Dones indígenes de Bolívia: caminant per la sendera incessant de la dignitat rebel

27.11.202009.00h Soraya Aguilar Huarachi

Dones líders comunitàries del nord de Potosí (Bolívia). Autor/a: Soraya Aguilar Huarachi

“El sistema capitalista predador està posant en risc la vida no sols de les nostres comunitats, sinó de tot el planeta. Davant d’això, és important tenir en compte que les dones som cuidadores de la vida, i això ens posa en primera fila en la lluita per la defensa dels drets col·lectius”

Bertha Bejarano, líder indígena.
Va encapçalar la IX Marxa en Defensa del Territori Indígena
Parc Nacional Isiboro-Sécure (TIPNIS) 2012

Bolívia és un país de l’Amèrica de Sud que compta amb tres zones geogràfiques riques en recursos naturals: l’altiplà, amb un 28% del territori; les valls, amb un 13%, i la zona oriental, la planúria, amb el 59%. És considerada un dels països amb més biodiversitat del món. Bolívia és el segon país amb major població indígena de tot Amèrica de Sud, després del Perú. És coneguda com un país eminentment andí i d’altiplà, quítxua i aimara, però tot i així, la major part del seu territori es troba en terres baixes, en particular les que comprenen les macroregions de l’Amazònia, la Chiquitania i el Chaco, on coexisteixen 34 dels 36 pobles indígenes reconeguts constitucionalment.

La diversitat ètnica, cultural i lingüística fa de Bolívia un país plurinacional: el que avui s’anomena constitucionalment “Estat Plurinacional” és el resultat d’un procés d’acumulació històrica i de lluites socials, polítiques, culturals i territorials que data de l’època colonial i arriba als nostres dies, on els diversos moments de la història estan marcats significativament per la resistència permanent dels pobles indígenes tant a les terres altes (altiplà, valls) com a les baixes (zones orientals de planúria).

La resistència permanent dels moviments indígenes no s’entendrà si no es fa memòria de les seves fites. El 1781 té lloc el gran alçament Sisa-katarista, revolta indígena anticolonial, en terres de l’altiplà. Bartolina Sisa i el seu marit Tupac Katari hi van simbolitzar la complementarietat del concepte dual chacha/warmi (“home/dona”, en aimara) en assumir plegats les responsabilitats de l’alçament i el govern de les forces que s’hi unissin. Predicaven el govern propi i el dret a la terra i al territori.

La resistència dels moviments indígenes ha estat permanent a Bolívia, amb dues grans fites inicials: l’alçament Sisa-katarista de 1781 i la rebel·lió mojeña el 1810, que romanen a la memòria col·lectiva del país

Entre els pobles indígenes de les terres baixes (Amazònia del Sud), el poble mojeño ens porta a la memòria la rebel·lió contra els abusos dels colonitzadors de 1810, amb la qual van aconseguir gestar la primera autonomia indígena de la regió amb Pedro Ignacio Muiba al capdavant: van arribar a implementar la lliure determinació a partir d’un govern propi. No obstant això, amb la creació de la República es van anul·lar els drets comunitaris, la població criolla i mestissa va usurpar les terres indígenes, i es va establir un sistema forçat de reenganxament de la força de treball indígena obrint els centres poblats al comerç.

És important recordar també l’època daurada de l’educació indígena (1931-1940). L’Escola Ayllu de Warisata és l’episodi més transcendent de les lluites indígenes del segle XX. La seva història és una crida llibertària a la consciència nacional, a l’afirmació de la voluntat, a la creació del caràcter nacional i a les seves possibilitats de desenvolupament econòmic. L’Escola Ayllu va sorprendre amb la pedagogia de la vida, el treball creatiu i el rescat de la cultura ancestral.

Aquesta escola va ser fundada el 2 d'agost de 1931 per Elizardo Pérez i Avelino Siñani, com a nucli de 33 escoles de l’altiplà. En menys d’una dècada va ser model per a la fundació d’uns altres 15 nuclis educatius indígenes i silvícoles a Bolívia. La filòsofa Yvette Mejía Vera, experta en les escoles indígenes i autora de Sistematización Warisata Escuela Ayllu (1931-1940), hi afirma: “El model d’Ayllu es basa en els valors o principis universals, l’alliberament, l’organització comunal, la producció comunal, la revaloració de la identitat cultural, la solidaritat i reciprocitat”. Davant d’això, “la camarilla minerofeudal va carregar contra els nuclis indígenes, els seus directors van ser destituïts, les escoles, saquejades, i els estudiants, perseguits. El més atroç va succeir a les terres baixes al nucli de Casarabe, on els 300 alumnes van ser assassinats amb el pretext que les escoles eren cèl·lules comunistes”, escriu Mejía Vera.

