Dossier

El poble amazic a Egipte: una lluita fràgil per la supervivència

Omran Mutaim, el contacontes de Siwa.
Omran Mutaim, el contacontes de Siwa. Autor/a: Marc Español
Ajagut en una cadira de fusta a la vora del llac Siwa, a pocs quilòmetres d’una localitat homònima del nord-oest d’Egipte, Omran Mutaim, un contacontes local de 55 anys, encara evoca amb afecte aquell dia del 1977. En un gest insòlit cap a aquest oasi remot situat a uns 65 quilòmetres de la frontera amb Líbia, l’aleshores president d’Egipte, Mohamed Anwar El Sadat, va aterrar a l’indret interessant-se per la situació dels vilatans, entre els quals figuren els únics amazics de tot el país.

“Jo era a l’escola quan la gent, entusiasmada, intentava trobar roba bonica, mostrar un oasi net i convèncer la resta perquè no anés a treballar i li donés la benvinguda”, explica Mutaim a Nationalia entre glops de te local. En el seu cas, recorda com ell i el seu pare, que anys abans havia acabat de trompetista a la coral de l’exèrcit britànic, van desplaçar-se plegats per presenciar l’arribada del mandatari egipci, vingut des del llunyà Caire.

De motius per rebre amb esperança la visita de Sadat no els en faltaven. Segons recorda el rondallaire, en aquella època encara no hi havia a l’oasi ni electricitat ni aigua corrent; ni línia de telèfon ni hospitals decents; només hi havia una escola i cap carretera asfaltada que connectés amb la resta del país. “La vida era molt modesta”, rememora.

“La gent aquí tampoc parlava bé l’àrab, excepte un home gran, el xeic Ahmed Said, que havia viatjat a Alexandria, [així que] era ell qui parlava sobre Siwa” a Sadat i a la comitiva que es va traslladar amb el president fins a la localitat amaziga, assegura.

Quan el president egipci va tornar cap al Caire, els canvis a Siwa encara tardarien en arribar, i de fet no va ser fins ben bé el 1984, quan Sadat ja feia tres anys que havia estat assassinat en una desfilada militar i reemplaçat per Hosni Mubarak, que la transformació va començar a ser palpable, amb una carretera asfaltada que enllaçava l’indret amb la ciutat costera de Marsa Matrouh, al nord, com al·legoria de la nova unió amb Egipte.

“La gent gran d’aquí guarda un bon record de Sadat”, diu Mutaim, que considera que, per a la seva generació, “aquell va ser el veritable inici del canvi a Siwa”. L’oasi ja havia viscut canvis importants abans. Però el dubte, com en els casos precedents, era de nou cap a on el conduirien, un enigma que encara perdura a dia d’avui.

L’oasi oblidat

L’oasi de Siwa descansa en una extensa depressió homònima del desert occidental d’Egipte, i forma part de la cadena d’oasis situada més a l’oest del país dels faraons. Tant és així, que les depressions de Qattarah, lleugerament a l’est de la de Siwa, aquesta darrera, i la de Jughboub, ja en territori libi, formen part d’una mateixa línia que enllaça est i oest.

En el cas de Siwa, la part habitada es troba en la zona més profunda de la depressió, on l’acumulació d’aigua per a la població local no té res a envejar a la de la vall del Nil, artèria d’un país que s’estira de forma gairebé infinita a 600 quilòmetres de distància.

L'oasi de Siwa. / Imatge: Marc Español.


Gràcies a la dinàmica activitat arqueològica de la zona, se sap que Siwa ha estat habitada des del paleolític i el neolític. Però va ser a partir del període del Baix Imperi d’Egipte, encara durant l’època faraònica, que l’indret es va convertir en un nexe important pel qual creuaven cinc grans rutes de caravanes que enllaçaven la vall del Nil, l’Àfrica central i la costa del mar Mediterrani, un nus comercial que es va mantenir fins ben bé el segle XX.

Els amazics, al seu torn, van arribar a Siwa fa presumiblement uns nou-cents anys —si bé és cert que ho podrien haver fet abans— procedents d’altres indrets del nord d’Àfrica, i des d’aleshores han conviscut en aquesta terra amb tribus beduïnes.

