Dossier
Veronica Mayta Pari: “Des que visc a Barcelona només he trobat una sola persona que sabés parlar aimara”
Veronica Mayta Pari és una dona aimara que fa 11 anys que viu a Barcelona. Va néixer l’any 1978 a la comunitat de Coquena, a la província d’Omasuyos (Bolívia) i als 9 anys va emigrar a La Paz. Els seus pares eren agricultors i tenien un parell de vaques per subsistir però no disposaven de cap ingrés econòmic, com la majoria dels habitants del poble. Ella emigrava amb la idea d’estudiar més (al poble només hi havia la possibilitat de cursar l’educació bàsica fins als 6 anys), poder comprar-se l’uniforme i material escolar. De La Paz va emigrar a Cochabamba amb la mateixa intenció de poder estudiar però sempre ha hagut de seguir treballant per ajudar econòmicament la família. El 2005 va fer el pas de buscar-se la vida a Europa i es va instal·lar a València. Al cap de dos anys va optar per Barcelona. Actualment és treballadora domèstica. Es defineix com a aimara per davant de tot i com una defensora de la llengua, cultura i tradicions d’aquest poble indígena.
Nationalia: Qui sou els aimares?
Veronica Mayta Pari: Els aimares som un poble indígena mil·lenari, amb molta història. Vivim a l’altiplà del llac Titicaca, entre el llac i els cerros (muntanyes). Estem repartits entre Bolívia, el Perú i Xile. Som un poble molt connectat amb la natura perquè vivim d’ella. La gent és pescadora i agricultora. Els pescadors van amb botes (lanxes) a pescar al llac i els pagesos cultiven khojcho (patata), civada, faves, oka (semblant a una patata però de color vermell o groc) i així subsistim.
“Som un poble molt connectat amb la natura perquè vivim d’ella. La gent és pescadora i agricultora”
Els nostres cognoms són molt importants pel col·lectiu. Cada any governa i vigila el poble un cognom, és a dir, una família del poblat assumeix les tasques d’un alcalde que anomenem el mandón. Qui és mandón porta una barra, un chicote (fuet format per tres tires de cuir) i una pañueleta que es van passant cada any de cognom a cognom. Cada membre de la família és mandón o mandona durant 15 dies o un mes fins arribar als 12 mesos que els toca entre tots. Som un poble amb pocs recursos i la paraula és molt important. Si hi ha algun problema es va al mandón i es convoca una reunió amb tot el poble. Allí tota la família que porta el cognom del mandón troba una solució al conflicte que sigui.Hi ha part de la població aimara que és evangèlica però al nostre poble som catòlics. Tenim una llengua molt bonica i molt diferent de les vostres llengües, l’aimara. I la dansa també ens defineix i és molt important per a nosaltres. La Khena Khena és una dansa molt típica i representa una dansa de guerra (antigament) i ara més aviat és agrària. Ens serveix per agrair a la Mare Terra la caça i les collites que ens ofereix. El meu poble —o comunitat com en diem nosaltres—, Coquena, és totalment aimara i hi continuo anant cada any a passar les vacances.
N: Com descriuries una persona aimara?
V. M. P.: Som un poble senzill, humil, generós i solidari. En general sempre ens ajudem mútuament i cooperem amb la resta d’aimares. Pensa que no tenim tractors i que hem de cultivar amb vaques i l’arada i hi ha gent que no disposa d’aquestes eines. Llavors, compartim.
Els aimares estimem molt la nostra llengua. Aquells que hem emigrat sabem parlar espanyol però la gent que no ha sortit de la comunitat continua parlant aimara sempre. La llengua és molt important per a nosaltres.
N: Has dit que pertanys a la comunitat de Coquena. Com és el teu poble?
V. M. P.: A Coquena ara mateix hi viuen unes 100 persones i està envoltat pel llac Titicaca. És una comunitat amb força cultius diferents i al febrer està preciós perquè és quan tot està florit. És com la nostra primavera. Durant els mesos de juny i juliol fem el chuñu, com fem tots els aimares, que ens serveix per alimentar-nos quan els camps no produeixen perquè és un producte sec que es conserva molt bé.
Per fer el chuñu primer s’arrenquen les patates i se seleccionen les mitjanes. Es deixen al carrer perquè es congelin durant la nit i al següent dia s’aixafen amb els peus i es tornem a deixar congelar. Els aimares guardem aquesta mena de pasta de patata seca de cara a la temporada seca.
N: Coquena, però, també és un ser mitològic oi?
V. M. P.: Sí, Coquena és un ser mitològic que representa que és un avi que viu al cerro i entenem que ens ajuda amb els cultius, la caça... Atorga béns amb abundància però s’enfada molt si es caça més del que es necessita, per exemple. No el representem amb cap imatge concreta, però.
D’altra banda, l’Aigua, el Sol i la Mare Terra també són huacas (divinitats) pels aimares a qui dediquem rituals. Per exemple, si no plou fem un ritual amb un cercle on ens posem tots de genolls per demanar que plogui. Si no gela també demanem que geli per tal de poder fer el chuño. El chuño és molt important perquè entre juny i agost no es produeix pràcticament res al camp atès que és la temporada seca i hem de tenir menjar preparat per aquests mesos.
