Dossier
Les dones sahrauís, pilar de la resistència contra l’ocupació marroquina
El Sàhara Occidental, els recursos naturals i les normes de dret internacional contra el Marroc
El Sàhara Occidental és un vast país situat a l’Àfrica nord-occidental, que limita amb Algèria a l’est, Mauritània al sud, el Marroc al nord i l’Oceà Atlàntic a l’oest, amb una superfície d’uns 266.000 km2 i una població estimada de 597.339 habitants, segons dades de les Nacions Unides.
Forma part de la llista de l’ONU de territoris no autònoms pendents de descolonització. És l’última colònia d’Àfrica: totes les resolucions de les Nacions Unides, i el dret internacional en general, avalen l’exercici de el dret a l’autodeterminació del seu poble. Aquest dret és defensat per la Unió Africana, de la qual la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) —encapçalada pel Front Polisario, reconegut per la UA com el govern legítim a l’exili— és membre fundador.
El Sàhara Occidental ocupat acostuma a ser representat erròniament com un desert buit, tot i que el territori, de fet, compta amb rics recursos i una costa atlàntica de 700 quilòmetres de longitud d’importància estratègica. Aquest territori té algunes de les aigües pesqueres més riques del món, actualment explotades il·legalment pel Marroc i per alguns membres de la Unió Europea. Els recursos naturals del Sàhara Occidental també inclouen impressionants dipòsits minerals. Valuosos minerals com el mineral de ferro, l’òxid de titani, el vanadi, el ferro i, possiblement, el petroli poden ser abundants en tot el territori. La seva terra posseeix també reserves de fosfats extremadament riques: el país podria convertir-se en un dels principals exportadors de fosfats del món. Més enllà de les riqueses provades, les perspectives de descobriments de petroli i gas natural els últims anys han complicat encara més la resolució del conflicte.
El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha confirmat que el Marroc no té sobirania sobre el Sàhara Occidental i ha dictaminat que aquest país no pot ser tractat com una part del Marroc, cosa que significa que els acords de la UE amb el Marroc no poden abastar-ne el territori.
Tot i les resolucions de l’ONU i les decisions del TJUE, la UE i el Marroc violen el dret internacional en seguir explotant els recursos del Sàhara Occidental sense consultar els sahrauís, que han estat esperant l’aplicació del mateix dret per a poder determinar el seu futur.
En la lluita del poble sahrauí, les dones estan al capdavant
El Sàhara Occidental està ocupat pel Marroc des de 1975, després que Espanya se’n retirés i renunciés a la seva reivindicació com a potència colonial sobre el territori. El poble sahrauí, que havia lluitat contra l’opressió colonial espanyola, es va veure obligat a lluitar de nou contra l’ocupació marroquina. Va dur a terme una resistència armada sota el lideratge del Front Polisario fins al 1991, quan les Nacions Unides van negociar una treva.
El 1991 es va prometre un referèndum supervisat per l’ONU sobre la independència del Sàhara Occidental, però el pla va ser avortat pel Marroc. La MINURSO, una missió de manteniment de la pau de l’ONU amb el mandat d’organitzar la votació, ha romàs al territori des de llavors, mentre que el Marroc ha construït un perillós mur de sorra de 2.700 quilòmetres de llarg amb mines terrestres, dividint el territori sahrauí i la seva població en dues parts: el 80% del país està controlat pel Marroc, mentre que el 20% restant està alliberat i governat pel Front Polisario.
“Finalment, el 1991, els marroquins i el moviment independentista del Front Polisario van signar un alto el foc. Les dues parts van acordar celebrar un referèndum d'autodeterminació nacional per als sahrauís: estàvem tan entusiasmats! L'ONU va intervenir per a proporcionar dignitat i llibertat al poble sahrauí. Va ser l’any del meu alliberament: no més guerra! Benvinguts a la pau”, rememora aquells dies Fatimatou Dahwar.
Fatimatou Dahwar, víctima de desaparició forçada: va ser segrestada el 1975 i no va ser alliberada fins a 1991. / Imatge: Equipe MediaDahwar és una coneguda defensora dels drets humans, i també víctima de desaparició forçada, tortures i maltractaments durant les seves contribucions a la lluita contra l’ocupació.
