. “La circumcisió masculina es practica al bosc quan els nens tenen entre 7 i 12 anys, i durant els dies en què la ferida es cura els homes t’inculquen el respecte per la gent gran i t’expliquen com t’has de relacionar amb els altres, t’ensenyen que has de ser pacient. També et diuen que ja ets un home i que a partir d’ara ja pots fer el que vulguis (o el que puguis) amb una dona”; el Mamadou riu i la Iama i jo riem amb ell, valorem l’edat en què un home realment pot fer alguna cosa.

“Vigila que los negros son muy ligones, i si ja estan casats encara més, perquè porten dintre la poligàmia”, i la Iama diu això i es tronxa de riure com el Mamadou, i jo penso que ells dos no ho són, de polígams (si més no, no pas sota el mateix sostre).

—No tots són polígams, però sí que es practica la poligàmia. El meu pare només tenia ma mare, no quería líos con mujeres.

—El meu pare té dues dones. A la meva família tothom té dues dones, però hi ha homes que en tenen fins a cinc.

—Un tiet del Mamadou es va casar amb la vídua de l’únic dels seus germans que només tenia una dona. Les vídues en general es casen amb algun germà del marit, pel bé dels fills. No hi estan obligades, però si s’ajunten amb un altre home, la nova família sempre aprofitarà per recordar als fills d’ella que no són fills de la casa. Per això els fills de parelles separades de seguida que creixen van a casa del pare; [...] allà cada esposa té la seva caseta una a tocar de l’altra, aquí vivim en blocs i no és el mateix. En alguns pisos hi ha fulbes que viuen amb dues dones, en una situació de poligàmia encoberta, perquè aquí només una d’elles pot ser l’oficial. Quan es casen, l’home i la nova dona tenen els primers tres dies d’exclusivitat, però passat aquest període comencen els torns. Cada dos o tres dies, el marit canvia de dona.

La Iama i el Mamadou debaten breument sobre si la poligàmia és només cosa de la nit o si també és cosa del dia, d’anar a llocs en companyia d’una dona o de l’altra. En algun punt de la trobada l’Ibrahim plora per primera i única vegada, i la seva mare fa el gest automàtic i efectiu d’aixecar-se la samarreta per donar-li el pit. Se m’acut que al llibre África. Historia de un continente (1998), John Iliffe dona algunes explicacions sobre la poligàmia. Contràriament al que pugui semblar-nos avui en dia, abans de la colonització l’Àfrica era un continent infrapoblat. La colonització i l’esclavització i deportació massiva no van contribuir al creixement demogràfic, que no es va començar a estabilitzar (i a créixer exponencialment) fins al segle XIX. Iliffe argumenta que la fertilitat és molt venerada a l’Àfrica per aquesta manca de creixement constant i continuat, per la quantitat de criatures que tradicionalment morien poc després de néixer. La veneració de la fertilitat va lligada a la idea que una dona ha d’alletar durant molt de temps els seus fills, per assegurar-se que creixin sans i forts. Però alletar els fills implica un període d’abstenció sexual de gairebé dos anys per a la parella: la possibilitat de mantenir sexe durant aquest període és un tabú. De nou segons el llibre d’Iliffe, aquesta abstenció “es compensa” amb la poligàmia, que queda així justificada amb base antropològica, com a eina per garantir la reproducció.

—Com porten la poligàmia, les dones fulbes?

—Malament! En el millor dels casos les dones aprenen a conviure-hi! —i la Iama i jo riem juntes.

III. Ebrima S Dem

Ebrima Dem s’escriu amb e, perquè Ebrima és la versió gambiana (anglesa) del nom. El fill de la Iama i el Mamadou es diu Ibrahima a la francesa, perquè Kolda és part del Senegal, país oficialment francòfon. L’Ebrima Dem fa sis anys que viu a Barcelona, és fulbe i està casat amb una catalana autòctona que el va animar a escriure el Jande Pulaar (Wanafrica Ediciones, 2017), un manual per aprendre fula. Va venir aquí en condició d’estudiant i ara té una feina d’administratiu i de gestor de recursos humans. Abans d’anar a escola, a Gàmbia, l’Ebrima anava a classes per aprendre l’Alcorà en fula, llengua que va aprendre a llegir i a escriure quan era un nen. No tots els fulbes que m’he trobat van tenir la mateixa sort: la gran majoria no van aprendre a escriure la seva llengua ni dins ni fora de l’escola.

