Dossier
De l’adversitat a l’orgull de ser una dona amaziga
Desenes de col·lectius de dones amazigues han florit els darrers anys al caliu del moviment amazic i dels canvis preconitzats per la nova Constitució el 2011, que tot i no haver donat els resultats esperats, sí que ha obert una nova escletxa al clam popular de la identitat amaziga. La paraula “veu” és la més trillada per Zioual: deu ser per això que una de les habitacions del seu local acull la primera ràdio comunitària de Rabat i amaziga. Que la Constitució de 2011 marqués un punt d’inflexió en les reivindicacions del moviment amazic —en reconèixer l’oficialitat de la llengua— obeeix, en part, al lideratge de les dones en les protestes.
Un curs de formació en drets i llibertats per a dones amazigues. A l'esquerra, Amina Zioual.Des de fa anys, les dones branden la veu de la transició al Marroc. Sobretot, en els temps de Hassan II, pare del rei actual, Mohammed VI. Després de vuit anys de letargia, el 10 de juliol passat es va aprovar definitivament la llei orgànica que eleva l’amazic a llengua nacional, al mateix nivell que l’àrab. “L’oficialització de la llengua és un dret no només dels amazics, sinó també de la resta de marroquins. El pas següent, en aquesta etapa transitòria d’entre 5 i 10 anys, és que les escoles, administracions, tribunals i Parlament adoptin la traducció simultània en cadascuna de les sessions”, indica Noureddine Mediane, diputat rifeny i cap del grup parlamentari del partit nacionalista i conservador Istiqlal.
Aquesta formació política va incorporar en els seus plantejaments ideològics la reivindicació dels drets de les dones amb la creació, el 1944, de l’Associació de Dones Independents. Diverses dones va abanderar la lluita contra l’ocupació colonial. I no obstant això, la reivindicació exclusiva dels drets de les dones amazigues mai no va ser una prioritat per a un partit nacionalista que, en canvi, va donar suport al caràcter arabomusulmà del país magribí. Això sí, en l’última dècada s’ha produït un gir de rosca, a continuació del discurs del rei sobre el reconeixement de la identitat amaziga, que ha permès al partit Istiqlal incorporar veus noves de dones amazigues a les seves files.
La resistència social i cultural de les dones amazigues
El progrés del reconeixement dels drets culturals, socials, polítics i lingüístics dels amazics es va assolir per la resistència femenina. Especialment, en el camp cultural, on la poesia, l’art, la música i el folklore es vehiculaven a través d’un sol fil conductor: la dona amaziga. La cultura amaziga associada expressament a les dones es va enfrontar discretament al context de centralització i arabització iniciat per Hassan II i a la seva visió de la construcció de l’Estat. Sobre les parets de l’associació, Zioual exhibeix els colors de la seva terra natal, l’oasi paradisíac de Tafilalt a la població d’Ait Khabbash, on les dones preserven la tradició amaziga de teixir les catifes de colors brillants. Es broden els edredons de nit, es pinten les cares amb safrà, porten joies en mans i braços. Amb això no proven d’ostentar els béns materials, sinó de demostrar les arts fetes per i per a dones que simbolitzen un grup social.
La cultura amaziga associada expressament a les dones es va enfrontar discretament al context de centralització i arabització iniciat per Hassan II i a la seva visió de la construcció de l’Estat
La roba, els tatuatges i les joies han jugat el paper de declaració pública de la cultura amaziga. Un ritual artístic fascinant que el Marroc ara s’apropia amb orgull en els seus festivals nacionals com a mostra de diversitat identitària. Sent així, el control sobre aquests símbols de la identitat amaziga ha donat poder i prestigi a les dones amazigues, que han estat considerades, com en tantes cultures beduïnes, emancipades i insubmises. “I no obstant això, el patriarcalisme conduït pel masclisme àrab ha interferit en la nostra cultura i ha erosionat les nostres maneres de vida i costums”, denuncia Zioual.Les interpretacions de l’islam en mans dels erudits àrabs, limitant i oprimint els espais de les dones, també van impactar en la identitat amaziga. De l’últim estudi realitzat l’any 2015 per l’associació de La Veu de la Dona Amaziga per conèixer millor la participació política de les dones amazigues es desprèn que les autoritats religioses i la tradició, entesa com l’exclusió de les dones de l’espai públic, van influir en el desbancament de les amazigues del camp polític.