A Al-Aaiun, a la part ocupada del Sàhara Occidental, les dones sahrauís es reuneixen en trobades secretes dins de les cases per parlar dels seus plans estratègics de lluita pels drets fonamentals del poble sahrauí a través d’un combat pacífic. També comparteixen informacions sobre els esdeveniments internacionals relacionats amb la qüestió del Sàhara Occidental.
Dahwar és una de les organitzadores d’aquestes reunions. Sovint tria el lloc i la data perquè les dones sahrauís comparteixin els seus problemes socials i les seves frustracions amb la comunitat internacional, que sempre ajorna la solució al seu patiment continuat.
“El que hauria d’haver estat un cas clar de descolonització al Sàhara Occidental s’ha convertit en un fracàs notable de l’ONU; principalment, a causa de la reticència dels seus membres més poderosos en el Consell de Seguretat, sobretot els Estats Units i França, que voten en contra de [donar] qualsevol mandat a la MINURSO de protegir o vigilar els drets humans dels sahrauís al territori ocupat, que han estat violats per l’Estat marroquí durant més de quatre dècades... Al final vam deixar de confiar en l’ONU”, afegeix aquesta dona de 62 anys, abans de continuar explicant-nos que es va unir a la lluita sahrauí quan era molt jove.
“Em vaig involucrar en la lluita a l’edat de 14 anys”, relata, “i aquesta és la raó per la qual vaig ser segrestada durant 16 anys”. "És cert que m’han arrabassat 16 anys de la meva vida que no he viscut, però tot i així mai no he lamentat ni un sol dia o nit dels que he passat sota tortura, tancada en presons secretes... A més, no tinc cap problema si em tornen a segrestar, perquè sóc una persona criada en un ambient de lluita, de sacrifici pel bé de la pàtria. Els 16 anys van passar com si fossin un somni”. Per què, un somni? “No pas perquè no m’hagi sentit torturada, insultada, assotada, mal alimentada, [obligada a] respirar olors pudents, o per com els marroquins van manipular les nostres vides, i la seva tortura psicològica cap a nosaltres, o la mort dels meus companys sota tortura davant dels meus ulls... És un somni perquè el considero un patiment petit si el comparo amb el de tot un poble desarmat que encara viu sense dignitat, a mercè d’un enemic despietat”.
Dahwar subratlla que, després d’haver sobreviscut al segrest i d’haver estat víctima de crims contra la humanitat comesos pels militars marroquins durant la guerra —violació de dones, bombardeig i assassinat d’innocents—, ara viu una realitat de marginació, de privació de tots els drets i d’empobriment del jovent sahrauí, que és enviat a les presons amb càrrecs inventats, només per a criminalitzar-lo i condemnar-lo a desenes d’anys de presó.
La resistència als territoris ocupats
La resistència del poble sahrauí no rep la mateixa atenció que altres resistències arreu del món a causa del desconeixement global, les dificultats de documentar-la i les prohibicions perquè els mitjans de comunicació estrangers visitin els territoris ocupats. No obstant això, periodistes i activistes locals s’esforcen molt per fer llum sobre la resistència d’aquest poble en general i de les dones en particular.
Dues dones a Al-Aaiun. / Imatge: Equipe MediaMaryem Bohalla, una jove activista, ens comparteix les seves preocupacions. Diu que el treball informatiu als territoris ocupats està totalment restringit, per moltes raons. La primera és que les autoritats marroquines arresten contínuament activistes de mitjans de comunicació. De manera que no se senten còmodes i lliures de fer el seu treball en circumstàncies segures. La segona raó és que hi ha pocs mitjans de comunicació: es tracta de joves voluntaris que s’arrisquen a documentar les intervencions agressives dels policies marroquins contra manifestants pacífics, però lamentablement les seves càmeres no aconsegueixen documentar aquestes actuacions a causa del perill de patir detencions i violència: s’han d’amagar quan filmen. Aquests grups no tenen experiència i no han rebut prou formació pràctica: simplement s’han trobat enmig de la lluita, obligats a documentar les violacions de drets. La tercera raó, diu, és l’escassetat d’equips necessaris per a una millor documentació.