“Quan nosaltres ens referim a les ètnies negres, ens referim a ètnies més negres que nosaltres, com els serers. Molts fulbes no es consideren negres, perquè diuen que el seu origen no és negre, que venen del nord d’Àfrica. Entre els fulbes hi ha dos grups: d’una banda, hi ha els fulbes que viuen aïllats i no es casen amb altres persones negres, que són nòmades, viatgen amb les seves vaques i es casen entre ells. De l’altra hi ha els fulbes més urbans, que s’han barrejat amb altres ètnies i ja han canviat la seva mentalitat, van a escola, estudien, no es mouen de residència i fan intercanvis amb les cultures veïnes. D’aquest segon grup se’n diu torobe: jo soc torobe. Els torobe som més propis del Senegal, perquè allà hi havia més nuclis urbans que a altres zones”.

“Hi ha molts grups i subgrups fulbes, a escala regional: hi ha els fules massina, que era un imperi fulbe antic a l’actual Mali. Tots els fulbes que venen d’aquesta part de Mali són els fulbes massina. Fulbes torobe som els fulbes del Senegal; els fulbe del Senegal sempre hem tendit a ser més urbans que els fulbes d’altres regions com ara l’actual Nigèria, per exemple, perquè al Senegal hi ha ciutats més grans. També hi ha els fula futa jalon, que venen de Guinea Conakry. També hi ha divisions per oficis. Jo puc dir que soc fula chubballo, que vol dir pescador; o puc dir que soc fula bailo, que vol dir joier. Són castes. Com moltes cultures del nord d’Àfrica, la cultura fulbe està molt basada en la cultura musulmana, que es regeix per castes. Dalt de la piràmide hi ha els nobles, els que tenen sempre més poder; després hi ha els savis, que no són reis però aconsellen els governants; la seva tasca és més espiritual i la dels nobles és més política, però els sacerdots o serembe també orienten els nobles. Els artesans són el següent graó: els que fan les armes de guerra i les joies per a les dones. Per sota dels artesans hi ha els pescadors, que tot i ser el tercer estament també es consideren importants. L’estament més baix és el dels pelleters, seguit només pels esclaus, que no tenien cap tipus de poder. La paraula ‘esclau’ és una categoria d’una persona. Avui en dia no existeixen els esclaus, a la cultura fula, però la categorització persisteix. A mi, que vinc de l’estament o casta dels sacerdots, culturalment no em deixen casar-me amb una persona d’aquest nivell, perquè nosaltres la considerem ex-esclava o escla; no importa que l’esclavització sigui una realitat o no: no està acceptat que jo em casi amb algú d’aquest nivell. Al poble d’on vinc, cada nivell o estament social viu en un poble: tenim la mateixa cultura i la mateixa llengua, però no ens barregem. Els esclaus o els pelleters o els joiers tampoc no poden casar-se amb persones de nivells diferents del seu. Les regles són complexes i no consten per escrit, però està mal vist. La nostra tradició diu que, si trenques el cercle, les coses t’aniran malament a tu i a la teva família i no avançaràs a la vida. És un tabú que persisteix i que no està necessàriament relacionat amb els diners: hi ha esclaus que han aconseguit enriquir-se, però que tot i així no es barregen amb gent d’altres nivells superiors (nivells o castes tradicionalment considerades superiors però que tampoc impliquen major riquesa). Això existeix a totes les comunitats fulbes de Gàmbia, Mali, Mauritània, Nigèria, etcètera”.

