Dossier

Dones del Karabakh: la vida que floreix enmig del conflicte congelat

Vera Grigoryan mostra els retrats de combatents desapareguts.
Vera Grigoryan mostra els retrats de combatents desapareguts. Autor/a: Ami Chichakyan
La Unió Soviètica va deixar obertes diverses disputes territorials després de la seva caiguda. La de l’Alt Karabakh, o Artsakh com l’anomena la població local, n’és una. Durant l’època soviètica es van crear les fronteres que delimitaven els països que en formaven part, i l’óblast autònom de l’Alt Karabakh, de majoria armènia, va quedar inclòs dins de l’Azerbaidjan soviètic. Armènia no va estar d’acord amb aquesta decisió, i el 1988 va iniciar-se el Moviment Karabakh, amb manifestacions tant a Armènia com a l’Alt Karabakh. Els manifestants reclamaven la unió d’Armènia i l’Alt Karabakh. El 1991 es va celebrar un referèndum que va ser boicotat pels azerbaidjanesos. Els armenis de l’Alt Karabakh van votar a favor de la unió amb Armènia. Poblacions armènies i azerbaidjaneses van ser desplaçades dels seus respectius països.

Va esclatar una guerra a gran escala que va acabar el 1994 amb un acord d’alto el foc entre Armènia, l’Azerbaidjan i l’Alt Karabakh. Malgrat el fet que l’Alt Karabakh és reconegut internacionalment com a part de l’Azerbaidjan, actualment està governat per la República de l’Artsakh, estretament vinculada a Armènia. El Grup de Minsk de l’OSCE, copresidit pels Estats Units, França i Rússia, està mediant en les negociacions entre les parts del conflicte.

D’ençà, Armènia i l’Azerbaidjan han registrat diverses violacions de l’alto el foc. El 2016 va esclatar una nova guerra, coneguda com la Guerra d’Abril o la Guerra dels Quatre Dies. Segons la part armènia, Armènia va perdre-hi el control de 800 hectàrees, però l’Azerbaidjan afirma que van ser-ne 20.000.

La frontera entre Armènia i l’Azerbaidjan està tancada. I els ciutadans dels dos països només es poden trobar en països tercers, habitualment a la veïna Geòrgia. L’Azerbaidjan declara els estrangers que visiten el territori de l’Alt Karabakh com a personae no gratae i els prohibeix l’entrada a l’Azerbaidjan.

El patiment no té nacionalitat”

Fa 26 anys que Vera Grigoryan espera el seu fill. La darrera vegada que el va veure va ser el 6 de gener de 1994. El noi, Spartak Grigoryan, va ser declarat desaparegut deu dies després, el 16 de gener. D’ençà, Vera Grigoryan va començar a recopilar informació no només sobre el seu fill, sinó també sobre altres combatents i civils desapareguts. Segons ella, hi ha 773 desapareguts a l’Alt Karabakh.

Junt amb altres pares i mares, Vera ha participat en reunions i negociacions amb diferents institucions locals i internacionals com el Servei de Seguretat Nacional, la Creu Roja o el Ministeri d’Afers Interns per obtenir informació sobre el seu fill. Recorda cada manifestació, cada cerca de detalls, els noms dels funcionaris que ha conegut i a qui ha explicat la seva situació. “[Els funcionaris azerbaidjanesos] ens deien que intercanviaríem tots els presoners de guerra. I nosaltres els vam creure, ai las”, diu Vera.

Vera i altres mares i pares van decidir agrupar-se i formar la Unió de Familiars de Combatents Desapareguts per poder actuar d’una forma més organitzada. Com a cap de la Unió, Vera ha viatjat a les províncies de l’Alt Karabakh per reunir-se amb tots els habitants i recopilar informació sobre els combatents desapareguts.

“És molt dur, no tenim cap informació sobre els nostres fills. No sabem si són presoners de guerra o què els ha passat realment. Vivim en la incertesa. Cada nit deixo la porta davantera de casa oberta, esperant que l’Spartak torni”, diu Vera, i afegeix que només li espanta una cosa: “Si torna el meu fill i demana on és la seva dona, què li diré?”. Vera ha pensat en aquesta conversa un munt de cops. Quan Spartak ja feia cinc anys que estava desaparegut, van decidir deixar que la seva dona marxés i es casés. I ara, de vegades, se sent culpable i no sap com li explicarà la situació al seu fill.

Vera Grigoryan també participa en esdeveniments internacionals on es troba amb mares de persones desaparegudes de l’Azerbaidjan. “El primer cop va ser molt dur”, recorda Vera. Es va trobar a Bulgària amb Tamara Ayibova. Hi va portar un receptor de ràdio i una espelma. “Ho vaig donar a ella i li vaig dir: ‘Que aquest receptor t’ajudi a escoltar notícies sobre els teus familiars desapareguts. I encén l’espelma per la pau’. I diverses mares d’Armènia, l’Azerbaidjan i l’Alt Karabakh es van abraçar i van començar a plorar. És una mare, com jo. El patiment no té nacionalitat”.

El club de les dones

Alla Arzumanyan tenia més de 20 anys quan el Moviment Karabakh va començar. Malgrat les amenaces i el perill, va continuar participant a les manifestacions. “El nostre objectiu principal era la unió amb Armènia. Vaig iniciar una petició, malgrat les amenaces que em podrien arrestar”.

Alla Arzumanyan. / Imatge: Ami Chichakyan.


La seva cooperativa era propietària d’un restaurant que aviat va esdevenir lloc de trobada per a combatents. Alla els va conèixer, i quan van decidir formar grups, s’hi va unir i va servir com a tiradora, després de deixar la seva filla amb la seva mare. “Per mi va ser realment molt dur, atès que jo era mare soltera. Però no vaig tenir cap altra opció”.

Un dels comandants aviat s’hi va fixar i la va convidar al seu destacament perquè hi exercís d’infermera. Allà podia combinar el combat amb l’ajuda als ferits. “Les dones van contribuir més a la guerra. Algunes hi van lluitar i hi van servir com a infermeres, d’altres simplement es van quedar i van criar els fills. Si no hi hagués dones, la guerra hauria estat monòtona. Quan hi ha dones a primera línia, els homes se senten lúcids i estan més seriosos”.

Quan Alla va tornar, va trobar que el seu restaurant s’havia cremat. Va decidir reconstruir-lo perquè no volia continuar la seva vida enlloc més que no fos la seva ciutat natal. Alla volia construir un futur brillant per a la seva filla, i creu que ho va aconseguir. “Vaig tornar de la guerra pensant que no n’hi tornaria a haver cap més. Hem guanyat i tot serà millor a partir d’ara”.

Aquest cop, el restaurant Mayrik (Mare) es va convertir en un centre, un club de dones. Al principi, Alla hi convidava les veïnes, i hi parlaven sobre el seu dia a dia, els problemes i els reptes a què s’enfronten les dones. Cada cop més i més dones van interessar-se per la iniciativa i van acabar formant un club. Les organitzacions locals també es van interessar per les activitats del club i van organitzar-hi una sèrie de cursos. Van ajudar les dones a superar els traumes postbèl·lics i els van ensenyar a començar negocis i a promocionar-los a les xarxes socials. Això va motivar 20 dones d’un total de 45 a iniciar els seus propis negocis: algunes tenen B&B (bed and breakfasts), altres produeixen menjar deshidratat o suc de magrana i en venen: “Al principi, les dones van tenir dificultats a entendre aquelles paraules difícils. Però després d’un cert temps, es van implicar en un debat actiu”, diu Alla, i subratlla que la formació més reeixida va ser sobre agricultura: “No podíem ni imaginar-nos que els interessaria aquest tema. Ara n’hem d’organitzar una altra. Espero que cada cop més dones puguin trobar la seva passió, n’obtinguin ingressos i esdevinguin més independents”.

“Cal que es prengui més seriosament les dones, ja que els armenis pensen que la dona és la guardiana del cor. És una mestressa de casa que ha de tenir fills i criar-los”, explica Alla, i remarca que les dones de l’Alt Karabakh no són febles: simplement els cal una mica d’ajuda. “Necessiten coratge. Si algú comença alguna cosa o els ajuda a començar-la, estan llestes per fer qualsevol cosa i proposar idees noves”.

Dones que miren de trencar estereotips

El nombre de dones implicades a la política de l’Alt Karabakh ha baixat. Ara només hi ha una ministra i cinc diputades. L’any passat, ni una sola dona va ser elegida com a regidora de l’Ajuntament de Stepanakert, la capital de l’Alt Karabakh. Però ara, Kristin Balayan ha decidit presentar-se a les eleccions presidencials previstes per al 31 de març de 2020.

Kristin vol organitzar clubs de dones a les províncies de l’Alt Karabakh. Això ajudarà a entendre els problemes que tenen les dones locals, i mirar de trobar-hi solucions. “Les dones suporten molta pressió als pobles. Però no puc dir que hi hagi una violació forta dels drets de les dones”, explica Kristin, perquè hi ha casos de violència contra elles, però generalment prefereixen no denunciar-los a la policia. “No és acceptable a la nostra societat. Les dones no volen que la resta de la gent conegui els seus problemes personals. I tampoc volen denunciar-ho a la policia a causa de les nostres tradicions, ja que pensen que quedaran deshonrades i que la societat les jutjarà”.

Kristin Balayan. / Imatge: A. C.


Kristin Balayan creu que les dones ara són més actives, i espera que ella mateixa serveixi d’exemple i que, després de les eleccions, les dones siguin més audaces i més obertes. “Per mi va ser dolorós que totes les candidates perdessin les eleccions [a l’Ajuntament de Stepanakert], estava segura que elles podien aportar canvis a la nostra ciutat”, diu Kristin. Va estudiar la reacció de la societat a la seva candidatura, i es va sorprendre de descobrir que la majoria de dones estan en contra que hi hagi una dona candidata. “Vaig concloure que la nostra societat no està preparada per a una dona líder. Els homes estan més oberts a aquesta idea que no pas les dones. A aquestes alçades, no estic segura de per què. Però estem trencant estereotips, i els continuarem trencant fins a la fi”.

Ella pensa que l’Alt Karabakh necessita un(a) líder fort(a), que pugui resistir les temptacions i entendre la seriositat de la situació. “És una càrrega enorme, però les dones són fortes. I estic convençuda que poden complir aquest rol”, diu Kristin.

Més implicació femenina a les tecnologies de la informació

Astghik Mirzoyan somiava amb ser una professional de les tecnologies de la informació des del tercer grau a l’escola. Durant les classes d’informàtica, primer va aprendre a usar els diferents programes a l’ordinador. Al seu poble no hi havia connexió a internet, de manera que no va tenir l’oportunitat d’aprendre’n més en línia. Després de graduar-se, es va traslladar a Stepanakert i va ingressar a la Universitat Estatal de l’Artsakh, a la facultat de Cibernètica i Matemàtiques Aplicades. “Va ser molt dur. No tenia gaire informació sobre la meva professió, ni una idea clara de què era. Vaig haver d’aprendre molt per tal de no quedar-me enrere”, diu.

Les tecnologies de la informació són una indústria dominada per homes, i Astghik era una de les dues úniques noies a la facultat. Els professors també eren homes. “Per mi va ser un repte aprendre en un entorn com aquell, perquè sempre has d’estar demostrant que també tu ho pots fer i que també tu pots tenir èxit a la professió”, recorda, i afegeix que ara més i més dones estan interessades en professions de les tecnologies de la informació i el desequilibri de gènere està disminuint.

Astghik Mirzoyan. / Imatge: A. C.


Mentre estudiava a la universitat, Astghik va assabentar-se d’una oportunitat de feina al Centre TUMO de Tecnologies Creatives. Allà, adolescents d’entre 12 i 18 anys aprenen, de franc, modelatge 3D, robòtica, animació, cinema, fotografia, escriptura creativa i desenvolupament de jocs i de webs. El primer Centre TUMO es va obrir a Erevan, la capital d’Armènia. Actualment n’hi ha quatre, a Armènia i a l’Alt Karabakh, i uns altres dos a París i Beirut. “Jo no havia tingut l’oportunitat d’estudiar a TUMO, de manera que no em podia imaginar com era, però vaig decidir d’intentar-ho”, explica Astghik, i emfasitza que treballant-hi com a formador pots veure el resultat del treu treball en un parell d’anys. “Hi segueixes els èxits i els fracassos dels teus estudiants, veus com s’esforcen. I quan, finalment, els veus reeixir i escollir la seva professió, entens la importància del teu treball”.

La majoria dels estudiants de TUMO són de Stepanakert, però també venen adolescents des dels pobles. De vegades els calen dues hores de trajecte només per arribar al centre. És més difícil per a les noies, perquè les famílies no les deixen estar fora de casa fins tard, i de vegades això es converteix en un motiu per abandonar els estudis al centre. Però Astghik està convençuda que cada cop més noies estan interessades en les tecnologies de la informació, i s’intenta ajustar les classes perquè tothom hi pugui assistir. “És molt important, perquè entren en aquest entorn de TUMO al marge de la seva escola. De vegades els pot comportar un repte, perquè tenen dubtes de si mateixes i moltes coses els són noves. És la nostra feina animar-les i inspirar-les, i fer-los creure que poden provar coses noves”, diu Astghik, i esmenta que les estudiants dels pobles haurien de ser més fortes i estudiar més per tal de no enfrontar-se als problemes que ella va tenir quan es va traslladar del seu poble a la capital.

La societat que jutja les dones que tenen èxit

Quan estudiava Relacions Internacionals a Erevan, Irina Safaryan va començar a editar articles a la Viquipèdia. Volia millorar i enriquir la Viquipèdia armènia, en aquell temps fent-hi traduccions. Va trobar-se amb el president de la Viquipèdia armènia i amb el seu personal, i els va demanar que li ensenyessin a editar correctament els articles. Després de graduar-se, Irina va voler tornar a la seva terra. Mentre, volia aportar-hi algun canvi. En aquella època, la Viquipèdia armènia li va suggerir de coordinar un Wikiclub (un club de la Viquipèdia) a Stepanakert. Va acceptar encantada la proposta.

Irina Safaryan. / Imatge: A. C.


El Wikiclub de Stepanakert va fundar-se, així, el 2015, amb només tres persones que es trobaven en un lloc i editaven la Viquipèdia en armeni. Al principi, ni tan sols tenien una oficina. Es reunien al Palau de Cultura, que els oferia un espai de coworking durant una o dues hores. Un any després, els van donar un espai on Irina rep adolescents, i els seus pares i mares, que volen aprendre a editar articles. Al principi, a Irina li costava explicar als pares i mares per què els seus fills i filles haurien de venir i editar articles com a voluntaris. Poc temps després, les mares i els pares s’adonaven dels avantatges i de la importància del club. Els adolescents hi aprenen coses noves, perfeccionen les seves habilitats de mecanografia i tenen l’oportunitat de participar als Wikicamps. “El 2017, el nostre equip d’onze membres va participar al Wikicamp d’Hivern. Per mi, va ser un somni que infants de l’Artsakh poguessin prendre part en un d’aquests camps, que poguessin aprendre-hi què és la Viquipèdia, què és un Wikicamp, i que poguessin trobar-se amb la comunitat”, diu Irina.

Escriuen i editen articles sobretot en armeni i sobre l’Alt Karabakh. El Wikiclub de Stepanakert ja ha editat més de 3.000 articles i té més de 260 membres. Entre 30 i 40 editen articles habitualment. Després de l’èxit del club a Stepanakert, se n’han obert uns altres dos al poble de Togh a la regió de Hadrout i a la regió de Karvachar.

Irina ha aconseguit participar dos cops a Wikimania, la conferència anual que reuneix i homenatja tots els projectes de coneixement lliure organitzats per la Fundació Wikimedia. El primer cop que hi va assistir va ser el 2018 a Ciutat del Cap, a Sud-àfrica. La segona, el 2019, a Estocolm. L’ambaixada de l’Azerbaidjan va escriure una carta de queixa a Wikimedia Suècia perquè estava preocupada per la participació d’una representant de l’Artsakh. “El que vull és mostrar que treballem i vivim en pau. Mai faig declaracions bel·licoses. Existim, vivim, estimem i treballem en pau”, diu Irina, i afegeix que no volia que ningú qüestionés la seva participació a causa del conflicte no resolt. “Si algú és actiu a l’Artsakh, es posa sota el punt de mira del govern de l’Azerbaidjan. Però saber-ho no ens fa pas que hi tinguem por. Continuem la nostra feina i representem el nostre país a l’estranger”.

Al principi, la gent no creia que una dona jove i independent pogués tenir èxit. Sovint, a Irina li demanaven: “Qui és el teu pare, que has aconseguit trobar aquesta feina?”. “La gent ha d’entendre que una dona amb autoconfiança pot afirmar-se pels seus coneixements, per la seva experiència i capacitats. No li cal un patró per aconseguir res”, apunta Irina. Creu que els drets de les dones no són violats activament a l’Alt Karabakh, però en la seva opinió, a les dones els cal ser més agosarades i no tenir por d’expressar els seus problemes i pensaments. “M’agrada repetir que, a l’Artsakh, els homes necessiten ser emancipats més que no pas les dones. L’Artsakh és famós pel seu matriarcat. Les dones tot just necessiten donar-se suport entre elles. Ens cal ajudar les altres a adonar-se que hi ha gent que creu en nosaltres i que ho podem fer”.

Amb el suport de:




Mots clau: Alt Karabakh, Armènia, Azerbaidjan, conflicte, dones,