Entrevista

"Els nacionalistes sards admiren Catalunya, però aquest interès no hi és a l'inrevés. Sardenya no és tan mediàtica com el procés!"

Marcel A. Farinelli

Historiador sard especialista en Sardenya i Còrsega

Marcel A. Farinelli.
Marcel A. Farinelli.
ENTREVISTA. Marcel A. Farinelli (l'Alguer, 1978) es defineix com un "doctor en història apassionat de les illes". Una conversa amb ell ho revela, efectivament: Còrsega i Sardenya són les seves àrees d'especialització, però no deixa de repetir la fascinació que sent pels territoris insulars de la Mediterrània, curulls d'història i de diversitat, que ressegueix des d'Alacant fins a Creta i des de Gènova fins a Tunísia. De Barcelona estant ha publicat dos llibres sobre la seva vila natal: El feixisme a l'Alguer (Angle, 2010) i Història de l'Alguer (Llibres de l'Índex, 2014).

Nationalia: Salvador Dalí, quan parlava de Perpinyà, deia que l’estació de la capital de la Catalunya del Nord era el centre del món. Mirant la història de l’Alguer i totes les anades i vingudes de pobles, imperis i estats que hi han anat deixant petjada, hom té la sensació que la ciutat catalana de Sardenya no és el centre del món, però sí que potser és el centre de la Mediterrània occidental.

Marcel A. Farinelli: És una metàfora bona. És un lloc de pas perquè és estratègic, té un port natural, perquè Sardenya i Còrsega estan al centre de la regió... Diverses potències que volien controlar la Mediterrània hi han passat: pisans, genovesos, catalans, espanyols, la Dinastia de Savoia, els britànics amb l’almirall Nelson, Itàlia… A l’edat mitjana, qualsevol embarcació que sortís de Barcelona o de les Balears s’aturava a l’Alguer. I a més, és una ciutat que atrau gent de fora. Hi ha persones que no diries mai que hi hagin estat. Per exemple, Antoine de Saint-Exupéry, l’autor d’El Petit Príncep, durant la Segona Guerra Mundial…

N: Què hi feia, a l’Alguer?

M. F.: L’Alguer tenia un aeroport. Ell era aviador i, quan l'any 1943 el feixisme va trontollar i l'illa es va consignar als Aliats, el feia servir com a base. Durant la guerra feia fotografies d’interès militar del sud de França i Còrsega. Un dels seus darrers vols el va fer des d’allà. O un altre cas: Elizabeth Taylor hi va rodar una pel·lícula. La generació dels meus pares encara se’n recorda.

N: Més enllà de Saint-Exupéry i Taylor, totes aquestes anades i vingudes històriques han esquitxat les costes de Sardenya, i també les de Còrsega, d’illots lingüístics i culturals. L’Alguer és segurament el més conegut a casa nostra, però tenim altres casos curiosos com el de la comunitat lígur de San Pietro i Sant Antioco al sud de Sardenya, o els grecs de Carghjese a la costa occidental de Còrsega, o els també lígurs de Bonifacio, al sud d’aquesta illa. Per què ha perviscut aquesta diversitat?

M. F.: T’explico la meva teoria. Sardenya i Còrsega són dues illes grans. I aïllades. Més que no pas Sicília, per exemple, a la qual és relativament fàcil passar des de la península Itàlica. Això ha fet que Sicília hagi participat més en la història del sud d’Itàlia i que també la població hi sigui més uniforme. Però Sardenya i Còrsega estan més lluny, i són com grans muntanyes dins del mar. Quan les potències marítimes hi han arribat, la part interna d’ambdues illes se n’ha mantingut més al marge, i els intents de colonització s’han concentrat a la costa. Totes aquestes localitats que has esmentat són colònies creades ex novo. I els colonitzadors hi han reproduït les seves tradicions, usos i costums. La relació entre aquestes localitats i l’interior sempre ha estat poc fàcil. Un dels casos més extrems és, efectivament, el dels grecs de Carghjese.

N: Per què?