Li pregunto a l’Ebrima per la resta de grups o ètnies de la seva zona, per les diferències entre els fulbes de la zona de Sengàmbia respecte d’altres que també habiten la zona, com ara els mandings i els dioles. “La cultura fula i mandinga són similars; la cultura diola és més africana, més animista i sense estructura de poder, sense reis ni esclaus. Els dioles no tenen esclaus, però els mandings i els fulbes, de tradició més musulmana, sí. Els fulbes van ser els primers a acceptar l’islam perquè estaven just a sota del Marroc, i van imposar l’islam als mandings. Els gihadistes van colonitzar els fulbes perquè sabien que els fulbes coneixen bé l’Àfrica subsahariana; de manera que els fulbes van servir de franquícia per promoure l’islam arreu de l’Àfrica occidental. Els fulbes van adoptar la religió musulmana i també la forma de governar, de vestir-se i de castigar. Fa uns 800 anys que som musulmans, però també preservem noms propis preislàmics, com ara Yero o Samba. Són noms amb significats: si ets el primer fill de la família, tens un nom; si ets el segon, en tens un de diferent. Si ets la primera filla, et poden dir Bohe; i si algú va néixer en dilluns, es pot dir Kene, que vol dir ‘dilluns’. Dem, el meu cognom, vol dir ‘noble’ o ‘savi’. Els noms preislàmics pràcticament han desaparegut, perquè molta gent utilitza el nom musulmà, però hi ha fulbes que utilitzen el nom preislàmic com a cognom, o per donar-se força. Per exemple: Musa Samba”.

IV. Ibrahima Seydi

L’Ibrahima Seydi no és fulbe, només ho era el seu pare. Ell és de cultura manding, també de tradició musulmana. Em diu que treballa a prop d’un hotel luxós de Montjuïc i espero trobar-me’l vestit de guàrdia jurat a la porta, o d’hostaler. Quan finalment el trobo, envoltat d’escultures de fusta que talla ell mateix a peu de carrer i a la vista dels turistes i els locals que es passegen per Montjuïc, em diu: “¿Trabajar en un hotel, yo? ¡Pero si soy anticapitalista!”. És de la Casamance i em diu que, si vull, puc fer-li preguntes sobre la situació política de la zona, perquè ell està a favor de la causa independentista i no té por de les repressions senegaleses. Mentre desfem la carretera que va de Montjuïc fins al Raval, l’Ibrahima em parla de Cheik Anta Diop i d’altres intel·lectuals panafricanistes que han influenciat la seva ideologia. M’assegura que va venir a buscar-lo el David Fernàndez de la CUP i que des d’aleshores forma part de la secció panafricanista de la candidatura. Fa molts anys que és a Catalunya, tant que ha tingut temps de barallar-se amb l’Ajuntament i fins i tot de fer una vaga de fam en plena plaça Sant Jaume. L’Ibrahima treballava amb formigó armat a la construcció fins que una lesió laboral va lesionar-lo de per vida. Des d’aleshores cobra una pensió i fa i ven escultures de la fertilitat, de la solidaritat, de moltes altres coses. A la seva família molts són talladors i escultors de fusta: és el seu ofici. Des de Barcelona, l’Ibrahima destina tants diners com pot al projecte ZigAction, centrat en la construcció d’una granja col·lectiva al seu Ziguinchor natal. Em diu que ho fa perquè els joves no hagin de marxar de l’Àfrica.

V. Mariama, Mataró

L’Ibrahima Seydi m’ha posat en contacte amb la Mariama (una altra Mariama), que viu al barri de Cerdanyola, a Mataró. “Mariama es una mujer muy luchadora”, m’ha dit l’Ibra. Arribo davant de casa seva i la trobo al bar de davant del seu edifici amb una fanta de taronja damunt la taula. Porta els cabells arrissats llargs i deixats anar, sense trenes. D’entrada acordem que no vol que li faci cap fotografia. Està a la trentena i té tres fills de 12, 10 i 4 anys. La més gran és una nena:

“Jo li dic a la meva filla: segueix. Vol ser jutgessa. Com que veu que al món hi ha tantes injustícies... Jo li dic que no deixi que ningú la menyspreï, que s’ha de tenir personalitat per dir ‘no’ i per dir ‘jo valc’. I ella em diu que estudiarà, i es tanca a l’habitació i estudia; és una bona estudiant. Jo també era una bona alumna, però amb el casament es van acabar els estudis. Hauria pogut aconseguir molt més del que he aconseguit. El temps no torna enrere, aquest és el problema”.

El bar on hem quedat està regentat per dos magribins, i ella i jo som les úniques clientes a banda d’un jove africà que seu a la barra i que mira absort la pantalla del seu mòbil i la del televisor a estones.

“Tenia un marit de Gàmbia. Ens vam casar a l’Àfrica i ell va venir cap aquí. Tres mesos després del casament ell ja m’havia aconseguit el visat. Primer va anar a Dosrius, després a Mataró”. La nostra conversa és en castellà: la Mariama entén el català, però el parla poc. Va sovint al gimnàs, té amics i amigues blancs espanyols i unes quantes amigues dominicanes properes. M’explica que no té gaires amics fulbes aquí, que els coneix però que no s’hi relaciona gaire perquè segueixen l’islam i són molt estrictes.

—Soc filla de musulmans creients, però hi ha moltes coses amb les quals no estic d’acord.

—Amb què no estàs d’acord, de l’islam?

—Primera, no estic d’acord que un home es pugui casar amb quatre dones. I segona, que no em vinguin a dir que la dona només serveix per tenir cura de la casa i dels fills. Per això em vaig divorciar. La primera vegada que el vaig veure jo tenia setze anys. Em van comprometre amb un tipus a qui no havia vist mai. El matrimoni concertat va ser cosa del meu pare. La meva mare no volia, però la pobra no tenia ni veu ni vot. Ell tenia més de cinquanta anys, ja estava jubilat. Quan vaig arribar a Dosrius des del Senegal em va dir: “Et porto aquí perquè aquí no podràs conèixer ningú que t’ajudi”. I allà al poble és veritat que jo no podia fer res. Vaig tenir dos avortaments a causa dels cops. Una vegada el van arrestar, però jo ho vaig negar tot i el van deixar anar. Venia borratxo a casa i em pegava. Era (és, perquè encara és viu) musulmà, però bevia igualment. Jo cada dia resava a Déu perquè m’ajudés, i un dia ell em va dir que marxàvem de Dosrius per instal·lar-nos aquí a Mataró. [...] A mi, de religió que no me’n parlin, les normes religioses les han inventat els homes. Potser l’Alcorà permet que els homes tinguin quatre dones, però segur que ho ha dit Déu? Jo he vist un altre món... s’han d’obrir els ulls! El meu pare tenia quatre dones. Les tractava totes igual, mai no vaig veure que hi hagués cap problema dels que en canvi sí que havia vist en altres cases; però encara que les dones aparentin tenir bona relació, compartint algú no et sents bé, per més que ho diguin. Diuen que la situació ja els està bé per acontentar el marit. Jo, si no estic contenta, per què de fer veure que ho estic?

— Segueixes el pulagu?

—Els fulbe som una raça molt important a l’Àfrica [ella diu ‘raça’]. Som considerats els més bells, els més rics; el president de Gàmbia i el president del Senegal són fulbes. Els fulbes som els únics que tenim la pell clara. La gent que ha viatjat a l’Àfrica sap que soc fulbe perquè soc clara. [Per com m’ho explica sembla que la blancor li sembla un tret positiu. Quan li ho faig notar, em diu que no creu que hi hagi res de positiu en ser més blanc o més fosc de pell]. El pulagu... tampoc és que en sàpiga gran cosa, jo. Sé que té a veure amb ensenyar els altres a ser pacients, sé que hi ha fulbes tradicionals que es fan talls a les temples, que vesteixen roba de berbers i porten collars...


Roba fulani. / Imatge: Gisela Jawo.

El noi africà que seu a la barra, l’únic client a banda d’ella i de mi, és la parella actual de la Mariama. No s’ha assegut amb nosaltres, ha optat per quedar-se al marge de la nostra conversa. Ell no és fulbe, sinó bambara, de Mali, també musulmà de naixement. Han deixat els nens a casa amb unes amigues d’ella per baixar a prendre un refresc al bar, i la Mariama em diu que això és una cosa que acostumen a fer els diumenges, baixar i desconnectar dels nens. No estan casats, però l’últim fill de la Mariama és seu. Se m’acut que als altres fulbes que ella coneix i que diu que són “massa estrictes” no volen entendre ni acceptar que ella s’hagi divorciat, ajuntat amb un altre i tingut un dels seus fills fora del matrimoni. Ella em diu: “Està bé, trobar algú que t’agrada i a qui li agrades”.

—Què passa, si una dona fulbe no està casada?

