Dossier

Una lluita que no decau. El col·lectiu palestí de Catalunya no oblida les arrels

La presidenta de la Comunitat Palestina de Catalunya, Natàlia Abu Sharar.
La presidenta de la Comunitat Palestina de Catalunya, Natàlia Abu Sharar. Autor/a: Imatge cedida per N. Abu Sharar
Palestina, història d’una injustícia

Al llibre Le rescapé et l’exilé (Editorial Don Quichotte, disponible habitualment a la majoria de llibreries del país en l’edició castellana El superviviente y el exiliado d’Ediciones del Oriente y el Mediterráneo), Stéphane Hessel (Berlín, 1917), supervivent dels camps de concentració nazis de Buchenwald i Mittelbau-Dora i més tard secretari de la Comissió de l’ONU que va redactar la Declaració Universal dels Drets Humans el 1948, i Elias Sanbar (Haifa, 1947), membre del Parlament palestí a l’exili i representant de Palestina a la UNESCO, conversen sobre la causa palestina. Ho fan de manera distesa, però entrant en els detalls del relat. En una conversa que és tota una finestra al coneixement i l’enteniment d’un dels conflictes més complexos del segle XX i XXI, el supervivent i l’exiliat identifiquen el compromís polític per resoldre el conflicte amb la necessitat d’aprendre i comprendre. “Cada sofriment és únic, el fet que els jueus fossin exterminats no treu el sofriment dels palestins”, sentencia Sanbar en una de les preguntes que li fa Hessel.

Aquesta frase, pesant alhora que senzilla, amaga el secret no només del conflicte palestí sinó que és aplicable a altres guerres i conflictes: que un poble hagi patit no vol dir que n’hagi de patir un altre. Elias Sanbar, qui va haver de marxar de casa seva quan només era un nadó, obre una porta al diàleg i a l’enteniment.

El 1948, després de la Segona Guerra Mundial i el genocidi del poble jueu per part del règim nazi, hi havia “una unanimitat planetària pel que fa al naixement del poble d’Israel”, explicava el professor i filòsof israelià Yeshayahu Leibowitz a la Revista de Estudios Palestinos. El món no va reaccionar a l’èxode de més de 700.000 palestins, que van haver de marxar a Jordània, al Líban i a altres països.

“Per què el món occidental va donar suport i va assistir sense reaccionar, sense un mínim de problema de consciència, a la desaparició d’una terra i tot el seu poble?”, es pregunta Elias Sanbar. “Està clar que Palestina era considerada una colònia, i el desplaçament d’un poble colonitzat, a més d’haver-los negat l’estatus de poble, no era massa greu a ull del món colonial encara omnipresent. S’hauria d’afegir, també, que durant aquells anys, amb la guerra recentment acabada, la mateixa Europa era escenari de grans moviments de població i allò trivialitzava encara més el desplaçament, inclòs forçós, dels palestins”.

A l’ombra d’una morera, al poble de Nabi Saleh, a prop de Ramallah, els manifestants es combreguen, al mateix temps que també ho fan les forces israelianes. Entre els càntics se senten algunes bromes, la gent riu. ‘Quant de temps haurem d’aguantar això?’, es pregunten.”

Carta de la periodista palestina Mariam Bargouthi a Diari Jornada

El 1948, durant la declaració de l’Estat d’Israel, les forces sionistes van arrasar poblacions palestines senceres i van massacrar centenars de palestins. “Dia a dia, encara vivim aquella realitat del 1948, un projecte de neteja ètnica en curs que utilitza polítiques d’apartheid clarament discriminatòries amb l’objectiu de continuar impulsant la seva agenda colonial”, escrivia la periodista Mariam Barghouti a Diari Jornada el passat maig del 2018 amb motiu del 70è aniversari de la Nakba, la catàstrofe palestina.

D’aquella ocupació va néixer la diàspora palestina, que al llarg i ample dels diferents continents, manté viva, juntament amb la gent que es va quedar en els territoris ocupats, la causa palestina. Solen parlar alt i clar, sense mitges tintes. A milers de quilòmetres de distància, aquells que van haver de marxar, però també els seus fills i filles, demanen justícia, que el món no els negui el dret a ser i una reparació que els retorni allò que era seu. No han perdut la dignitat, ni la veu, ni les ganes de lluitar, ni tenen cap intenció de fer-ho.

Catalunya: bo, bonic i barat

En Salah Jamal (Nablus, 1951) és un d’aquells palestins emblemàtics que viuen a Catalunya. Va arribar l’any 1969 a casa nostra, gairebé de casualitat: tenia pensat instal·lar-se a la Gran Bretanya però una parada inesperada a Barcelona va fer que es replantegés la seva decisió. Potser va ser el mar, potser la temperatura agradable de la ciutat —els hiverns suaus i els estius xafogosos— o potser les placetes de la Vila de Gràcia, on fa tota la vida que hi viu. Ha aconseguit fer-se un lloc i s’estima Catalunya tant com Catalunya l’estima a ell.

Aquest any ha publicat Relats de vida i resistència a Palestina (Tigre de paper / Icària, 2018), on explica la seva història de vida, una història marcada per la humiliació física i psicològica d’un poble ocupat que no aconsegueix que es faci justícia. Una història que comparteix amb molts d’altres que també, com ell, van haver de marxar de la seva terra.

En un dels capítols, escriu: “Poder veure el mar de Palestina es va convertir per a mi en una obsessió que va durar anys”. A través de les il·lustracions d’en Ferreres i mitjançant un llenguatge amable, en Salah Jamal ens apropa a una realitat “molt comuna per als palestins que van néixer en aquella època i que van haver de marxar. El llibre conté 48 relats que expliquen, fugint dels drames, el dia a dia de la meva família des de l’inici de la Nakba. És la història tragicòmica de qualsevol família palestina”, assegura.

