Entrevista

“Iugoslàvia va deixar una societat liberal en allò cultural però anul·lada en allò polític”

Miguel Rodríguez Andreu

Politòleg i editor de Balkania

Miguel Rodríguez Andreu.
Miguel Rodríguez Andreu. Autor/a: Frosina Stojkovska
Miguel Rodríguez Andreu (Vigo, Galícia, 1981) és politòleg especialista en Sèrbia, els Balcans i el sud-est europeu. És editor de la revista d'estudis balcànics Balkania. Autor dels llibres Anatomía serbia (Ambaixada Espanyola a Belgrad, 2013), pràcticament l'únic treball recent en castellà sobre societat, cultura i política a la Sèrbia contemporània,  i Homofobia en los Balcanes (Universitat Oberta de Catalunya, 2015), una radiografia de la situació del col·lectiu LGTBI a la regió. Col·labora als portals EsGlobal, Fronterad i Revista Balcanes. Coeditor del portal Eurasianet, actualment realitza la seva tesi doctoral sobre els moviments socials a l'espai exiugoslau. Fa nou anys que viu a Belgrad.

Nationalia: A Anatomía serbia, hi ha una cita de Dobrica Cosic: "Els enemics dels serbis fan els serbis, serbis". Com s'ha construït, segons la teva opinió, la identitat nacional sèrbia contemporània?

Miguel Rodríguez Andreu: La paradoxa sèrbia és ser un dels grups nacionals amb consciència col·lectiva més antics d'Europa, però alhora estar immersos en un procés de construcció nacional nou. Des de la fi de Iugoslàvia, hi ha hagut no tan sols quatre passaports, sinó una inflació embogida, sancions internacionals, restriccions de visats, els bombardejos de l'OTAN, el descrèdit mediàtic i una situació política i econòmica esquizofrènica. És després de 2006, quan s'independitza Montenegro, que comencen a donar-se les condicions per a una identitat nacional contemporània.

El problema i la solució a Sèrbia han estat la mateixa cosa. La cohesió nacional es va aconseguir a partir d'un nacionalisme primari, que es remunta per exemple a la fundació de l'Església ortodoxa sèrbia el 1219, amb la consigna "solament la unitat salva els serbis" ("samo sloga Srbina spasava"). Tot, per tal d'omplir el buit ideològic, moral i social deixat pel fracàs de la segona Iugoslàvia. En amb prou feines un parell d'anys la gent va haver de construir la seva identitat sèrbia ortodoxa, per a articular un sentiment de pertinença i d'identificació nacional que substituís el que hi havia abans. Inclosos una majoria de serbis que no tenien cap consciència religiosa.

Sobreposar-se al fracàs iugoslau i crear una identitat nacional contemporània, com apuntes, portarà el seu temps, perquè la societat sèrbia moderna està molt fragmentada entre la generació partisana, la generació iugosocialista, la generació de la fragmentació i la nova generació sèrbia. Són contextos molt diferents. El sentiment general, segons analitzem cadascuna d'aquestes generacions, és de cansament, escepticisme, decepció o desorientació.
 
N.: Quina posició diries que té la societat sèrbia i la classe política cap a les següents col·lectivitats: croats, eslovens, bosnians? Hi ha diferències cap a cadascuna d'aquestes comunitats nacionals -avui també estatals?

M. R. A.: Pel que fa a la gent, és com si fos una fira regional a la qual estan convidats alguns països exiugoslaus. Els primers dies es miren amb suspicàcia, i quan la fira està acabant estan tots cantant cançons starogradske pesme, bevent rakija i recordant anècdotes del passat. Parlen el mateix idioma (els eslovens o el parlen o l'entenen), el que era el serbocroat, tenen un passat en comú i referències comunes. Fa un parell de setmanes era a la plaça de Prešeren de Ljubljana i la gent estava escoltant turbofolk serbi.

Hi ha una pel·lícula macedònia, Bal-can-can, amb una escena molt còmica, on croats i bosníacs estan disparant a les seves trinxeres, i se'ls retrata en pla caricatura a tots per igual com a homes calbs, grossos i amb samarretes negres. Simplement, uns són catòlics i els altres musulmans. Per la resta: idioma, complexió, gestos, etcètera... no existeixen diferències significatives.