—No està ben vist, igual que tampoc no està ben vist divorciar-se, o conviure fora del matrimoni. Són ximpleries que es magnifiquen. Si aparentment estàs bé i casada però en el fons no estàs bé, malament: el que és important és estar bé, sola o acompanyada.

—Com són, els casaments fulbes?

—Duren tres o quatre dies. No és com aquí, que convides gent concreta: allà tots se n’assabenten. Als casaments no s’hi acostuma a servir arròs, ho canvien per plats més sofisticats.

—Treballes?

—Ara no tinc feina, però a Dosrius treballava d’ajudant de cuina. Jo guanyava diners i el meu marit se’ls embutxacava. La meva cap un dia em va veure plorar... “Aquí tens els teus drets”, em va dir, i a partir de llavors els diners que jo guanyava durant el cap de setmana ella me’ls donava a mi directament. Això va estar bé, perquè així vaig poder començar a enviar diners a la meva mare, i també vaig aconseguir fer venir el meu germà gran, que ara viu a Granollers [però que “ha deixat els estudis per venir aquí”, afegeix, i ho diu amb tristesa].

Una de les normes no escrites del pulagu és la transmissió de la llengua fula per evitar que l’idioma desaparegui sota la influència de la resta de llengües africanes i europees; la necessitat de preservació cobra sentit si pensem que els fulbes estan dispersos per tot el continent. “La meva filla gran entén el fula, i el mitjà una mica també, però el petit crec que no gaire: entre el bambara, el català, el castellà i el fula no s’aclareix”. La Mariama no parla bambara, i ella i la seva parella parlen en castellà: “A l’Àfrica hi ha moooltes llengües, moltes més que a Europa”.

—Et van tallar?

—Sí, com a totes, però ara és il·legal. Fer això no és humà, és un dolor pitjor que el del part, i ho sé perquè he tingut fills. Em van tallar dues vegades, quan era nena i quan em vaig casar, perquè de petita m’havien cosit, i llavors calia obrir-lo... obrir-me els punts va ser fastigós, dolorós, no li desitjo ni a la meva pitjor enemiga. Sort que el món ho ha denunciat. [...] No és veritat, que l’ablació et tregui el plaer sexual, això no. Però són cinc dones grans que t’obren de cames a la força i que et diuen que te n’hauràs d’anar al llit amb el teu marit, amb la ferida encara oberta. Volen que arribis verge al matrimoni, cosa que jo ni puc ni vull entendre. Durant el primer embaràs, quan vaig anar al ginecòleg tenia pànic que em visitessin, pel trauma. Em van portar una mediadora que parlava fula; per mi era difícil, entendre que els metges m’ajudarien: jo el que recordava era el tall. La majoria de dones fulbes tenim por al ginecòleg. Clar que hi ha noies a qui només les tallen quan són petites, a mi no sé per què em van tancar. Recordo que la meva mare va entrar a la meva habitació d’amagat una nit i em va mirar... Em va dir: “Mare meva, com patiràs, com no me n’he adonat, si ho hagués sabut no hauria deixat que et tallessin dos cops”. Aleshores no vaig entendre això dels dos cops, no sabia que m’obririen pel matrimoni. Durant un temps, mentre vaig ser nena, me’n vaig oblidar. Fins abans del casament.

—Entre els homes fulbes la circumcisió, molt menys dolorosa que la femenina, evidentment, també és obligatòria.

—Sí, i hi ha la idea que un home sense circumcidar no és del tot un home. Les tradicions costen de treure. S’intenta, però mai no marxen del tot.

Li pregunto a la Mariama sobre la condició ramadera dels fulbes, sobre la llengua fula. Em respon que no tots els fulbes parlen la llengua, que depèn del país on visquin.

—Qui té una finca amb ramat té diners, perquè pot vendre les vaques. Els meus pares tenien molts animals, i sempre que en mataven algun convidaven tot el poble.

—Sempre es convida a tothom?

—Convidar sempre. Com més dones, més et donaran.

La Mariama no menja porc, ni marisc, i crec que tampoc beu alcohol. I això que la Casamance i la costa de Senegàmbia són riques en peixos i marsicos de tota mena, segons m’explica. A Belengara, on ella va néixer i créixer, cristians i musulmans d’ètnies diferents celebren convits junts, i si cal, se serveixen plats per a musulmans i plats per a cristians sense que hi hagi gaires inconvenients: “Els catòlics són respectuosos, no et fan menjar el que no vols; com aquí, que també són respectuosos: no els donen porc, als meus fills, al menjador. Quan siguin grans ells decidiran què mengen i què no, però de moment la meva opinió compta”. La Mariama encara té tota la fanta, el glaçó li ha aigualit la beguda. Es fa fosc però ningú més ha entrat al bar.

“Treuen unes imatges d’Àfrica, a la tele... Graven el pitjor de l’Àfrica, com si jo gravés els guetos d’Espanya i digués al món que Espanya és això. No he vist mai que treguin res positiu, només nens morts de gana. Si els nens es moren de gana a l’Àfrica, com és que jo estic aquí? I el cas del manter mort, Mame Mbaye, que ara ha sortit a totes les teles... Els manters són treballadors, i a més qui els compra el producte són espanyols, no només altres africans. [...] Els blancs pensen que som ignorants, però com pot ser que parlem tantes llengües, si som ignorants? Els europeus amb prou feines parlen dues llengües europees; la majoria d’africans parlem diverses llengües africanes i diverses llengües europees”.

VI. Gisela Jawo

Fa anys que conec la Gisela de vista, d’amics que tenim en comú. La Gisela és fulbe i va néixer a Catalunya fa vint-i-tants anys. El primer d’arribar va ser el seu pare, en avió; després van venir la seva mare i la seva germana gran, que quan la família va aterrar d’un poblet de Gàmbia a Verges tenia només dos anys. Ara treballa d’administrativa i continua formant-se com a animadora sociocultural. Li faig un parell de trucades que duren una hora, perquè les setmanes han passat i no he pogut fer-li cap visita in situ. Mentre parlem la Gisela diu fulani tota l’estona, en lloc de fulbe; quan li pregunto per què no utilitza el terme fulbe em respon que “entre nosaltres diem fulbe, però si parlo amb tu dic fulani”, i em vénen al cap les paraules de l’Ebrima Dem, que em va dir justament això, “a nosaltres mateixos ens diem fulbe”).

Li pregunto a la Gisela (imatge dreta) per l’endogàmia, per si creu que és veritat que la societat fulbe és tancada, amb jerarquies de casta. Em respon que, moltes vegades, la gent es casa amb gent del mateix poble, i és fàcil que les persones d’un mateix poble estiguin emparentades. “Abans els pares pautaven amb qui et casaves, ara no és així. Sí que veig que algunes noies d’allà es casen més joves, perquè les famílies ja accepten que vagin amb qui volen però no que es presentin a casa embarassades. La meva mare és d’una altra generació i va créixer a Gàmbia com a fulani, per exemple, però no es va casar per la via del matrimoni pactat”. Li comento a la Gisela que aquests dies he tingut problemes amb les fotografies. La Iama i el Mamadou es van deixar fotografiar, però després no han volgut que utilitzi les seves fotografies, han dubtat, finalment han cedit; la Mariama em va dir d’entrada que no volia que li fes cap foto, i l’Amadou Sam es va deixar fotografiar però va oferir certa resistència. “Nosaltres ens fem fotografies a festes i celebracions entre nosaltres, en família, però la qüestió de tractar amb mitjans i exposar la teva vida no se sol fer. Les coses es resolen en comunitat i, sobretot a la gent més gran, això que els facin fotografies i tothom les vegi no els agrada gaire”.

Tot i que va néixer aquí, fins fa poc la Gisela no tenia documentació; la seva germana bessona encara està tramitant-la, i a la Gisela tenir DNI li ha costat la seva identitat gambiana, a la qual ha hagut de renunciar oficialment. Per més que pensem que tothom que neix a Catalunya (i a Espanya) esdevé legalment espanyol d’entrada, la realitat de la llei d’estrangeria és una altra.

—T’han transmès el pulagu?

—Sí. Jo parlo fula. A casa els meus pares m’han parlat molt de castellà, però els meus germans i jo enteníem el fula. En anar a Gàmbia el vaig recuperar: parlava fula i no hi havia altra opció. Ara puc mantenir converses fluides en fula, puc anar a Gàmbia sola. Però si em senten parlar-lo, saben que no el parlo perfectament. El pulagu també t’ensenya a ser una persona generosa, solidària... jo crec que això s’hereta: si ets dolent de mena, ets dolent de mena. Sempre hi ha algú que pot canviar, però jo amb aquestes coses no hi crec gaire. Sí que és veritat que som molt comunitaris, molt familiars.

—Notaves una diferència molt gran entre les famílies blanques i la teva?

—Totes les famílies funcionen diferent, també les famílies de blancs funcionen diferent. El que veia era que, tant a casa meva com a casa de les meves amigues blanques, qui feia el menjar era sempre la mare.

El pare de la Gisela és musulmà practicant, però ella em diu que els seus pares no l’han obligat mai a seguir cap religió, ni la van obligar a anar a Gàmbia a buscar les seves arrels: “M’han donat llibertat, i anar a Gàmbia a buscar les meves arrels ho he fet jo mateixa de gran i per voluntat pròpia”. Tot i que el Nadal no és una festa fulbe i que ella a casa no el celebrava, la Gisela m’explica que sempre ha tingut Nadals: rebia regals de la Creu Roja i sempre hi ha hagut veïns blancs que li han fet regals o que la portaven a veure els Reis quan era petita. A casa seva la festa grossa equivalent al Nadal és, com en totes les llars de tradició musulmana, el Ramadà.

“La circumcisió és festa grossa, però sobretot ho és el Ramadà. I els casaments, que duren dies i dies! Que els africans vivim l’islam de manera diferent als àrabs? Bé, elles van amb hijab i nosaltres no, però hi ha negres que sí que hi van. Jo a Gàmbia també he vist gent amb burca. El tema religiós no el conec gaire, i no m’agrada parlar del que no sé, però la veritat és que cada cop m’acosto més a l’islam. Abans tenia més rebuig, perquè jo he crescut amb blancs, he anat amb blancs. Ho feia per caure més bé... De la mateixa manera que no he explicat si el meu pare tenia o no tenia una altra dona, o de la mateixa manera que fins fa poc no anava amb el meu cap afro, pel que em pogués dir la gent: pensava en què dirien, pensava que se’n fotrien. Hi ha un temps de passar-ho malament, d’acceptar el teu cabell i d’assumir que per molt que te’l planxis no volarà amb el vent, que és el que jo volia de petita quan veia els anuncis de xampús de la tele; avui en dia, a aquesta mena d’anuncis encara no hi surt ni una negra”.

—Recordes alguna vegada que t’han fet sentir malament i que després has identificat el tracte com una expressió de racisme?

—M’ha passat tantes vegades que en podria fer un llibre: tinc una llibreta i me les vaig apuntant. En recordo una, i això sí que ho pots escriure, perquè al seu dia m’ho vaig callar i ara no em dona la gana. Jo tenia setze anys i feia pràctiques a l’ajuntament del meu poble. L’alcaldessa de Verges em va cridar al seu despatx i em va dir que com que jo era negra m’havia de dutxar cada dia, perquè feia més pudor que els altres. I com que jo tenia setze anys i acabava de començar les pràctiques vaig callar i no vaig dir res a ningú, vaig fer veure que no havia passat res perquè em feia vergonya explicar-ho a ningú. Jo vaig sentir vergonya, però vergonya és el que ha de sentir ella. En una altra ocasió la mateixa senyora em va voler fer servir canapès als seus amics diputats.

—Tens amigues fulbes, a Catalunya?

—Les amigues fulanis que tinc són de la meva família; no conec cap fulani que no sigui de la meva família. Tinc amigues com la Masa, que és mandinka, i altres amigues negres que no són fulanis. Sort que tinc amigues negres. Hi ha la necessitat de trobar un espai on puguis estar còmode i ser tu. Quan he anat a festes on hi havia només negres pensava: sembla mentida que no hi hagi ningú que em digui “portes un vestit molt maco” o “puc tocar-te el cabell?”. Per què no li dius a la del costat, que va molt guapa? Per sort, les meves amigues blanques estan molt conscienciades i aguanten que em queixi de les blanques. En certa manera elles estan contentes de ser amigues meves, perquè així reflexionen: si jo no hagués estat allà, potser no hi haurien reflexionat mai, perquè moltes l’única amiga negra que tenen soc jo. És trist, però fins que no tens un amic o amiga negra i t’hi acostes una mica no t’adones de com són algunes coses. És una batalla constant, m’he allunyat de molta gent que he vist que no em representa. Com més m’acosto a la negritud més m’allunyo de la gent blanca. No és que jo ho vulgui, perquè m’he criat amb ells i la majoria de les meves amistats són blancs: això fa mal. Fa mal néixer aquí, tenir els amics així i que quan vas creixent i t’apropes a casa teva, a tot el que tu ets, hagis de retrobar la identitat perquè et pensaves que ja sabies qui eres i en realitat no, amb setze anys no saps qui ets. I ara en faré vint-i-cinc i encara no sé qui soc. És un xoc de cultures, de maneres de fer i desfer i de realitats.

—Com és la sensació d’anar a Gàmbia? No ets l’europea, allà?

—Quan vaig a la platja de Gàmbia la quantitat de turistes que hi ha han aconseguit que jo em vegi de fora. Però per la resta allà em sento com a casa, més a casa del que em sento aquí, de vegades: és com si hi hagués estat sempre. També és veritat que només hi vaig dues setmanes l’any, de vacances. A l’agost no s’hi pot anar, fa massa calor; però vaja, si estàs disposada a aguantar 50 graus de temperatura... almenys hi ha mangos!

—Si poguessis endur-te alguna cosa de Gàmbia què t’enduries?

—El primer que penso és en la meva família. Però m’agradaria que no explotessin més cap país de l’Àfrica, que no haguessin de venir aquí, que poguessin estar allà tranquils (llavors jo estaria tranquil·la, encara que no els veiés sempre estaria tranquil·la). Amb el cap fred penso que no és la família, el que he de portar. No portaria res material, portaria maneres de fer: la solidaritat de veritat. No la solidaritat perquè som amics o perquè tots som blancs, no. La solidaritat de veritat. Allà sempre hi haurà qui t’ajudarà, i jo veig més gent passant gana aquí que no pas allà. Allà encara que dormin vuit a la mateixa habitació no et diran que no entris. Tu vas amb autobús i si vols anar al lavabo, baixes i entres a una casa, els dius que vols anar al lavabo, i encara que no t’entenguis, que no parlis el mateix dialecte, et diran: “Passa, passa”. I entres tranquil·lament a la casa d’algú. Aquí, la gent, tu piques al timbre i des de la finestra t’obren i et diuen: “Què vols?”.

[...] A la darrera diada de Catalunya jo estava asseguda a terra i va venir una gent d’una quarantena d’anys per preguntar-me si m’agradava aquell numeret. Els vaig dir: “Jo també participo, d’aquest espectacle”. I em van dir: “Oh, quin català tan correcte”, i jo els vaig dir: “Doncs sí, millor que el teu”. O d’anar a pujar a un bus i que em vegin i canviïn d’idioma, ¿a dónde vas? Després diuen que no s’integren. I jo pregunto: què feu, per integrar-los? La meva mare fa vint anys que vivim al poble i encara li pregunten ¿qué quieres? Tenir el xip que els negres no poden parlar català ja és mal senyal.

[...] De tota la gent que has entrevistat potser soc la més jove, o la que pensa d’una altra manera. Jo vaig néixer aquí. Soc la primera generació.

Parlem més estona, em diu que potser de cara al futur li agradaria viure fora, a Gàmbia, o potser a un altre lloc d’Europa.

“Més que ètnia o nació, fulbe és una manera de viure: la possessió i criança del ramat, que serveix als fulbes de símbol de poder i de prestigi. [...] Qui és català? Una persona té moltes identitats, i aquestes identitats es poden anar configurant, poden anar canviant. Els pëls [la paraula amb què l’Amadou es refereix als fulbes com ell, a l’estil wòlof] que han viscut envoltats de mandings tenen una identitat manding, igual que un senegalès que creix a Catalunya i es queda a fer-hi un doctorat acabarà identificant-se com a català —per més que a altres catalans potser els costarà d’identificar-lo com a tal”. Conversa amb l’Amadou Sam.