M. F.: Perquè són els protagonistes de diversos intents fracassats de colonització, tant a Sardenya com a Còrsega. Els grecs, després de la conquesta otomana de Creta (1669), van emigrar a diversos indrets de la Mediterrània occidental, com a la Menorca britànica. Una part, però, es van instal·lar a prop d'Ajaccio, a Còrsega, on van fundar la vila de Paomia i hi van obtenir terres. Durant la revolta dels corsos contra Gènova (1729-1769) els grecs, que gaudien del favor dels lígurs, van ser durament atacats i es van refugiar a Ajaccio. Però, quan la ciutat va caure en les mans dels rebels, els grecs van fugir cap a Menorca, i cap a Sardenya. Aquí van fundar la colònia de Montresta, un indret prop de Bosa, al sud de l’Alguer. Un lloc que no estava pas despoblat: eren terres de pastura per als ramats dels pastors sards. Els grecs hi van durar poc: va esclatar un conflicte amb els locals i van ser foragitats per la força de les armes, amb diverses persones mortes incloses. Llavors, una part d'aquesta gnt va tornar a Còrsega -ja sota el domini francès- i es van establir a la localitat de Carghjese, als afores d'Ajaccio. L'experiència dramàtica d'aquests grecs mostra la dinàmica diferent entre l’interior i la costa, una constant en la història de les dues illes. A banda dels que has esmentat, hi ha els casos d’Ajaccio, a Còrsega, amb el seu llegat genovès, o el de Càller, a Sardenya, amb tot el gòtic català…

N: De fet el centre de Càller va ser catalanoparlant durant la dominació de la Corona d’Aragó. Hi podria haver perviscut un segon Alguer.

M. F.: La diferència va ser que Càller era la capital sarda, una ciutat més gran que no pas l’Alguer: el canvi de poder va anar acompanyat d’un canvi de classe dirigent i de persones que vivien al centre de la ciutat. Per això la llengua catalana s’hi va perdre. L’Alguer tenia trets que el feien diferent: estava molt fortificat i es trobava a la zona nord, un territori sempre més complicat per al poder establert que no pas el sud de l’illa, que s’acomoda més a qui mana. Durant el segle XIX la ciutat prova de destacar mitjançant la seva peculiaritat -per exemple pesquera- i això també inclou l’herència catalana. Però de fet, el sard que es parla al sud de Sardenya està molt impregnat de mots catalans.

N: Més que no pas el dialecte de Nuoro, que es parla cap al centre-est de l’illa.

M. F.: Per això ja al final del segle XVIII van triar el dialecte de Nuoro com a base d'una llengua sarda literària, perquè és més pur. Però en realitat hi ha més parlants de la varietat meridional.

N: Hi ha una altra comunitat amb una història similar a la dels grecs de Carghjese, d’un cert diguem-ne nomadisme, que és la dels lígurs que surten de la costa de Tunísia i acaben davant d’Alacant.

M. F.: És una d’aquestes històries que et fa entendre com és la Mediterrània. Em fascina. Al segle XVI els otomans donen l’illa de Tabarka, a Tunísia, a una família genovesa, com a feu. A Tabarka s’hi traslladen gent de Pegli, un poblet prop de Gènova. Hi comencen a explotar el corall, i s’hi acaba formant una comunitat lígur de comerciants rics -rival marinera dels algueresos, per cert. Quan el corall s’acaba, la comunitat entra en crisi. El bei de Tunis envaeix l’illa i n’esclavitza la població, que al final però és alliberada i és traslladada a Sant Antioco i San Pietro, les dues illes al sud de Sardenya que hem esmentat abans. Hi funden una ciutat ex novo. Ara es dedicaran a la pesca de la tonyina i a les salines. I han mantingut el seu dialecte lígur i la seva cultura marinera fins avui, contrastant amb els sards de terra ferma, que són pastors o miners. Una part d’aquesta gent se’n va anar a l’Illa Plana, davant de la costa d’Alacant. Però aquí la llengua es perd.

N: Diries que el fet de tenir una illa tan diversa internament ha fet que el nacionalisme sard hagi tingut més dificultats per a emergir i per a convèncer totes aquestes poblacions de la conveniència de forjar un projecte polític comú d’autogovern?

