Dossier
El tímid despertar amazic a Tunísia
El fet que la principal associació amaziga de Tunísia no pugui permetre’s tenir un local a la capital és tota una metàfora de les dificultats que troba el moviment cultural amazic
L’ATCA compta amb un centenar de membres que paguen una quota anual de 10 dinars (uns tres euros), una xifra insuficient per a marcar-se fites gaire ambicioses. Malgrat això, gràcies a la seva pertinença al Congrés Mundial Amazic, van poder portar el seu cas al Comitè de l’ONU per als Drets Econòmics, Socials i Culturals a Ginebra, que va instar l’Estat tunisià a aplicar una sèrie de mesures per a la conservació de la cultura amaziga l’any 2016. Tot i haver-s’hi compromès, el govern no n’ha implementat cap.També anomenats berbers, els amazics es defineixen com els habitants autòctons del nord d’Àfrica des de temps immemorials. Ara bé, al llarg dels segles han compartit el territori tunisià amb altres grups, com els cartaginesos, els romans, els otomans o els àrabs. La xifra de tunisians que actualment parlen l’amazic és un tema controvertit, ja que no hi ha cap estadística oficial. Alguns activistes situen el nombre de parlants per sobre dels 500.000, mentre que altres estimacions el redueixen fins a 200.000, és a dir un 2% dels 11,5 milions de tunisians. La gran majoria són originaris d’una vintena de pobles del sud, de les províncies de Matmata i Tatauin, així com de l’illa de Gerba.
L’existència d’una dotzena organitzacions culturals com l’ATCA és el principal canvi registrat a Tunísia en la qüestió amaziga després de la revolució de 2011 que va deposar el dictador Ben Alí. Abans, la creació de qualsevol entitat amaziga, així com de partits d’oposició o mitjans independents, estava prohibida i castigada severament. Vuit anys després, Tunísia és l’únic país protagonista de les anomenades primaveres àrabs que ha estat capaç de sostenir un procés de transició democràtica sense caure en una guerra civil o un cop d’estat. De fet, la transició ja es troba en una de les seves últimes etapes. Durant la tardor se celebraran unes eleccions legislatives i presidencials, les segones després de la Revolució, decisives per a la consolidació de la democràcia.
Els activistes amazics no fan una avaluació gaire positiva del període post-revolucionari
Tanmateix, els activistes amazics no fan una avaluació gaire positiva del període post-revolucionari. Jalloul afirma que només ha servit per portar al poder una classe política islamista hostil a la pluralitat cultural. Samir Nefzi, president del partit polític amazic Akal, creu que és una errada parlar de “revolució”, i prefereix el terme “revolta”. “La política d’exclusió i marginalització de la llengua i la identitat amazigues han continuat com abans. No se’n fa cap menció a la Constitució [aprovada el 2014], ni tampoc hi ha cap espai per a l’amazic als mitjans de comunicació, i encara és vigent un decret que prohibeix els noms que no són àrabs pels nounats”, critica Nefzi. En concret, l’article més criticat de la Carta Magna és el primer, que estableix que “Tunísia és un Estat lliure, independent i sobirà, l’Islam és la seva religió, l’àrab la seva llengua i la República el seu règim. Aquest article no pot ser objecte de revisió”.La definició de l’àrab com a l’única llengua de la república és una tot un greuge pels activistes amazics, ja que consideren que la seva és la llengua pròpia del país i de tota la regió del nord d’Àfrica i que l’àrab hi va ser imposat després de la conquesta musulmana del segle VII. Entre les diverses organitzacions amazigues, hi ha consens a l’hora de demanar un canvi de la Constitució perquè protegeixi la pluralitat cultural d’un país que, curiosament, li agrada definir-se com un gresol de civilitzacions.
El procés de minorització de l’amazic
El procés de minorització de l’amazic ha estat progressiu i es va iniciar amb la conquesta àrab del segle VII. “És a través de la vinculació entre l’àrab i la religió que aquesta llengua va anar penetrant entre les comunitats amazigues. És la llengua de l’Alcorà, i s’ensenya als infants a les mesquites des de la invasió àrab”, explica Mongi Bouras, responsable del Museu Berber de Tamezret, un vil·la del sud del país. Durant els segles posteriors, la llengua no va patir un retrocés important. L’aparell estatal era més aviat feble fora de les grans ciutats i la majoria de la població vivia a les zones rurals, on eren les tribus les que dictaven la llei. Aquest panorama va començar a canviar al segle XI, quan diverses tribus àrabs van emigrar a Tunísia i es van assentar a algunes províncies perifèriques.
A l’inici de la colonització francesa, a finals del segle XIX, la posició de la llengua amaziga ja era minoritària. D’acord amb un cens lingüístic de 1923, l’últim realitzat, la xifra d’amazigòfons era de 20.601 per a una població total d’un milió i mig. Ara bé, és a partir de la independència, l’any 1956, que l’amazic rep la seva més dolorosa estocada. Durant els anys de les lluites anticolonials al nord d’Àfrica i l’Orient Pròxim, la ideologia panarabista va convertir-se en hegemònica, i tenia en el carismàtic president egipci Gamal Abdel Nàsser el seu heroi. La solidaritat panàrab era vista com una eina molt útil, si no indispensable, per lliurar-se del jou europeu.
“Un cop obtinguda la independència, el president Bourguiba va imposar una política d’arabització a través de l’escola, l’administració i els mitjans de comunicació”
“Un cop obtinguda la independència, el president Bourguiba va imposar una política d’arabització a través de l’escola, l’administració i els mitjans de comunicació”, recorda Bouras. En teoria, es tractava de recuperar el terreny perdut davant el francès, però també hi havia la voluntat clara d’excloure l’amazic i reprimir qualsevol tipus d’activisme al voltant d’aquesta identitat. Va ser així com es van arabitzar els noms de molts pobles i ciutats de tota la geografia del país, testimoni de l’empremta cultural de la llengua amaziga en el passat, així com també ho és la presència de moltes paraules amazigues en el dialecte àrab tunisià. De fet, el nom del país, Tunísia, deriva de l’amazic. El règim de Bourguiba va durar més de tres dècades, fins que Ben Alí va donar un cop d’estat el 1987. El nou dictador va continuar amb la mateixa política homogeneïtzadora que el seu predecessor.Actualment, es compten a Tunísia una dotzena d’associacions per la promoció de la llengua i la cultura amazigues. A banda de l’ATCA, la resta són petits grups d’abast municipal, com l’Associació per la Protecció del Patrimoni de Tamezret. “Som uns deu membres, i fem diversos tallers durant l’any per ensenyar l’alfabet tifinag als nanos, altres als artesans sobre com desenvolupar-lo, etc. La majoria d’activitats té lloc al gener, quan se celebra l’any nou amazic”, afirma Karima Azzouz, directora de l’entitat. “No podem sostenir activitats setmanals perquè no tenim recursos humans. Tamezret és un poble de jubilats. Els joves, marxen tots a les ciutats, sobretot a Tunis. A més, més de la meitat dels habitants del poble són arabòfons”, diu aquesta dona de 43 anys, professora de Belles Arts a Gabès, la capital del sud.
Un dels grans desafiaments pel manteniment de la llengua és l’existència d’un èxode rural massiu a les zones empobrides del sud, sense altres oportunitats de feina que l’agricultura i la ramaderia en una regió amb un clima extrem. Alguns dels poblets històrics amazics, com Douiret o Chenini, situats als cims de muntanyes escarpades, són avui llogarrets fantasma, ja que el règim de Bourguiba va incentivar el trasllat dels habitants a la vall dins la seva política de modernització del país.
El poble fantasma amazic de Chenini. / Imatge: Ricard González.“Jo sóc optimista respecte de la supervivència de la llengua. Els pares l’ensenyen als fills, fins i tot els que han emigrat a Tunis. Hi ha una identitat forta”, afirma Azzouz. Tanmateix, sense cap institució on aprendre la llengua escrita, ni amb cap política estatal per convertir-la en una llengua de prestigi social i cultural, conservar la llengua no és fàcil pels fills de l’emigració, sobretot en els casos de matrimonis mixtos. “Els pares i els avis parlen amazic, i jo l’entenc perfectament, però no el parlo”, confessa amb un punt de tristesa la Kahna, una activista de l’ATCA de 40 anys que ha nascut i crescut a Tunis.
Akal, el primer partit amazic tunisià
La notícia el passat mes de maig de la formació del primer partit amazic de Tunísia amb el nom d’Akal, que vol dir “terra” en berber, va sacsejar el panorama polític tunisià. Algunes veus es van aixecar advertint que això representava un perill per la unitat i cohesió nacional, un vell argument utilitzat per les dictadures. Fins i tot, el govern va negar la informació en un intent de calmar els nacionalistes àrabs. “Cap partit amazic legal amb el nom d’Akal existeix a Tunísia”, va proclamar el ministre encarregat de les relacions amb les instàncies constitucionals, la societat civil i els drets humans.
“D’acord amb la llei, si el govern no dóna cap resposta en un termini de dos mesos després de la sol·licitud per a la creació d’un partit, aquest és automàticament legal”, respon Nefzi, el president del partit, que critica que l’esmentada declaració del ministre arribés a través d’un comunicat a la seva pàgina de Facebook. “Nosaltres no hem rebut cap notificació formal”, afegeix en una conversa telefònica des del Japó, on realitza un doctorat en Criminologia. Sigui com sigui, el partit està preparant les llistes per a les eleccions legislatives de la tardor. Segons el president, jurista de formació, fins i tot en el cas que al partit li fos negat el dret a existir, seria present als comicis amb la fórmula d’una coalició d’electors.
El primer partit amazic de Tunísia, Akal, va néixer després que estudiants, activistes i investigadors amazics arribessin a la conclusió que no n’hi havia prou amb la labor de les ONG
L’Akal va néixer després que un grup d’estudiants, activistes i investigadors amazics arribessin a la conclusió que no n’hi havia prou amb la labor de les ONG per a la recuperació de llengua i la cultura. Aquest model havia esgotat ja el seu recorregut i el moviment amazic havia de fer un salt a la via política per obtenir nous drets. “El nostre pensament està inspirat amb el que passa a altres zones de la Tamazga [la regió del Nord d’Àfrica on viuen els amazics], que estan millor que nosaltres, i altres pobles com el kurd. L’exemple de l’RCD a la Cabília algeriana és interessant perquè té un programa per tot el país, però també una clara empremta amaziga”.El projecte ha estat rebut amb divisió de parers a la comunitat. “Personalment, crec que és una iniciativa interessant. Calen nous enfocaments per promoure la nostra cultura”, opina Azzouz. A l’ATCA, en canvi, ho veuen de forma diferent. “La situació no està madura per a llançar un partit polític, cosa que podria ser il·legal, atès que la llei prohibeix els partits de base ètnica. Cal fer molta feina prèvia de conscienciació. És un projecte abocat al fracàs que més aviat perjudicarà la nostra causa”, rebla Jalloul. La seva companya Kahna hi està d’acord: “El partit l’han fundat sis persones, la majoria membres de la diàspora amaziga a Occident. Haurien d’haver-se coordinat amb nosaltres, els que estem sobre el terreny i coneixem millor la situació”.
En el programa d’Akal figura com a prioritat aconseguir un reconeixement ple de la identitat amaziga a les institucions públiques i a la Constitució, la qual cosa implica canviar el seu primer article. A més, s’hauria de crear un gran centre de recerca de la cultura amaziga, així com garantir el seu ensenyament a les escoles i la seva presència als mitjans de comunicació. Nefzi, de 41 anys i nascut a una ciutat propera a la capital, rebutja categòricament l’acusació que el partit fomenta la divisió dels tunisians: “Els tunisians sempre hem estat dividits ideològicament: laics, islamistes, comunistes, liberals, etc. De fet, el que ens pot unir és la identitat de pertànyer tots a la Tamazga”.
Des del partit Akal s’insisteix a negar la condició de “minoria” dels amazics. Dins la comunitat no hi ha una definició consensuada de quins atributs són necessaris per a ser considerat amazic. Atès que els parlants de la llengua són molt pocs, alguns activistes recorren a una definició ètnica i apunten que diversos estudis genètics que suggereixen que la majoria de la població tunisiana és d’ascendència amaziga. Tanmateix Nefzi prefereix una definició més cívica, basada en el territori: “Amazic és tot aquell que té avantpassats amazics o que ha nascut a la Tamazga”. D’acord amb aquest polític, la Tamazga és un territori que engloba, almenys parcialment, prop d’una desena d’estats, incloses les Canàries. Conscient de la dificultat d’esborrar aquestes fronteres i de l’hostilitat que pot suscitar la idea entre els aparells d’aquests estats, aclareix que el projecte només es consumarà si ho vol la ciutadania. “Som gent de pau i no volem problemes amb ningú”, afegeix.
Les dones amazigues
L’única manifestació cultural amaziga permesa durant l’època de Ben Ali era la relacionada amb el folklore i els productes dels artesans. “El seu únic interès era guanyar diners amb el turisme”, lamenta Azzouz. Mogut potser per unes intencions semblants, el govern tunisià va presentar a la UNESCO un dossier sobre les peces de ceràmica elaborada per les dones d’un poble anomenat Sejnane seguint una tècnica ancestral i motius amazics. L’ONU va premiar el seu treball incloent-lo a la llista de Patrimoni Immaterial de la Humanitat l’any 2018. La seva història va generar un cert ressò mediàtic a escala internacional, la qual cosa els ha permès empoderar-se i constituir-se en cooperativa. Ara bé, la seva condició d’amazigues no està clara. “Per les seves faccions, és clar que són d’origen amazic, però no han conservat la llengua i es consideren àrabs”, apunta Sonya Louati, responsable d’una ONG que els ha ajudat a formar la cooperativa.
Una dona fa ceràmica a Sejnane. / Imatge: Ricard González.“La veritat és que no hi ha pràcticament diferències entre el rol social ni la posició de la dona en les comunitats on es parla el berber, i les zones arabòfones”, afirma Azzouz en conversació telefònica. Els activistes més combatius discrepen amb vehemència. “La dona amaziga és més forta i independent. No va haver d’esperar que l’Estat li donés certs drets per exercir-los. Per exemple, mentre que a les zones àrabs les filles hereten la meitat que els seus germans, a la comunitat amaziga reben la mateixa part de l’herència”, assegura Kahna, que rep el seu nom d’una poderosa reina amaziga que va lidera la resistència contra la invasió àrab.
Per molts amazics, la qüestió dels drets de les dones és un motiu d’orgull i un signe important de diferenciació respecte dels àrabs. “La nostra societat tradicional és matriarcal, completament antagònica a l’àrab. Per exemple, a nosaltres se’ns identifica per qui és la nostra mare. En canvi entre els àrabs, és el contrari, a través del pare”, explica Bouras, que assenyala diversos exemples per a demostrar la posició diferenciada de la dona amaziga. Així, les dones tenen plena llibertat per triar marit i divorciar-se. Tunísia és coneguda per ser el país del món àrab on les dones disposen de més drets gràcies a l’aprovació d’un codi de família molt avançat just després de la independència. Per Bouras, no va ser casualitat, sinó un simple reflex del manteniment de la cultura matriarcal amaziga que no es va arribar a extingir mai.
.