Les reivindicacions i lluites permanents dels pobles indígenes

En la concepció cíclica de la història boliviana és important mirar al passat per a poder anar cap endavant. Les revoltes a la colònia i la independència, les lluites populars d’alliberament i les marxes indígenes, socials i sindicals representen alhora una memòria llarga i curta de la historiografia boliviana.

En el llarg procés reivindicatiu que van iniciar els pobles indígenes a Bolívia, ja a la dècada de 1970, el moviment indígena de les terres altes —principalment cap a la fi de la dècada— comença a prendre protagonisme. En lluita permanent, en les dècades de 1980 i 1990 es fa visible un moviment social fort, constituït per la Confederació Sindical Única de Treballadors Camperols de Bolívia (CSUTCB), la Confederació Nacional de Dones Camperoles Indígenes Originàries de Bolívia “Bartolina Sisa” (CNMCIOB-BS), el Consell Nacional d’Ayllus i Markas del Qullasuyu (CONAMAQ) a les terres altes i valls (occident), així com la Confederació de Pobles Indígenes de Bolívia (CIDOB) i la Confederació Nacional de Dones Indígenes de Bolívia (CNAMIB) a les terres baixes (orient).

En aquest marc, cal destacar alguns moments de transformació històrica del moviment indígena. La tesi política del CSUTCB de 1983, presentada al seu segon Congrés Nacional, orienta la lluita cap a una “alliberament definitiu” i la construcció d’una societat plurinacional, amb el respecte de les diverses formes d’autogovern.

El 1990, la Marxa pel Territori i la Dignitat dels Pobles Indígenes de les terres baixes, encapçalada per la Central de Pobles Indígenes del Beni, va assolir canvis transcendentals com el reconeixement dels territoris indígenes amb les seves cosmovisions, identitats i horitzons socials diversos, que anteriorment no estaven contemplats en l’ordenament constitucional bolivià.

El cicle mobilitzador que els pobles indígenes van iniciar a la dècada de 1970 van ser un factor fonamental per a les reformes constitucionals en què Bolívia els va reconèixer tot un seguit de drets

Sarela Paz, sociòloga i antropòloga especialitzada en territoris indígenes, recursos naturals interculturalitat, afirma: “Les mobilitzacions dels pobles indígenes de terres baixes van ser un factor fonamental que va conduir a una sèrie de reformes constitucionals durant els anys de 1990. Van assolir el reconeixement del dret de propietat i administració dels territoris ancestrals, mitjançant una reforma important que va tenir lloc en l’estructura territorial amb el reconeixement de les Terres Comunitàries d’Origen (TCO) com a forma de propietat col·lectiva de la terra”. La ratificació del Conveni 169 de l’OIT, mitjançant la Llei de la República núm. 1.257 d’11 de juliol de 1991, va possibilitar avenços importants en les polítiques i legislació bolivianes.

També és important destacar la reforma de la Constitució Política de l’Estat de 1994, que va canviar la naturalesa de la nació boliviana, que va esdevenir “multiètnica i pluricultural”. Arran d’això es van promulgar normes importants que van incloure, encara que de manera parcial, els drets dels pobles indígenes, com ara el dret col·lectiu al territori, la denominació del qual van ser les Terres Comunitàries d’Origen (TCO). Aquest avanç es va donar arran de la Marxa pel Territori i la Dignitat dels Pobles Indígenes de terres baixes esmentada abans.

D’altra banda, la sociòloga, antropòloga i investigadora en temes indígenes Gabriela Canedo afirma a La reivindicación territorial de los indígenas de la Amazonia boliviana: “La defensa del territori i la reivindicació d’una identitat indígena han portat a les organitzacions no només a demanar reconeixement i protecció de part de l’Estat, sinó a inserir-s’hi a través de la participació política”.

L’Assemblea de les Nacionalitats i l’Instrument Polític

El juliol de 1988 la Confederació Sindical Única de Treballadors Camperols de Bolívia (CSUTCB) va convocar el seu primer Congrés Extraordinari, on la discussió i l’anàlisi política van estar centrades en dues corrents. Una, l’organització de l’anomenada "Assemblea de les Nacionalitats”, com a escenari polític basat en les institucions originàries, en un sistema de govern —d’autogovern— que potencia les estructures tradicionals de les nacionalitats i permet projectar la lluita política cap a la desestabilització del sistema de dominació colonial que va imposar autoritats i estructures jurídiques. I dues, la construcció de l’anomenat “Instrument Polític”, una proposta que possibilitaria la participació en les formes institucionals de l’Estat: ser part dels nivells de representació i assumir els processos electorals.