M. F.: Sempre s’explica -i no sé si és una llegenda- que l’emperador Carles V deia que els sards eren “pocos, locos y mal unidos”. El problema és que Sardenya sempre ha estat poc poblada. Encara avui, conduint per l’illa, veuràs que entre un poble i un altre no hi ha absolutament res. Això sempre ha provocat que hi hagués desconnexió interna, particularment amb molt poca comunicació entre el nord i el sud i amb una gran rivalitat entre les respectives capitals: Sàsser i Càller. Això no ha fet país. És una mica com la història de tot Itàlia: eren mil capitals, mil dinasties, mil rivalitats.

Però parlant específicament del nacionalisme sard, el factor que ha fet que no hagi nascut fort està lligat a l’economia de l’illa. Durant el segle XIX, Sardenya no va tenir desenvolupament industrial -la mineria exportava gairebé tota la producció- ni una agricultura capitalista que donés emergència a una classe empresarial que es pogués posar al capdavant d’un moviment nacionalista. La burgesia sempre ha estat massa petita, massa feble i massa lligada a l’Estat italià: el seu poder depenia del fet de ser diputats al Parlament italià, o alcaldes… Això els ha arrabassat independència. A Còrsega va passar el mateix. No s’ha estructurat, com sí que va passar a Catalunya, un moviment de reivindicació que pogués bastir un nacionalisme propi. Els tempos dels estats també han estat diferents: al mateix temps que a Catalunya hi ha la Renaixença, a Itàlia es viu la ressaca de la unificació, que és un clima poc propici per a construccions nacionals alternatives a la italiana.

N: Malgrat això, abans i sobretot després de la Primera Guerra Mundial comença a emergir un sardisme polític -que desemboca en la fundació del Partit Sard d’Acció el 1921, que reclamarà unes institucions pròpies per a Sardenya- amb figures com Camillo Bellieni, Luigi Puggioni… De quins sectors provenen aquestes persones?

M. F.: Molts són fills de mitjans propietaris. Són gent de províncies que van a Sàsser o Càller a estudiar, i es converteixen en advocats, metges, enginyers…

N: No estan lligats a aquest poder més fidel a l’Estat italià que esmentaves, el dels alcaldes, diputats…

M. F.: Són de segona fila. Entenem-nos: tampoc no són ni obrers ni camperols. Però són força radicals, i freqüenten la universitat en una època de canvis socials, de lluites una mica desestructurades. No hi ha grans moviments obrers a Sardenya, però sí que hi ha revoltes, de vegades violentes, sense un lideratge polític clar. Els qui crearan el Partit Sard d’Acció creixen amb el mite de la confrontació amb aquells qualificats com a “continentals”, és a dir, els que venen del continent: els italians. D’aquella generació, la figura més coneguda és Antonio Gramsci, un dels primers lemes del qual és “Fora els continentals!”. És una generació, aquesta, que somia amb l’alliberament de Sardenya, però que és ambigua en aquest punt: no se sap si volen fer fora “els continentals” perquè són símbol de la monarquia dels Savoia -i llavors volen fundar una Itàlia nova, republicana- o si els volen fer fora per a independitzar Sardenya. Ni Gramsci ni els fundadors del Partit Sard d’Acció no ho seran pas, d’independentistes. El 1918 i 1919 Gramsci flirtejarà amb la idea de fer una revolució camperola a Sardenya -perquè no hi ha obrers- i proclamar-hi una república federada amb Itàlia, a l’estil soviètic. Gramsci no és un nacionalista sard, però entén que hi ha una empenta identitària a l’illa, i la vol aprofitar.

Un exemple d’això és el cas de la producció de formatge, molt important a Sardenya, i que al final del XIX i principi del XX està dominada per empresaris italians. A l’illa emergeix una reivindicació perquè la producció sigui controlada per part dels pastors mateixos, mitjançant cooperatives, i d’aquesta forma eliminar aquesta classe d’empresaris italians. Sempre és una batalla molt pràctica, més que no pas identitària. Això es veu fins i tot en el Partit Sard d’Acció mateix, que en aquesta època no té un programa de salvaguarda de la llengua o de la cultura sarda, ni demana competències educatives, sinó que bàsicament es preocupa de les condicions de vida dels sards, de portar Sardenya cap a la modernitat.