En relació amb la classe política, la qüestió és una altra. A la regió continua havent-hi molt de seguidisme nacionalista acrític. Això es percep a Bòsnia, on més que parlar de bosnians, caldria parlar de bosníacs, serbis i croats. En haver-se constituït en cada Estat una mena de democràcia ètnica, la font de vots es troba en el grup nacional. Dir-li a la nació que està en perill i que la culpa la té l'altre grup nacional és un recurs massa a mà. Els debats d'idees, les propostes polítiques i la persuasió ideològica suposen esforç i pedagogia.

També crec que això va canviant, encara que gradualment. Altres preocupacions com el treball, la corrupció o la ineficiència institucional guanyen pes perquè la creació de nous Estats ha creat tallafocs entre realitats nacionals i les responsabilitats van derivant cap als propis polítics.

N.: La relació amb el passat turc, està cicatritzada? Quina herència real van deixar, a la teva manera de veure, els turcs? Hi ha qui em va dir que el pòsit ètnic i cultural que els turcs van deixar als Balcans, religió a part, és més forta a Sèrbia que a Bòsnia! Hi estàs d'acord?

M. R. A.: Els turcs no van deixar ni una universitat a la regió, i això va tenir conseqüències molt negatives sobre el desenvolupament social i econòmic local. No obstant això, sí que van deixar una tradició històrica de convivència entre confessions religioses i nacionals, a través del sistema del millet. Encara que es critiqui la preponderància autoritària islàmica innegable a la regió durant més de cinc segles, cal reconèixer-li a l'Imperi otomà els espais de llibertat religiosa constituïts per a catòlics, ortodoxos o jueus. No es tracta d'idealitzar-ho, com es fa amb Sarajevo, com la Jerusalem europea, com si fos un mantra, sinó de reconèixer que dins de l'Imperi otomà hi havia una convivència interreligiosa que avui seria impensable en moltes capitals europees que presumeixen de ser obertes i tolerants. Sarajevo, Mostar, Vranje, Livno, Berat o Gjirokastër no solament preserven arquitectura otomana, sinó que la gent encara manté certa cultura de barris ètnics (mahala). Cada família a casa seva i després es fan negocis com abans es feien al basar. Ni amics, ni tampoc enemics, com molta gent es pensa.

Per descomptat, hi ha altres llegats. D'aquella època romanen en l'idioma més de 4.000 turquismes en el que era l'antic serbocroat, o la música, que no és que fos otomana, sinó que es va compondre en aquella època, com són el čoček o la sevdalinka, resultat de la convergència cultural entre la cultura otomana, àrab, jueva...

Bòsnia, o Albània, mantenen l'herència otomana d'una manera més substancial que Sèrbia, que a més a més va tenir una bona part important del seu territori, l'actual Vojvodina, sota l'Imperi austrohongarès fins a la Primera Guerra Mundial. Pot ser cert que el Sandžak o la zona de Vranje a Sèrbia mantenen un fort llegat otomà, però molt menor en comparació a Bòsnia. Tal vegada qui et va dir això es referia a la República Srpska, dins de Bòsnia, on sí que és cert que hi ha més rebuig a l'herència otomana, i on, durant la guerra dels 90, per exemple, la majoria de mesquites d'aquesta zona van ser destruïdes o danyades, com va ser el cas de la de Ferhadija a Banja Luka, que ara estan reconstruint.

N.: Ens arriben notícies que, respecte dels albanesos de Kosovo, hi ha canvis substancials: Sèrbia i Kosovo estan pactant un autogovern parcial per als municipis de Kosovo amb majoria sèrbia i els albanesos de la vall de Presevo, a Sèrbia, demanen autonomia, també. Com veus la relació de Sèrbia amb Kosovo i amb allò albanès? Quin paper juga Kosovo en la psicologia col·lectiva sèrbia? (Recordo l'anècdota que expliques a Anatomía serbia sobre la propietària del pis on vivies, en relació amb això.)

M. R. A.: S'ha convertit en un tòpic recorrent que els serbis tenen present la batalla de Kosovo, quan van perdre contra els turcs en 1389. Han passat més de sis segles! La majoria dels serbis assumeixen que Kosovo és independent de facto, i estan a favor que el govern serbi actuï en conseqüència i busqui una solució negociada al conflicte. No obstant això, la majoria dels serbis no en reconeixeria la independència.