Sarela Paz destaca la participació de Juan de la Cruz Villca, líder del moviment camperol i membre de l’Eje Comunero, qui va gravitar amb força al Congrés Extraordinari pels seus plantejaments: “Afirmava que era més important pensar en construir alguna cosa fora de l’Estat, que imaginava com una Assemblea de Nacionalitats que soscavés l’Estat [d’herència] colonial. Diversos corrents de pensament van donar-li suport. Però l’opció presentada pels altres sectors —crear l’Instrument Polític— guanya en la discussió, cosa que significa que s’havien de presentar com a opció política i participar de les eleccions nacionals i municipals, per a poder accedir al poder”.

La sociòloga afegeix: “Revisant la documentació del Congrés [posterior] de la CSUTCB denominat “Terra, territori i instrument polític”, de 1995, s’evidencia que l’Instrument Polític sorgeix com un braç estratègic electoral de la CSUTCB”. Aquest instrument electoral, per decisió d'aquest congrés, es va denominar Instrument Polític-Assemblea per la Sobirania dels Pobles (IP-ASP), amb Alejo Véliz com a líder. Aquell any la candidatura va participar en les eleccions municipals com a ASP-IU —usant la sigla del partit Izquierda Unida— i van aconseguir guanyar en 15 alcaldies municipals.

Paz afegeix que “en les eleccions nacionals de 1997, Alejo Véliz, líder camperol i fundador de l’Instrument Polític, es presenta com a candidat a la presidència amb les sigles de l’Assemblea per la Sobirania dels Pobles (ASP). No va tenir èxit. Però aquell mateix any es va presentar com a candidat a diputat Evo Morales, representant la Federació del Tròpic de Cochabamba amb les sigles d’Izquierda Unida. I va obtenir l’escó”.

L'emergència del Moviment al Socialisme (MAS) de Morales

El 1998 va tenir lloc la ruptura definitiva entre Alejo Véliz i Evo Morales, líder dels productors de la fulla de coca del tròpic de Cochabamba: una fracció es va quedar amb Véliz, mentre que una altra va ser capitalitzada pel futur president bolivià. Un any després, sota el lideratge de Morales, neix el Moviment al Socialisme-Instrument Polític per la Sobirania dels Pobles (MAS-IPSP).

En aquest context històric i polític cal esmentar la important aportació ideològica del líder sindicalista i fundador del MAS-IPSP, Filemón Escobar, qui des de 1987 fins a 2001 va organitzar seminaris i tallers de formació política al tròpic de Cochabamba, i es va convertir en mentor d’Evo Morales i del moviment cocalero.

Filemón Escobar, Filipo, amb la lucidesa que el caracteritzava, va arribar a comprendre la importància d’aproximar-se al moviment indígena, havent estat un dels fundadors del partit Moviment Revolucionari Túpac Katari d'Alliberament (MRTKL), amb el qual el 1985 va participar a les eleccions nacionals com a candidat a la vicepresidència al costat del gran líder aimara Genaro Flores Santos —sense èxit. A les eleccions de 1989 va ser diputat electe per Izquierda Unida (IU) i el 2002 va ser elegit senador pel Moviment a Socialisme.

A diferència d’altres dirigents formats en el marxisme, Escobar, sent militant trotskista, entén el paper del sector indígena en la història de Bolívia i el potencial polític enorme del moviment cocalero. La seva participació va ser decisiva per a dirigir el moviment indígena camperol cap a la via electoral. El 2002, sota el lideratge de Morales, el moviment es presenta sota les sigles del MAS-IPSP a les eleccions nacionals i aconsegueix convertir-se en la segona força política de Bolívia. En les eleccions de 2005, el MAS-IPSP obté el 53,7% de la votació i es converteix en la força més votada en cinc dels nou departaments que té Bolívia: Morales és elegit el primer president indígena de la història del país.

Moviments de dones indígenes en defensa dels drets col·lectius

Són moltes les fites a ser considerades part de les mobilitzacions indígenes a Bolívia. Gràcies a les marxes indígenes que es van donar a partir dels anys 90 es van assolir diversos èxits, des del reconeixement legal i constitucional dels territoris com a propietat col·lectiva, fins al naixement d’un Estat plurinacional, amb autonomies. Les marxes indígenes són un llegat estratègic que encara conserven la vigència, i són enfortides amb noves formes de resistència com els cabildos indigenales, espais de participació i presa de decisions, on s’atorguen mandats als dirigents (dones i homes) per a fer efectives les seves demandes de reivindicació territorial, entre moltes altres.

En aquesta línia, cal esmentar l’aportació i la presència de les dones indígenes en tot el procés d’acumulació històrica, lluites socials, polítiques, culturals i territorials, que es van donar des de l’època colonial fins als nostres dies.

Dones líders del municipi de Torotoro. / Imatge: Soraya Aguilar Huarachi.