N: Un altre dels federalistes sards d’aquesta època -i fundador del Partit Sard d’Acció, com Bellieni- és Emilio Lussu, qui escriu que Sardenya hauria de tenir un estatus dins d’Itàlia similar al que tenen els cantons dins de Suïssa. Lussu, de fet, pronostica que després del feixisme mussolinià, Itàlia no podrà ser cap altra cosa que una federació. Acabada la Segona Guerra Mundial es fa evident que Lussu s’ha equivocat en la seva predicció. Per què?

M. F.: Itàlia és un país que, encara que molts no ho admetin, viu una guerra civil de facto entre 1943 i 1945. Una part de la resistència d’esquerres aposta per fer una revolució, mentre que la Democràcia Cristiana i els sectors monàrquics hi estan absolutament en contra. En principi, la idea de l’esquerra, on militava Lussu, és fer un estat federal. Però s’acaba pactant una autonomia per a quatre regions -Sardenya, Sicília, Aosta i Trentí-Tirol del Sud- que més endavant seran cinc -Friül-Venècia Júlia. Però el 1948 la Democràcia Cristiana guanya les primeres eleccions -restarà al poder durant 50 anys- i té por que els comunistes puguin controlar parts d’Itàlia si accedeixen al poder en algunes d’aquestes regions. Aquestes autonomies, d’entrada, queden gairebé congelades per aquest motiu. I els comunistes, que anteriorment havien criticat el model federal, l’acaben defensant.

N: Tant Bellieni com Puggioni, i també Egidio Pilia, manifestaven una preferència pel federalisme no només com a via per a reorganitzar Itàlia, sinó també amb una perspectiva mediterrània. Eren partidaris d’estrènyer relacions amb Còrsega, amb Catalunya, amb les Balears, amb Provença, fins i tot amb Creta, i que a la llarga, això pogués desembocar en una gran federació mediterrània. La política sarda actual conserva aquest ideal?

M. F.: Per mi aquesta és la part més interessant de la teoria sardista. Però s’ha quedat en aquell moment històric. La idea sorgeix perquè, als sardistes, l’etiqueta de “nacionalistes” no els agrada: l’associen al nacionalisme d’estat. I ells intenten superar-lo. Volen una germanor entre pobles, que beu de la idea de Mazzini, de fer una Europa de nacions, de pobles.

N: Però la idea mazziniana està molt més pensada per a nacions més grans: Itàlia, Alemanya…

M. F.: Sens dubte. Els sardistes la reprenen i l’apliquen als grups més petits. En tot cas, la idea no qualla. Qui torna a recuperar-la és Antoni Simon Mossa, que de fet és el gran hereu de Bellieni, el gran ideòleg del Partit Sard d’Acció de la primera època. Mossa fa un discurs sobre la necessitat de posar d’acord tots els pobles oprimits com a alternativa a l’Europa de les grans nacions. Ara mateix això no passa gaire. Començant pels polítics sards i els corsos, que són els primers que haurien de parlar-se entre ells i ho fan molt poc. Crec que a totes aquestes grans illes de la Mediterrània els convindria posar-se d’acord, perquè totes elles estan lligades a estats continentals i sempre tenen els mateixos problemes: la connexió física, el preu dels transports, l’energia elèctrica… S’hauria de crear un espai on totes aquestes societats insulars poguessin acordar una batalla comuna en el marc europeu.

Pel que fa a Catalunya, en els deu anys que fa que visc aquí he vist poca sensibilitat de part dels polítics catalans i de la Generalitat de parlar amb altres institucions que tenen autonomia. Hi havia un període en què Artur Mas sempre comparava Catalunya amb Massachusetts, o després amb Escòcia. I jo sempre pensava que davant de Catalunya hi ha dues illes, Còrsega i Sardenya, que estan en una situació similar. Els nacionalistes sards admiren Catalunya, i no només pel que està passant ara, sinó també per la política lingüística des dels anys 80. Però al revés, aquest interès no hi és. Sardenya no és tan mediàtica com el procés!