Com s'explica aquesta contradicció? Diverses raons. La desaparició de Iugoslàvia comença amb el conflicte de Kosovo i sembla que es tanca amb el conflicte de Kosovo. Entremig la societat sèrbia s'ha sentit humiliada i maltractada, i reconèixer la independència no solament seria reconèixer-li aquesta victòria als albanesos, sinó que és l'única manera disponible de combatre la idea que allò que els ha passat és just i merescut.

Al mateix temps, el mite de Kosovo és un aglutinador identitari que tots els serbis coneixen, encara que molts mai hagin visitat els seus monestirs serbis ni tampoc Kosovo Polje. Al mateix temps, el mite de Kosovo representa una espècie de redempció quan Sèrbia es va constituir com a Estat independent al segle XIX després de segles d'"ocupació" otomana. Encara que sembli que celebren una derrota, i la derrota és cert que provoca adhesions, realment estan celebrant una victòria.

N.: La Segona Guerra Mundial i la política ústaixa croata contra els serbis és encara molt present en la memòria col·lectiva?

M. R. A.: Sí que ho està, com ho estaria qualsevol genocidi amb una quantitat de morts que alguns xifren en més de 200.000 serbis, sense comptar-hi jueus, gitanos o dissidents. Encara hi ha persones vives testimonis i supervivents d'aquells dies. Slavko Goldstein aborda el tema en el seu llibre 1941, l'any que retorna, i analitza la relació entre el genocidi ústaixa i els conflictes entre serbis i croats durant els anys 90 a la Krajina i a l'Eslavònia Oriental. He parlat amb diverses persones que van fer aquesta associació quan els croats d'aquestes zones anaven amb la bandera de l'escaquer vermell, tirant petards i deixant anar proclames ústaixes als 90. Qualsevol que conegués els temps a la regió hagués avançat que la independència croata, així declarada, com es va fer, havia d'obrir un conflicte. Podia haver-se produït igual, però després d'un procés més llarg de negociació i de garanties, fora de l'histerisme de la caiguda del Mur de Berlín.

Aquí hi ha diverses qüestions. La primera és que els serbis acusen els croats de trencar amb Iugoslàvia, així com de la neteja ètnica de serbis que es va produir al país amb l'Operació Tempesta el 1995, que va generar més de 200.000 refugiats serbis, i que han creat una Croàcia sense pràcticament pluralisme nacional. Això ha obert una ferida que cicatritzarà amb el temps.

Una altra és que el genocidi ústaixa no va ser convenientment abordat per la Iugoslàvia de Tito, cosa que va generar una gran sentiment d'indefensió entre els serbis. Això va permetre que durant els 80 i els 90, amb el l'obertura anticomunista, el genocidi ústaixa s'instrumentalitzés per part de polítics i intel·lectuals com a arma llancívola, en lloc de ser un tema que pertanyés exclusivament a la víctimes i als investigadors independents.

I, tercer, aquesta mateixa indefensió, que encara generen els negacionistes, provoca que molts serbis es neguin a reconèixer les víctimes que el seu propi bàndol va provocar durant les guerres de secessió de Iugoslàvia als 90. En un context de claustrofòbia nacionalista és difícil sortir-se del cercle viciós: vosaltres no vau reconèixer les nostres víctimes, ni nosaltres ara les vostres. Tots se senten víctimes bé sigui d'un genocidi, d'una guerra, de la transició o del procés independentista obert per uns altres. Portarà el seu temps que l'empatia i l'autocrítica sedimentin.

N.: El moviment txètnik històric dels anys 30 i 40 sembla que viu un cert revisionisme. Ho perceps així?

M. R. A.: Sí. És un procés irreversible encara que per a molts resulti detestable. És comprensible que para tota una generació d'afiliació partisana, iugoslavista o antinacionalista això sigui una derrota històrica, política o moral, però és el resultat del suport majoritari mostrat pels serbis durant anys a polítics de perfil nacionalista, com també resultat del procés actual de creació d'un nou Estat serbi.

Hi ha una valoració històrica, que correspon als historiadors d'analitzar, que defensa, en general, que el moviment txètnik va ser un exèrcit de contenció i resistència que va intentar limitar les víctimes sèrbies amb l'objectiu de defensar una sobirania i una supremacia sèrbia, encara que pel camí cometés milers de crims, especialment contra població musulmana, o tractés amb tots els bàndols, inclosos els nazis. Churchill va donar suport als partisans comunistes perquè eren més actius i estaven sent reeixits en tot el territori iugoslau, cosa que no ocorria amb els txètniks, que, segons les circumstàncies i el lloc, tenien una posició ambivalent però orientada exclusivament als serbis.

A títol personal, i en això coincideixo amb molta gent, la rehabilitació de polítics col·laboracionistes nazis, com Dimitrije Ljotić o Milan Nedić, crec que ha de separar-se dels processos sense garanties judicials que els partisans van incoar contra autoritats que simplement administraven territori ocupat pels nazis o pels txètniks. Moltes d'aquestes autoritats van ajudar fins i tot els partisans. Ara bé, els polítics i altres que van col·laborar amb l'extermini de jueus no haurien de ser rehabilitats.

Després una altra qüestió és valorar com es va recuperar el moviment txètnik, la seva simbologia i el seu discurs nacionalista i anticomunista durant els 90, i el paper indiscutible que va tenir en l'eclosió d'un nacionalisme que enemista els serbis amb els veïns i que els vincula amb un passat que dubto sigui una referència profitosa per a les noves generacions.

N.: Quin rol juga Belgrad i allò cosmopolita en el món serbi, sovint caracteritzat com a rural? Algú em va dir un cop que la iugoslavitat resideix a les ciutats.

M. R. A.: El filòsof Radomir Konstantinović va escriure sobre la mentalitat de poble local a Filosofija palanke. Un gran exercici de comprensió d'aquest tipus de mentalitat que es tanca a la modernitat, i de com s'enfronta a ella. Camp i ciutat són dues energies molt fortes que lluiten per imposar-se, de vegades donant-se l'esquena.

Cada any arriben 50.000 persones de fora de Belgrad, i la majoria són sèrbies. Durant la Iugoslàvia de Tito treballaves a la fàbrica en una ciutat gran, i arribava el cap de setmana i tornaves al poble on construïes la teva casa, vivien els teus pares i passaves l'estona amb els teus amics de la infància. Per això en l'actualitat Belgrad es buida per Setmana Santa, durant l'època de slavas o per Nadal. Un terç de Belgrad amb prou feines deu ser de Belgrad-Belgrad. La resta, quan se'n van per festes, moltes vegades diuen: "Me'n vaig cap a casa".

D'altra banda, portarà temps que es creï una cultura urbana amb segell serbi. Belgrad està ara deixant de ser capital iugoslava, per a ser capital sèrbia. Cal tenir en compte que la gent de Belgrad es relacionaven a Iugoslàvia amb gent del seu estrat social a Belgrad, en d'altres capitals iugoslaves o a la costa croata. De sobte, en poc temps, i involuntàriament, van haver de conviure amb una majoria arribada dels pobles, com també amb refugiats de guerra, en un país que ja no era de més de 20 milions, sinó de 7 milions i mig, i amb una part important de la seva elit econòmica i cultural que se'n va anar i se'n va a l'estranger per a una vida millor. No és una qüestió exclusivament sèrbia. S'esdevé el mateix fenomen a Croàcia, Bòsnia o Macedònia.

N.: El sistema de partits serbi sembla construït sobre la base de la qüestió nacional sèrbia (o del nacionalisme, si es vol). És un error d'interpretació? Quin paper hi juga l'eix esquerra-dreta?

M. R. A.: No crec que l'espectre esquerra-dreta sigui rellevant a Sèrbia. A Sèrbia importen més la naturalesa dels lideratges, el capital politicoeconòmic i social atresorat dins de les estructures de l'Estat, i certes línies vermelles com són el suport a la integració en la UE, el no reconeixement de Kosovo o la no integració de Sèrbia en l'OTAN. A partir d'aquí, des de les primeres eleccions de desembre de 1990, els partits amb possibilitats de governar tenen un marcat perfil ultranacionalista i conservador però amb polítiques en qüestions socials obertament d'esquerres, com va ser el Partit Radical Serbi; o dos partits importants disputant-se el poder que amb prou feines tenen diferències ideològiques substancials, com van ser al seu moment el Partit Progressista Serbi i el Partit Democràtic.

N.: Al final dels 90 molts de la nostra generació recordem veure a la televisió els moviments estudiantils antiMilosevic. Què en queda, d'això? Com és l'estat de salut de la societat civil sèrbia -entesa des de la perspectiva occidental de xarxa d'associacions en defensa de drets humans i valors de tipus democràtic i progressista? Quina posició té respecte del nacionalisme i de la postura de Sèrbia durant la guerra?

M. R. A.: Existeix una hiperidealització de les mobilitzacions que van acabar amb Milošević. La veritat és que la revolució de 5 d'octubre en la pràctica va ser més antimilosevista que realment prodemocràtica o revolucionària. De fet, Milošević estava predestinat a perdre el govern des d'abans dels bombardejos si hi hagués hagut una oposició unida. És cert que va haver-hi un gran suport estudiantil, però també que van rebre suport dels EUA, com també suport de sectors nacionalistes fora i dins dins de l'Estat que havien deixat de ser lleials a Milošević o que mai ho van ser. Després la majoria, per exemple, es van mantenir en l'aparell estatal en el període posterior. La mateixa sopa amb diferent embolcall, que diuen per aquí. Això explica parcialment que, gairebé tres anys després del 5 d'octubre, el primer ministre Zoran Đinđić fos assassinat amb la implicació de persones que havien estat molt vinculades al règim de Milošević.

Avui amb prou feines hi ha societat civil a Sèrbia. Part d'això té a veure amb una successió de fracassos en la mobilització social durant la dècada dels 90, on moltes persones van invertir molta energia i esperances, com també com de difícil ha estat la transició per als serbis. D'altra banda, i encara que sigui dolorós per a molts, Iugoslàvia va deixar una societat liberal en allò cultural però anul·lada en allò polític. Estaria bé desmitificar el iugoslavisme autogestionat i el llegat ideològic de Tito, perquè la manca de teixit social crític o merament actiu no està relacionada solament amb les crisis dels 90.

N.: Quin paper té l'Església Ortodoxa en la vida social i política sèrbia en l'actualitat? Quin factor va jugar durant les guerres dels 90?

M. R. A.: Té un paper molt important, com a institució vinculada no solament a la moral nacional sinó també al poder. Sempre està present en els actes més importants i l'opinió de les seves autoritats hi compta, i molt. La immensa majoria dels serbis es declaren serbis ortodoxos, i és molt estrany que hi hagi qualsevol clam general contra la seva Església. Hi ha una altra cosa interessant també: existeix certa reciprocitat. L'Església ortodoxa sèrbia és molt influent però, d'altra banda, se suma servil als lideratges i procura no sortir-se del llindar social que marca la majoria.

Durant els 90, i també durant els 80, va tenir un paper negatiu perquè va esperonar els ànims del nacionalisme ètnic, protagonitzant l'acció política anticomunista, donant suport a la classe política més nacionalista i reactivant rivalitats etnoreligioses del passat que no convenien per a la situació política incerta de l'època, per no parlar del seu suport explícit a diversos grups paramilitars. D'altra banda, també, aquest va ser un poder que la societat li va ser lliurant fins i tot dins de la Iugoslàvia socialista. Cal reconèixer, no obstant això, que l'Església ortodoxa sèrbia va oferir una sortida social a la crisi de valors, identitat i ideologia que va deixar la fi de Iugoslàvia, oferint cert sentiment d'unitat, pertinença i estabilitat que no van oferir les elits polítiques i intel·lectuals i que la societat demanava aquells anys.

N.: Com viu la minoria bosníaca a Sèrbia? Com és la seva relació amb la resta de serbis? Sulejman Ugljanin i el Consell Nacional Bosníac són percebuts com a representants dels seus interessos?

M. R. A.: A Sèrbia més de la meitat de la població jove del país vol anar-se'n. La zona del Sandžak, on es troba la majoria de la població bosníaca, és la que té la major concentració de gent jove no solament de Sèrbia, sinó d'Europa. Per exemple, la meitat de la població de Novi Pazar és menor de 29 anys. Això provoca que el que són problemes estructurals al país, quant a ocupació, educació, sanitat o corrupció, en aquesta zona adquireixin una dimensió etnonacional. D'altra banda, les comunicacions des de Belgrad no són fàcils. Hi ha uns 300 quilòmetres, però es triga al voltant de cinc hores amb cotxe, la qual cosa a Sèrbia és una gran distància. Dit això, els bosníacs no són desafectes a Belgrad, ni tampoc no ho van ser durant els 90, encara que tinguin fortes connexions politicoculturals amb Sarajevo o amb Istanbul. Sí que és cert que Sèrbia està molt centralitzada a la capital i això convida a l'autonomisme bosníac si ets una comunitat nacional àmplia. Els bosníacs han estat integrats al govern central a través de polítics com Sulejman Ugljanin o com Rasim Ljajić, que ha estat ministre en tots els governs després de Milošević. No obstant això, la carta etnonacionalista sempre estarà damunt de la taula perquè és la manera de mobilitzar a l'electorat i d'estar en l'agenda política de Belgrad.

N.: Com és la relació de la societat sèrbia amb els serbis de Bòsnia?

M. R. A.: Hi ha molts serbis que viuen a Sèrbia que són de Bòsnia o que tenen família allí. Parlen el mateix idioma, tenen referències culturals comunes, encara que alguns sentin, sobretot a Belgrad, que la mentalitat és molt diferent. Algú de Šumadija que vagi al Drina a fer ràfting no percebrà diferències substancials. Una altra cosa és que això derivi en un unionisme polític entre la República Srpska i Sèrbia, que en les circumstàncies actuals des de Belgrad no hi ha gaire interès, perquè les conseqüències geopolítiques a la regió serien enormes i crec que en aquest moment la gent està massa cansada com per a sobresalts similars als viscuts en els 90.

N.: Els hongaresos de Vojvodina, en quina situació estan? Ens sembla curiós el regionalisme serbi de Vojvodina representat per la Lliga dels Socialdemòcrates de Vojvodina. Tenen pes? Se senten serbis, els serbis d'allí?

M. R. A.: Vojvodina era una província autònoma dins de Sèrbia, com era el cas de Kosovo. Durant l'època de Milošević es va viure un procés radical de centralització, i el conflicte amb Kosovo ha provocat que l'autonomia de Vojvodina avui s'interpreti com una amenaça, encara que en termes de competències reals no sigui excessiva. Llavors i ara és el paradigma de la convivència multiètnica, amb més de 20 nacionalitats vivint juntes. Els hongaresos són la minoria nacional més extensa a Sèrbia. No obstant això, dels 290.000 que hi havia fa 10 anys, ara en són 250.000, i la majoria són a Subotica. Malgrat que són el grup nacional més nombrós, són els que manifesten més emigració. Més de la meitat dels hongaresos de Vojvodina busquen tenir la doble nacionalitat.

Crec que la relació de serbis i hongaresos és distant. Aquí es pot parlar, com deia fa poc l'humorista i músic montenegrí Rambo Amadeus, que quan el salari és de 300 euros es parla de nacionalisme, i quan és de 500 es parla de roba i bars. En aquest sentit Vojvodina és la zona de Sèrbia més desenvolupada econòmicament, i tant als polítics a Novi Sad com a Belgrad els interessa portar-se bé. No obstant això, com passa amb els partits de tall ètnic, que no necessiten superar el 5% de llindar de vots per accedir al Parlament, quan els partits regionalistes són desallotjats del poder, segons molts serbis, els seus líders solen jugar la carta dels autonomaši. Aquesta és una expressió pejorativa que s'usa també a Bòsnia o Croàcia cap als que amenacen amb la ruptura territorial, nacional o la inestabilitat governamental per a cridar l'atenció.

N.: Quin paper hi juga la comunitat gitana, el fet gitano, a Sèrbia?

M. R. A.: Crec que té un paper crucial. Són protagonistes de la cultura local. Són actors principals del Festival de trompetes Guča, fonamental en l'escena sèrbia. No hi ha unes noces amb cara i ulls on no hi hagi una banda de gitanos convidats a tocar. Fins i tot són un dels actius de Sèrbia i de la regió a causa del cinema de Aleksandar Petrović o Emir Kusturica. No obstant això, són àmpliament discriminats i viuen en unes condicions marginals. Es pot dir que estan en l'escalafó més baix de la societat. Crec que l'assassinat de l'actor local Dragan Maksimović, el 2001, per part d'uns seguidors de futbol que van pensar que era gitano, és una bona metàfora del desprestigi que viu el món gitano en l'imaginari social, encara que la seva contribució paradoxalment sigui molt rellevant per a la promoció del país. A qui no hagi escoltat una cançó de Šaban Bajramović, li recomano que ho faci, per esmentar algun nom de l'extensíssima contribució gitana a la cultura dels Balcans.

Una entrevista d'Antoni Lluís Trobat.

Mots clau: Balcans, Bòsnia, Croàcia, Iugoslàvia, Miguel Rodríguez Andreu, nacionalisme, Sèrbia