Per la seva ubicació, l’oasi de Siwa es va mantenir durant segles notablement aïllat de la resta del món, i molts assenyalen l’època de Mohamed Ali, el fundador de l’Egipte modern, com el moment en què l’indret va passar a dependre del govern central egipci, després que el líder otomà l’annexés formalment el 1819.

Lluny de passar d’una situació d’aïllament a una de connexió amb Egipte, però, l’autoritat sobre Siwa havia fluctuat històricament com una marea.

“Durant el període grec les fronteres de l’imperi s’estenien fins a Barqa, però tots aquests territoris a vegades pertanyien [al govern central egipci] i a vegades en quedaven fora”, il·lustra Abdel Aziz El Demey, director general de l’Autoritat d’Antiguitats de la governació de Marsa Matrouh, en una conversa amb aquest mitjà. “Si el govern central era fort, aleshores eren aquí; i si era dèbil, Siwa romandria d’alguna forma separada”, afegeix l’arqueòleg.

Malgrat que la pertinença de Siwa a Egipte des d’aquell moment no ha estat qüestionada, la llunyania de l’indret va mantenir-se en gran part intacta fins als canvis introduïts seguint la visita de Sadat a l’oasi, que veu en les formes de transport, comunicació i turisme modernes el principal catalitzador de canvi.

“En certa mesura, la transformació ha arribat molt lentament,” reflexiona a Nationalia Mahdi Hwieti, director del centre de turisme de l’oasi, a la seva oficina del centre de Siwa. “Però a vegades arriba molt de pressa.”

Contacte amb Egipte

Actualment, s’estima que uns 30.000 amazics viuen en diferents punts de l’oasi de Siwa, un territori banyat per unes 200 fonts d’aigua natural que tenen per centre urbà la localitat homònima, administrativament dependent de la governació de Marsa Matrouh.

Per alguns, l’aïllament en què ha viscut tradicionalment Siwa, famosa per ser terra de cultiu de dàtils i olives i per l’artesania local, ha tingut un efecte positiu en la mesura que ha permès protegir el patrimoni del territori, molt fràgil tant des d’un punt de vista natural com social.

“Siwa és realment molt lluny de tot, així que qüestiones com la llengua [amaziga] s’han pogut mantenir,” assumeix Mahdi Soleiman, proper al Congrés Mundial Amazic. “Si Siwa hagués estat a tocar del Caire, la llengua, per exemple, hauria desaparegut fa molt de temps”, afegeix, des del seu herbolari a pocs metres de la famosa fortalesa de Shali.

Com apunta Soleiman, la llengua local, coneguda popularment com a siwi, és un dels diamants preuats que han tingut la fortuna de sobreviure fins avui, sobretot tenint en compte que es tracta d’una llengua només oral. Malgrat que té similituds amb les variants amazigues del Marroc o Algèria, l’aïllament de Siwa ha provocat que el seu dialecte, proper només als parlats a Líbia, s’hagi mantingut relativament pur fins fa poc.

Una altra característica notable de Siwa que s’ha mantingut fins avui és l’organització social. Estructurats en base a un sistema tribal, el líders de les diverses tribus de l’oasi, en alguns casos de forma conjunta amb un consell d’homes del mateix grup, han estat tradicionalment els encarregats de resoldre disputes i mantenir l’ordre d’acord amb una combinació de dret consuetudinari i jurisprudència islàmica.

“A dia d’avui, si hi ha qualsevol problema, serà resolt a través de les tribus: la gent [afectada] acudirà al líder i recorreran als costums,” explica El Demey, que, tot i això, aclareix que, en cas de no funcionar el mètode tradicional, els implicats “poden anar després als tribunals, però es tracta d’un procés més costós i llarg”.

Així, el govern local, que depèn del Caire, només té funcions administratives i supervisa serveis com l’aigua corrent o l’electricitat. En aquest sentit, Egipte és un estat molt centralitzat, i les municipalitats —quan n’hi ha— tenen marge escàs de maniobra.

Un altre tret destacat per alguns locals és que l’estatus de la dona a Siwa és millor que el de la resta d’Egipte, país de majoria àrab i molt conservador. Tanmateix, a les dones de Siwa se’ls ha reservat tradicionalment el rol de mestressa de casa i mare, i la segregació per sexes és molt rígida. Una passejada per la localitat de Siwa és suficient per adonar-se’n que la presència de les dones al carrer és pràcticament nul·la i reduïda al desplaçament, i la forma de vestir és similar a la de les zones rurals ultraconservadores del sud d’Egipte, amb una indumentària que les cobreix completament, ulls inclosos.

A més, fins fa algunes dècades, tenien lloc a Siwa costums especialment violents contra elles. Després de casar-se, sovint a una edat molt primerenca i a discreció dels pares, a les dones se’ls imposaven codis estrictes de vestimenta com els esmentats, i en cas de divorciar-se es veien forçades a tornar a casa del pare o el germà, d’on tindrien prohibit sortir al carrer o treballar fora. En el cas de les vídues, que en alguns casos encara eren adolescents, la comunitat les passava a considerar posseïdes per un mal d’ull poderós que afectava qualsevol persona que miraven, per la qual cosa les aïllaven en condicions infrahumanes durant un període que podia durar fins a una mica més de quatre mesos.

La seva situació, tot i això, es considera que va començar a canviar des de fa algunes dècades, i ara les dones se solen casar a una edat més avançada (que en alguns casos, però, no arriba a la majoria d’edat), algunes tenen paraula a l’hora d’aprovar o rebutjar una proposta de matrimoni i a algunes se’ls permet treballar fora de casa.

Integració a l’egípcia

Pel que fa a la relació dels locals amb Egipte, la carretera asfaltada que connecta Siwa amb Marsa Matrouh i més enllà sembla traçada per exemplificar la integració de l’oasi al país, sobretot tenint en compte l’estat deplorable de la via en alguns trams.

Així, a la Constitució vigent al país, aprovada el 2014 pel règim militar al comandament d’Egipte, es preveu que l’Estat “pagarà especial atenció a protegir els components de pluralisme cultural d’Egipte”, en un intent de plasmar-hi la suposada voluntat de redactar “una Constitució per a tots els egipcis”. A més, l’Estat s’hi compromet a “donar suport i proveir tot tipus de material cultural als diferents grups sense discriminar per motius [...] de situació geogràfica [...] i parant especial atenció a les àrees remotes”.

El gest va ser ben rebut des del principi per alguns locals com Amany El Weshahy, líder del Congrés Mundial Amazic a Egipte. “La Constitució no és ambigua en aquest sentit”, defensa en una conversa amb aquest mitjà, “sinó que Egipte té diverses cultures i diverses llengües, i com que és impossible que les esmenti totes, ho fa de forma general”.

Amany El Weshahy, líder del Congrés Mundial Amazic a Egipte. / Imatge: Marc Español


A la pràctica, però, Egipte no és un país tan divers com descriu El Weshahy i com és el cas d’alguns països del Llevant mediterrani. A més, la carta magna egípcia és considerablement extensa, i especifica qüestions com que l’islam i l’àrab són l’única religió i idioma oficials de l’estat i que només l’àrab i la història nacional [egípcia] han de formar part de les matèries bàsiques de l’ensenyament obligatori. La Constitució es compromet a “protegir la identitat cultural egípcia amb els seus diversos orígens”, però enlloc contempla quins són.

En un estat on, a més, la Constitució és paper mullat a conveniència del règim, la dèbil protecció brindada a les comunitats perifèriques acaba caient en el no-res.

En aquest cas, la llengua és de nou un dels exemples més evidents. L’amazic no s’ensenya a les escoles de Siwa, que utilitzen exclusivament l’àrab, no hi ha cap centre cultural a l’oasi on es pugui aprendre l’idioma, i no només no hi ha cap ajuda per produir material bàsic en amazic, com llibres o diccionaris, sinó que diversos locals han assegurat a aquest mitjà que han patit pressions polítiques quan ho han intentat.

El cas més subtil d’aquesta manca de protecció és, paral·lelament, el silenci que es desprèn de l’absència total d’organitzacions polítiques o culturals dedicades a la protecció dels drets amazics més enllà de la branca local del Congrés Mundial Amazic.

“No hi ha cap entitat amaziga a Egipte a part del Congrés Mundial, i aquest només compta amb tres membres que [sumats als que participen a vegades del moviment] pugen a prop d’una desena”, detalla El Weshahy.