N: Abans has comentat alguns dels aspectes colonials del punt de vista de la història sarda i corsa. A les dècades de 1960 i 1970, el neosardisme també apunta molt en aquesta direcció: critica la instal·lació de bases militars i d’indústries petroquímiques a l’illa -no desitjades en d’altres indrets d’Itàlia-, el nou desenvolupament turístic en benefici de les elits italianes… Antoni Simon Mossa arriba a comparar Sardenya amb Cuba! D’aquesta crítica colonial, n’ha quedat algun pòsit a la Sardenya actual?

M. F.: Cada cop menys. És cert que hi ha encara la sensació de ser el lloc de vacances d’una classe italiana més privilegiada. Quan jo era petit me n’adonava que els nens que venien de Milà tenien les joguines de darrera moda, veies que hi havia una distància. Alguna cosa n'ha quedat, de tot això. Però la retòrica anticolonialista s’ha perdut molt, encara que alguns moviments -minoritaris- d’extrema esquerra la mantinguin. Els moviments actuals, més que fer victimisme colonial, intenten fer un pas més enllà, una política real. Però en l’època de Mossa era comprensible: hi havia les independències de Xipre i de Jamaica, que eren illes, com Sardenya, i fascinaven. També hi ha sectors de la societat sarda que es prenen el Piano di Rinascita -un pla de desenvolupament econòmic de Sardenya dels 60- com una proposta colonialista, perquè per a fer fàbriques desplacen zones de conreu i pasturatge. Figures com Mossa critiquen que això significa implantar un model econòmic estrany a l’illa i ho perceben com una imposició. No és estrany per tant que sigui també en aquests moments que el sardisme es comenci a preocupar per la cultura i la llengua.

N: Des d’aquesta època i fins a l’actualitat, a Sardenya hem assistit a una veritable explosió de partits independentistes. Un dels que darrerament havia agafat més volada era Projecte Sardenya, al voltant de Michela Murgia, el qual abans de les eleccions sardes de 2014 els sondejos apuntaven que podia arribar a guanyar. En canvi, el resultat a les urnes va ser molt inferior a les expectatives.

M. F.: Falta una mica d’experiència política. Fora de l’experiència del Partit Sard d’Acció a la dècada de 1980, mai no hi hagut una força que hagi dit als sards que cal un govern regional fort per a oposar-se a Itàlia. Si tu als sards els preguntes si se senten més sards o més italians, sempre diran que se senten més sards, i sempre criticaran Roma. Però la solució als seus problemes sembla que sempre passi per aliar-se amb el partit més fort a Itàlia. Durant el berlusconisme això era evidentíssim. Berlusconi governava en coalició amb els postpostfeixistes d’Aliança Nacional, i en canvi a Sardenya arrasava. En aquesta coalició hi anaven la Lliga Nord i el Partit Sard d’Acció. Com t’ho expliques, això? Doncs és el transformisme italià, és deixar d’una banda els principis i fer aliances tàctiques que, però, jo crec que no han dut enlloc.

Sardenya ha donat dos presidents d’Itàlia. Francesco Cossiga n’era un. Recordo que a Sardenya tots el criticaven no pas per com governava, sinó perquè no feia res per l’illa. La gent no s’adonava que Cossiga no era el president d’un partit nacionalista sard, sinó un democratacristià italià d’origen sard, que feia el seu treball per a Itàlia.

N: Abans parlava de la candidatura independentista de Murgia. Un membre de la seva llista, Omar Onis, em va dir: “L’autonomia sarda ha acabat esdevenint un fetitxe i, al mateix temps, un llast, una arma de distracció de les masses”. Hi estàs d’acord?

M. F.: Sí, perquè és una autonomia que no funciona en realitat. Els polítics sards no han pogut utilitzar l’autonomia per a guanyar més espais d’autogovern. No han treballat sistemàticament, com sí que ho ha fet la classe política catalana, per a ampliar l’autogovern. També els sicilians han estat molt més hàbils per a obtenir més autogovern. Després del 2000 hi ha hagut l’intent de fer un altre Estatut a Sardenya, però no s’ha arribat enlloc.

