Dossier

Els sahrauís, fills del desert, a la jungla d’asfalt

Emhamed Muhamed i Lahbib Sidahmed.
Emhamed Muhamed i Lahbib Sidahmed. Autor/a: Queralt Castillo
La història en primera persona

La història de repressió del poble sahrauí per part del Marroc i la deixadesa de l’Estat espanyol i la comunitat internacional mereix ser explicada en primera persona. Aquestes són les paraules d’en Dahdi, un sahrauí resident a Catalunya que va viure des de dins la desfeta del poble sahrauí. Sorprèn el relat perquè recorda totes les dates amb exactitud, els detalls, les olors i les impressions. Una història que mereix ser explicada sense talls ni interrupcions.

Vaig néixer a Dakhla, la capital d’aquell moment. Els espanyols l’anomenaven Villa Cisneros. Dakhla va ser la primera capital del Sàhara Occidental, fins que es van descobrir els jaciments de fosfats al costat d’Al-Aaiun i l’administració colonial espanyola va traslladar la capital de Villa Cisneros a Al-Aaiun per poder gestionar millor l’explotació dels fosfats.

El 1970 Espanya gestionava el Sàhara Occidental com una província més dins del territori espanyol. Érem la província 53 de l’estat espanyol. Era 17 de juny i me’n recordo que per celebrar la incorporació, els espanyols van muntar una gran festa a Al-Aaiun. Nosaltres, els sahrauís, vam organitzar una contramanifestació. No ens agradava aquell teatre que estaven portant a terme els espanyols i vam ser durament reprimits per les forces de la legió. Un dels que va desaparèixer aquell dia va ser el líder del moviment de resistència, qui avui dia encara no sabem si va ser executat al moment o si el van portar a una presó. Mai ho sabrem.

Tot allò va ser el germen del què vindria després, va ser l’embrió per a l’alliberament del país, ja que va ser la primera vegada que ens vam organitzar per plantar cara. El Sàhara es divideix en dues grans parts, la part del nord, Saguia el Hamra (‘Séquia Vermella’, en català), i la part del sud, Río de Oro.

A partir del 1970, els sahrauís vam continuar organitzant-nos i tres anys més tard, el 10 de maig del 1973, es va declarar la creació d’un moviment nacional d’alliberament armat contra la presència espanyola. S’anomenava Frente Popular para la Liberación de Saguia el Hamra y Río de Oro; l’acrònim va donar lloc al nom de l’actual Polisario.

Deu dies més tard de la creació, es va fer la primera acció militar contra la presència espanyola, va ser el 20 de maig. D’aquí que el moviment sahrauí adoptés el nom de la revolució del 20 de maig, perquè va ser la primera acció militar contra l’exèrcit espanyol. A partir de llavors, tots els esdeveniments es van desencadenar amb rapidesa i la sensibilització es va escampar per tot el territori sahrauí. Es van fer moltes manifestacions i accions pacífiques, paral·lelament als atacs armats contra l’exèrcit espanyol.

Quan Espanya es va començar veure amenaçada per l’activisme sahrauí, que reclamava independència, no va dubtar a crear una aliança amb els francesos per protegir els seus interessos i van decidir fer una pinça militar contra els principals nuclis de resistència sahrauí. Després de moltes batalles, vam haver de claudicar però la metxa de la resistència mai es va apagar del tot i les ànsies d’alliberar-nos de qualsevol presència estrangera es van mantenir intactes.

El 1975, les Nacions Unides van enviar una comissió d’investigació per obtenir dades per saber què estava passant i saber quins eren els actors implicats. La delegació estava composta per membres de Cuba, la Costa d’Ivori i l’Iran. Davant la visita de la delegació de l’ONU, les manifestacions es van incrementar.

La resolució final va ser que tot el poble sahrauí volia ser independent i es va deixar per escrit que el moviment d’alliberament nacional, el Polisario, representava el sentir polític de tota la població sahrauí. L’informe fou contundent i es va exigir a Espanya que portés a terme un referèndum d’autodeterminació. L’Estat espanyol s’hi va comprometre, però les alarmes van saltar a Washington i a París. En aquell moment encara hi havia un clima de guerra freda i Washington i París van decidir que el procés no podia continuar endavant perquè no es podien permetre la possibilitat d’una revolució àrab al nord d’Àfrica, ja que això amenaçava els seus interessos [en aquell moment Gaddafi acabava d’assolir el poder a Líbia i ja s’havia portat a terme la guerra d’independència d’Algèria].

Dahdi: “Es va camuflar la invasió del Sàhara Occidental sota la manta d’una reivindicació territorial històrica que no era certa”

Va ser llavors quan el Marroc, que sempre ha estat el gendarme dels interessos occidentals de la zona i convençut per França i els Estats Units, va decidir envair el Sàhara Occidental. Ho va fer de la manera més simple: reivindicant el territori com a propi i dient que hi mantenia llaços històrics. França, que mai havia fet cap cas a Mauritània, també la va convèncer perquè reclamés la seva part del pastís.

El 31 d’octubre del 1975 va començar l’agressió militar, que va produir un èxode massiu de la població sahrauí, que va marxar de les poblacions de la costa cap a l’interior, cap al desert.

Aquella mateixa tardor, a principis de novembre, va tenir lloc la Marxa Verda: una marxa de més de 300.000 marroquins cap al desert que reclamaven recuperar el Sàhara Occidental. Com no podia ser d’altra manera, hi havia darrere els Estats Units, que en aquell moment assessoraven Hassan II.

El 14 de novembre de 1975 i sense adonar-nos-en, les potències de fora es va orquestrar el repartiment del pastís: Espanya cediria el territori al Marroc però continuaria beneficiant-se del 35% d’explotació dels fosfats. També es va acordar que el Marroc respectaria la presència de l’Església espanyola i que hi hauria el compromís d’un referèndum per l’autodeterminació dels sahrauís. Es va anomenar el pacte els Acords de Madrid i va ser signat pel Marroc, Mauritània i Espanya.

Aquestes potències ho tenien molt fàcil: els sahrauís som poquets: mig milió, només, en un territori molt ampli i ric en jaciments. Espanya feia molt de temps que explotava els nostres jaciments i la nostra pesca i es va pensar que després dels acords tot aniria com la seda i seria tan fàcil com beure’s un got d’aigua. No va ser així.

Quan va començar la invasió de Mauritània pel sud i del Marroc pel nord, Espanya va deixar abandonats tots els llocs militars que tenia i no va fer res, tot el contrari: va facilitar l’entrada dels marroquins i els mauritans i després de retirar-se de tots els territoris, es van recloure a Al-Aaiun i Dakhla. El Polisario no es va quedar de braços plegats i va cridar a la resistència armada; la gent es va mobilitzar i vam sortir amb el que portàvem posat.

El 26 de febrer del 1976, quan l’Estat espanyol es va retirar oficialment del Sàhara Occidental, el Front Polisario va proclamar la independència de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) i es va promulgar una Constitució. Es va començar la lluita armada contra les forces ocupadores del Marroc i de Mauritània.

El 1979 Mauritània es va rendir i va renunciar a la part que suposadament li corresponia i es va signar un armistici en el qual Mauritània assegurava no tenir cap reivindicació territorial respecte el Sàhara Occidental. També reconeixia el Polisario. El Marroc ho va aprofitar per a annexionar la part que havia deixat Mauritània. Ho va fer de manera unilateral.

Des de llavors, la relació ha estat relativament bona amb Mauritània, malgrat que el Marroc i França han fet tot el possible perquè no fos així.

En la lluita per l’ocupació el Marroc va utilitzar napalm i fòsfor blanc, prohibits per la comunitat internacional. L’objectiu no era que la població marxés, sinó exterminar-la. Encara hi ha moltes fosses comunes, va haver-hi gent que va ser llençada des d’helicòpters. L’objectiu era clar: el Marroc no volia deixar testimonis vius de la barbàrie que estava cometent.

Dahdi: “L’Estat espanyol ens va trair i continua donant suport als posicionaments del Marroc i alineant-se amb França per vetar qualsevol intent de les Nacions Unides per fer una investigació sobre els drets humans a les zones ocupades. Els drets de la gent són sistemàticament trepitjats. Hi ha 500 desapareguts i centenars de presos polítics”

La comunitat internacional no va dir res i tothom ens va girar l’esquena menys Algèria, que veient el que estava passant va decidir obrir les fronteres a dones, infants i ancians. En aquell moment, ens va semblar bé el compromís d’Algèria: així ens podríem centrar a lluitar a la resistència. Algèria va obrir fronteres perquè el règim que hi havia també era revolucionari, estic convençut que Líbia també ho hagués fet, si haguéssim tingut frontera amb ells.

Ens va obrir les portes d’un desert àrid, sense ni una planta ni una gota d’aigua, però almenys podíem viure tranquils. Al principi vam tenir algunes epidèmies però vam aconseguir tirar endavant, amb l’ajuda d’Algèria sempre, que ens va ajudar en la mesura de les seves capacitats. Des dels camps de refugiats vam començar a crear institucions i vam començar a rebre adhesions. Ara som membre permanent de ple dret de la Unió Africana, on ens veiem cara a cara amb el nostre invasor.”

Amb aquesta cruesa relata en Dahdi la història de la seva gent, tacada de sang, sorra i una repressió que ja fa més de 40 anys que dura. Quan aquests fets que relata va succeir, en Dahdi era un estudiant de batxiller. Ell va lluitar braç a braç amb la seva gent i el 1989 va arribar a Catalunya amb un grup de professionals de la sanitat pública. “Veníem amb una beca de formació de sis mesos que era ampliable a un any. Quan la beca va finalitzar, tots els meus companys van tornar als campaments de refugiats però a mi em va sortir la possibilitat de quedar-me per especialitzar-me en la manipulació de màquines d’ecografies”. Ara treballa en l’àmbit de la integració social, després d’haver passat per la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), Benestar i Família i diferents centres d’acollida per a menors.

En Dahdi no ha pogut tornar al Sàhara Occidental però sí que ha anat entrant i sortint dels camps de refugiats, on viu gran part de la seva família: “Encara que no tingués família en els camps de refugiats, hi continuaria anat. Si no hi vaig, em falta quelcom”.