També demanem desitjos als sants. A l’església catòlica resem a la Tata Asunción, un sant que festegem a finals del mes de maig. Fem una gran festa del poble aimara: llavors ballem la Morenada (dansa en honor a la Tata) i ens disfressem amb polleras i roba que cosim nosaltres artesanalment. En aquesta festa demanem abundància d’aliments, salut per a tots i els desitjos que vulguis.
Comunitat de Coquena a la muntanya amb la bandera Whipala al ritual per demanar desitjos durant Carnaval. Hi apareixen els mandones de l’any.N: Quina és la situació actual del poble aimara?
“S’han notat força els canvis que ha aportat la política d’Evo Morales en relació amb l’habitatge. El govern, per primera vegada, ha construït cases de maons al poble”
V. M. P.: Realment s’han notat força els canvis que ha aportat la política d’Evo Morales en relació amb l’habitatge. Abans que ell governés havíem de construir nosaltres totes les cases manualment amb els productes que tenim a l’abast però ara el govern, per primera vegada, ha construït algunes cases de maons al poble.També disposem de més recursos perquè molta gent hem emigrat des de fa uns 30 o 40 anys i aportem diners al poble. Abans tots vivíem de la pesca i dels cultius per al consum propi i hi havia molts menys diners per invertir. Pensa que per nosaltres una taronja o un pa era una benedicció que ens portava qui venia de la ciutat.
Des de fa uns anys també comptem amb l’ajuda d’una ONG italiana que s’ha instal·lat a la comunitat. Malgrat la situació econòmica i que no generem llocs de treball com a tal, la qualitat de vida cal reivindicar que és molt bona. Vivim tranquil·lament, on et pots relaxar i només vivim de productes naturals i sense cap químic. No obstant això, si vols treballar per guanyar un sou has d’emigrar a la ciutat, i no hi ha ciutats aimares.
Pel que fa a la sanitat també hem millorat en general. Quan jo tenia cinc anys ens curàvem amb herbes naturals i de tant en tant arribava algun vaixell amb metges del Perú. Ara disposem d’alguns petits centres sanitaris en alguns pobles. Al nostre el va construir l’ONG que comentava.
N: Quin és l’estat de salut de la llengua aimara?
V. M. P.: La llengua aimara es manté a tots els nostres pobles oralment. De fet encara és la nostra llengua principal, afirmaria. Aquells que emigrem aprenem el castellà però qui no emigra, no. Actualment, però, com he dit, molta gent i sobretot la jove emigra i els seus descendents ja quasi no parlen aimara tot i que l’entenguin. Jo, per exemple, parlo en aimara als meus fills, però ells em responen en castellà i ja no el practiquen.
N: Quina és la realitat de les dones aimares?
“Els homes aimares han estat i continuen essent molt masclistes. Es noten alguns canvis cap a millor però la divisió de rols de gènere és molt forta”
V. M. P.: Els homes aimares han estat i continuen essent, en gran mesura, molt masclistes. Abans, pel fet de ser dona, havies d’estar a casa i els homes eren els responsables exclusius dels cultius. Ara se n’encarreguen homes i dones. Diria que es noten alguns canvis cap a millor però hi ha molts homes que continuen essent masclistes i la divisió de rols de gènere és molt forta.N: Quants aimares viuen a Barcelona? I a Catalunya? Manteniu algun vincle?
“A Barcelona m’he trobat amb persones de La Paz a qui he preguntat si són aimares. Sempre m’ho han negat. Potser no parlen aimara ja o els fa vergonya identificar-s’hi”
V. M. P.: Des que visc a Barcelona només he trobat una sola persona que sabés parlar aimara. De vegades m’he trobat amb persones de La Paz a qui he preguntat si són aimares però sempre m’ho han negat perquè potser no parlen aimara ja o els fa vergonya identificar-se amb nosaltres.N: Com mantens la cultura aimara fora de la teva comunitat?
V. M. P.: Jo sempre intento seguir les tradicions. Cuino els plats típics aimares: peix amb chuño, per exemple. També celebro la Setmana Santa tal com ho fem nosaltres, que cuinem dotze plats de menjar tradicionals. Sant Joan també és un dia de celebració que mantinc. Aquell dia cremem tiges de quinoa per saber quants animals naixeran al ramat. Cremem les tiges el 23 i el 24 de juny a les 6 del matí i mirem quins dibuixos apareixen a les cendres per saber si hi haurà més animals o no. El mateix dia també és típic llançar-nos aigua entre nosaltres com a benedicció.
N: Com valores el procés que ha encapçalat Evo Morales per reconèixer la plurinacionalitat i les autonomies indígenes bolivianes?
V. M. P.: El canvi s’ha notat, sí. Sobretot al camp. La gent pagesa, la gent indígena abans és com si no existíssim i ara, en canvi, se’ns valora. Amb aquest canvi s’han pogut construir cases amb maons i ciment als nostres poblats.
N: Quin tipus de consciència existeix entre la comunitat boliviana que resideix a Catalunya sobre les llengües i cultures indígenes?
V. M. P.: Simplement no existeix aquesta consciència.
N: Com veus el futur del poble aimara?
V. M. P.: Econòmicament veig un futur sense canvis substancials. La gent jove emigra tot i que tornen als pobles d’origen de vacances o a fer una visita familiar. Les tradicions i la llengua es van perdent com a conseqüència de l’emigració. Jo, però, tinc l’esperança de compar-me un terreny a la comunitat quan em pugui jubilar i fer com abans, com quan era petita. Aquest pensament sempre el tinc present i em reconforta.