La documentalista audiovisual i activista en defensa de la Mare Terra Yomar Ferino argumenta: “Tot i haver estat històricament invisibilitzades, les dones indígenes han estat presents i han estat protagonistes en el naixement i consolidació del moviment indígena. Recordem, per exemple, la gran líder indígena Bartolina Sisa, que va liderar la revolta indígena anticolonial al costat de Tupac Katari, sent un referent per a les dones indígenes, principalment a les terres altes”.

El 1980 sorgeix la Federació Nacional de Dones Camperoles de Bolívia (FNMCB), que en homenatge a Bartolina Sisa n’adopta el nom. L’organització neix com a representativa de les dones camperoles i indígenes de la regió andina i algunes zones del tròpic de Bolívia, fundada com a organització germana de la CSUTCB (que tenia predomini masculí).

La Federació Bartolina Sisa, durant el primer període de la seva història (1980-1993), reivindicava predominantment la defensa de classe i identitat. El segon moment s’inicia el 1994 i s’allarga fins avui. En aquest període, la Federació Bartolina Sisa va ser part de la creació de l’Instrument Polític que va obrir el camí del moviment indígena a la participació en els processos electorals. El 1999 s’incentiva la participació política de les dones camperoles en les eleccions municipals, atès que la Llei de Quotes, promulgada el 1997, instituïa que almenys el 30% de les llistes de candidats havien d’estar conformades per dones.

La líder indígena, exautoritat de la Marka Comanche de la Federació de Dones Bartolina Sisa i Jiliri Mama T’alla (títol de lideratge femení aimara) de 13 comunitats Maclovia García destaca que la Federació Nacional Bartolina Sisa va cercar de recuperar i reafirmar la seva identitat ètnica cultural, i aquesta recerca es va reflectir en el canvi de nom de l’organització: el 2008 va passar a ser la Confederació Nacional de Dones Camperoles Indígenes Originàries Bartolina Sisa. D'acord amb els seus líders principals, aquest canvi va respondre a la necessitat d’adquirir autonomia respecte de la CSUTCB.

Els indígenes de les terres baixes comencen a fer-se visibles amb la Marxa pel Territori i la Dignitat de 1990, on la participació de les dones va assolir un protagonisme important, però encara invisibilitzades. Durant tota la dècada de 1990 es van instal·lar marxes indígenes que van projectar una discussió encesa sobre temes com la defensa del territori, la seva utilització i el desenvolupament sostenible, l’administració dels recursos naturals, les autonomies i el dret a la consulta prèvia.

Wilma Mendoza, presidenta de la Confederació Nacional de Dones Indígenes de Bolívia (CNAMIB), afirma: “Des de la consolidació del moviment indígena a les terres baixes, continuem en peu de lluita contra la discriminació i exigim el respecte als nostres territoris i la defensa dels drets individuals i col·lectius, la resistència permanent a totes les polítiques i models de desenvolupament extractivistes".

Les dones indígenes de les terres baixes, després d’un quart de segle de protagonisme permanent en les files de la Confederació dels Pobles Indígenes de Bolívia (CIDOB), organització amb major predomini masculí, van decidir crear-ne una de pròpia que aglutinés les dones indígenes, per la marginació constant que patien.

La líder indígena Mendoza continua: “Les dones som les que posem el cos i estem en primera fila, en les mobilitzacions, fins i tot arriscant les nostres vides. I això no era reconegut per la nostra direcció de la CIDOB. Arran d’això, el 2007, en plena Assemblea Constituent, sorgeix la CNAMIB, que farà aportacions al procés amb representació i discursos polítics des de les dones, i enfortint políticament la CIDOB, la qual en algun moment es va oposar a la seva conformació, però que després es va adonar que era una gran fortalesa”.

Les dones es van adonar que, als moviments, no exercien l’autoritat política en igualtat amb els homes, malgrat principis i declaracions igualitaristes. Van demanar participar en igualtat de condicions i van crear organitzacions pròpies

El 1997 es constitueix el Consell Nacional d’Ayllus i Markas del Qullasuyu (CONAMAQ), conformat per aimares i quítxues, amb la missió de reconstruir els antics, ayllus, markas i suyus (territoris indígenes precolonials, amb institucions polítiques i econòmiques tradicionals). Des de l’inici de l’organització s’hi va establir l’autoritat dual chacha/warmi, on el cònjuge assumeix amb la seva parella el càrrec i la responsabilitat, cosa que significa que els tatas (autoritats masculins) porten endavant el seu càrrec acompanyats de les mama t’allas (autoritats femenines). Si bé s’enforteix el concepte de “complementarietat de gènere”, amb el pas dels anys les dones es van adonar que no hi exercien l’autoritat política en igualtat amb els homes, van començar a manifestar la seva voluntat de deixar de ser autoritats merament simbòliques i van demanar una participació en igualtat de condicions. El 2004 el CONAMAQ va crear una comissió de gènere, espai que va possibilitar l’enfortiment de la presència protagonista de les dones.

Les tres organitzacions, per tant, compten amb estructures on les dones s’organitzen i funcionen simultàniament: Dones Camperoles Bartolina Sisa (a la CSUTCB), mama t’allas (al CONAMAQ) i Confederació Nacional de Dones Indígenes de Bolívia (a la CIDOB). Aquestes estructures orgàniques van ser base i fonament del Pacte d’Unitat: aliança política entre camperols, originaris i indígenes durant l’Assemblea Constituent (2007-2009) i artífexs dels continguts forts sobre drets indígenes —entre els quals l’Estat Plurinacional en l’actual Constitució boliviana.

El moviment de dones indígenes en l’Assemblea Constituent

El procés preconstituent a Bolívia va ser resultat de l’acumulació històrica sustentada en les lluites dels moviments indígenes i organitzacions socials. El 2002 es va realitzar la quarta marxa indígena de l’Orient, el Chaco i l’Amazònia. Durant el trajecte s’hi va unir el CONAMAQ, que havia sortit des dels departaments de Potosí i Oruro. La mobilització demanava la convocatòria d’una Assemblea Constituent per a canviar la Constitució Política de l’Estat.

La sociòloga Sarela Paz explica: “El 16 de març de 2006 s’aprova la Llei de Convocatòria a l’Assemblea Constituent (LECAC), que dicta entre les seves disposicions principals la reforma total de la Constitució Política de l’Estat bolivià. Per a això es va instal·lar un ampli procés de deliberació, plural, construint un camí cap a la inclusió, l’equitat, la redistribució i la justícia”.

El procés constituent va iniciar un nou cicle històric en la lluita de les dones, plantejant nous reptes, noves articulacions i rols polítics. En la configuració del procés constituent, les organitzacions de dones —tant indígenes com urbanes— van mobilitzar una acció política que les va situar en l’escenari i en els espais deliberatius.

“Les dones vam ser part del procés constituent. Indígenes i urbanes ens vam articular, ens vam reconèixer en les nostres diferències, vam compartir somnis i lluites, vam construir una proposta que expressa la nostra diversitat”

Wilma Mendoza explica: “Les dones vam assumir el repte i vam ser part del procés constituent. Indígenes i urbanes ens vam articular, ens vam reconèixer en les nostres diferències, vam compartir els nostres somnis i lluites, vam construir una proposta que expressa la nostra diversitat”.

També argumenta Mendoza que l’Assemblea Constituent va instal·lar espais de deliberació on es va donar nivells importants de retroalimentació i coneixement. Les dones constituents, en proposar un Estat amb equitat entre dones i homes, van obrir reptes fonamentals, com el fet d’eliminar les situacions de desigualtat, discriminació i subordinació, defensar els drets de dones i nenes orientant polítiques públiques i recursos per a resoldre les bretxes de gènere... propostes que van ser incorporades en diversos articles de la Constitució Política.

D’altra banda, la líder indígena Bertha Bejarano, que va encapçalar la novena marxa en defensa del Territori Indígena Parc Nacional Isiboro-Sécure, explica: “El 2009, amb la promulgació del text constitucional, s’assoleix un avanç important en el reconeixement del dret a la lliure determinació i a la instal·lació de les autonomies indígenes i l’autogovern”.

L’Assemblea Constituent va estar presidida per Silvia Lazarte, d’origen quítxua, exsecretària executiva de la Federació Nacional de Dones Camperoles Bartolina Sisa: en el procés constituent, les dones passen a ocupar espais d’exercici de decisió política, amb la qualitat d’un capital polític acumulat que els donava reconeixement i posicionament dins de les seves organitzacions, partits i espais de definició de la política nacional.

Les autonomies indígenes originàries camperoles

La Constitució Política de l’Estat (CPE) Plurinacional de Bolívia, promulgada el 2009, va ser una fita històrica i va marcar avenços importants, com el reconeixement dels drets de les nacions i pobles indígenes originaris camperols. En ressaltem, per exemple, el dret a la titulació i tinença dels seus territoris, les pràctiques i cosmovisions pròpies, la medicina tradicional indígena i la seva inclusió en el sistema de salut nacional, o l’establiment del caràcter multilingüe en l’educació nacional en tots els nivells, entre moltes altres.

Una de les reivindicacions permanents del moviment indígena és el dret a la lliure determinació, que va ser plasmat en la CPE. Aquest dret ha donat lloc a l’establiment de les autonomies indígenes originàries camperoles. Wilma Mendoza explica que aquestes autonomies són “l’autogovern com a exercici de la lliure determinació de les nacions i els pobles indígenes on es comparteix territori, cultura, història, llengües, i organització o institucions jurídiques, polítiques, socials i econòmiques pròpies”.