L’activista insisteix que ningú està content de viure sota l’ocupació, on no hi ha justícia ni llibertat, sinó només violència, pobresa i detencions. Les dones se sacrifiquen per aturar la persecució sistemàtica contra els sahrauís i per posar fi al patiment de l’altra part del poble sahrauí, que viu als camps de refugiats. Per això, continua Bohalla, les dones sahrauís van triar unir-se a la lluita per la independència en els territoris ocupats: per a garantir un futur millor per a la propera generació.
“Les dones que protesten al carrer pacíficament contra l’ocupació són atacades i colpejades brutalment per la policia marroquina”, denuncia Bohalla. “No tenen forma d’expressar la seva opinió, o d’exigir el seu dret bàsic a l’autodeterminació. I si ho fan, seran arrestades, torturades i portades a judici com a criminals, no pas com a presoneres polítiques. Això és el que li va passar a la presa política Mahfouda Lafkir, que recentment va ser condemnada a sis mesos de presó per les seves creences polítiques”, diu Bohalla, qui afegeix que les autoritats marroquines arresten contínuament les dones activistes perquè no estiguin lliures i còmodes per fer la seva tasca en circumstàncies segures. I tot i així, res no aconsegueix impedir a les dones sahrauís de resistir i representar el seu país. La defensora dels drets humans Aminatou Haidar —que ha guanyat el Right Livelihood Award en 2019— n’és un exemple.
Maryem Bohalla, activista de 24 anys d'Al-Aaiun.Per què les dones sahrauís lideren la resistència als territoris ocupats
Les dones sahrauís als territoris ocupats creuen que són capaces de canviar el fet que els sahrauís no tinguin espai per a expressar-se —i el fet que el Marroc continuï la militarització de les seves ciutats— a través de la resistència pacífica, sense importar el perill que puguin córrer. Aquesta actitud deriva de la seva convicció en la justícia dels drets que reclamen. I és la raó de la presència massiva de dones en les manifestacions pacífiques.
Altres dones activistes sahrauís han explicat a Nationalia que la principal raó darrere del coratge de les dones avui és tot allò que ha aconseguit el moviment feminista mundial, i la mena de pressió que aquest exerceix sobre els règims patriarcals. Així, una dona pot sentir que la seva veu serà escoltada un dia, si no pels poderosos règims patriarcals, sí per les feministes que poden sentir la veritable tragèdia de les dones i fer que la seva vida sigui millor.
La resistència als camps de refugiats
La vida de les dones sahrauís als campaments de refugiats de Tinduf (Algèria) gira al voltant del servei, la lluita i la perseverança. La majoria de sahrauís creuen que els campaments estarien completament paralitzats si no fos per la presència de les dones allà, i tota la feina que hi fan, i la quantitat de sacrificis diaris per a mantenir les coses en marxa de la manera més organitzada. La majoria dels serveis que es presten a escala local i regional estan a càrrec de dones, des de la distribució d’aliments i aigua fins a la criança dels infants, l’ensenyament a les escoles, les llars d’infants, la infermeria i la major part de la feina administrativa en aquestes institucions.
“Les dones sahrauís es troben entre les més actives del món contra l’opressió i lluiten per la llibertat del seu poble. No obstant això, amb prou feines veiem res sobre elles als mitjans de comunicació, especialment als més coneguts, com Al Jazeera o la BBC. Hi ha algunes notícies de portada, però són molt limitades i la majoria realment no aprofundeixen en les històries”, diu Najla Mohamedlamin, activista pels drets humans i pel medi ambient als camps.
Mohamedlamin assenyala que “hi ha una gran diferència entre la vida diària de les dones durant els primers anys de formació dels campaments sahrauís i els anys de la guerra, d’una banda, i el moment actual, de l’altra, que és bàsicament de ‘ni guerra ni pau’”.
Durant la guerra, quan els homes anaven a combatre, les dones es quedaven del tot soles als camps. Va ser una de les transicions més ràpides de la vida: la majoria de les dones, quan van arribar als camps, tenien un estil de vida nòmada. Amb prou feines tenien coneixements relacionats amb la vida moderna, i molt menys amb el fet de dirigir institucions i coses així. I tot i haver-hi arribat cansades i malaltes, amb tant de trauma, es van llançar a dirigir els camps i a construir la realitat que veiem avui als cinc camps de refugiats: les dones sahrauís van ser les que van aixecar els campaments.