El problema a Egipte és profund. D’una banda, el règim autoritari que controla amb puny de ferro el país genera un context totalment advers al sorgiment d’organitzacions amb aires polítics que no s’enquadren dins de l’estricte ordre oficial. Un fet que, a més, conviu amb l’escepticisme profund del règim cap a les comunitats situades als marges del país, siguin amazics a l’oest, nubis al sud o beduïns a l’est.

“El govern creu que els amazics som perillosos perquè assumeixen que la nostre ment i els nostres cors [es deuen a una causa] forana, encara que sigui fals”, diu Soleiman, que critica que, igual que altres grups, els amazics difícilment accedeixen a posicions destacades en les institucions de l’estat, la més important de les quals és l’exèrcit.

El fet de trobar-se lluny d’altres comunitats amazigues tampoc els ajuda, defensa Soleiman, que apunta que, més enllà d’alguns contactes amb turistes amazics arribats del Marroc o d’Algèria, no hi ha llaços entre ells, ni tan sols amb la més propera Líbia.

Per aquests motius, les reivindicacions del Congrés Mundial Amazic a Egipte són molt bàsiques i enfocades principalment a qüestions existencials. “[Ara] estem elaborant amb nubis i [cristians] coptes un projecte per poder ensenyar els idiomes locals en centres culturals, la qual cosa hauria de rebre la ratificació del Parlament,” explica El Weshahy, que ho considera clau per evitar que “la llengua amaziga [local] s’extingeixi”.

Tot i constituir una demanda de mínims, El Weshahy es mostra cauta en apuntar-la, i repeteix que no implica cap voluntat de marcar distàncies amb el poble egipci.

“Estem orgullosos de la nostra identitat, ètnia i cultura, però no ens sentim separats del poble egipci”, assenyala: “Hi ha diferències, però [formem part de] la mateixa nació”. “No és una qüestió de ser amazics o egipcis”, afegeix, “sinó amazics i egipcis”.

Primavera llunyana

La revolució popular esclatada a Egipte a principis del 2011, com a part de les primaveres d’aquella regió del món, van constituir l’últim bri d’esperança viscut en les darreres dècades per introduir canvis profunds al país. Tanmateix, l’aixecament des de Siwa es va viure de forma ben diferent al de bona part de la resta d’Egipte.

“La situació aquí és molt tranquil·la, i aquells esdeveniments no van arribar a Siwa, ni a la zona del desert occidental en general”, recorda El Weshahy, que evoca com en el seu cas “només vèiem [el que estava passant] a través dels mitjans, gairebé com si estigués tenint lloc en un altre país”.

No tothom ho veu igual. Per El Demey, precisament els mitjans de comunicació i el fet que molts amazics tinguin contacte amb altres vilatans que viuen al Caire o Alexandria va provocar que els locals fossin ben conscients de l’aixecament.

“Després de la revolució la gent va canviar, com en qualsevol altra part d’Egipte”, coincideix Soleiman, que detalla: “La qüestió és que el sistema [social] a Siwa és diferent [respecte a altres parts del país], ja que Siwa no només té un govern [en referència al central], sinó que té un sistema intern [tribal] que permet mantenir el control”.

Alhora, tots els entrevistats per Nationalia coincideixen en apuntar que una característica del sistema tribal de Siwa és la de donar suport al règim que ostenta el poder, sigui quin sigui.

“Si hi havia Mubarak, doncs Mubarak; si hi havia els Germans Musulmans, doncs els Germans Musulmans; si hi ha l’exèrcit o [l’actual president Abdel Fatah] Al Sisi, doncs l’exèrcit i Al Sisi; i si es produeix un altre canvi, doncs a donar suport al canvi”, exemplifica Soleiman: “Així és com funciona el sistema a Siwa”.

“És una versió local de l’expressió ‘el rei és mort, visca el rei’”, s’hi suma El Weshahy, que assegura que, també per a això, tenen una expressió pròpia: “A cada home que es casi amb la meva mare li diré oncle, i ‘cada home’ pot ser Mubarak, Morsi, Al Sisi o qui sigui. Egipte és la nostra mare, així que qualsevol home que s’hi casi, serà el nostre oncle”.





.

Mots clau: Egipte, poble amazic, Siwa,