Dossier

Les dones afrodescendents i indígenes mantenen una lluita d’anys pels seus drets a la Costa Carib Sud de Nicaragua

L’organització col·lectiva, l’educació i l’empoderament són algunes de les eines que empren per revertir vulneracions · Afrodescendents i indígenes denuncien que l’autonomia dels pobles ‘costeños’ és de façana

Una manifestació encapçalada per activistes feministes afrodescendents a Nicaragua.
Una manifestació encapçalada per activistes feministes afrodescendents a Nicaragua.
La Regió Autònoma de la Costa Carib Sud (RACCS), i que abans es coneixia com a Regió Autònoma de l’Atlàntic Sud (RAAS), és una de les dues regions autònomes de Nicaragua. La seva seu administrativa és la ciutat de Bluefields. Té una extensió aproximada de 27.260 km² i una població de 306.510 habitants (2012).

A la Regió Autònoma de la Costa Carib Sud habiten set pobles (creoles, miskitus, garifunes, ulwes, rames, sumos i mestissos), sent el grup predominant els mestissos. Els afrodescendents —creoles i garifunes— i els indígenes —miskitus, ulwes, rames i sumos— es troben dispersos en els diferents municipis de la RACCS. Els principals són Laguna de Perlas, Desembocadura de Río Grande, Corn Island i Bluefields.

La convergència cultural fa de la Costa Carib Sud de Nicaragua una zona rica en història, cultura i turisme, on els diferents pobles conviuen entre si amb les seves diferències i al seu torn mirant de preservar els seus orígens, ja que amb la globalització i transculturització ha existit el temor que aquests grups perdin la seva essència: lluiten per continuar inculcant a les noves generacions totes les seves característiques pròpies.

Creació de la Llei d’Autonomia

L’autonomia per a les regions autònomes (Nord i Sud) de Nicaragua va ser un gran repte. Durant moltíssims anys, les i els costeños havien estat lluitant per la descentralització d’aquestes regions: moltes característiques —els pobles que hi viuen, la cultura, les llengües o els costums— diferenciaven aquests territoris en comparació amb els altres departaments del país. La Constitució Política de Nicaragua diu que “les comunitats de la Costa Carib són part indissoluble del poble nicaragüenc i com a tal gaudeixen dels mateixos drets i tenen les mateixes obligacions. Les comunitats tenen el dret de preservar i desenvolupar la seva identitat cultural en la unitat nacional; dotar-se de les seves pròpies formes d’organització social i administrar els seus assumptes locals d’acord amb les seves tradicions. L’estat reconeix les formes comunals de propietat de la terra de les comunitats de la Costa Carib. Igualment reconeix l’ús i el gaudi de les aigües i boscos de les seves terres comunals”.



No va ser fins al 1987 que es van crear els estatuts del que seria la nova Llei 28 (Llei d’Autonomia), que únicament regeix a les dues regions del Carib. Això significava un reconeixement a les poblacions indígenes i afrodescendents, on els habitants oriünds tindrien l’opció d’elegir les seves autoritats regionals mitjançant el vot secret, i en què els candidats i candidates havien de ser persones originàries del Carib Nord i Sud. Des de 1990 es va iniciar el procés d’elecció de membres dels parlaments regionals, sent 45 per a cada regió, per períodes de 4 anys. Posteriorment a 2017 es va fer una ampliació d’un any més.

Una altra de les facultats que atorga la Llei 28 a les regions autònomes és l’administració dels seus patrimonis, els recursos financers que els són subministrats per l’Estat i els que s’obtinguin d’altres fonts nacionals o internacionals. En aquesta llei es deixa clar el dret que tenen els habitants de la Costa Carib de viure i desenvolupar-se sota les formes d’organització social que corresponen als pobles existents.

Amb la Llei d’Autonomia s’esperava una certa independència de la Costa Carib Nord i Sud. Però ha quedat en paper mullat, fins al punt que ara molts costeños no hi creuen

Amb la Llei d’Autonomia s’esperava una certa independència de la Costa Carib Nord i Sud, on es prenguessin les pròpies decisions sense cap tipus d’ingerència per part del govern central. Però en la realitat, l’autonomia s’ha quedat en paper mullat, ja que en el territori les autoritats regionals segueixen les orientacions que els són donades pel partit al qual representen, i no així els desitjos dels seus electors. Tot això, amb el pas del temps, ha anat creant un desencantament, fins al punt que ara molts costeños no creuen en l’autonomia.

Les dones afrodescendents se senten discriminades

Sasha Castillo Ordoñez, dona afrodescendent de la Costa Carib Sud de Nicaragua, és originària de Laguna de Perlas. Durant els últims 10 anys ha treballat en diferents organitzacions de la societat civil en temes d’educació, drets humans de les dones i drets humans en general. En l’actualitat considera que hi ha moltes dificultats per treballar els drets humans, perquè hi ha una persecució per part del govern de torn, atès que els dirigents consideren sospitosa qualsevol agrupació de persones que promogui certs temes. Per això, poc a poc, les organitzacions —incloent-hi les feministes— s’han anat desintegrant. En el cas de les dones negres i indígenes, Castillo assegura que hi ha més discriminació, racisme i desigualtat: “Encara que en el discurs presidencial es vulgui dir que vivim en igualtat, la realitat és una altra”, assenyala la líder feminista.

Castillo diu que “en els espais laborals no es visibilitza les dones negres i indígenes. Són molt poques les que poden accedir a llocs de treball, i fins i tot dins de la població mestissa, la majoria de les persones que aconsegueixen feina són homes”. Pel que fa al funcionament de l’autonomia, “lamentablement els governs regionals no defensen els drets dels pobles del Carib, de manera que tampoc no compleixen amb el que disposa la Llei d’Autonomia. Únicament obeeixen a orientacions partidistes, i per contra han contribuït a acabar amb els recursos naturals i marítims que hi ha als territoris afrodescendents i indígenes”.

La líder feminista, a més, afegeix que les organitzacions negres estan desintegrades en l’actualitat, però temps enrere ella va fer part de l’Organització de Dones Afrodescendents (OMAN), que treballava una “agenda de dones multiètniques”, que en el seu moment es va presentar al Consell Regional perquè l’organisme implementés aquestes demandes dins de les seves polítiques de govern. La proposta no va tenir fruits en quedar paralitzada, com moltes altres que no reben la importància que haurien de tenir, atès que les autoritats regionals minimitzen la temàtica dels drets de les dones.

“En la política, la dona negra no ha aconseguit ser gaire visible. I això que les veiem impartint classes, d’advocades... Segons la cultura masclista imperant, la dona negra ha d’estar estar adscrita a la formació dels fills i al matrimoni”

Per la seva banda, Dolene Miller des de la seva joventut ha estat immersa en temes socials. Psicòloga de professió, s’ocupa dels drets humans, l’educació cívica i la participació ciutadana, i actualment treballa amb la Xarxa de Dones Afro. “A Nicaragua, fins al 2014, no es va reconèixer en la Constitució Política la població afro”, apunta, “però les poblacions minoritàries en realitat no tenen les mateixes oportunitats, de manera que sempre han hagut de defensar a crits els seus drets. Certs individus, de manera particular, han tingut oportunitats d’ostentar càrrecs de rellevància, però això no abasta l’àmbit col·lectiu. I és més difícil encara per a les dones negres, perquè per a nosaltres hi ha menys oportunitats d’estudi: en la política, la dona negra no ha aconseguit ser gaire visible. I això que, per contra, en el camp social les veiem impartint classes, d’infermeres metges, d’advocades... però en treballs considerats forts no les hi veiem: la dona negra, segons la cultura masclista imperant, ha d’estar estar adscrita a la formació dels fills i al matrimoni”, emfasitza.

La defensora de drets humans explica que, amb l’ànim de revertir els efectes de la discriminació en les dones negres, la Xarxa sempre fa èmfasi en el fet que es tracta de persones subjectes de drets i conscients que la societat ha de canviar, deixar enrere aquestes barreres masclistes i el patriarcat en què ha estat educada, i crear consciència sobre aquests drets. Pel que fa a la tasca que desenvolupen els Consells Regionals, l’activista feminista esmenta que hi ha molts tripijocs polítics que releguen els drets dels pobles minoritzats i denuncia que el procés d’autonomia roman aturat i no hi ha un desenvolupament com a tal: amb aquest propòsit, diu, van eliminar els partits polítics regionals, deixant només els nacionals, violentant el que disposa la Llei 28.

Dolene Miller, acompanyada d'altres defensors i defensores de drets.


Miller fa èmfasi en el fet que la relació dels pobles indígenes i afrodescendents amb els moviments socials de la resta del país ha deixat certs beneficis, per exemple “quan es va treballar molt els temes de drets de les dones, de la infantesa, de la prevenció de violència... Malgrat això, no hi ha un impacte contundent. En la part cultural i lingüística no tenim problemes ja que els creoles sempre mantenim les arrels que ens caracteritzen, però en el context actual que travessa el país les dones afro tenen por d’expressar el seu sentir, perquè la societat t’acusa pel fet de pensar diferent. Llavors és més fàcil callar i no enfrontar-se a les crítiques”, conclou.

