Dossier
L’orgull de ser amazic avui al Marroc
El país s’ha obert els darrers 20 anys a acceptar la seva identitat amaziga · Un institut governamental promociona la llengua, però resta pendent la implementació real de l’oficialitat · Els canvis conviuen amb protestes socials impregnades d’amaziguisme
Ara la seva escriptura, el tifinagh, ja es pot llegir en senyals de trànsit d’autopistes, en les institucions, en mitjans de comunicació i anuncis d’empreses. Més encara, a la capital Rabat, un edifici imponent envoltat d’esplanades àmplies sota el nom d’Institut Reial per la Cultura Amaziga al Marroc (IRCAM) il·lumina, com si es tractés d’un far, una identitat amb llengua i cultura pròpies.
La llum que desprèn el lloc contrasta amb el record fosc de la reguera de víctimes a mans del règim de Hassan II després d’anys de lluita del moviment amazic. El seu fill, Mohamed VI, des de la seva entronització, prova de reparar part del mal del seu predecessor amb propostes innovadores que han retornat la visibilitat al moviment amazic.
Amb tot, els activistes del moviment amazic marroquí temen que la integració de la reivindicació amaziga, a partir de la creació de l’IRCAM, només serveixi d’instrument de monopolització de la identitat per controlar millor l’activisme amazic, despolititzar-lo i retardar la institucionalització de la llengua. Tot i que queda recollida i reconeguda, igual que l’àrab, en la nova Constitució, se n’ha alentit la implementació.
El despertar amazic
El daurat amazic al Marroc va brillar després del discurs pronunciat pel monarca Mohamed VI l’octubre de 2001, a Ajdir, regió de Kenifra. Les seves paraules van desinflar la indignació acumulada per activistes i intel·lectuals amazics que, un any abans, havien trucat a les portes de Palau amb un document: el Manifest Amazic, que reivindicava l’assumpció de l’amaziguitat, nacional i legítima.
“El discurs reial va significar un punt d’inflexió fonamental després de 45 anys debatent sobre la qüestió amaziga”, comenta la periodista amaziga Fatima M., de 28 anys. Pertany a una generació que no va conèixer els anys negres i tensos patits pel moviment amazic. Deu ser per això que ho viu, avui, amb la normalitat de qualsevol jove de la seva cultura que, primer, se sent amaziga marroquina i després, en tot cas, africana.
“El rei va situar la cultura amaziga al mateix nivell que l’àrab. Així ho vam percebre els intel·lectuals que durant anys empunyàvem la lluita amaziga”, comenta a Nationalia Ahmed Assid, conegut escriptor i militant del moviment. “L’amaziguitat constitueix un element principal de la cultura nacional; és part del patrimoni cultural la presència del qual es manifesta en totes les expressions de la història i de la civilització marroquina”, va manifestar el monarca a tot el país. La seva voluntat pública d’atendre les peticions del moviment amazic, sempre en mutació entre acció política i activisme cultural, va animar una identitat abatuda durant dècades. La diversitat era considerada una amenaça per a la cohesió social als ulls del corrent francès jacobí, centralitzador, que va imitar la seva antiga colònia, el Marroc.
“L’Estat marroquí, en temps de Hassan II, va optar per la versió oficial de la història basada sobre el model jacobí francès que evocava la uniformitat d’un país a través d’una sola llengua, cultura i identitat. És a dir, un model que anul·lava altres formes i existències identitàries”, continua explicant Ahmed Assid. Al seu despatx, a la planta segona de l’IRCAM, nombrosos cartells, eslògans i llibres sobre la identitat amaziga vesteixen lleixes i parets. Constitueixen el reclam de tots els investigadors nacionals i occidentals que busquen desempolsar part de la història del país magribí.
L’Institut Real per a la Cultura Amaziga des de fa deu anys no ha donat treva a les idees, ni tampoc a les impressores que han fabricat diccionaris sobre la història amaziga del Marroc, manuals escolars i llibres gramaticals de la llengua. Però aquest ingent arsenal de material escrit no tenia sentit sense guies que el vehiculessin: amb els textos sota el braç, més de 14.000 professors han estat formats en la llengua amaziga, que igualment han fet una contribució indispensable a la producció científica sobre la seva identitat en el camp de la poesia, la pedagogia o l’antropologia.