Preparant un ritual per a la Mare Terra (Pachamama). / Imatge: Soraya Aguilar Huarachi.

Mendoza puntualitza que, tot i els passos transformadors com el reconeixement de la lliure determinació en la CPE o la Llei Marc d’Autonomies i Descentralització Andrés Ibáñez (LMAD), aprovada el 2010, en la seva aplicació no es donen avanços, i coincideix amb el que afirmen líders d’altres pobles indígenes: “Els requisits excessius, els interessos polítics i la falta de consensos impedeixen l’avanç de les autonomies indígenes a Bolívia” (comunicat reproduït pel diari El Día, 14 d’octubre de 2018).

En aproximadament una dècada, només tres de 20 entitats territorials que van accedir a les autonomies indígenes originàries camperoles han aconseguit conformar el seu autogovern: es tracta de Charagua Iyambae (guaranís), Uru Chipaya (urus) i Raqaypampa (quítxues). La Constitució de 2009 obre el camí a la recuperació de les formes de govern ancestrals dels pobles indígenes, però en la seva concreció hi ha burocràcia i obstacles en els requisits que imposa l’Estat central per a la conformació de les autonomies.

Sols tres territoris han aconseguit formar el seu autogovern indígena. En la seva concreció hi ha obstacles en els requisits que imposa l’Estat central

D’altra banda, Bertha Bejarano afirma: “La presència de les dones en els processos de construcció de les autonomies indígenes possibilita el fet d’aprofundir, des de les nostres vivències comunitàries, l’educació i la salut, i posar a debat la violència familiar i la violència política. Ara, la nostra paraula és escoltada i tinguda en compte”.

Extractivisme i drets dels pobles indígenes originaris camperols

L’autonomia indígena a Bolívia no va arribar de la nit al dia, sinó que va ser una construcció històrica: a la marxa de 1990 les consignes principals eren el reconeixement i respecte dels pobles indígenes, i a la de 2002, ja no estava en joc el reconeixement estatal o la incorporació d’allò indígena a l’Estat, sinó que es tenia present en les reivindicacions la possibilitat de la construcció d’un Estat diferent, cosa que va donar lloc el 2009 a un nou marc constitucional sota un caràcter d’Estat Plurinacional i de principis filosòfics del suma qamaña (viure bé), nandereko (vida harmoniosa), teko kavi (vida bona), ivi maraei (terra sense mal) i qhapaj nan (camí o vida noble).

En aquest marc, Bejarano fa èmfasi en el concepte del “viure bé”, en la complementarietat, harmonia i equilibri amb la Mare Terra i que tots i totes visquem en equitat, solidaritat i eliminant les desigualtats. “Viure bé” entre nosaltres, “viure bé” amb el que ens envolta i “viure bé” amb un mateix. “Tenir constitucionalitzat el ‘viure bé’ és un gran avanç, però és bo reflexionar i demanar-nos: s’està materialitzant, en les nostres polítiques, el “viure bé”? Considero que aquests reptes de materialització entren en contradicció, en el segon mandat de govern d’Evo Morales, amb la línia econòmica basada en l’extractivisme, implementant polítiques que atempten contra els drets de la Mare Terra i els drets col·lectius dels pobles indígenes”.

El 2014 es va aprovar la Llei Minera, que modifica les regles d’ús de les terres en les reserves naturals, àrees protegides i territoris indígenes, així com sobre cossos d’aigua. Amb aquesta norma, les empreses poden fer ús no només de la superfície d’explotació, sinó també de l’adjacent (com ara l’ús dels recursos hídrics propers). També s’hi estableix que el sector miner empresarial rebrà foments directes de l’Estat. Un és el Fons de Suport a la Reactivació de la Mineria Petita (FAREMIN), l’altre el Fons de Finançament per a la Mineria Cooperativa (FOFIM). En aquest marc, la investigadora del Centre de Documentació i Informació Bolívia-CEDIB, Giorgina Jiménez, explica a Geografía del Extractivismo en Bolivia (2015): “La llei criminalitza la protesta ciutadana i estableix mecanismes d’empara immediatament als actors miners, que davant de qualsevol acció de la societat que els generi un ambient inconvenient, reben el resguard immediat de l’Estat amb l’ús de la força pública”.

D'altra banda, el 2015 es promulga el Decret Suprem 2.366, que permet el desenvolupament d’activitats d’hidrocarburs dins d’àrees naturals protegides: una contradicció enorme amb el discurs de protecció de la Mare Terra. La sociòloga Gabriela Canado escrivia el 2019 a Los Tiempos: “De mica en mica s’han transgredit lleis de protecció, s’ha violat el dret de les comunitats indígenes i el dret a la consulta prèvia. Àrees protegides com el TIPNIS (Territori Indígena i Parc Natural Isiboro-Sécure), la nació Qhara Qhara i Tariquía, entre molts territoris indígenes, són afectats greument cada dia”.

L’advocat constitucionalista Jorge Bacotich Oliva escrivia el 2017: “El decret 2.366 no preveu allò establert en l’Article 403 de la Constitució Política de l’Estat. Aquest decret no els està donant [als pobles indígenes] la consulta prèvia, no els dóna el dret a decidir si volen o no l’exploració. Per ‘l’interès nacional’ podem posar una carretera i partir per la meitat el TIPNIS (Territori Indígena i Parc Nacional Isiboro-Sécure), perforar un pou a Tariquía. La norma, el que fa és autoritzar l’explotació d’hidrocarburs en zones de categoria protegida, sense necessitat de la consulta prèvia”.

“Quan Morales assumeix el govern, es materialitzen reivindicacions com l’Assemblea Constituent i la instauració d’un Estat plurinacional. Però el 2008 ja hi ha decrets que comencen a retallar drets indígenes, i avui es constata un retrocés”

Sarela Paz remarca que les normes sobre mineria han estat negociades amb els empresaris del sector. La consulta prèvia amb els pobles indígenes ha estat desvirtuada i s’ha convertit en un simple tràmit administratiu: “Quan Evo Morales assumeix el govern, i en el marc d’una lluita permanent dels pobles indígenes, es materialitzen reivindicacions com l’Assemblea Constituent i la instauració d’un nou Estat plurinacional. Però revisant les dades, hom troba que el 2008 ja hi ha decrets que comencen a retallar drets indígenes, i avui es constata un retrocés en l’exercici i compliment dels drets dels pobles indígenes”.

Vuitena i novena marxes indígenes per la defensa del territori

La vuitena i novena Marxa Indígena per la Defensa del Territori Indígena i Parc Nacional Isiboro-Sécure (TIPNIS) contra el projecte de construcció de la carretera San Ignacio de Moxos-Villa Tunari, que divideix el cor d’aquest territori indígena, i contra altres iniciatives de megaprojectes, es va constituir com un dels esdeveniments més importants dels anys 2011 i 2012, en marcar una nova fita en la relació entre el govern d’Evo Morales i els pobles indígenes.

En termes estructurals, les marxes indígenes van ser un qüestionament de fons del model de desenvolupament imperant a Bolívia, basat en l’extractivisme dels recursos naturals i la degradació ambiental consegüent. Bertha Bejarano recorda: “Malgrat tots els intents del govern de frenar la marxa, recorrent a la persuasió i a les amenaces, usant els aparells repressius de l’Estat i intervenint amb violència a la marxa a la localitat de Chaparina, vam resistir i van continuar fins a arribar a la seu de govern”.

La marxa del TIPNIS arriba a La Paz, 2011. / Imatge: Szymon Kochański @ Flickr

Bejarano explica: “El TIPNIS és la Casa Gran i no li pertany a ningú, és part de tots, no té amos i som part d’ella. La resistència és una forma de vida i la vida és el territori mateix, hem de defensar-la d’aquest sistema capitalista depredador que està posant en risc la vida, no només de les nostres comunitats, sinó de tot el planeta. Davant d’això, és important tenir en compte que les dones som cuidadores de la vida i això ens posa en primera fila en la lluita per la defensa de la mare terra i dels drets col·lectius”.

“La vuitena i novena marxes indígenes van exigir el respecte a la vida, al territori i a les decisions dels pobles indígenes del TIPNIS perquè no es construeixi la carretera que travessa l’àrea protegida. La lluita ens va costar molt cara: molts dels nostres dirigents van ser perseguits pel govern, la nostra educació i salut està descuidada per l’Estat, però més enllà d’això, continuarem resistint dignament”, assegura Wilma Mendoza.

El moment de trencament i la reconducció de nous camins

Durant més d’una dècada, el govern de Morales només ha registrat una efervescència discursiva, basada en un càlcul polític de defensa de la Mare Terra i la defensa dels pobles indígenes, evitant anar al fons de el problema. “No es pot entendre la construcció de la plurinacionalitat si arremetem contra la natura i l’autodeterminació dels que la protegeixen: els pobles indígenes, actors nodals en la construcció de l’Estat Plurinacional”, escrivia Gabriela Canedo a Los Tiempos el 2019.

Canedo també precisava algunes de les causes per les quals el partit de Morales ha perdut suports fins i tot entre les seves bases indígenes, donant lloc al trencament del “pacte d’unitat” conformat per organitzacions indígenes de terres baixes i altes. El tema de discòrdia fonamental és la política extractivista estatal, contrària a la política inicial del “viure bé” i a la defensa dels drets territorials dels pobles originaris. Dos exemples: les protestes de 2011 i 2012 contra la construcció d’una autopista al TIPNIS, o les de 2019, contra l’ampliació de les fronteres agrícoles i les cremes controlades que van provocar incendis a la Chiquitania.

D’altra banda, Canedo precisa: “Les mobilitzacions suscitades a l’octubre i novembre de 2019”, que van desembocar en la renúncia de Morales, “no s'han de tancar amb la idea d’una confrontació ètnica, d’una polarització entre ‘indis’ i ‘k’aras’ (blancs). La població boliviana havia optat per la democràcia des dels resultats del referèndum de 2016, que va negar a Morales l’opció a un quart mandat, burlat després amb una sentència del Tribunal Constitucional que habilitava Morales a presentar candidatura el 2019. Aquest és l’origen de la crisi —i, pel mig, un frau electoral que va portar a la renúncia de Morales”.

En aquest marc és important recordar el manifest de la nació Qhara Qhara, un sector important del moviment indígena que es va incorporar a les protestes contra el frau electoral. El manifest és una de les interpel·lacions més dures contra Evo Morales, i en reproduïm una part:

“Senyor president, des del fons del nostre cor i amb gran pesar et diem: on et vas perdre? Perquè no vius dins dels preceptes ancestrals que diuen que hem de respectar el muyu (cercle), només un cop hem de governar. Per què has prostituït la nostra Pachamama? Per què vas manar cremar la Chiquitania? Per què vas maltractar els nostres germans indígenes a Chaparina i Tariquía? Respecta les nostres cultures, no sembris més odi entre els germans de camp i de la ciutat, deixa de dividir els pobles, n’has vulnerat la lliure determinació. Deixa d’enviar indígenes com a carn de canó per al suport dels teus interessos i dels que t’envolten, que ja no són els nostres; deixa d’enviar pinxos a maltractar a la nostra gent; deixa que visquem en la nostra llei; deixa de parlar en nom dels indígenes, que ja has perdut la teva identitat”.

Davant d’aquest context, la líder indígena Wilma Mendoza recorda les paraules de Cecilia Mayorivi, gran líder i part de la primera marxa pel Territori i la Dignitat: “Els principis dels nostres ancestres han estat molt valuosos, perquè ells han buscat la ‘Loma Santa’, és dir un lloc sagrat al bosc destinat exclusivament perquè puguem viure lliurement; ancestralment es va lluitar perquè els néts i besnéts tinguessin un lloc on viure, i per això continuarem sembrant una convicció ancestral pel que fa a la defensa i la lluita dels pobles indígenes. I ahir, avui i demà continuarem resistint”.

“Com a defensores del nostre territori i de la vida, vivim la persecució, l’atemoriment i els intents de fer-nos callar. Animar-se entre companyes i continuar en lluita. Tenim una Constitució que reconeix els drets dels pobles indígenes, i exigirem que es respecti”

“Com a defensores del nostre territori i de la vida, constantment vivim la persecució, l’atemoriment, la desqualificació i els intents de fer callar les nostres veus de resistència. Continuar, no abaixar la guàrdia, animar-se entre companyes i continuar en lluita. Tenim una Constitució Política que reconeix els drets dels pobles indígenes, i exigirem que es respecti”, assevera Bertha Bejarano.

L’economista i investigador José Luis Eyzaguirre escrivia el 2014: “Molts pobles indígenes estan lluitant en els seus territoris per a defensar-se de la presència creixent de concessions mineres, petrolieres i de l’avanç de l’agronegoci globalitzat”. En aquesta línia, la sociòloga Sarela Paz afirma que “la resistència dels pobles indígenes és permanent davant de qualsevol govern que atempti contra la Mare Terra i els drets dels pobles indígenes”.

Cal repensar Bolívia després dels fets d’octubre i novembre de 2019, dos mesos que representen un trencament i una reconducció de noves senderes. Més enllà de les hipòtesis de si hi va haver o no hi va haver un cop d'Estat i de les denúncies de frau electoral, recordo una frase que representa compromisos que van més enllà de la vida mateixa: “Conviure amb la Terra, viure per i amb la terra” són principis de vida que enforteixen les reivindicacions i resistències dels pobles indígenes. El fet de tenir present la memòria històrica possibilita construir nous camins, aconseguint enfortir els coneixements i sabers ancestrals. Més enllà de qualsevol govern, basat en tendències ideològiques de tall indigenista, d’esquerres o dretes, els pobles indígenes han d’estar en lluita permanent per la defensa dels seus drets col·lectius i de la Mare Terra.

Amb el suport de: