Dossier
Eleccions cantonals a França 2011
França no acostuma a ser terreny adobat per als partits de representació territorial, usualment descrits com a regionalistes, en una expressió que ja diu molt del tracte que se'ls dispensa. L'actitud de l'Estat veí cap a les seves minories nacionals i, malauradament, l'efectivitat de les polítiques uniformitzadores, fan que l'electorat de les nacions englobades dins el territori administratiu francès no hagi dipositat històricament la seva confiança en els partits nacionals (més enllà dels nacionals francesos, s'entén...). A tot això no ajuda el peculiar sistema electoral establert, a dues voltes, que prima els grans partits i no deixa altra escletxa a la resta que ser acceptats pels grans com a socis menors... si en tenen necessitat.
Les successives eleccions ens demostren com ni tan sols en una circumscripció com el cantó, reduït i normalment comprensiu d'uns pocs municipis, aquell vot mai no arriba a tenir un pes important. Els cantons, cap a uns 4.000 a tot França, es renoven cada sis anys per meitats alternes, excepte coincidència amb altres eleccions. D'aquesta manera i per regla general, hi ha eleccions cantonals cada tres anys, votant-se en cada contesa uns 2.000 consellers generals nous. En cada cita amb les urnes el regionalisme/nacionalisme difícilment supera la centena de candidats, i només una exigua minoria aconsegueix ultrapassar el 10% de vots.
Una dada es prou il·lustrativa: circumscrivint-nos al territori europeu, un sol cop a la història un candidat d'un partit d'aquella tendència política ha guanyat un cantó a França. Va ser l'any 2001, quan Jean-Michel Galant, representant d'Abertzaleen Batasuna, va ser elegit conseller general pel cantó de Saint-Étienne-de-Baïgorry / Baigorri, al cor del País Basc del Nord. L'alegria va durar poc, però, i set anys després, tot i millorar els resultats anteriors a la primera volta, les aliances de la segona volta (un clàssic de la política francesa) li van fer perdre el càrrec.
Tanmateix, hi ha candidats que es presenten sota l'etiqueta d'independents, però que compten amb un ideari afí i, fins i tot, amb el suport extern de forces del territori. A les darreres eleccions cantonals, al 2008, Paul-Joseph Caitucoli, independent proper al Partit de la Nació Corsa, va guanyar el cantó de Petreto-Bicchisano. En el País Basc del Nord, Alain Iriart, membre d'Abertzaleen Batasuna però presentant-se com a independent, va sortir triat al cantó de Saint Pierre d'Irube / Hiriburu.
Els dos exemples abans citats no són els únics: a Bretanya, en l'últim cicle cantonal (2004-2008), hi va haver una setantena llarga de candidatures de partits d'àmbit regionalista o nacionalista bretó. Doncs bé, només tres candidats van aconseguir superar, i no per gaire, la barrera del 10% de vots. Al mateix temps, però, va haver-hi candidats independents, però de coneguda filiació bretonista, que van obtenir resultats força millors: Jean-Loup Le Cuff va superar el 10% de vots a Saint-Aubin-du-Cormier / Sant-Albin-an-Hiliber; Yann Jestin, el 20% a Lesneven, o Christian Troadec el 30%, a Carhaix-Plouguer / Karaez-Plougêr. Fins i tot candidats independents, però amb una llarga trajectòria de defensa del bretó i del territori, van guanyar el seu cantó, ja vinculats a l'esquerra (André Le Gac al cantó de Daoulas / Daoulaz) o a la dreta (Jean-Yves Cozan al cantó d'Ouessant / Eusa).
Avanços des de les regionals de 2010
Doncs bé, malgrat tot el panorama negatiu fins aquí esbossat, sembla que finalment alguna cosa s'està movent a França. Les darreres eleccions regionals de 2010 han consolidat moviments polítics propis a diverses nacions de l'Estat francès. Malgrat tot, en la majoria d'aquests casos les forces polítiques autòctones han hagut de recórrer a aliances amb els ecologistes per poder adquirir visibilitat política. Òbviament, i es veurà tot seguit en l'anàlisi per territoris, com més feble és la implantació del moviment nacional, més residual és la seva presència dins les llistes electorals Europa Ecologia-Els Verds, fins al punt que aquestes coalicions territorials poden arribar a distorsionar la realitat del vot estrictament nacional. De totes maneres, aquesta aliança ecologistes-regionalistes -d'una altra banda força lògica ideològicament parlant- sembla que pot permetre el reforçament progressiu d'aquest espai de vot que, en tot cas, està ultrapassant les magres expectatives que fins ara hi havia hagut.
Comprovem-ho fent un repàs de les diverses nacions existents en el territori europeu francès, i de les formacions polítiques i candidats que s'hi presenten a la primera volta de les eleccions cantonals del 20 de març proper, i que s'autoreivindiquen com a regionalistes, nacionalistes o independentistes (dins d'aquestes forces s'han exclòs aquelles que, tot i ser exclusives del territori i incloure en el seu ideari tendències autonomistes, o fins i tot independentistes, ho fan des de postures d'extrema dreta).