L’àrab com a visió centralitzadora
Era impensable, fa anys, veure’s assegut en una taula que suportés el pes de documents amazics, que l’escriptor Ahmed Assid mostra amb orgull. Cadascun constitueix la diversitat d’un país habitat per àrabs musulmans, àrabs jueus i amazics musulmans i laics. El Marroc és tot això i més: en l’actualitat se sumen altres identitats de l’Àfrica subsahariana de confessió cristiana i musulmana que conformen un paisatge purament cosmopolita.
“De la narrativa històrica amaziga va ser descartat el nostre passat africà”, continua Assid, i afegeix: “Ens van imposar vincles particularment orientals (Orient Pròxim) inventant que les nostres arrels se situaven al Iemen”. Durant segles, la construcció històrica del Marroc va recordar i va fer hegemònica la llengua àrab, vinculada a la seva dimensió religiosa. L’islam va néixer després d’una revelació en àrab que va fer Déu al profeta Muhàmmad, el propulsor d’una nova identitat que va crear una nova configuració del paisatge històric. En aquell moment ja existien els amazics. Va ser el moment de la seva debacle.
“L’elit amaziga com a tal va començar a organitzar-se l’any 1966: [eren] un grup d’universitaris de les branques de ciències polítiques, antropologia, sociologia i arqueologia que no s’atrevien a pronunciar la paraula ‘amazic’”, continua recordant l’intel·lectual. En aquell temps, l’expressió “cultura amaziga” provocava sentiments hostils entre la massa arabòfona, per la qual cosa es va emprar un eufemisme: “cultura popular”. Així, el poder central ho ingeria dolçament. La imposició de l’arabització tenia una connotació purament política, “malgrat que l’amazic era la llengua d’un 95% de la població marroquina abans de la independència, i només un 5% parlava àrab clàssic: l’elit religiosa i els fills de famílies buròcrates i aristòcrates”, matisa Assid.
Aquestes dades es van revertir ràpidament després d’anys de lluita estatal per fer imperar en l’educació nacional —la base de qualsevol societat— la llengua àrab. Va ser tal la puntada de peu a l’amazic, que la llengua va acabar parlant-se en l’àmbit familiar i, de vegades, ni tan sols això. Hi havia por de ser sentit parlant en la pròpia llengua, encara que no tanta com la que va fer tremolar les llars dels amazics del Rif (la regió del nord del Marroc) els anys 1957 i 1958, quan l’exèrcit de Hassan II va actuar amb ira desproporcionada per a sufocar amb violència les revoltes dels rifenys. Els que reprimien eren àrabs, i les víctimes, els imazighen (el plural d’amazic) que exigien canvis socials i econòmics, a més d’un reconeixement de la seva identitat. “Esclafament” és la millor manera de descriure el que va succeir llavors i va romandre a la retina de totes les generacions posteriors.
El relat de la brutalitat forma part de la memòria oral que s’ha heretat d’avis a pares i fills. “¿Qui pot oblidar el que li van fer a les nostres àvies? Van ser violades! Allò va dividir el nostre poble!”, declara el gerent amazic d’un hotel de categoria d’Al Hoceima, qui continua defensant, encara que en l’anonimat, la reivindicació social del Rif, una terra menyspreada per la desocupació o el treball precari. I això, malgrat que el cultiu del cànnabis, ocult entre les valls i muntanyes del Rif, alegra les arques de l’Estat. El Marroc és el segon exportador d’haixix del món, després de l’Afganistan.
Mig segle després d’aquelles mobilitzacions es van reobrir les ferides del passat quan van intervenir els cossos i forces de seguretat per reprimir les manifestacions que van esclatar al final de 2016. Les protestes van sorgir arran de la mort d’un jove venedor de peix, Mohcine Fikri. La víctima transportava tones de peix espasa —que estava prohibit pescar en aquelles dates— i les autoritats les hi van confiscar i, després, en van ordenar la destrucció. La mercaderia va ser llançada a un contenidor de les escombraries i com a senyal de protesta el jove rifeny s’hi va llançar quan la premsa del vehicle encara estava en marxa. La seva mort va ser la primera espurna que va provocar un incendi popular posterior de més d’un any de durada en què els joves reivindicaven la instal·lació de noves infraestructures, un hospital i una universitat.
L’aparell de seguretat ho va sufocar i no va deixar cap reducte d’enuig popular. A la presó es van endur els capitostos del moviment, purgant penes de fins a 20 anys de presó per atemptar contra la seguretat de l’Estat, i altres desenes d’activistes rifenys van rebre advertiments de les forces de l’ordre per no acabar amb un destí similar.
Les mines ciutadanes
No és l’únic focus de revolta del moviment amazic. Al sud, sobre una muntanya de l’Alt Atles marroquí, va néixer una altra ciutat. Es diu Alebban, el nom encunyat pels més de 8.000 amazics que s’hi situen. Muntanya de sorra rogenca endins —convertida en bastió de la resistència d’un particular moviment encapçalat per joves des de 2011— s’albira un conjunt de pedres blanques. Totes formen una escultura d’eslògan en llengua amaziga on es pot llegir “amaniman” (“sense aigua no hi ha vida”). Perquè l’aigua s’empra per a la mina de plata més rica de tot Àfrica que explota una empresa privada juntament amb l’Estat, el seu principal accionista.
I en quines mans acaben les rendes de la plata? És el que es demanen una i altra vegada els habitants d’aquesta muntanya de la comuna d’Imider. El silenci per resposta els ha mobilitzat en una inèdita protesta on els més joves han carregat una motxilla a l’espatlla, han pujat a la muntanya i mica en mica han aixecat un estat paral·lel. Un projecte titànic però revolucionari en el camp de les mobilitzacions socials. Des del pic muntanyós, els joves denuncien el repartiment desigual i els efectes nocius mediambientals que l’explotació de la mina produeix en l’entorn.
“La reacció dels habitants és lògica perquè no hi ha cap impacte dels beneficis en els vilatans. També, els efectes de la mina són catastròfics en termes de contaminació. Els animals es moren i l’aigua dolça es contamina. Fins i tot, els habitants han deixat de consumir els dàtils”, manifesta l’escriptor Ahmed Assid, que s’ha reunit en diverses ocasions amb aquests joves per conèixer de primera mà les seves reivindicacions.
Una protesta del moviment d’Imider que demana l’alliberament de detinguts i un judici a la SMI, l’empresa que explota la mina. / Imatge: MSV96 ImiderLes rendes de l’explotació dels recursos ni tan sols treuen el cap per la finestra de les llars de les famílies amazigues: una carretera, escola, centre mèdic o qualsevol proposta de desenvolupament que doni sentit a l’explotació d’un recurs natural trobat en un enclavament amazic però sense que sigui accessible als amazics. “Raó per la qual milers de ciutadans continuem cridant que la nostra terra no es ven”, relata a aquest diari l’activista responsable de comunicació del moviment Imider, Moha M., per qui l’Estat considera que “totes les riqueses subterrànies li pertanyen, per la qual cosa fan negocis amb les companyies privades sense importar la nostra opinió”. Segons l’activista, el moviment d’Imider “ha viscut detencions i repressió”. No obstant això, a diferència de la regió del Rif, el campament-mobilització no ha rebut cap xoc per part de les autoritats. Sembla que no molesta perquè es tracta d’un un forat amazic que amb prou feines fa soroll internacional.
El somni d’una “mina ciutadana” ressona amb força al cap dels militants que continuen esgargamellant-se a cop de comunicats de premsa i de trobades amb periodistes, perquè algun actor polític o persona influent de la societat civil parli en nom d’un dret social i li exigeixi a l’elit un canvi per a aquests habitants d’Imider. Una reivindicació semblant entre els agricultors locals de terres situades a la regió d’Agadir, al sud del Marroc. El seu sòl conté el que es coneix a Europa com l’or líquid (l’oli d’argan), una font inesgotable de riquesa natural que no sempre exploten els amazics. Nombroses famílies han estat obligades a abandonar les seves terres, venudes al gegant capitalista. Es repeteix la història.
“Una empresa francosueca obliga els habitants a emigrar a altres zones, a abandonar les seves terres que l’Estat posa en venda per a la seva espoliació”, critica Amina Zioual, presidenta de l’Associació de Dones Amazigues (AMA). El seu local, situat al centre de Rabat, acull la primera ràdio comunitària que evoca els drets —o més aviat els no drets— de la dona amaziga, que s’enfronta als mateixos reptes de la dona àrab: l’accés laboral i la seva integritat física. El patriarcalisme travessa fronteres i travessa pel mateix eix les identitats sense excepció.
La majoria de les mobilitzacions populars de tall social han acabat reforçant la defensa de la identitat. “Així va succeir durant les protestes socials al Rif, que van començar sent socials i econòmiques per després treure a la llum la identitat vulnerable que està vivint el seu propi apartheid”, explica Rachid Raha, pressent de l’Assemblea Mundial Amaziga. A Raha se’l reconeix sempre pel seu posat físic, un turbant blau l’acompanya en cada reunió del moviment. I la seva oficina convertida en un museu-biblioteca de barri ja forma part de l’elenc històric amazic. Una sala reservada per a l’elaboració de l’únic diari al Marroc que contempla quatre pàgines en amazic; una altra destinada a la celebració de rodes de premsa amb la vistosa i acolorida bandera amaziga sobre el fons d’una paret blanca impol·luta, i una última sala on es registren els llibres que evoquen qualsevol aspecte del moviment amazic.
Raha duu una vida brandant la causa de la lluita contra la discriminació racial que va reflectir en un informe realitzat en 2012 i en el qual es demana si el Regne del Marroc actua amb racisme respecte de les poblacions autòctones amazigues. Va respondre categòric que sí, tot i els esforços del país. Experts de Nacions Unides van recollir, en un informe elaborat el 2015 sobre els drets econòmics, socials i culturals dels amazics, que el Marroc “practica una discriminació, de fet”, en el camp laboral i en el camp de l’educació. “Que fos recollida aquesta denúncia per l’ONU a Ginebra va ser una victòria nostra”, insisteix Raha.
Les primaveres no només àrabs
El 2011 la nova Constitució va reconèixer per primera vegada la llengua amaziga, el zenit de la mobilització popular. Un nou paradigma es va obrir entre els amazics. El text constitucional va arribar en un context regional en què els pobles del nord d’Àfrica es van mobilitzar per exigir més drets i llibertats. Els efectes no van tardar a aterrar al Marroc a través de l’anomenat moviment 20-F al qual els amazics del nord i del sud es van sumar igualment per reclamar reformes socials i econòmiques.
En aquestes mobilitzacions no parlaven les banderes, els símbols o les ètnies. L’única imatge trillada pel col·lectiu nacional duia per nom “democràcia”. I el que això implica per als amazics: el reconeixement de la seva cultura i llengua. Així ho recull l’article 5 de la Constitució en dos paràgrafs que Rachid Raha subratlla amb retolador groc. Escrit està, ara falta la seva aplicació. Després de vuit anys, el parlament marroquí continua retardant l’aprovació de la llei orgànica que obligui tots els estaments de l’Estat a la institucionalització de la llengua amaziga. “Mentre no s’aprovi la llei orgànica, no hi ha transició per al moviment amazic”, afegeix l’activista rifenya Saloua El Omari. Afligida pel retrocés en el procés del moviment amazic, lamenta “l’absència d’una vàlvula d’escapament per als amazics del nord després de la desactivació de la mobilització a la regió. Els joves busquen la sortida cap al mar d’Alborán i jugar-se la vida per evitar les detencions i tortures perpetrades pel nucli dur del règim”, assenyala.
El dolor de l’activista rifenya troba descans en una somni-aspiració: el futur, més aviat que tard, d’una “transició democràtica real per al Marroc” i que els amazics, dins de la sobirania nacional, se sentin “ciutadans de ple dret en el seu particular model cultural i econòmic”.
.