Jennifer Brown, activista negra, és la cofundadora de l’Organització de Dones Afrodescendents de Nicaragua (OMAN), creada l’any 2006 i amb presència a Bluefields, capital de la Costa Carib Sud. L’organització fa processos de formació de dones en comunitats negres com Monkey Point, Laguna de Perlas i alguns barris de Bluefields. L’OMAN és l’única organització de dones negres que hi ha en tot el Carib de Nicaragua: en l’actualitat dóna seguiment i assessoria als casos de violència de gènere, i una de les seves activitats principals és la commemoració del 25 de Juliol, Dia Internacional de la Dona Afro. “Les dones negres participen més en l’Església”, explica Brown. “Per nosaltres ha estat un repte fer que també estiguin presents en altres espais de presa de decisions i en activitats de formació. Per nosaltres, ser dones i, a més, negres és un gran desafiament: pel context en què vivim, per la discriminació, la violència, la desigualtat i els estereotips que hi ha de les dones negres, com per exemple que som calentes al llit, que hem de saber ballar... Carreguem amb tot això, i per aquesta raó des de les organitzacions hem treballat per educar les dones negres, perquè coneguin els seus drets i facin un alto a la discriminació”.

“No hi ha una defensa dels drets dels i les costeñas: els polítics regionals defensen els seus interessos, i no pas els dels col·lectius”

“En el tema polític”, continua Brown, “el territori negre no ha rebut cap benefici dels Consells Regionals, atès que són inoperants. Pel que fa a les seves funcions, no han creat ni una sola política pública o programes de desenvolupament en benefici dels negres en general. No hi ha una defensa dels drets dels i les costeñas: els polítics regionals defensen els seus interessos, i no pas els dels col·lectius. N’és prova que el territori creole no hagi estat demarcat, és a dir que no hem rebut la titulació de les terres comunals que pertanyen al poble creole, i que l’Estat hauria de ser el garant de protegir-les i no permetre que siguin envaïdes per persones alienes. D’altra banda, gràcies a l’OMAN i a la seva coordinació amb la Xarxa Internacional Llatina Afroamericana, Caribenya i de la Diàspora, treballem la política de drets de les dones. Ara tenim una plataforma política que treballa el tema de justícia, desenvolupament i inclusió, i igualment, treballem amb el Centre Nicaragüenc de Drets Humans (CENIDH). Aquestes articulacions ens han servit per a ser incloses dins de les agendes d’aquestes organitzacions, però no pas en una política nacional, ja que aquesta no és inclusiva per mitjà de l’Estat”, diu Brown.

Les dones indígenes estan poc visibilitzades a la Costa Carib de Nicaragua

L’illa de Rama Cay està situada al sud de Bluefields, a la Costa Carib Sud de Nicaragua. Aquí estan establerts els homes i dones rames, una població molt petita (1.600 habitants, el 50% dones). La seva llengua, el rama, va patir una transformació amb l’arribada de l’Església Morava —una antiga branca del cristianisme protestant—, i des de llavors el poble va adoptar una llengua criolla, cosa que va provocar una pèrdua d’identitat.

Antonia McCoy és una dona indígena rama, amb més de 20 anys de treball al Centre d’Estudi d’Informació de la Dona Multiètnica (CEIM), adscrit a la Universitat de les Regions Autònomes de la Costa Carib Nicaragüenca (URACCAN), on aborden diverses temàtiques com ara perspectiva intercultural de gènere i on han aconseguit enfortir moltes dones en aspectes relacionats amb les formes de violència contra les dones, facilitant-hi diplomatures, cursos i tallers adreçats a les dones indígenes.

“Amb el pas dels anys s’ha anat guanyant molt pel que fa al reconeixement dels drets de les dones, però la desigualtat encara persisteix i som les més vulnerables per la nostra condició de dones, pel fet de ser pobres i, a més, per l’ètnia”

McCoy argumenta que “la discriminació existeix des dels temps ancestrals i és una de les coses que difícilment es pot eradicar”. Tot i així, “amb el pas dels anys s’ha anat guanyant molt pel que fa al reconeixement dels drets de les dones, però la desigualtat encara persisteix i som les més vulnerables per la nostra condició de dones, pel fet de ser pobres i, a més, per l’ètnia. Les dones rames tenim diverses particularitats com ara la llengua, les tradicions i els costums, i quan venim a la ciutat ens hem d’esforçar molt per poder adaptar-nos a la població majoritària, que són els mestissos”. La treballadora explica que fa anys que existeix l’Associació de Dones Indígenes Rames (AMIR), “en la qual es capacita les dones indígenes en temàtiques diverses que les enforteixin per revertir els efectes de la discriminació, la violència i la desigualtat, i crear espais on les dones indígenes puguin participar activament. El CEIM, per la seva banda, dóna beques per fer investigacions en territoris indígenes enfocades a la discriminació, la violència i els drets humans de les dones indígenes ", il·lustra.

El CEIM compta amb grans aliances, com La Xarxa de Dones Contra la Violència, La Taula de Gènere i diverses universitats. Gràcies a aquests esforços, a la Costa Carib Sud van aconseguir que la seva incidència davant del Govern Regional tingués fruit, amb l’aprovació i creació d’una Secretaria de la Dona, que va quedar integrada per dones de les diferents ètnies de la regió. La finalitat era vetllar per la situació de les dones, específicament en la prevenció de la violència, dins de la qual i a través d’una política pública regional l’Estat assumís aquesta responsabilitat amb les dones. Igualment es va crear una casa-alberg amb el suport de la cooperació andalusa. Passats alguns anys, aquestes dues instàncies no treballen amb la mateixa magnitud. Les dones rames no tenen espais institucionals, i McCoy explica que són comptades les que han tingut l’oportunitat d’accedir a càrrecs públics, polítics i de presa de decisions.

Celebració de la diada del 9 d'agost, Dia dels Pobles Indígenes.


Un altre dels pobles del Carib Sud de Nicaragua és l’ulwa. Aquest grup ètnic habita a la comunitat de Karawala, amb una població de 4.500 persones. El 6 de maig se celebra la diada del poble ulwa, i aquest 2019 es commemora el 166è aniversari de la seva presència a Karawala. Una de les principals dificultats del col·lectiu és la pèrdua de la llengua ulwa, ja que els adults cap cop parlen més el miskitu i per això els nens i nenes no aprenen a parlar la seva llengua natal.

Hayde Baptista Salazar és una líder ulwa, qui des de la seva joventut va començar a capacitar els joves de la seva església. Posteriorment es va dedicar a la docència, i l’any 2008 va emprendre un compromís amb les comunitats indígenes en el territori de la Unitat dels Fills i Filles de la Mare Terra (Awaltara), en el qual va promoure la igualtat de la participació de les dones, fins al punt que ella mateixa va aconseguir ser presidenta d’aquest govern territorial, un gran pas per a la inclusió de les dones.

“Ens cal que les dones indígenes es preparin en lideratge i en la part acadèmica. En el context actual, per qüestions polítiques no et donen una plaça pel simple fet de no pensar igual que el govern, cosa que genera una violació de drets humans contra els pobles indígenes”

El 2014 Hayde Baptista va ser elegida com a consellera regional, ocupant un escó al Parlament Regional: “Vaig guanyar-hi moltes experiències. Volia fer moltes coses per la meva comunitat i per les dones, però lamentablement no va ser així, perquè sabem que el Consell Regional Autònom, d’autònom només en té el nom: està dominat per Managua, no hi ha descentralització i falta molt per fer per la nostra autonomia. Cal que les nostres comunitats siguin enfortides, ens cal que les dones indígenes es preparin en lideratge i en la part acadèmica, perquè som capaces d’exercir qualsevol càrrec i professió. En el camp laboral notem força discriminació atès que no se’ns obren les portes per aconseguir treball, especialment en el context actual, on per qüestions polítiques no et donen una plaça pel simple fet de no pensar igual que el govern de torn, cosa que genera una violació de drets humans contra els pobles indígenes”, declara.

Els miskitus, per la seva banda, estan assentats en els municipis de Bluefields, Desembocadura de Río Grande i Corn Island. El 9 de agost commemoren el Dia Internacional dels Pobles Indígenes.

Laura Padilla és una docent i periodista indígena que des del seu programa informatiu a la ràdio promou la igualtat entre els pobles i els drets de les dones indígenes, ja que assegura que habitualment viuen en situació de dependència respecte dels seus marits. “Són molt poques les que aconsegueixen preparar-se”, explica, “i si culminen una carrera universitària, després tenen problemes per optar a una feina en la seva professió. I tot, pel fet de ser dones i indígenes", assenyala.

Des de 1985, Padilla va començar amb la idea de fer l’únic programa miskitu que permetés als seus paisans entendre les notícies i temes d’importància que ella aborda. Considera que, a través del seu programa, ha contribuït a fer canvis d’actitud dins del seu poble, que valora com a positius ja que les dones, explica, estan més empoderades i lluiten per guanyar espais a la societat, cosa que acostuma a ser difícil atesa la manca d’importància que el govern dóna als pobles minoritzats.

Amb el suport de: