La següent referència a Kosovo la trobem la tardor de 2000, un any després que l'OTAN acabés amb l'ofensiva de l'exèrcit serbi contra la majoria albanesa kosovar. L'article se centra en la dificultat d'afrontar la postguerra des del punt de vista de la comunitat internacional i de la pròpia societat kosovar.

El 10 de juny de 1999, l'OTAN va suspendre els seus atacs contra la Federació de Iugoslàvia. També a Kosovo. Començava un procés de pau. Ara, a més d'un any de distància, la data de l'aniversari s'ha convertit en una data simbòlica, en ocasió de la qual s'analitzen quins dels acords presos pel Consell de Seguretat de l'ONU s'han dut a terme i quins no. La recent caiguda de la dictadura d'Slobodan Milošević ens porta, de nou, a fixar-nos en Kosovo, com un dels indrets més ple d'interrogants. Ës el moment d'acostar-se a la realitat més immediata de les terres kosovars -a les seves gents, les seves escoles, les seves cases, els seus carrers...- per veure què s'ha restablert i què falta per fer. L'abans i el després de la guerra presenta diferències importants. A Kosovo resten encara 100.000 serbis, i sembla que les ànsies de venjança per part dels kosovars són inevitables. Què farà ara la Comunitat Internacional? Després de les recents eleccions d'octubre, quin serà el panorama polític resultant? Són les incògnites d'una situació que han patit i pateixen les poblacions civils kosovars albanesa i sèrbiaEls diplomàtics del Consell de Seguretat afirmen que la missió de l'ONU a terres kosovars és, probablement, la més difícil que han tingut en més de 50 anys. En virtut de la Resolució 1244 de la mateixa ONU aquesta havia de prendre la responsabilitat de crear un govern a Kosovo per un temps indefinit. També la Resolució feia referència al futur establiment d'un estatut d'autogovern per a l'oficialment província sèrbia.Cal reconèixer, d'entrada, que la presència de forces internacionals no ha pogut fer molt, fins ara, per evitar els continus enfrontaments entre serbis i albanesos, la màxima expressió dels quals es troba en ciutats on una de les dues comunitats viu en minoria i és víctima de l'assatjament de l'altra, com a Mitrovica.

Explicava com les coses estaven encara molt lluny d'arreglar-se.

Matarova i Gnjilane són dos exemples que proven com les comunitats sèrbia i albanesa, tot i estar separades, continuen trobant-se violentment dividides, enfrontades. [...] Els més optimistes creuen que quan es creïn noves institucions educatives -escoles, universitats- serà possible pensar el futur en termes de pau, sempre i quan aquestes noves institucions es proposin canviar la mentalitat de la confrontació que domina, en major o menor mesura, tots els pobles balcànics. Una mentalitat que s'estén també en relació a la nombrosa comunitat de gitanos de Kosovo, la segona minoria del país abans de la guerra, que viu en una situació desesperada, en ser acusada en bloc d'haver col·laborat amb els serbis. [...] Però els membres d'aquesta ètnia, a diferència dels serbis, no tenen on anar. Quan arriben a Sèrbia, les autoritats iugoslaves els diuen que allà no hi ha lloc per ells i els retornen a Kosovo. Al drama dels gitanos kosovars se suma ara el que pateixen ls turcs de Kosovo, obligats a triar entre identificar-se com "albanesos" -assimilació forçosa- o bé ser expulsats).

Tot aquests conjunt de fets torna a demostrar que el respecte a la multiculturalitat és tan important com el el respecte a la pau. Sense un no hi ha l'altre. De moment, el panorama social de Kosovo, ple de ferides obertes, està encara ben lluny d'aquests respectes. 

També posava l'èmfasi sobre un dels principals elements de discòrdia, l'Exèrcit d'Alliberament de Kosovo (UÇK):

Un dels problemes afegits que arrossega el Kosovo de la postguerra és el de la no dissolució, de fet, de l'Exèrcit d'Alliberament de Kosovo (Ushtria Çlirimtare e Kosoves, UÇK). 
Recordem que en el transcurs de les negociacions que l'OTAN i Iugoslàvia havien mantigut a Kumanovo (Macedònia) els dies abans de la capitulació iugoslava, del 10 de juny de 1999, els negociadors iugoslaus havien expressat el seu temor que Kosovo pogués quedar en mans, ni que fos uns dies, de l'UÇK. És cert que pocs dies després, el 20 de juny, la KFOR i l'UÇK van arribar a un acord sobre la desmilitarització de la guerrilla i, des de llavors, l'UÇK es va autodissoldre oficialment. Però la realitat és tota una altra. Després de la retirada de l'exèrcit iugoslau, l'UÇK ha campat lliurement per les terres de Kosovo. L'UÇK es considera i se sent l'exèrcit legítim del país. Molts kosovars el veuen com un dels seus salvadors, com una expressió de la lluita per la llibertat.

Aquesta imatge gairebé idílica de l'UÇK ve contradida pel fet de ser una organització militar acusada de traficar amb drogues i de mantenir connexions amb la màfia albanesa. Se sap que molts dels excombatents d'aquesta guerrilla s'han integrat en el Cos de Seguretat de Kosovo (TMK), una força de seguretat teòricament civil, però, a la pràctica, pilar fonamental de l'ex-UÇK. Entre els que mantenen el greu clima d'intolerància a Kosovo i ha gent que prové de l'UÇK. 
D'aquí que la resituació dels membres de l'UÇK dins d'una policia plural kosovar sigui una altra de les assignatures pendents de l'administració internacional al territori.