Als anys 70, quan en Jamal va arribar, només hi havia un centenar de palestins a Catalunya. “La gran majoria van arribar del 60 al 71, són els que nosaltres anomenem la primera tongada. Entre el 1991 i el 1992 també van arribar un centenar de persones”. I és que Espanya no és un país de reclam: “La gran majoria de palestins, quan surten de Palestina, van a països anglòfons o francòfons, a més la situació econòmica és més pròspera en aquests països. També sol haver-hi més familiars i amics instal·lats i les lleis d’estrangeria són diferents, sovint donen més facilitats”, assegura el metge i escriptor.

En condicions similars, per estudiar medicina, va arribar l’Ibrahim Beisani (1951) el 1979. Ell ja va néixer a Amman, la capital de Jordània, perquè tota la seva família havia hagut de marxar de Jaffa, el lloc d’on eren originaris. “A Jaffa, a la costa del Mediterrani, hi havia un barri que es deia Tel Aviv, jo sóc d’allà. Era la segona ciutat més important després de Jerusalem però després del 15 de maig del 1948 la gran majoria de famílies van marxar, inclosa la meva”.

L’Ibrahim va arribar a Madrid empès per algun funcionari entusiasta de l’ambaixada espanyola a Amman. Volia estudiar en un país on es parlés anglès i havia pensat d’instal·lar-se a la Gran Bretanya, els Estats Units o el Canadà. “Vaig anar amb un amic a l’ambaixada espanyola i ens van explicar que era molt fàcil instal·lar-se a Espanya, que era un país molt econòmic i amb una llarga tradició de cultura àrab. El funcionari va insistir que el 17% de la llengua espanyola venia de l’àrab i que amb cent dòlars podríem viure sense problema. Ens ho va vendre tan bé que vaig comprar un bitllet d’avió d’Amman a Beirut, de Beirut a Varsòvia, de Varsòvia a Frankfurt i de Frankfurt a Madrid. Vaig trigar dos dies a arribar!”.

Era 18 de novembre del 1970 i l’Ibrahim va arribar a Madrid el 20 de novembre a la una de la matinada. Tenia divuit anys i no parlava ni una paraula d’espanyol. A Barajas, tampoc ningú parlava ni una paraula d’anglès. El clima àrid de Madrid —hiverns massa freds i estius massa calorosos— no el va acabar de convèncer, així que va decidir marxar a València. Un dia, fent autoestop, va arribar a Barcelona. L’explicació de per què s’hi va quedar és senzilla: “Em va agradar la ciutat i vaig decidir quedar-me aquí”.

L'expresident de la Comunitat Palestina de Catalunya, Ibrahim Beisani, en un els seus viatges més recents a Palestina. / Imatge cedida per I. Beisani


Ibrahim Beisani: “La història de Palestina serà trista mentre l’ocupació persisteixi”

Va conèixer la seva dona, amb la qual fa 41 anys que està casat i el 29 de maig del 2018 va fer la seva última guàrdia. El Marc i l’Àlex, els seus dos fills, no parlen l’àrab, un fet del qual Ibrahim se’n penedeix. “A casa, la meva dona els parlava en català i jo en castellà. Quan ells eren petits solia treballar molt. Els acompanyava a l’escola i moltes vegades, quan tornava de l’hospital, ja dormien. La poca estona que passava amb ells no me la volia passar traduint”. No obstant això, l’Ibrahim, tal com també va fer el Salah, mai no va deixar d’explicar la història del seu poble als seus fills. També els portava gairebé cada estiu perquè coneguessin la seva família i la seva terra.

El naixement d’una comunitat, el naixement d’una petita gran família

El Salah Jamal i l’Ibrahim Beisani va ser dos dels fundadors de la Comunitat Palestina a Catalunya. Quan van arribar al país, es van involucrar en la Unió d’Estudiants Palestins, una associació d’àmbit internacional, però quan van acabar d’estudiar i es van començar a fer grans, van decidir engegar aquesta iniciativa per agrupar els palestins i palestines que vivien a Catalunya. Els estatuts per esdevenir associació van començar a redactar-se entre el 1983 i el 1984. L’Ibrahim somriu quan recorda aquells dies, els nervis i la il·lusió d’engegar un projecte nou: encara té els primers manuscrits, redactats en àrab, a casa guardats. “Volíem fer una associació cultural amb una finalitat social. Ens agradava la idea de tenir un lloc, una seu, on ens poguéssim reunir per xerrar de les nostres coses i beure cafè. També volíem una plataforma per explicar la nostra causa a la societat catalana, ja que ho consideràvem una obligació”.

Una de les primeres missions que va tenir la Comunitat Palestina de Catalunya va ser la d’ensenyar àrab als fills i filles dels exiliats. No tot va ser flors i violes, però: al principi no tenien seu i feien les classes a casa d’en Jamal els dissabtes al matí. Ho van fer fins que van poder llogar una seu al carrer Enamorats, després es van mudar al carrer Servet. L’Ibrahim en recorda la motivació i les ganes. “Oferir classes d’àrab sempre ha estat molt important per a la Comunitat Palestina, és una de les nostres maneres de mantenir la nostra identitat”.

Això va ser fa molts anys i ara la Comunitat Palestina de Catalunya la presideix algú amb un perfil totalment diferent: la Natàlia Abu Sharar, una palestina de 33 anys nascuda a Catalunya i que ha viscut tota la vida a l’Eixample.

El seu pare va arribar abans del 1967 per estudiar a Barcelona. Un cop acabada la carrera, va tornar a Palestina i es va casar amb la seva mare. Els dos van decidir venir a viure a Catalunya. “El meu pare tenia un carnet palestí, que es renova cada dos o tres anys, però com no va poder tornar després del 1967, va perdre la documentació palestina i fins que no va aconseguir la nacionalitat espanyola, no va poder tornar-hi”.

La Natàlia recorda amb tristesa i amargor, però sobretot amb ràbia, la mort d’un dels seus tiets a Roma. “El meu tiet, Masjid Abu Sharar, va morir en un atemptat a Roma. Ell vivia a Palestina però estava a Itàlia fent unes conferències. Treballava a l’Organització per a l’Alliberament de Palestina. Van posar una bomba a l’hotel”.

—Qui va ser?

La Natàlia no mostra ni el mínim dubte:

—El Mossad.