Més enllà de les interpretacions masclistes de l’islam, el patriarcalisme ferotge va jugar un paper fonamental en la discriminació de les dones amazigues. “On ha quedat, per tant, la definició real de les tamghart?”—, es demana Malika Khalil. Recupera aquest concepte de la tradició amaziga, procedent d’amghar, que en amazic vol dir “cap”, qui lidera i ostenta poder, però tamghart sempre es refereix a les caps que són dones. Això havia permès posar en peu d’igualtat les dones i els homes amazics.
Khalil és parlamentària del Partit de l’Autenticitat i la Modernitat (PAM), creat el 2009 per part de l’administració oficial marroquina per fer front al seu rival acèrrim, el partit islamista del PJD que actualment encapçala la coalició de govern al Marroc. El PAM s’ha apoderat del discurs progressista feminista per tal de promoure una millora de les condicions socials, econòmiques i lingüístiques de les dones en general i en particular, de les dones amazigues. “Des de la constitució del PAM hem ajudat a l’emancipació de més de mil dones amazigues”, afirma la parlamentària.
El lideratge femení de la identitat amaziga topa de cara amb la realitat de les normes socials que confinen les dones a l’espai estrictament domèstic
Però malgrat el seu combat constant, el lideratge femení de la identitat amaziga topa de cara amb la realitat de les normes socials que confinen les dones a l’espai estrictament domèstic. “Les visions de l’home oriental”, en al·lusió a la mentalitat de la doctrina wahhabita de l’Orient Pròxim, “s’han utilitzat de referència per part de l’home amazic per marginar igualment la dona i autoconvèncer-se de la conducta masclista, exclamant que tot és ‘haram’ (‘prohibit’, en àrab)”, apunta Khalil. “No només ens enfrontem a les desigualtats promogudes pels nostres entorns més propers sinó que, a més, hem de bregar amb la ideologia rigorista que ens acusa d’infidels i de ser opositores als valors de l’islam”, afegeix la diputada.La necessitat d’una veu amaziga femenina pròpia
“Al principi de la dècada del 2000, el moviment femení [amazic] va néixer des d’una perspectiva més política perquè sentíem que el moviment feminista marroquí prenia com a referència la cultura àrab a l’hora de parlar de la nostra història. Vèiem el descuit de la cultura autòctona amaziga com a font, també, de la construcció històrica d’aquest país. A aquesta reivindicació, li hem incorporat els nostres drets, que són comuns a totes les dones del país”, comenta Meryam Demnati, responsable de la Comissió de la Dona a l’Observatori Amazic dels Drets i les Llibertats i coordinadora del Fòrum de Dones Amazigues de Tamazga. I afegeix: “Encara que les nostres limitacions com a identitat ens van empènyer a crear les associacions basades sobre la qüestió amaziga, ens considerem la veu amaziga de tota la nació”. El nínxol d’actuació de Demnati se situa, especialment, a les zones rurals, perquè les dones amazigues hi pateixen una major exclusió, sense accés a l’escola i exposades a casaments prematurs.
“Sentíem que el moviment feminista marroquí prenia com a referència la cultura àrab a l’hora de parlar de la nostra història. Vèiem el descuit de la cultura autòctona amaziga com a font, també, de la construcció històrica d’aquest país”
Els senyals de l’analfabetisme i la desocupació que encara persisteixen revelen la violència lingüística a què continua sotmès el col·lectiu femení amazic. Les dones de les zones rurals generalment només parlen amazic, de manera que quan toca recórrer a les autoritats locals —que procedeixen en moltes ocasions de zones no amazigues— els resulta impossible de comunicar-s’hi. “Tenen dificultats a l’hora d’explicar-li un dolor al metge, o a un policia si pateixen maltractaments. I en un tribunal els és impossible de defensar-se. Quin tipus d’empara reben aquestes dones?”, descriu Amina Ibnou Cheikh, militant i directora del diari Le Monde Amazigh. “Necessitem intèrprets per a aquestes dones, tant a les zones rurals com en les grans ciutats marroquines cap a on moltes d’elles han emigrat per feina i troben dificultats a comunicar-se”, afegeix. La migració ha estat l’únic mitjà de mobilitat social per a les dones pobres amazigues rurals que, un cop a ciutat, han hagut d’adoptar la llengua àrab.
Amina Ibnou Cheikh, periodista i activista amaziga. / Imatge: Rachid Raha.Tenint en compte la seva condició social i l’escassetat de mitjans per a aprendre l’idioma estàndard, aquest col·lectiu viu l’exclusió i l’aïllament. Sobre la desprotecció de la llengua i la cultura amazigues ha treballat aquests anys Amina Zioual, que s’enorgulleix de la forta militància en el camp i a la ciutat per tal que les amazigues coneguin els seus drets. Malgrat l’experiència acumulada per part de les associacions de dones amazigues i la seva contribució enorme a la mobilització de la identitat, els reptes són encara més grans. Les dones amazigues continuen enfrontant-se a la hogra, la humiliació: en la vida quotidiana senten un tracte injust i discriminatori a les administracions i establiments públics on difícilment es poden expressar en la llengua amaziga. “Saps quantes vegades sento dir als meus conciutadans: ‘aquesta gent no parla àrab’?”, confessa Demnati. Entre les seves lluites se situa la recuperació lingüística i cultural de les dones amazigues i la seva inclusió plena en la societat.
“Els nostres fills són víctimes de la marginació. Senten que la seva llengua no val res. Com si fossin gossos que borden. És tal el menyspreu, que moltes famílies rebutgen que els seus fills preservin la llengua”
“Els nostres fills són víctimes de la marginació. Senten que la seva llengua no val res. Com si fossin gossos que borden. És tal el menyspreu, que moltes famílies rebutgen que els seus fills preservin la seva llengua, i se’ls sensibilitza perquè aprenguin l’àrab, la llengua de l’Alcorà”, denuncia Demnati. Tant ella com Zioual reconeixen el repte enorme que es presenta al moviment femení amazic, no només sensibilitzant les institucions, sinó també l’opinió pública i les mateixes famílies amazigues perquè defensin la seva bandera identitària i recuperin la seva llengua com la base de tot un col·lectiu.Més enllà del reconeixement recent de la llengua, el col·lectiu femení entén que és moment també de superar una altra barrera: el registre dels noms, fins al moment tots àrabs. “La nostra llibertat passa per batejar els nostres infants amb els noms que desitgem. El contrari és una violació dels drets humans. Exigim que es revisi aquest tema per garantir el dret a triar un nom i adquirir personalitat jurídica sense discriminació”, afirma Zahra Ouhssain, periodista a la televisió nacional amaziga i vicepresidenta de l’associació nacional amaziga per la ciutadania Azetta Amazigh. Fundada el 2002, l’entitat defensa i promou la llengua i cultura amazigues, i ha aconseguit una major legitimitat popular per part del moviment amazic en comparació amb l’Institut Reial de la Cultura Amaziga (IRCAM), el qual és sovint qualificat de “poc independent”.
Ouhssain no oculta la satisfacció que li ha produït la materialització de la llei orgànica que equiparàr l’amazic a l’àrab. A partir d’ara, les dones ensenyaran amb menys rau-rau la seva cultura a través dels tres colors de la bandera blava, verda i groga. I a sobre, la lletra tifinag.
És un signe important de vida per a la continuïtat del moviment amazic. En quedaran molts altres en la lluita pels drets de les dones amazigues. Per exemple, les del col·lectiu LGTBI, que possiblement no es veurà en aquest segle: no està en l’agenda d’aquest moviment social o d’altres perquè no casa amb la tradició musulmana. L’homosexualitat és considerada un delicte i comporta presó, per la qual cosa la seva reivindicació oberta és, ara per ara, una il·lusió. No obstant això, aquestes restriccions no han impedit l’aparició de col·lectius il·legals —però tolerats fins a cert punt— com Kifkif (“D’igual a igual”) o Aswat, que es mouen amb sigil per les xarxes socials per avançar en la defensa dels drets de les persones homosexuals al Marroc.
El repte no és només institucional, sinó també popular. De vegades, els atacs de la població contra el col·lectiu LGTBI són més grans que els que exerceixen les autoritats mateixes. Per tant, la supressió dels articles del codi penal que condemnen aquest col·lectiu seran insuficients si abans no es posen en marxa polítiques públiques que contribueixin a la transformació de les mentalitats.
Amb el suport de:
