Dossier
Del desert tuareg al Rif i la Cabília: un repàs a les mobilitzacions amazigues recents
El novembre de 2010, setmanes abans que la immolació de Mohamed Bouazizi a Tunísia desencadeni una onada de revoltes populars que canviaran profundament el panorama polític al nord d’Àfrica i Pròxim Orient, un grup d’activistes tuaregs està reunit a Timbuctú, a Mali. Hi estan fundant el Moviment Nacional de l’Azawad (MNA), organització que diu voler representar els interessos de les poblacions del nord de Mali —on no només viuen tuaregs— davant el que perceben com una marginació històrica per part del govern malià, circumstància que ja llavors ha contribuït a tres rebel·lions tuaregs entre 1962 i 2009.
Mentre al llarg de 2011 l’MNA es mobilitza per convèncer la societat del nord de Mali de la necessitat de construir-hi una nova nació —l’Azawad—, l’enorme onada expansiva de la mort de Bouazizi i de la consegüent caiguda del president Ben Ali ha travessat les fronteres de Tunísia cap a tots els estats de l’entorn. Impacta al Marroc, on el Moviment 20 de Febrer reclama reformes polítiques i socials; a Algèria, on beu de protestes recents contra l’alça dels preus dels aliments; a Egipte, on les concentracions a la cairota plaça Tahrir i més enllà acabaran resultant en la dimissió del president Mubarak, i, és clar, a Líbia, on el coronel Gaddafi ha de fer front a una revolta que acabarà ensorrant l’Estat. En tots aquests països, els moviments populars amazics —alguns dels quals, com el de la Cabília d’Algèria o els del Marroc, amb dècades de trajectòria— miren de posar la seva agenda social, política, lingüística i cultural damunt del nou tauler.
A Líbia, la revolta muta en guerra civil, conflicte que a Gaddafi li acabarà costant la vida el 20 d’octubre. Entre les forces militars de Gaddafi hi ha diversos grups de tuaregs malians que fugen amb els seus armaments de Líbia cap a Mali —cap a l’Azawad— quan el dictador cau. I hi conflueixen amb l’MNA per formar una nova coalició politicomilitar, l’MNLA, que el gener de 2012 inicia una gran ofensiva contra l’exèrcit de Mali amb el suport d’un grup islamista tuareg, Ansar Dine. A l’abril ja controlen pràcticament tot l’Azawad i en proclamen la independència. El món s’hi fixa, i molt particularment ho fan els moviments polítics amazics, que li donen la benvinguda: acaba de néixer un estat tuareg, és a dir, un estat amazic. El govern cabilenc a l’exili, vinculat al partit autodeterminista MAK, fins i tot el reconeix oficialment i insta l’ONU a donar-li un seient.
El cas il·lustra prou com les dinàmiques locals i regionals de la protesta i la mobilització d’aquesta darrera dècada s’entrellacen i s’influeixen en aquesta vasta regió geogràfica —allò que el moviment amazic anomena Tamazga, és a dir el nord d’Àfrica, el Sàhara i parts del Sahel— alhora que entronquen amb trajectòries de llarga durada. Totes les fronteres són travessades: els esdeveniments en un estat desencadenen canvis en l’altre, els moviments amazics estan en relació estreta amb els no amazics, i totes les interseccions semblen possibles en un lloc o un altre: laics i islamistes, polítics i militars, conservadors i feministes...
El somni que s’esvaeix tot d’una
L’Azawad, al contrari del que demanaven l’MNLA i els cabilencs exiliats, no va aconseguir el reconeixement de l’ONU. De fet, poca cosa va quedar d’aquest estat a les beceroles quan, el mateix juny de 2012, diversos grups islamistes —entre els quals els seus antics aliats d’Ansar Dine— van expulsar els independentistes de l’MNLA de Timbuctú i de Gao, les ciutats principals de l’Azawad als marges del riu Níger, llar de pobles diversos —tuaregs i àrabs, però també sonrais, fulanis, bozos i altres grups negroafricans— i urbs el control de les quals era fonamental per construir qualsevol versemblança d’estat equiparable als de la regió, que no fos tot just una vasta extensió de desert.