No perdre el contacte amb la seva terra, el leitmotiv dels sahrauís a Catalunya

En Saïd Mustafa, de 49 anys, ha perdut el compte del temps que fa que viu a Catalunya: “Vaig arribar fa 26 o 27 anys, no t’ho sé dir exactament”, s’excusa. “Vaig venir per estudiar Administració i Direcció d’Empreses a la Universitat Autònoma de Barcelona, penso que va ser el 1994”. Reconeix que el que més li va costar va ser aprendre la llengua: “Quan vaig arribar no parlava ni una paraula ni de castellà ni de català. Sabia francès perquè havia estudiat a Algèria, però quan ets jove, si tens interès i voluntat, tot resulta més fàcil”. Va arribar a Catalunya amb cinc estudiants sahrauís més i entre ells van decidir no parlar àrab per aprendre el català i el castellà més ràpid.

Durant aquests anys, ha viatjat freqüentment entre el Sàhara Occidental i Catalunya, ja que “no volia perdre contacte amb la meva gent”. El Saïd, que gairebé sempre ha estat instal·lat a Barcelona, és originari de Smara, l’única ciutat del Sàhara Occidental que no va ser fundada pels espanyols, rica en pastures i aigua i que el 2005 va ser testimoni de protestes importants contra l’ocupació marroquina.

Els campaments de refugiats, que han pres el nom de les províncies i les ciutats de la terra originària, estan dividits en quatre wilaya : Al-Aaiun, Aussed, Smara i Dakhla. A cada wilaya, que funciona com una província, hi ha sis o set municipis, que alhora estan dividits en barris. “Mantenim els noms per no perdre la nostra identitat”.

En Saïd té la percepció que abans tot era més fàcil. “La gent abans estava molt disposada a ajudar, i ser del Sàhara Occidental, aquí a Catalunya, t’obria moltes portes”.

***

La història de la Najat és molt diferent a la del Saïd, ja que pertany a la generació dels nens i nenes que van començar a venir sota el paraigua del programa Vacances en Pau.

El programa Vacances en Pau, una oportunitat per conèixer altres realitats

La Najat Braim, originària d’Al-Aaiun i la petita de set germans (són tres noies i quatre nois), com molts dels joves sahrauís que ara viuen a casa nostra, va arribar a Catalunya gràcies al programa Vacances en Pau, que cada any permet a nois i noies de 8 a 12 anys passar dos mesos arreu de Catalunya amb una família d’acollida. El programa també es realitza arreu de la resta de l’Estat espanyol des de fa anys i és una bona oportunitat per als nens i nenes sahrauís de conèixer altres realitats que les dels campaments de refugiats.

Najat Braim. / Imatge: Queralt Castillo.

En moltes ocasions, quan els infants es fan grans, les famílies d’acollida s’ofereixen a pagar els estudis superiors. La Najat va venir amb Vacances en Pau durant cinc estius (el màxim permès). El primer any va estar amb una família i els quatre següents amb una altra. El 2007 va ser l’últim any que va poder gaudir del programa i fins al 2010 va estar estudiant en una escola interna a Algèria, perquè on ella vivia no hi havia educació secundària: “No hi havia instituts i l’opció més comuna era la d’anar a Algèria, tot i que hi havia gent que anava a estudiar a Líbia. En aquella època era un país segur, ara imagino que no hi va gaire gent”. Va ser el cas del seu germà bessó, qui va estudiar a Líbia. Ell va fer les Vacances en Pau a Castella i Lleó: “Per a cursar l’educació superior, Algèria continua sent el país on van més sahrauís, però també hi ha molt jovent que va a Cuba. Estudiar a la Unió Europea resulta més complicat, pel tema de la gestió de visats i pel cost de la vida”.

En Mohammed Vadel (24 anys) va arribar el 2003, també amb el programa de Vacances en Pau. Va passar dos estius a la Seu d’Urgell i tres a Barcelona. El que més va impressionar el Mohammed van ser els edificis i la quantitat de cotxes: “Nosaltres vivim en haimes i quan jo era petit, teníem un cotxe entre deu famílies. Em va sorprendre la magnitud que tenen les coses aquí”. L’últim any, la família d’acollida li va proposar quedar-se a Catalunya per poder estudiar. “Em va semblar una bona idea, ja que és l’única manera amb la qual jo puc ajudar el poble sahrauí: estudiant i tornant format per aplicar els meus coneixements”.

Part de la seva família es troba en els campaments de refugiats i l’altra meitat viu la zona ocupada. Per temes familiars (malaltia dels avis, que vivien a la zona ocupada), el 2010 tota la família va marxar dels campaments per fer-se cura dels avis, a les zones ocupades pel Marroc. Des del 2008 no ha tornat als campaments de refugiats, però sí que ho ha fet a les zones ocupades. En Mohammed es mostra contundent: “El dia que el Marroc deixi anar el Sàhara serà quan ens ho hagi pres tot [en referència als recursos naturals], quan el Sàhara ja no desperti gens d’interès ni generi cap riquesa”.