[...] la reconstrucció de Kosovo és un procés que s'està desenvolupant en diverses etapes. La primera, ja acabada, va ser anomenada d'emergència i consistia en donar la mà als albanesos que volien retornar als llocs dels quals havien estat desplaçats per la força, així com en tractar els malalts, físics i psicològics. Aquesta primera etapa va ser pilotada per associacions com UNICEF, ECHO o WIP i moltes altres menys conegudes. La segona fase, començada després d'haver-se superat les necessitats més elementals i encara en vigor, correspon a les missions per a dotar al país de les mínimes infraestructures. S'està coordinant des de la Unió Europea i el Banc Mundial. Aquesta etapa va rebre un fort un impuls arran d'una conferència internacional d'alt nivell celebrada, el novembre de 1999, en què la Comunitat Internacional va decidir de estinar prop d'un bilió de dòlars per a la millora del país, a mig i llarg termini.

En aquest llarg camí de restauració de Kosovo ha tingut una participació decisiva l'OTAN. Així, almenys, ho afirma un dels líders carismàtics de Kosovo, Ibrahim Rugova: "Gràcies als amics de l'OTAN podem reconstruir el nostre país", afirmava Rugova a Catalunya Ràdio; en bona part almenys, perquè ha posat a ratlla els serbis. Aquests, de fet, "han reduït bastant la seva pressió". Rugova, però, és ben conscient que la seva tasca, com a moderat que és, no és gens difícil, en un país on la reflexió no és ni molt menys un distintiu dels qui tenen encara molt de poder. El seu partit, la Lliga Democràtica de Kosovo (LDK), es troba amb greus dificultats a molts indrets de Kosovo, sobretot on el Partit Democràtic de Kosovo (PDK) de l'exlíder de l'UÇK Hashim Thaçi, amb el suport dels policies del TMK, s'ha fet amb el poder real. L'administració de l'ONU, dirigida per l'exminsitre francès Kouchner, ni de bon tros control·la tot Kosovo. Thaçi i els ultanacionalistes albanesos ja han proclamat un "govern" il·legal (l'abril de 1999) i aquest "executiu", que ningú no ha triat, està posant en marxa una estructura administrativa per al conjunt de Kosovo.

Els albanesos es presenten a aquestes eleccions tenint davant seu el partit que sembla ser l'hegmònic, la Lliga Democràtica de Kosovo (LDK), del moderat Ibrahim Rugova. Però l'LDK no ho té tan fàcil pe guanyar. L'altre partit important del país, el Partit Democràtica de Kosovo (PDK) de Thaçi, que aplega tants exmilitants de l'UÇK, com recordàvem més amunt, és decisiu en molts indrets. Els militants de l'LDK denuncien que els simpatitzants de l'ex-UÇK els priven dels ajuts humanitaris en aquelles localitats dominades pel PDK, mentre el PKK acusa el partit de Rugova de ser massa contemporitzador amb forces no precisament amigues dels albanesos. Darrera de l'LDK i del PDK treu el cap l'Aliança pel Futur de Kosovo (AFK), una coalició creada per l'antic comandant Ramush Haradinaj.

Guanyi qui guanyi, segurament haurà de passar molt de temps abans que es puguin celebrar uns comicis per escollir un Parlament de Kosovo. Primer caldrà respondre la pregunta: quina naturalesa, quins poders, hauria de tenir aquest Parlament? Quines competències? Hi ha molt camí per córrer. L'anomenada Comunitat internacional desitjaria que el Parlament tot el més fos un Parlament d'una autonomia, no un Parlament d'una Nació sobirana. Sèrbia, amb els nous mandataris, és del mateix parer. Els albanesos de Kosovo, en la seva majoria no pensen d'aquesta manera. Però se'ls escoltarà ningú? Preferiran sotmetre's als qui els donen i prometen ajudes materials, que refusen la seva independència, o bé no voldran hipotecar-se i faran mans i mànegues per sortir-se amb la seva?

Evidentment, ja era clar que per comprendre el conflicte calia contemplar també el vessant internacional. Montenegro s'albirava com a model a tenir en compte.

Mentrestant, les grans potències que actuen al Kosovo mantenen els criteris que ja havien expressat anteriorment: els Estats Units continuen defensant oficialment la idea d'un Kosovo autònom dins de Iugoslàvia, si bé alguns diaris nord-americans han informat que, en privat, la Casa Blanca contempla la possibilitat d'un Kosovo independent. Els governs estatals de la Unió Europea, en el seu conjunt, tenen una posició anàloga. Pel seu cantó, el comandant de l'UÇK Rrustrem Mustafà Remi preveu o millor, creu, amb completa seguretat, que Kosovo serà independent un cop la KFOR se'n vagi del país. I no tan sols això. Suggereix la possibilitat que un futur Parlament de Kosovo pugui representar amb Kosovo les les zones albaneses de Macedònia i Montenegro.

És, precisament, la República de Montenegro on mira de reüll Kosovo. El govern d'aquesta petita república dalmàtica -que havia estat independent fins l'any 1918- ja fa temps que es mou a favor de l'autodeterminació. La caiguda de Milošević podria aturar el camí emprès per Montenegro, sempre i quan Kostunica tingui l'habilitat necessària per mantenir la unitat de la Federació de Iugoslàvia, alhora que sigui capaç d'oferir garanties de respecte a la sobirania montenegrina i a la democràcia a tot el país. Acoseguir el manteniment de Montenegro dintre de la Federació equival a justificar la presència de Kostunica en el poder, a garantir legalment i políticament el mateix paper de Kostunica, elegit com a president de la Federació i res més.