Aquells dies consistien en molt de treball, com ara la construcció de cases, escoles i hospitals, la costura, l’artesania, la cuina en grup, la neteja en grup, l’ensenyament i moltes activitats polítiques, incloent-hi la conscienciació política i l’educació. Tot això ho feien les dones, encara que estiguessin casades i tinguessin fills al càrrec. Un altre fet és que els recursos eren molt limitats: la majoria de les coses que la gent necessitava, o les feien a mà aquestes dones, o els calia trobar altres solucions.
Avui, les dones sahrauís, encara que continuen vivint als campaments amb recursos limitats, són indubtablement més privilegiades que les que van arribar-hi l’any després de la invasió de 1976. “Tenim més escoles, més eines per a l’ensenyament, més metges i infermeres; els homes ja no són a la guerra, de manera que estan assumint grans responsabilitats en la direcció. Això fa que les dones tinguin menys feina”, diu Mohamedlamin.
Les dones sahrauís dels campaments tenen una forta consciència de llibertat i dignitat. No obstant això, pensen que la llibertat que han de tenir les dones està força lligada a la llibertat del seu poble i la seva terra.
Les dones als campaments són relativament lliures pel que fa a la llibertat personal i als drets relacionats amb el treball, el matrimoni o l’educació, però sempre hi ha marge per a millorar en tots els àmbits.
“Totes les dones de la generació de la meva mare, i les més grans que elles, han experimentat el sentiment de poble sahrauí i tot el sofriment i el dolor per la llibertat i la independència. Veig la llibertat com un nivell personal, com la llibertat pel que fa a l’afiliació de la nostra pàtria i la representació política que vam triar, així com la propietat de la terra. Crec que el futur de la llibertat per a les dones sahrauís és brillant. Crec que totes les dones sahrauís coneixen el valor d’aquests drets, i ho han donat tot per aconseguir-los. Si aconseguim la nostra independència, les dones sahrauís jugaran un paper molt important en canviar la política i l’economia del nostre futur país”, creu Mohamedlamin.
Najla Mohamedlamin, activista de drets humans i climàtica als camps de refugiats. Ara s’especialitza en desenvolupament sostenible i estudis de dones. També és fundadora de la biblioteca Almasar per a dones i infants.La lluita del feminisme sahrauí a la diàspora
L'ocupació del Sàhara Occidental va fer que diferents grups de gent del poble sahrauí marxessin cap a altres països. Són sahrauís que, després d’haver nascut i crescut a Europa, acostumen a aconseguir millors condicions de vida si se’ls compara amb els que estan als campaments de refugiats o als territoris ocupats.
L’activista feminista Nasra Mah Iahdih Said ens comparteix sobre la seva vida a Espanya: “Lluito contra el racisme a Espanya, on visc. Alhora, m’enfronto a les conseqüències de la meva feina feminista des de la meva societat mateixa. També estic absolutament absorbida pel sistema capitalista, cosa que m’impedeix desenvolupar-me”, diu.
Nasra Mah Iahdih Said, activista feminista de 26 anys. Estudia Dret a Andalusia.Les feministes sahrauís argumenten que, sense el feminisme, la seva lluita no té sentit, i es demanen com podem exigir l’alliberament de l’ocupació al mateix temps que les dones sahrauís encara estan controlades per l’autoritat social.
“El meu principal activisme és fer que les dones reflexionin sobre les opressions del sistema patriarcal i difondre la teoria feminista, per a despertar la consciència feminista”, diu Mah Iahdih Said, i esmenta que la seva lluita està molt estesa a Europa: “Denuncio la misogínia que pateixen les dones que viuen a Europa i [les] que provenen de societats molt religioses. Tot aquest treball, dia a dia, no m’ha fet pas oblidar d’on vinc ni la causa sahrauí. De fet, lluito per la llibertat de les dones sahrauís perquè crec que aquest és el veritable camí que permetrà l’alliberament de la nostra terra”.
Amb el suport de:
Amb el suport de l’Agència Catalana
de Cooperació al Desenvolupament
i del Departament de Treball,
Afers Socials i Famílies