Viure la por

La dècada dels vuitanta va ser horrible per a la resistència palestina. Així ho recorda la Shadia (1982), filla de pare palestí i mare italiana. Ella va néixer i viure a Itàlia, però després d’onze anys de viure a Sevilla, va decidir instal·lar-se a Barcelona. D’això en fa un any i mig. “Quan els israelians van ocupar la nostra terra, la meva família va marxar de Nablus, a Jaffa i a Herat. Finalment, es van haver de refugiar a Jordània [...]. Un dia, un dels meus tiets va desaparèixer: lluitava a la frontera i de sobte no se’n va tornar a saber res més. La meva àvia aviat ho va tenir clar: el meu pare havia de marxar, ja que estava implicat en política”. Va ser així com el pare de la Shadia va arribar a Itàlia, des d’on, a més d’estudiar medicina, va continuar lluitant per la causa palestina.

Molts palestins decideixen estudiar medicina perquè creuen que els pot resultar útil després, quan tornin al seu país

No va acabar la carrera, però: “El meu pare va deixar d’estudiar perquè es va implicar molt en el moviment estudiantil, que en aquell moment feina molta feina. A partir dels anys vuitanta va començar a treballar amb l’OLP, fins que va morir de càncer als noranta”. Durant els anys vuitanta, els moviments internacionals de solidaritat amb Palestina van ser molt forts i la societat internacional es va mobilitzar molt per donar visibilitat a la causa. També va ser una època fosca a causa dels atemptats. La Shadia recorda que molts companys de lluita del seu pare, sobretot intel·lectuals, van morir a Itàlia. “Jo en aquella època era molt petita i no recordo els esdeveniments però recordo la por. El meu pare es va haver d’amagar durant uns anys i ens vam haver de canviar de cognom”. La Shadia lamenta no haver pogut conèixer Palestina de la mà del seu pare, tot i que tota la seva família està a Jordània. Malgrat la mort del seu pare, la Shadia va començar a anar a Palestina amb la seva mare i amb altres familiars. Quan va ser major d’edat, va començar a anar-hi sola.

“Ara, cada cop és més complicat anar-hi [...]. Després de la segona Intifada —que va durar entre el 2000 i el 2005—, la situació dels palestins es va empitjorar i ara és un infern travessar les fronteres. Les ciutats estan tancades”.

Durant els anys vuitanta, amb la causa palestina més forta que mai, hi havia la il·lusió que les coses podien canviar. Hi havia l’esperança que la comunitat internacional pogués forçar el canvi a Palestina perquè es fes justícia

La segona Intifada no només va complicar l’accés a Palestina dels exiliats, sinó que els que es van quedar també ho van patir. “Els meus cosins, que vivien a Nablus, sempre havien viatjat sense cap problema a les zones ocupades del 1948, però després de la segona Intifada van deixar de fer-ho perquè resultava impossible. Finalment, tots van acabar marxant i venint a Europa perquè la situació allà era insostenible: cada dos per tres, els militars israelians anaven de casa en casa buscant nois joves per emportar-se’ls”.

Arribat aquest punt de la conversa, la Natàlia interromp la Shadia: “El Mossad continua matant gent pel món, però no surt en els mitjans de comunicació. Fa poc van matar un parell d’estudiants palestins que es trobaven a Indonèsia. També fa poc van matar un enginyer a Tunis. Els serveis d’intel·ligència israelians són intocables, com l’Estat d’Israel”.

Ella va viure a Jordània durant dos anys i mig i troba a faltar la seva terra. “Quan era petita i la meva àvia encara vivia hi anàvem cada any dos mesos i mig, durant les vacances d’estiu de l’escola. Ara fa tres o quatre anys que no hi he tornat”. Té por que la deportin per la seva implicació en la causa palestina i el moviment de boicot a Israel (BDS).

Els estrangers que viatgen per l’aeroport Ben Gurion de Tel Aviv s’arrisquen que no els deixin passar si, com la Natàlia, estan implicats en la causa palestina o han participat del moviment BDS. Als palestins, ho hagin fet o no, és probable que no els deixin entrar de cap manera. “Quan arribes a qualsevol frontera d’Israel amb Palestina, et segellen el passaport amb un número de ‘perillositat’. Els palestins, independentment de tot, sempre tenim el nivell de ‘perillositat’ més alt: el quatre. Un infant de dos anys amb una identificació palestina serà considerat un element de màxima perillositat pels israelians”.

El primer cop que la Shadia va entrar a Palestina, per la frontera amb Jordània, la van retenir quatre hores. Recorda que durant l’interrogatori li van preguntar de tot. Volia tornar aquest any, però ha preferit no fer-ho perquè no vol passar pel mal tràngol. “Em tenen fitxada, sempre que hi he anat m’han tret fotos i saben qui sóc, és inútil anar-hi perquè sé perfectament que m’exposo a una deportació”. Té por a aquest últim escenari. “El meu germà va ser deportat des de l’aeroport de Ben Gurion sense cap motiu, només pel fet de tenir un cognom àrab. Té passaport italià, però això a les autoritats israelianes tant els fa. Ara està esperant que passin els cinc anys reglamentaris per poder tornar a intentar entrar”.

Tots els accessos a Palestina estan mil·limètricament controlats, però això no treu a la Natàlia i a la Shadia les ganes de tornar.

* * *

El català, una llengua que obre portes

En Salah Jamal, així com l’Ibrahim Beisani, parla un català perfecte, però reconeix que mai el va estudiar. “Mai vaig estar en una escola de català i de fet, quan vaig arribar, no en tenia ni idea, que aquí es parlava una altra llengua. Des de la meva arribada em vaig involucrar en temes socials i vaig ser soci de l’ateneu des del primer dia. No em va costar aprendre la llengua. Saber català em va obrir moltes portes, m’agradava parlar català perquè la gent em somreia. A tothom li agrada que facis un esforç per parlar en la seva llengua. Això m’estimulava i m’empenyia a continuar aprenent”.

L'escriptor i metge Salah Jamal. / Imatge: Oriol Clavera


Fugint dels maximalismes

Si bé el relat sol ser el mateix —“volem que els israelians marxin de casa nostra i que la nostra gent pugui tornar a la terra que històricament els pertany”—, la intensitat d’aquest varia en funció de l’edat i en funció de les experiències viscudes. Què se n’hauria de fer dels israelians que han nascut en territori palestí? És possible fer fora a sis milions de persones?

“La gran majoria de palestins sabem que existeix aquest problema; és per això que les nostres reivindicacions no són maximalistes. Jo mai he dit que els sis milions d’israelians han de marxar, seria una bajanada. S’ha de ser raonable: crear dos estats és impossible: el territori palestí està esquarterat i ple de colònies. Per culpa dels controls israelians, les colònies i les carreteres exclusives no hi ha una connexió entre les zones palestines on teòricament estava prevista la creació de l’hipotètic estat palestí. Per tant, hem de demanar un estat únic per a tota la gent que viu allà. Un estat únic laic i democràtic per tota la gent que viu sobre la Palestina històrica. Ser maximalista significaria allargar l’agonia a tothom”, assegura en Salah Jamal, qui aposta per una entesa entre israelians i palestins.

En aquests moments, els palestins estan reclamant el 22% de la Palestina històrica. “La situació de l’apartheid a Sud-àfrica era horrible i finalment es va trobar la via cap a una solució. Israelians i palestins estem condemnats a entendre’ns”.

Un dret al retorn oblidat i unes resolucions que no es compleixen

Actualment es calcula que hi ha entre 600.000 i 750.000 colons assentats al territori palestí de Cisjordània. La proliferació de colònies israelianes, ordenades per l’executiu de Benjamin Netanyahu, no s’atura ni té intenció de fer-ho.

—Marxaran algun dia, els colons?

—El 1979 es van signar els acords de Camp David i Israel va accedir a retirar-se del Sinaí a canvi de grans concessions polítiques i econòmiques —diu Elias Sanbar. En aquell moment hi havia 169 colons al Sinaí. Per culpa d’aquests 169, els acords es van endarrerir entre tres i quatre anys. Imagina el dia que s’hagi de fer fora 700.000 persones!

—Què va passar amb aquests 169 colons?

—S’hi havien assentat perquè segons ells, Moisès havia estat allà, però quan van tenir els diners de la indemnització, es van instal·lar a Nova York amb una green card sota el braç.

El Consell de Seguretat de les Nacions Unides va aprovar per unanimitat el 22 de novembre de 1967 la Resolució 242 per la qual s’insta l’Estat d’Israel a retirar-se de tots els territoris àrabs ocupats arran de la Guerra dels Sis Dies del 1967. Aquesta llei parla de la “inadmissibilitat de l’adquisició de territori mitjançant la guerra”. També la resolució 194 de les Nacions Unides respecte a l’ocupació d’Israel reconeix el dret al retorn dels palestins. No obstant això, l’Estat d’Israel no ha tornat mai els territoris que va prendre als palestins, ans al contrari: durant els últims anys només ha fet que expandir la seva influència en territori palestí mitjançant les construccions il·legals. El marc legal de la resolució 242 estava pensat per establir la implementació de dos estats i, amb aquest objectiu, trobar un final al conflicte entre Israel i Palestina, però la manca de diàleg i l’obsessió d’Israel per continuar mantenint els territoris sota control ho han fet impossible.

70 anys de violència i incertesa

El 15 de maig del 2018 es va commemorar el 70 aniversari de la Nakba, la ‘catàstrofe’ palestina del 1948 que va provocar que més de 700.000 persones haguessin de fugir de les seves terres. La reclamació, des de llavors, s’ha mantingut impertorbable: “volem tornar”. Actualment hi ha cinc milions de refugiats palestins repartits pel món, la majoria en països com Jordània, Síria o el Líban, segons l’UNRWA. Un terç d’aquests cinc milions de persones viuen en camps reconeguts per l’UNRWA.

Salah Jamal: “La derrota del 1967 no només va desfer i desestabilitzar els exèrcits àrabs, sinó també el teixit social àrab i la seva jerarquia familiar”

Per aconseguir el seu objectiu, Israel no només utilitza la violència o el setge sinó que ha posat en marxa una neteja ètnica de tall burocràtic que perpetua l’opressió. Des del 1948 s’han promulgat més de 50 lleis discriminatòries contra els palestins amb ciutadania israeliana. L’últim exemple va ser l’aprovació per part del Parlament d’Israel, la Knesset, una controvertida Llei de nacionalitat que ha de constituir la “llei bàsica de la nació-estat d’Israel” i que declara el país “llar nacional del poble jueu” amb l’objectiu de “defensar la identitat nacional jueva del país”. Aquesta nova norma, amb rang constitucional, suposarà la discriminació cap a les minories ètniques del país, entre elles l’àrab, amb 1,8 milions d’habitants i que suposa el 20% de la població, aproximadament.

La llei estipula, a més, que només els jueus tenen dret a l’autodeterminació, i condemna la població no jueva a ser ciutadans de segona, situació d’altra banda prou coneguda pels àrabs israelians, que des del 1948 han hagut de fer front a la discriminació constant en àmbits com el dret a l’habitatge, a l’educació o a la sanitat. La nova normativa dóna via lliure als assentaments il·legals en territori palestí, ja que “l’estat considera el desenvolupament dels assentaments jueus un valor nacional i actuarà per encoratjar-ne i promoure’n l’establiment” i relega l’àrab a segona llengua no oficial (fins ara ho era, juntament amb l’hebreu), amb la qual cosa es consolida l’homogeneïtzació cultural que busca Israel, una de les claus del projecte sionista.

També es preveu “la unió de Jerusalem”, que passarà a ser “una ciutat unida i indivisible”. El 1947, les Nacions Unides van dividir Palestina i Jerusalem va quedar sota el control de l’ONU. Anys més tard, el 1967 i després de la guerra, Israel es va annexionar la part oriental de la ciutat, fet que va provocar un ampli rebuig dins la comunitat internacional. Ara sembla que Israel està decidit a cimentar el control de tota la ciutat, ja que la considera única, indivisible i la capital del país.

Aquesta nova llei suposa un pas enrere respecte a la Declaració d’Independència del 1948, ja que no té en compte ni menciona conceptes com igualtat o drets de les minories, punts que sí que quedaven tractats en aquell text, on s’estipulava que “Israel garantirà la total igualtat dels drets socials i polítics a tots els seus habitants independentment de la religió, la raça o el sexe, i garantirà la llibertat de religió, consciència, llengua, educació i cultura”.

Durant aquests 70 anys d’ocupació, la propaganda israeliana s’ha mostrat eficaç i ha aconseguit dominar els mitjans d’informació internacionals i el discurs política davant la comunitat global: Israel es presenta davant el món com l’única democràcia del Pròxim Orient.

Salah Jamal: “Com deia el meu pare, si la gent reclama justícia, aquesta causa no es morirà mai”

“L’estat d’Israel és un estat feixista que rep el suport de tot arreu, amb una afinitat política amb règims que cada vegada són més poderosos. Israel és un estat d’extrema dreta, que és el que ara està pujant com l’escuma. A més tenen molt de potencial econòmic i armamentístic i els palestins no tenim res. Ja no tenim ni el suport d’altres pobles àrabs, perquè ells també tenen altres problemes. La lluita és molt diària i dura. Es tracta d’anar passant el dia a dia”, sentencia en Salah Jamal.

L’arribada de Donald J. Trump a la Casa Blanca, una mala notícia per a Palestina

Que l’arribada de Donald J. Trump a la Casa Blanca va ser una notícia que va sorprendre el món i la comunitat internacional no cal dir-ho. Que els Estats Units han estat els principals garants i defensors de l’Estat d’Israel i les seves polítiques històriques de violència envers els palestins, ocupació i apartheid també és una realitat. Els grups de pressió israelians, sovint amb grans fortunes que els emparen, han aconseguit que, mitjançant el beneplàcit de la que fins ara ha estat la potència més poderosa del món, la resta de països callin respecte a la violació sistemàtica dels drets humans en territori palestí.

L’arribada de Trump a la Casa Blanca només ha fet que empitjorar la situació en territori palestí i en tan sols els dos anys del mandatari en el poder, ha traslladat l’ambaixada nord-americana de Tel Aviv a Jerusalem i ha retallat els pressupostos de l’UNRWA, l’agència de les Nacions Unides que s’ocupa de la causa palestina, fins a gairebé fer-la desaparèixer. “Els Estats Units volen fer veure que el problema palestí ja no existeix, que s’ha resolt i ho estan fent mitjançant una política de fait accompli, dels fets consumats. Del que no se n’adona Trump, potser perquè no ho sap, és que els palestins fa 70 anys que lluitem per la nostra terra i no tenim cap intenció de deixar de fer-ho”.

La pressió internacional, però, no acaba aquí: es coneix que els Estats Units i altres democràcies amigues de l’Estat d’Israel fa anys que pressionen països com el Líban perquè donin la nacionalitat libanesa als refugiats, amb l’objectiu que no tornin a Palestina.

La situació és crítica: els israelians no hi ha dia que aprofitin per exercir una mica més violència contra la població palestina: les morts, de grans i petits, per la violència dels militars israelians són constants, els talls d’abastiment a la població de Gaza han fet que la situació a la zona ocupada sigui insuportable per als que hi viuen; de fet, durant l’escriptura d’aquest article es va saber que el principal hospital de Gaza només tenia abastiments per a una setmana. El bloqueig al qual viu sotmesa la població suposa una flagrant violació dels drets humans, sobre la qual la comunitat internacional calla. Pocs són els que s’atreveixen a parlar. La Unió Europa continua comprant armament israelià per defensar les seves fronteres en aquesta idea de construir una Europa fortalesa que no deixi entrar les persones que fugen de la guerra, la fam, la misèria o la situació política del seu país. Mirar a una altra banda.

—Potser si hi hagués algú com Arafat o Nasser...

—No hem d’esperar un redemptor, hem de treballar amb la resta de pobles àrabs per alliberar el món àrab del colonialisme extern i dels règims satèl·lits de l’imperi de torn— diu en Salah Jamal.

Durant els anys cinquanta i seixanta, Gamal Abdel Nasser (1918-1979) va aconseguir fer aflorar el renaixement d’un nacionalisme àrab unitari i modern. Una alternativa que proposava una transformació revolucionària que acabés amb els estereotips que en aquell moment es tenien del món àrab. Davant l’expansionisme d’Israel, Nasser va lluitar per l’autodeterminació de Palestina i no va dubtar en plantar cara a l’expansionisme sionista i les potències que l’avalaven.
També Yasser Arafat (1929-2004) va ser un catalitzador de la causa palestina al món. Organitzador de l’Organització per l’Alliberament de Palestina (OAP) i president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) des del 1996 i fins al dia de la seva mort, Arafat va ser la veu de la causa palestina al món.

A la recerca d’una identitat

Natàlia Abu Sharar: “Si algun dia tinc i fills o filles i tant que els explicaré d’on venen els seus avis, aprendran àrab i sabran quins són els seus orígens i quina és la seva terra”

La Natàlia i la Shadia han hagut de trobar la seva identitat palestina resseguint les històries familiars que han sentit des de petites. “A casa meva sempre s’han parlat de la situació de Palestina i jo sempre n’he preguntat. Com de petita hi viatjava força, veia la situació de les famílies i sense voler-ho em vaig anar formant una consciència crítica del que hi passa”. Tot i alguns esforços dels seus pares per mantenir-la aïllada de la situació del seu país, la Natàlia va saber trobar la seva història entre les notícies que llegia de petita i alguna situació poc agradable. Va ser llavors, quan va començar a assistir a una escola nord-americana, que va saber qui era realment. “Vaig estudiar en una escola nord-americana. Un any va arribar una directora israeliana i va portar amb ella molts alumnes d’Israel. Es van assabentar que jo era palestina i em senyalaven. Això va forçar el meu caràcter i, sobretot, el meu sentiment de pertinença a una comunitat i una identitat”.

—Explicaves la situació del poble palestí a l’escola?

—De ben petita no, però quan vaig començar a ser conscient de què passava, de per què la meva família vivia aquí i no allà, sí.

La Natàlia creu que hi ha molt desconeixement del món àrab: “A mi m’han arribat a preguntar si anava amb burca pel carrer, quan tornava a Palestina”.

La Shadia no se’n recorda de si li explicaven o no casa la situació del país del seu pare. “Jo me’n recordo que de petita, quan algú em preguntava, sempre deia que era de Jordània”. Durant els anys vuitanta, el 80% de la població que vivia a Jordània era d’origen palestí. També la Natàlia assegura que solia dir que era jordana. Com les seves famílies, refugiades, vivien allà, les dues van assumir aquesta identitat sense que ningú els dies res.

Totes dues reconeixen que les xarxes socials i internet han fet molt en la recerca de la seva identitat. Amb l’accés a informació il·limitada que proporciona internet, les dues joves han pogut fer una recerca en doble direcció: per un costat des de ja fa alguns anys, poden saber què passa en temps real en territori palestí, d’altra, han pogut contactar amb joves que es troben en la mateixa situació que elles.

“Quan era petita, em mancava molta informació perquè tot el que rebia era a través de la televisió, així que la informació era minsa. Ara és més fàcil saber què passa realment a Palestina”, diu la Natàlia.

Tant la Natàlia com la Shadia destaquen un punt d’inflexió important en la recerca de la seva identitat: la segona Intifada.

—Quan va tornar a sorgir la necessitat de reivindicar-te com a palestina refugiada?

—Durant la segona Intifada. Em va agafar en plena adolescència i a casa se’n parlava força. Va ser llavors quan vaig decidir que volia anar a Palestina: per entendre què estava passant i per què estava passant.

La Shadia arremet amb duresa contra els mitjans de comunicació i els acusa d’haver donat informació esbiaixada durant la segona Intifada. “Només publicaven informació sobre els atacs suïcides de persones palestines. Ningú parlava del perquè d’aquells atacs, de què els motivava o què hi havia darrere”.

—No us esgota veure sempre tanta violència a Palestina?

—Natàlia: Sí que hi ha moments que decaus, que no vols veure les imatges que t’arriben, però finalment sempre tornes a la causa. El fet d’estar dins de la comunitat fa que estem en constant moviment pel que fa a les reivindicacions.

—Shadia: A més, nosaltres som les primeres interessades que la societat aquí sàpiga què està passant allà i en continuar la lluita des d’aquí: no podem desconnectar-nos de la realitat perquè hem d’explicar què passa.

Les noies no creuen que la població a Catalunya, però tampoc a la resta del món, estigui prou conscienciada de la gravetat de la situació a Palestina. S’han trobat casos de gent al seu voltant que aprova les accions d’Israel però que no coneix la realitat de la situació. “De vegades m’han dit que estaven a favor de la política de l’estat d’Israel perquè els israelians s’assemblen més als europeus. T’ho pots creure?”, diu la Natàlia indignada. “Treballo en una empresa amb més de 500 empleats i la situació no es coneix, és una pena. Fa només un any i mig que sóc aquí, però penso que la comunitat palestina a Itàlia i en general la població està més conscienciada i hi ha més moviment de protesta”, diu la Shadia.

—Teniu amics o amigues palestins que visquin aquí i que no vulguin saber res de la causa palestina?

—Shadia: Jo no. Tinc amics desil·lusionats que creuen que l’activisme no serveix per a res. Palestins nascuts a Europa i gent que ha nascut allà i ha migrat més tard.

—Natàlia: Sí. De fet, hi ha alguna gent que m’ha demanat que deixi de parlar de política. A les xarxes socials sóc molt activa amb la causa i algunes persones palestines m’han arribat a dir que era una pesada.

Natàlia Abu Sharar: “Hi ha molta gent que ha perdut la il·lusió que la situació a Palestina pugui canviar”

La Natàlia reconeix que de vegades no ha entès la reacció de la seva família de Jordània: quan hi anava, sovint trobava alguns cosins a qui no els interessava el tema polític. “Deixa’ns estar, només volem viure”, li havien arribat a dir.

—I què els deies?

—Això és vida per a tu? Però és cert, no li podem demanar a tothom que lluiti. La violència a Palestina fa molts anys que dura i hi ha gent que està cansada, ja no té energies per seguir lluitant.

Un diàleg poc probable però no impossible

—Algun cop us heu assegut amb un israelià o israeliana a parlar del conflicte?

—Natàlia: No.

—Shadia: No m’hi he assegut per parlar del conflicte de manera extensa, però si que se n’ha parlat breument. D’israelians, n’hi ha de tot. N’he trobat alguns que estan en contra de l’ocupació però que defensen la legitimitat de l’Estat d’Israel. Un cop vaig mantenir una breu conversa amb un noi israelià artista a qui no li interessava la política i també he viscut amb un israelià.

—Hi va haver conflicte?

—Shadia: Sí, perquè jo no reconec l’Estat d’Israel: per a mi no és un país, però ell hi tenia família i sentia la terra com a pròpia. No hi havia enteniment.

El problema no rau en on s’ha nascut, sinó sobre quina llar tu has construït casa teva, insisteixen les dues. “Com s’ha construït l’Estat d’Israel? És l’única pregunta que els israelians s’han de fer”, diu la Natàlia. El reconeixement de la història, la presa de consciència de l’abús dels últims 70 anys potser ajudaria a l’entesa entre ambdues comunitats.

***

Les dones palestines, dones guerreres a la trinxera contra l’ocupació

La Tahreer Jaber, de la Unió de Comitès de Dones Palestines (UPWC, per les seves sigles en anglès), té tres fills i segons ella, una missió com a mare: “Explicar la veritat sobre la història de Palestina als nostres infants”.

Com al món, les dones palestines són la meitat de la comunitat. Ja des de la dècada dels anys 20, les dones es van imposar contra el mandat britànic i van lluitar a primera línia de la trinxera per fer fora les forces d’ocupació. Ho van fer a través de la formació d’associacions i a través de l’organització política. En aquest sentit, les dones palestines sempre han participat en el mateix nivell que els homes en lluita contra l’ocupació d’Israel. Ho han fet de diverses maneres, i una de les més destacades ha estat mantenint la història de Palestina viva entre les noves generacions. Han estat elles les que han transmès a través dels vincles familiars la història del poble palestí, de mares a fills i filles. Elles són les creadores de la identitat palestina.

Per la Tahreer, “abans d’aprendre ciències o llengües, els infants han d’aprendre a saber qui són, han de saber sobre la lluita històrica del poble palestí”. A Jerusalem, el currículum escolar dels infants ve dictaminat pel govern d’Israel, amb tot el que això suposa.

Durant la primera Intifada, el 1987, les dones van establir escoles alternatives quan les oficials van començar a tancar i van fer florir petites economies locals i socials basades en productes que elles mateixes feien a les llars. També van estar a les primeres files de manifestacions i protestes.

Avui dia, les dones palestines lluiten pel que lluiten totes les dones del món: desfer-se del sistema patriarcal i aconseguir que la seva veu se senti. Treballen braç a braç amb altres associacions per construir una comunitat democràtica i progressista que estigui lliure de totes les formes de discriminació. A través de la participació de les dones en l’espai públic i l’espai polític, la promoció del boicot als productes israelians i el treball cooperatiu, la veu de les dones palestines s’alça amb força, tant en els territoris ocupats com aquí a Catalunya, lluny de la imatge i el prejudici que tot sovint es té de la dona àrab.

La Fàtima Abu Sharar, de 68 anys i mare de la Natàlia, és clara: “De vegades veig reportatges o llegeixo notícies i em quedo sorpresa. A Síria, Jordània, Palestina i el Líban, que és la zona que jo més conec, la dona no es queda a casa. Se sol pensar que a les societats àrabs mana l’home, però a casa meva mano jo. Mai he fet res que no volgués fer i jo he vist sempre molta força i projecció en les dones palestines [...]. Aquí hi ha homes que maten les seves dones; a Palestina, si un home mata la seva dona, sap que morirà”.

La palestina assegura que el fet que Israel hagi deixat el poble palestí sense res ha impulsat la projecció de les dones al capdavant de la lluita: “Israel no fa distinció entre homes, dones i nens, per tant en la lluita, tampoc hi ha aquesta distinció”. Ella sap, però, que això no passa a tot arreu. “Al Golf Pèrsic, la situació de les dones no té res a veure amb la nostra, però com he dit, a Jordània, Síria, Palestina i el Líban, les dones són ciutadanes de ple dret, com els homes”. Reconeix que admira la valentia de les dones que viuen a Palestina, per la seva actitud davant la situació i la mort, davant els atacs d’Israel. “L’ocupació fa 70 anys que ocupa i la gent continua fent la seva vida, és admirable”.

La importància dels estudis

Els estudis universitaris es presenten com una peça clau en la lluita palestina. “La gent a Palestina no té diners i les condicions de vida són lamentables, però tothom intenta estudiar, perquè saben que és l’única sortida que els queda si han d’emigrar. Per això hi ha molts palestins i palestines amb estudis superiors. Si t’hi fixes, la gran majoria parlen un molt bon anglès, és perquè s’eduquen les generacions amb la idea que en algun moment hauran de migrar, ja que a casa nostra no hi ha feina i les condicions de vida empitjoren cada dia”. La Fàtima reconeix que gairebé totes aquelles famílies que s’ho poden permetre, envien els fills i filles a estudiar fora. Fa especial èmfasi que “també s’envia les dones, a diferència del que pugui pensar la gent. Si les filles volen estudiar fora, les famílies palestines les hi enviem. Això no passa en tots els països àrabs”.

Hi ha una cosa de la qual la Fàtima se’n penedeix: no haver acabat els estudis de Filologia Àrab. “Jo estudiava Filologia Àrab a la Universitat de Beirut, al Líban, però vaig deixar els estudis a la meitat. Quan vaig arribar a Barcelona, volia continuar-los però em va resultar impossible perquè en aquella època a la Universitat de Barcelona no hi havia la carrera de Filologia Àrab. I jo que volia fer un màster i tot! M’enviaven a Granada, però jo ja tenia un nadó de mesos, així que no vaig continuar estudiant”. També es va oferir per fer classes d’àrab, però fa uns anys la demanda de l’idioma no era tan alta com la d’ara i només hi havia una persona a la universitat que en sabia, però no es necessitava ningú més. La Fàtima no es va quedar de braços plegats i va començar a treballar ajudant el seu marit, també palestí, que tenia una oficina d’exportacions. Li portava l’administració de l’empresa. “Com no tenia cap familiar aquí que m’ajudés amb els nens, em vaig quedar portant la casa”, però li hagués agradat portar una vida més activa fora de l’entorn familiar.

Palestina és un dels països pioners pel que fa a l’educació de les dones i l’educació d’adults. Sense anar més lluny, la Fàtima tenia una tieta que va començar a estudiar quan tenia 80 anys perquè volia aprendre a llegir els diaris. Tot i la dificultat d’anar a l’escola i a la universitat a causa dels checkpoints de les forces israelianes, que mantenen infants, adolescents i joves hores i hores barats en llocs de control, la comunitat palestina intenta fer el possible per accedir a un dret universal que els pertoca.

Tradicions que viuen, tradicions que moren

D’ençà que la Fàtima es va casar, el món ha canviat molt, i com a tot arreu, les tradicions han anat perdent pes per donar pas a la pragmàtica. “Abans, quan jo era jove els homes havien de demanar la mà de la noia amb la qual es volien casar al pare d’ella, però això ara ja no es fa. També es feien casaments amb moltes joies d’or i planta i s’organitzaven grans banquets, però ara la vida és molt cara i tot ha canviat molt”.

El que no ha canviat a casa de la Fàtima és el menú dels dissabtes. Maqluba per a tota la família! “En cap de setmana solem menjar maqluba, un plat típic palestí que es menja en dies festius. Consisteix en arròs amb verdures i carn. També mengem mansaf, que és un plat de carn de xai amb arròs i iogurt. El iogurt del qual parlo no és com el que vosaltres mengeu aquí”.

—Quina diferència hi ha entre maqluba i mansaf?

Maqluba es fa amb coliflor i albergínia i mansaf s’acompanya amb ametlles.

La cuina palestina també disposa d’un gran assortit d’amanides i empanades farcides de verdures o carn. Un clàssic que no falta mai a taula són les fulles de parra farcides d’arròs, típiques de molts països àrabs, Turquia i Grècia, entre d’altres.

—I de postres?

—Baklava i altres dolços! Coneixes el knafeh?

—No!

—No t’ho sabria explicar, és com un tortell molt dolç... Els postres àrabs són molt dolços. Ens encanten!

Durant aquests quaranta anys que fa que està a Barcelona, la Fàtima, sempre que viatjava a Palestina, aprofitava per emportar-se ingredients que aquí no podia trobar. “Ara cada cop és més fàcil, sobretot si es va pel Raval”.

—Fàtima, vostè va començar a fer el Ramadà quan la Natàlia, la seva filla, va decidir fer-lo, oi?

—Sí. Li vam fer costat en tot moment i ara el fem la família plegats. Però no anem a la mesquita.

Dels palestins i palestines preguntats en aquestes pàgines, cap va a la mesquita o segueix unes pautes religioses determinades, tot i que asseguren reunir-se, amb grups d’amics, per a celebracions especials. “La comunitat palestina a Catalunya no és massa gran, però dins hi ha grups d’amics diferents, com a tot arreu. No ens ajuntem tots els palestins i palestines que vivim aquí, però sí que ens ajuntem en grups petits. Jo a les meves amigues palestines les veig força sovint”, riu entre rialles la Fàtima.

Un desig de tornar que no minva

El 2014, la Natàlia va deixar tot el que tenia a Barcelona per anar a viure a Palestina: “Els meus pares em van dir que Palestina no era un lloc segur i vaig decidir instal·lar-me a Jordània. M’hi vaig quedar dos anys i mig”. La Shadia sí que va poder viure a Palestina: “Vaig marxar durant un any i vaig estudiar a la Universitat de Birzeit, que es troba entre Birzeit i Ramallah”. Volia aprendre l’àrab.

Recorda amb un somriure als llavis aquell any: “Va ser un any increïble, però encara hi havia la segona Intifada i la situació era horrible. El poble palestí és meravellós i vaig gaudir molt”. La Shadia assegura que es volia quedar, però les possibilitats de trobar una feina són escasses, fora que es treballi en l’àmbit de la cooperació. “A més no parlo àrab nadiu, llavors tot es torna una mica més complicat. A Itàlia sempre havia treballat en el sector de la restauració, però clar... Això a Palestina és implantejable”.

Tant a la Natàlia com a la Shadia els agradaria tornar a Palestina tot i no haver-hi nascut. No de visita, sinó per viure allà. Tenen molt present una terra que, tot i ser lluny, han ensumat d’ençà que van néixer. Les històries que els expliquen les seves famílies, la llengua, les tradicions que mantenen fan que aquestes dues joves sentin el desig de tornar a la terra que va veure néixer els seus pares. A curt i mig termini, però, el seu desig dista molt de poder-se fer realitat. “Quines possibilitats laborals podria tenir jo a Palestina? Cap”, respon rotunda la Shadia. “Busco una estabilitat laboral que ara per ara a Palestina no podria tenir”.

Una mirada al futur

Amb la situació actual: un Estat d’Israel cada dia més fort amb el suport incondicional dels Estats Units, l’augment de l’ultradreta europea —i al món en general— i la retallada sistemàtica dels fons per a la causa palestina, la situació no es presenta favorable per al poble palestí.

La Natàlia ho té molt clar: “El tema de Palestina no és un conflicte i és un error parlar del ’conflicte palestí’, perquè aquesta situació es donaria si les dues parts bel·ligerants tinguessin el mateix pes, i no és el cas. Es tracta d’una ocupació i la situació no se solucionarà fins que els israelians no marxin”.

Ibrahim Beisani: “L’ésser humà no és dolent per naturalesa i jo estic convençut que a Palestina es farà justícia”. Natàlia Abu Sharar: “La gent a Palestina vol que es faci justícia però està cansada. De lluitar, d’aguantar. No obstant això, els palestins no perden l’esperança”

L’Ibrahim és optimista de mena, també sobre la situació a Palestina: “Una injustícia no pot durar massa anys i la història canvia molt sovint, i de vegades, molt ràpidament. Fa quatre dies teníem el 155 i Rajoy fins a l’eternitat. En 48 hores el van fer fora i ja no hi és. Els governs dels països àrabs són millorables i jo estic segur que algun dia hi haurà un país àrab que liderarà un camí democràtic. Algú que liderarà una democràcia acceptable. Mira Ruanda. Va haver-hi un genocidi terrible, es mataven els uns als altres. Actualment és un país que lluita contra la corrupció, que aposta pel diàleg i que s’està obrint al turisme. Qui ho hauria dit fa 20 anys?”. El palestí confia en el moviment BDS, de boicot a Israel, tal com li va passar a la Sud-àfrica de l’apartheid, quan la resta de comunitats internacionals van decidir boicotejar el país per forçar un canvi.

“L’Estat d’Israel és un estat artificial, la gran majoria de gent que hi viu tenen doble nacionalitat, perquè saben que arribarà un dia que hauran de marxar, perquè aquella terra no és seva i la casa on viuen ha estat robada”, sentencia l’Ibrahim.

La conversa entre la Natàlia i l’Ibrahim acaba amb una cessió del testimoni, el testimoni d’una història que transcendeix les persones.

—Ibrahim: Només espero que els meus fills tinguin l’opció de tornar a la casa del seu avi, la que hauria hagut de ser casa meva. Si volen, és clar. Jo ja no hi podré tornar, però vull que algun dia es faci justícia. Natàlia, jo ja no veuré la pau a Palestina, però tu potser sí.

—Natàlia: Així ho espero, Ibrahim.

És cert que no podem refer la història, però és important dir que aquest conflicte va començar amb una terrible injustícia comesa a Palestina per arreglar-ne una altra, nascuda de l’horror dels camps nazis”.

Elias Sanbar, Le rescapé et l’exilé