A banda d’un èxit molt escàs a convèncer sonrais i fulanis d’unir-se a la seva lluita —a la qual cosa els abusos i violacions de drets humans denunciats òbviament no van contribuir gens—, l’MNLA també va haver de fer front a un altre problema: ni de bon tros la idea d’un estat independent federa la majoria de tuaregs que, dividits en múltiples clans cadascun dels quals amb les seves pròpies agendes, poden optar per altres vies, com apunta el periodista Andy Morgan, com ara un islamisme supranacional o bé intentar l’acomodació dins del marc de l’Estat malià. Des d’aquesta perspectiva, escriu, “els tuaregs simplement estan massa dividits internament, són massa inexperts en termes d’administració i d’habilitat política, i estan massa dominats per elits clàniques que només se serveixen a si mateixes, com per fer viable un estat independent. [...] I, encara més important, l’Azawad és una impossibilitat simplement perquè Algèria mai no ho permetrà”.
Com no permetrà —o no ho ha fet fins avui i no hi ha visos que ho pugui fer— un règim democràtic i d’autonomia a la Cabília, el territori on, probablement, tot el moviment polític amazic acaba mirant tard o d’hora. Pionera en la seva lluita per la llengua i els drets culturals —a la Primavera Amaziga el 1980 i a la Primavera Negra el 2001—, la Cabília torna a viure mesos d’agitació, conflicte i repressió a mans de l’Estat algerià aquest 2019. No ens hi aturarem gaire ara: fora de la sèrie que estem introduint aquí, aquest diari ha publicat recentment dos articles de la periodista Kaissa Ould Braham sobre la trajectòria del país i un interessantíssim reportatge de Karim Toulieb sobre la repressió actual a la Cabília, escrit des del terreny, que ho expliquen a bastament.
Demandes de reconeixement, reformes democràtiques i autonomia
L’aspiració de construir un autogovern també troba eco entre el poble amazic de Líbia, on Karlos Zurutuza explica en el primer reportatge d’aquesta sèrie que la pèrdua de control de moltes regions per part de les diverses autoritats líbies ha permès la introducció d’un cert marge d’autonomia, si més no lingüística, cultural i educativa, a les zones amazigòfones. Molt més limitada és la perspectiva entre la petita comunitat amaziga d’Egipte, concentrada a l’oasi de Siwa, des d’on Marc Español, en el tercer reportatge de la sèrie, relata la lluita fràgil pel simple reconeixement de la diferència cultural i el dret a preservar i ensenyar la llengua, en un país on després de les esperances depositades en els canvis posteriors a la caiguda de Mubarak, s’ha tornat a imposar un nou/vell autoritarisme, el del president Al Sisi.
És probablement al Marroc on les demandes amazigues adopten formes més variades, com relata Beatriz Mesa en el segon reportatge de la sèrie. En un extrem, la cooptació de militants de la causa amaziga per un règim que ha sabut obrir-se de mica en mica —molt de mica en mica— a aquesta identitat al llarg de les darreres de dues dècades. En l’altre, els moviments que s’oposen frontalment a un Estat que, tot i les reformes introduïdes, té greus mancances democràtiques: aquí l’exemple del Hirak, o Moviment Popular del Rif —hereu de moltes lluites antirepressives, sigui contra el colonitzador espanyol o contra l’Estat marroquí—, sobresurt per damunt de tots els altres, amb un llistat de demandes amplíssim —no necessàriament assumides totes per tots els seus membres— que van des de la construcció d’hospitals i universitats fins a un veritable règim d’autonomia política. I entremig, tot el ventall de posicionaments més o menys crítics, més o menys esperançats d’un canvi estructural que no acaba d’arribar, més o menys exploradors de les possibilitats d’una acomodació del fet amazic en un país el nacionalisme fundacional del qual és profundament arabista.
També, més modestament, emergeix la reivindicació amaziga a Tunísia, com relata Ricard González en el quart i darrer reportatge. Una dotzena d’associacions malden per enfortir la posició de la llengua i cultura amazigues en aquest país que a Europa és esmentat sovint com un model de transició cap a la democràcia però on l’acceptació de la diversitat interna és una assignatura pendent. La fundació d’un nou partit d’arrel amaziga, Akal, és el darrer desafiament a una identitat nacional que, com les dels països veïns, se sosté fermament en la llengua i cultura àrabs.