La secundària a Catalunya, el repte

L’octubre del 2010, la Najat va participar del programa Fills dels Núvols, que permet els adolescents sahrauís cursar l’educació secundària en altres països. Aquest programa va de la mà del Projecte Madrassa, pel qual els nens i nenes del programa Vacances en Pau poden tornar a ser acollits per les famílies durant el curs escolar. Els infants que participen d’aquests dos programes passen l’estiu amb les seves famílies biològiques, als camps de refugiats.

“Estudiar aquí no va ser fàcil. Imagina la situació: durant els estius gairebé no vaig aprendre la llengua, després vaig estar dos anys a Algèria on no vaig parlar ni una paraula ni de castellà ni de català; i després vaig estar un any sense fer res, esperant els papers per a poder venir a estudiar a Catalunya”, reconeix la Najat, que el 2010 tenia 15 anys. A l’institut li van fer una prova de nivell: pels coneixements que tenia, amb 15 anys, la Najat hauria de cursar tercer de primària. “Vam fer un pacte amb l’institut: entraria a tercer de l’ESO i durant el primer trimestre no se m’avaluaria. Em van treure la química i em van posar més hores de català”. Durant aquest temps, la Najat va demostrar la seva força de voluntat i les seves ganes d’aprendre i va començar a aprovar gairebé totes les assignatures, fet que “va deixar bocabadats tots els professors”.

Najat Braim: “No puc dir que no em costés adaptar-me a l’institut. Quan vaig arribar, amb 14 o 15 anys, tothom tenia el seu grup muntat. Jo no parlava la llengua i venia d’una realitat completament diferent. Em va costar més fer amics que aprendre el català o posar-me al dia amb les matemàtiques”

Ara, la Najat estudia Infermeria i ho combina amb el treball en una botiga a l’aeroport del Prat: “Sempre em vaig voler dedicar a l’àmbit de la salut. Quan vaig acabar el batxillerat, no em va donar la nota per entrar a la universitat, així que vaig optar per fer un grau formatiu de cicle superior de Radiologia i Medicina Nuclear de dos anys. El vaig cursar a l’Institut Bonanova, a prop de l’estació de França”. Reconeix que acabar el batxillerat i fer la selectivitat li va suposar un repte, però la Najat no es va donar per vençuda i un cop acabat el cicle va tornar a fer la selectivitat per pujar nota. I ho va aconseguir: “Ara estic estudiant Infermeria a la Universitat de Barcelona, al campus de Bellvitge. És el meu primer any”.

En Lahbib i la lluita contra la burocràcia

La història d’en Lahbib Sidahmed (24 anys) és peculiar, potser com totes les altres històries, però el calvari burocràtic que va haver de passar per poder-se instal·lar a Catalunya, la fan si més no diferent.

Emhamed Muhamed, Lahbib Sidahmed i una turista observen el mapa del Sàhara Occidental ocupat. / Imatge: Queralt Castillo.

En Lahbib va arribar a Catalunya, com la Nora, la Najat, en Mohammed o el Hamed, a través del de programa Vacances en Pau. Des del 2000 fins al 2005 va poder gaudir del programa, però després, per intentar quedar-se, va haver de remoure cel i terra per aconseguir la seva documentació, ja que va tenir problemes per acollir-se al Projecte Madrassa: “Quan una família catalana es va oferir perquè em pogués quedar a casa seva a fer la secundària, em van dir que només em podria quedar si tenia una condició mèdica que ho requerís, fet que no era el cas. La meva mare biològica va venir des dels campaments de Tinduf i va remoure cel i terra perquè em pogués quedar. Finalment, vam trobar un buit legal i em vaig instal·lar a Gaià, un poblet molt petit al costat de Navàs”. El jove sahrauí va estar dos anys sense documentació però les seves dues mares, la biològica i la d’acollida, es van moure perquè el Lahbib pogués accedir a l’educació secundària. “Finalment em vaig poder matricular en un institut concertat de la zona, però no va ser gens fàcil”.

El futbol i la comunitat marroquina, el dia a dia del Lahbib

Com la seva documentació trigava a arribar, la mare d’acollida d’en Lahbib el va apuntar a futbol perquè pogués estar federat i tenir accés a una cobertura mèdica: “Aquella situació em feia molt de mal, em sentia molt desemparat, fora de la societat”.

A l’institut, les coses tampoc van ser fàcils, ja que quan ell va començar a estudiar la secundària, en el seu centre no hi havia aula d’acollida. “Hi havia dos marroquins a classe, però sabent que eren marroquins, els evitava a tota costa. Amb els anys em vaig adonar que el poble marroquí no té cap culpa de què fa la seva monarquia i el seu govern, però en aquell moment, d’adolescent, ni hi penses, en això”. Els companys i companyes catalans es queixaven que els seus exàmens eren més fàcils, fet que no li agradava perquè se sentia diferent.

Assegura haver-se sentit exclòs durant la seva adolescència. “Jo tenia el meu grup d’amics, però quan sortia de la meva bombolla, la gent em deia ‘moro’. A les discoteques, de vegades, no em deixaven passar i això em causava angoixa”. No obstant això, el Lahbib fa autocrítica: “Jo era el primer a discriminar els marroquins. Al costat del camp de futbol on jo jugava, n’hi havia un de més petit, on jugava la comunitat marroquina de Navàs. Cada cop que passava per davant me’ls mirava amb ràbia”.

Com en Lahbib, la Najat també va haver d’aprendre a conviure amb la comunitat marroquina. “Feia tres anys que vivia al Prat quan va arribar una noia marroquina a la classe. Portava el vel i no va ser gens fàcil per a ella. Tot i que jo no el porto ni mai ho he fet, s’ha de respectar, però els adolescents ja se sap com són, de vegades. La vaig ajudar en tot el que vaig poder, amb la llengua, els costums d’aquí, etcètera”, recorda la Najat. “Ella estava passant pel mateix que jo havia passat uns anys enrere, per què no havia d’ajudar-la? A més ella era de Nador i em va dir: ‘Nosaltres a Nador també estem en contra del que fa el rei’. Ella també havia fugit del seu país”.

Lahbib: “Estudiar animació sociocultural va comportar un punt d’inflexió a la meva vida. Vaig començar a relacionar-me amb gent molt oberta i molt compromesa amb les causes socials. Això em va permetre endreçar vivències que jo havia deixat de banda”

Si bé el Lahbib va estudiar un grau mitjà d’Infermeria, ja que “tenia clar que en algun moment hauria de tornar als campaments i volia saber fer quelcom d’utilitat”, finalment es va descantar per dedicar-se a l’animació sociocultural. “Estudiar animació sociocultural va comportar un punt d’inflexió a la meva vida. Vaig començar a relacionar-me amb gent molt oberta i molt compromesa amb les causes socials. Això em va permetre endreçar vivències que jo havia deixat de banda [...] Durant la meva època a l’institut, vaig deixar de banda les meves arrels. Anava trucant a casa però les coses no eren com ara, que estem hiperconnectats amb els mòbils. A poc a poc, la gent jove de Navàs es va començar a mobilitzar a favor de la causa del Sàhara i va ser llavors quan em vaig adonar que jo portava una motxilla que no podia deixar en qualsevol lloc. La meva motxilla és la meva identitat sahrauí”.

Després que els seus pares d’acollida se separessin, en Lahbib va anar a viure a Canet amb la seva mare i va deixar la vida de pagès. Ara treballa en l’àmbit de l’animació sociocultural i és el representant de Catalunya a la Lliga d’Estudiants i Joves Sahrauís de l’Estat Espanyol (LEJSEE), que treballa per posar en contacte la joventut sahrauí de les diferents comunitats autònomes i fomentar el seu activisme i el seu empoderament. “Hi ha una minoria de sahrauís veritablement implicats en la causa i jo treballo perquè tothom sigui activista. N’hi ha molts que treballen aquí a Catalunya i envien diners a les seves famílies, però no és suficient, s’ha de lluitar políticament per forçar el canvi”.

Prendre consciència de qui ets

La Najat tenia sis anys quan la seva tieta es va posar malalta d’un càncer de pit. “Va morir en els campaments sense poder anar al metge. Va ser molt bèstia i em va impactar molt. A partir d’aquell moment vaig començar a ser conscient de la gran injustícia que vivia el meu poble. El dia que va morir, el meu germà més gran, el Halim, el que sempre m’ensenyava les coses, em va dir: ‘Tu ets la Najat, i no ets del desert, has nascut al desert, però ets del Sàhara Occidental’. També va ser llavors quan vaig deixar de creure. Vaig pensar que si hi havia algun Déu, no hauria deixat que a la meva tieta li passés el que li havia passat”. En Halim vivia a un poble de Lleó, però es va posar malalt i va decidir tornar al Sàhara Occidental amb la família.

Najat: “No crec en cap Déu perquè he vist la injustícia amb el meu poble des de petita. Si hi hagués algun Déu, no permetria les injustícies”

A l’escola, la Najat recorda com la seva professora mai els va parlar malament del poble marroquí, però si els va fer saber de la injustícia del poble sahrauí. “No tenim res en contra del poble marroquí, però sí en contra del seu govern, ens deia sempre la professora”, recorda la Najat.


El desert que mai els oblida

En Saïd Mustafa reconeix que fa molts anys que li passa pel cap la idea de tornar als campaments per estar amb la seva gent. “Després, hi arribes i t’adones que les condicions per fer-hi créixer una família no són fàcils. Tampoc ho és lluitar per la causa sahrauí des d’allà”.

Saïd Mustafa: “Sempre he inculcat als meus fills que la nostra situació a Catalunya és provisional, el nostre objectiu és tornar al Sàhara. És fàcil oblidar les teves arrels, sobretot si has nascut en una altra terra i t’has assimilat a una altra cultura, com ens ha passat a nosaltres. El nostre país és allà i no ens podem permetre perdre l’esperit de lluita i la voluntat de tornar-hi”

Té quatre fills, dels quals només el gran viu a Catalunya. Els altres tres, van i venen, i ara estan instal·lats allà. Tenen catorze, vuit i cinc anys. “A casa sempre hem intentat mantenir l’ambient d’allà, parlar als nostres fills de la terra, però no és el mateix. Durant aquests anys he trobat a faltar molt la meva família i els meus amics”. Sempre ha parlat àrab als seus fills i sap que els tres que estan en els campaments, algun dia tornaran, perquè allà “no hi ha futur”, però vol que tinguin l’oportunitat d’escollir si volen viure allà o aquí.

Tots tornen al desert. Qui més qui menys, de les persones que s’han entrevistat per a aquest reportatge, intenta tornar als campaments sempre que pot. La Najat fa tres anys que no hi va: “Quan treballes i estudies, és complicat trobar el temps necessari per baixar al Sàhara. Tinc dies de vacances però sempre són pocs”.

Després d’onze anys sense haver pogut tornar als campaments per temes burocràtics, en Lahbib va tenir-ne l’oportunitat tot just fa un any, el desembre del 2017. “M’hi vaig quedar un mes i va ser molt bonic, però també vaig passar molts nervis i una mica de por. Quan arribes, Algèria es queda el teu passaport a la frontera i quan marxes l’has d’anar a buscar a l’ambaixada del Sàhara. Jo, tot i tenir passaport algerià, no tinc els mateixos drets que un algerià de facto i la situació, el fet de quedar-me sense documentació, em neguitejava una mica”. Tot i això, el jove sahrauí no va tenir cap problema burocràtic i va poder gaudir de la seva terra i la seva gent, però assegura que va adonar-se de les profundes contradiccions que envolten el conflicte sahrauí: “Quan vaig arribar se’m va caure l’ànima als peus. Tot havia canviat molt: a casa meva, on mai havíem tingut res, ara hi havia una televisió per satèl·lit amb centenars de canals. Dels diners que jo havia anat enviant durant aquests anys, la meva família s’havia començat a construir una casa de totxana, això em va sorprendre i em va entristir moltíssim”.

Lahbib: “La causa sahrauí és la causa de la meva vida”

En Lahbib no entenia per què la seva família havia optat per la totxana i no l’adob. “Els vaig dir: la nostra situació en aquests campaments és temporal, és qüestió de temps que tornem a la nostra terra. Perquè gastar-se tants diners en una casa? Som refugiats i tard o d’hora tornarem!”. Va ser llavors quan es va adonar que als campaments la gent ja no vivia el dia a dia, sinó que se centrava en trobar la dignitat a un futur que es veu amb pessimisme. “‘No vull una casa d’adob perquè em caigui al cap o que es faci malbé amb les pluges’, em va dir el meu pare”.

Moltes de les famílies que viuen en els campaments han perdut l’esperança en poder tornar a la seva terra. “Als campaments ara hi ha llum, internet, xarxes socials, televisions... El capitalisme més salvatge fins i tot s’ha apoderat de la nostra causa i això manté els residents dels campaments en una bombolla que no els permet veure la realitat”, diu en Lahbib, que continua: “Quan jo vaig marxar no hi havia classes socials. Si una família tenia la farina i l’altra tenia l’aigua, s’ajuntaven per fer pa i el repartien, tot això ara ha canviat”. Assegura que veure aquests canvis el va afectar molt i va ser un dels punts d’inflexió perquè s’involucrés de nou en la lluita de la causa sahrauí. “Em vaig adonar que després de tants anys a Catalunya havia perdut la consciència de com es viu aquí. Em vaig adonar que la causa sahrauí és la causa de la meva vida”.

Nervis, el component principal de la tornada al desert

“Hi vas amb moltes il·lusions, carregada de coses per explicar i de regals per a la família i els amics. Quan arribes hi ha un parell de dies de desubicació pel canvi tan bèstia que implica: passes de dormir a un llit a dormir a terra, de seure a taula per menjar amb plats i coberts a menjar tots junts a terra amb les mans. I després hi ha el clima: jo normalment hi vaig als estius i la temperatura és molt més alta que aquí”, diu la Najat. “Tan aviat s’hi arriba, comencen les festes de benvinguda, normalment solen ser amb tota família i amb molt de menjar. Tots els parents i amics et conviden a la seva llar i vas de casa en casa. I quan marxes et fan les festes de comiat”.

Segons els joves sahrauís, als campaments es viu tot amb molta il·lusió, per això es fan tantes festes quan arriba o marxa la gent que viu fora. En Lahbib s’emociona parlant d’aquells dies. “Durant el mes que hi vaig ser, es van matar set cabres per celebrar la meva tornada, va ser tota una experiència”.

El silenci mediàtic

Defensora fèrria de la causa de la seva gent i una de les veus més fermes a Catalunya en contra de l’ocupació marroquina, la Nora (23 anys i resident a Olesa), qui també va arribar a casa nostra amb Vacances en Pau, reconeix que hi ha una pregunta que sempre li ha fet ballar el cap. “Per què no sortim a les notícies? Per què volen els mitjans que la causa sahrauí caigui en l’oblit? Vull respostes. És evident que el poder polític i econòmic no vol que se sàpiga quina és la situació real del Sàhara, per això els mitjans mouen la causa sahrauí de tant en tant a les notícies però no cobreixen ni atemptats, ni manifestacions, ni desaparicions forçades”.

La Nora, d'Olesa. / Imatge cedida per Nora.

També és mostra molt crítica amb l’ajuda internacional: “La comunitat internacional sap perfectament que les condiciones de vida en els campaments són extremadament dures i que depenem al 100% de l’ajuda internacional. Malgrat això, ha disminuït dràsticament en els últims anys. I malgrat saber la situació en la qual ens trobem, el govern espanyol continua donant suport al Marroc, signant amb ell acords mercantils i venent-los armament”.

La dona, al capdavant de la lluita per l’autodeterminació i fonament de la societat sahrauí

La Nora reconeix que la vida li va canviar quan va descobrir la plataforma Amnat Thawra, que aplega dones de tot el món i de la qual en forma part. “Durant gran part de la meva vida, vaig desconèixer la realitat de la dona sahrauí però gràcies a Amnat Thawra em vaig poder posar en contacte amb altres dones lluitadores sahrauís. Per a mi són tot un exemple a seguir perquè han assumit els desafiaments de viure en un territori ocupat, i ho han fet amb la mateixa valentia i coratge que els homes”.

Nora: “Les dones sahrauís són les que porten els fonaments del poble i són el valor fundador del poble sahrauí”

Les dones sahrauís, moltes d’elles amb estudis superiors, sempre han estat en la primera línia política de la lluita per la causa. “No són visibles, perquè no se’ls dona visibilitat, però les donen sahrauís formen part de les assemblees de barri, i també en un alt nivell formen part de la vida política del país, ja que hi ha ministres i ambaixadores. Se’n parla poc i quan es fa menció de la causa sahrauí, no es parla de les dones, que en realitat són les qui porten l’estructura dels campaments i les que els mantenen en peu”.

La vida als campaments, una vida limitada

De la seva família, la Najat és l’única que viu a fora dels campaments, com en Lahbib.

- No t’han demanat mai de tornar?

- No, la meva família sempre ha sigut molt respectuosa amb mi. Ells saben com d’important és per a mi estudiar i formar-me i mai s’hi han oposat. Em troben molt a faltar, però tinc molta sort de tenir una família comprensiva.

- A què es dedica la gent als campaments? Què fan els teus germans i germanes?

- Una de les opcions de sortida per als sahrauís és anar a fer el servei militar, no es paga gaire però és una de les sortides que trien molts joves. Tinc un germà que va estudiar Administració i treballa com a secretari d’un ministre sahrauí, un altre té una botiga d’aliments i els altres no tenen feina. Una de les meves germanes, la Mariam, va estudiar Dret a Algèria i li agradaria treballar d’advocada però per a treballar a Algèria, s’han de tenir els papers d’Algèria, i això és complicat.

En Lahbib és l’únic noi a la seva família (té tres germanes) i sovint ha tingut la sensació que “s’havia de fer càrrec de la família, ja que culturalment haurà de ser l’home de la casa”. Reconeix que, malgrat que la societat sahrauí no és jeràrquica, a la seva família sí que li agradaria que estigués als campaments.

La burocràcia administrativa frena molts sahrauís de poder tenir feines en altres països, fins i tot a Algèria. La Najat explica que el seu nom complet és Najat Brahim Selma (Brahim pel seu pare i Selma pel seu avi). No són cognoms, ja que no en tenen. “El meu nom complet és Najat filla de Brahim, fill de Selma. Això a Algèria no ho tenen, ja que funcionen amb cognoms. A l’hora de fer visats i paperassa per a estudiar o treballar detalls com aquests ens comporten un gran problema”.

“Estem cansats de viure en la misèria. Venim en cerca d’una vida, ni millor ni pitjor, només volen una vida que en els campaments se’ns nega. Ni Espanya ni Europa ens obre les portes, a pesar de la responsabilitat que tenen. Què se suposa que hem de fer?”, diu indignada la Nora.

En un moment de la conversa, amb el bullici de la plaça de Catalunya de Barcelona de fons, la Najat treu el moneder. “Mira, jo tinc una targeta d’apàtrida, me la va donar el govern espanyol. Ho veus aquí, on posa ‘nacionalidad apátrida’?”.

El Lahbib, com els altres sahrauís amb els quals s’ha contactat per a aquest reportatge, també té el seu carnet d’apàtrida, que mostra amb desgana.

Najat: “L’altre dia, treballant a l’aeroport, un senyor em va preguntar d’on era, li vaig dir que era del desert. ‘Es pot ser del desert?’, em va preguntar. I tant!”

La família de la Nora, escampada entre el territori ocupat i els camps de refugiats, va poder viure ara fa quatre anys un fet que els va causar gran alegria: el retrobament del pare de la Nora amb les seves germanes (és a dir, les tietes de la Nora). “Feia des del 1975 que no es veien, perquè els meus pares viuen en els campaments i les meves tietes en el territori ocupat. No s’havien pogut veure abans per temes burocràtics i falta de documentació”.

Com en Lahbib, la Nora va estar dos anys a Catalunya sense cap documentació, només amb el carnet d’apàtrida.

Najat: “M’estic perdent la mort de familiars, l’envelliment dels meus pares, el creixement dels meus nebots. Val la pena viure aquí si em perdo la vida amb la gent que m’estimo? No ho crec”

“M’estic perdent la mort de familiars, l’envelliment dels meus pares, el creixement dels meus nebots. Val la pena viure aquí si em perdo la vida amb la gent que m’estimo? No ho crec”. Reconeix que una de les seves preocupacions és rebre una trucada, algun dia, on la seva mare li digui que el seu pare s’ha mort. No està malalt però és gran. Li fa por, pànic.


L’entesa possible

En Mohammed i l’Hajar (de 22 anys) donen esperança a l’entesa entre el poble sahrauí i els marroquins. Ell és sahrauí i ella és marroquina. En Mohammed reconeix que té molt bona relació amb els marroquins que coneix, ja que “el que faci un govern no té res a veure amb la gent. Molts d’ells, però no dir la gran majoria, no estan assabentats ni de la història ni de la situació del Sàhara, ja que a l’escola només se’ls explica que el Sàhara és marroquí”.

En Mohammed i l'Hajar. / Imatge: Queralt Castillo.

La seva xicota, l’Hajar, que va arribar a Catalunya amb cinc anys, no sabia gairebé res del Sàhara. “Quan li vaig preguntar si ell era moro com jo, em va dir que no: que ell era sahrauí”. Ara, quan parlen del tema, en Mohammed li explica les vivències del seu poble i l’Hajar les escolta amb atenció. “N’hi ha per flipar”, diu en un castellà informal, “jo no en sabia res”.

La sahrauí, una causa poc visible a Catalunya

Tant en Lahbib com la Najat creuen que els catalans i catalanes no estan massa informats de la causa sahrauí. “És un conflicte molt silenciat, i un cop l’expliques, la gent es posa de part teva perquè l’entén, però a priori no el coneix. No és com el conflicte entre Palestina i Israel, molt més conegut. Palestina surt als mitjans, el Sàhara no. I quan surt és per informar sobre l’arribada de nens i nenes sahrauís que venen amb Vacances en Pau”.

També en Hamed, el Mohammed i el Hafed asseguren que a Catalunya la causa sahrauí es coneix poc i diuen que sempre que poden expliquen la història del seu poble. “No vull intentar convèncer ningú, però sí que explico la història perquè la gent sàpiga que està passant”, diu en Mohammed.

En Dahdi, en canvi, creu que hi ha una gran xarxa de solidaritat amb el poble sahrauí arreu del món, inclosa Catalunya, però que no és oficial. “Abans, hi havia partits que sí que incorporaven la lluita de la causa sahrauí en el seu discurs polític, però ara cada vegada passa menys”. Assegura que de l’Espanya oficial, respecte al Sàhara, no n’espera res. “Independentment de les sigles polítiques del govern de torn, els interessos d’Espanya en el Sàhara són els mateixos que fa 30 anys”.

El futur polític del Sàhara Occidental

“El Marroc executa una política de fets consumats, i a diferència d’altres conflictes, com el de Palestina, el conflicte del Sàhara mai ha ocupat les primeres planes dels mitjans de comunicació”, diu en Saïd Mustafa. Certament, el Marroc és un país poderós i amb unes relacions bilaterals excel·lents amb França i la Unió Europea, que continua mirant cap a una altra banda quan apareix el tema dels sahrauís. “Hi ha hagut apropaments entre el Polisario i el govern del Marroc, però després sempre ha passat quelcom que ho ha engegat tot a rodar”, es lamenta en Saïd, que considera el Sàhara un conflicte oblidat perquè “no hi ha voluntat per part de les potències occidentals”.

França, amb poder de veto pel fet de ser membre permanent al Consell de Seguretat de les Nacions Unides, representa l’obstacle més important per a la celebració d’un referèndum per l’autodeterminació al Sàhara Occidental. La potència europea, respecte a aquest tema, té dos objectius: preservar de manera intacta els seus interessos econòmics i la seva influència política a la regió i continuar mantenint unes relacions excel·lents amb Mohammed VI i el Regne del Marroc. “El Marroc és un aliat estratègic de França i mentre no hi hagi voluntat per part de França, el conflicte continuarà enquistat”, diu el Saïd.

Ni el Hamed, ni el Hafed ni el Mohammed volen comparar un possible aixecament del poble sahrauí amb les primaveres àrabs del 2011 i reconeixen que si hi hagués un alçament, no dubtarien de tornar per lluitar al costat de les seves famílies i amics.

També comparteix aquesta opinió en Dahdi: “Tinc claríssim que si hi hagués un aixecament i es fes una crida, els sahrauís de la diàspora no dubtarien a tornar. La lluita per la causa sahrauí està plena de miracles, tenint en compte la poca població que som i els pocs recursos dels quals disposem. El nacionalisme és molt viu en la causa sahrauí i no ens rendirem. No ho hem fet mai, no ho farem ara”.

Per en Lahbib, perquè al causa sahrauí continués viva hi hauria d’haver un canvi: “El Polisario està estancat i li costa molt renovar dirigents. Viuen en una realitat que no és l’acurada i hi hauria d’haver un relleu generacional”.

Sigui com sigui, sembla que els sahrauís que viuen en el nostre petit país no estan disposats a llençar la tovallola. Amb la força que els dona haver-se criat en un desert àrid, continuen alçant la veu, des d’allà i des d’aquí per aconseguir la justícia que es mereix el seu poble. Són els fills dels núvols, homes i dones del desert, però tenen molt clar on són les seves arrels i quina és la terra que els pertany.