Un altre problema, a més, és que Sardenya té molt poc pes, dins d’Itàlia. Sicília i Sardenya són totes dues autònomes, però Sicília té el doble de població i envia a Roma més parlamentaris. Per això l’Estat italià ha escoltat més les veus que venien de Sicília que no pas les de Sardenya. Això es veu en molts aspectes: per exemple, en les dificultats que Sardenya ha tingut sempre per a aconseguir preus més favorables, o descomptes, per als illencs que han d’usar mitjans aeris o marítims de transport. Qualsevol victòria sarda ha estat entesa des de Roma gairebé com una concessió, i això passa en part perquè Sardenya no ha tingut instruments per a fer valer la seva força. A Còrsega, per contra, han aconseguit millors condicions, i això fins i tot tenint en compte la història complicada de les relacions entre l’illa i l’Estat francès.

N: De fet, la vida política corsa experimenta des fa anys uns esdeveniments que a Sardenya encara semblen llunyans: els membres de l’Assemblea de Còrsega -i no només els dels partits nacionalistes corsos- s’han posat d’acord amb una sèrie de demandes, com la cooficialitat de la llengua, la demanda d’una mena de ciutadania corsa, el PADDUC… Això ha culminat, de moment, amb la victòria històrica dels partits corsos a les eleccions del 13 de desembre passat. Ara hi ha molta atenció mediàtica a França cap a Còrsega. I això els corsos ho estan aconseguint tenint una població que pesa molt menys en el conjunt de França del que pesa la població sarda a Itàlia. Per què aquesta diferència?

M. F.: Crec que el tema de la violència explica moltes coses respecte de com s’ha arribat fins aquí. L’Estat francès es preocupa més de Còrsega, en general. Vaig ser-hi el 2012 i encara llavors ressonaven molt a la premsa els atemptats del FLNC -sense víctimes mortals- durant el que s’anomenava “la nit blava”.

N: Per tant creus que per aquesta via, l’independentisme ha obligat l’Estat francès a prestar més atenció a Còrsega.

M. F.: D’alguna forma sí.

N: Però més enllà de la violència, després fa falta presentar-se a les eleccions i que la gent et voti.

M. F.: És clar. I això, molts dels que estaven al FLNC als anys 70 i 80, ho van veure: es van passar a la política. També hi ha hagut un factor geopolític. Còrsega té una marcada petjada italiana. No és que recentment Itàlia hagi reivindicat Còrsega -com es va fer durant el Risorgimento i a l’època feixista-, però teòricament podria ser possible. Als anys durs de la violència a Còrsega, els nacionalistes corsos emetien des d’una estació de ràdio a l’illa d’Elba, davant la costa toscana. I els serveis secrets francesos la van dinamitar. Aquesta qüestió geopolítica pot ajudar a explicar l’atenció de França cap a Còrsega. En canvi, Sardenya ningú no la reivindica.

També, com a factor, se m’acut el fet que molts francesos continentals acabin vivint a Còrsega. Hi pot haver un interès del govern francès per a resoldre els seus problemes amb el nacionalisme cors.

N: Un nacionalisme cors que s’ha presentat unit a la segona volta de les eleccions, cosa que ha estat clau per a la victòria.

M. F.: Que hagi guanyat la coalició dels autonomistes i independentistes corsos és una gran novetat. Als anys 50 hi ha una primera generació de nacionalistes corsos que aposten per la via política, però la reacció de l’Estat francès és duríssima, histèrica. La part juvenil de l’Acció Regionalista Corsa passa al FLNC com a reacció. Després vindrà la guerra bruta de França contra els nacionalistes corsos, amb la creació fins i tot d’una mena de GAL francès, el FRANCIA. Amb tot això, al nacionalisme cors li interrompen l’evolució. I ara és com si aquesta interrupció s’estigués superant i el nacionalisme cors pogués tornar a fer política.

N: El 2017 Còrsega disposarà d’un nou ens polític, la col·lectivitat territorial única, que el govern cors actual vol omplir de contingut autonòmic fins allà on sigui possible. A Itàlia, per contra, fa mesos que assistim al debat sobre la reforma constitucional impulsada pel primer ministre Matteo Renzi en què moltes veus a Sardenya, al Friül o a la Vall d’Aosta l’acusen de voler recentralitzar competències.

M. F.: Això arrenca de l’època de Berlusconi, amb aquella idea d’estendre una mena de federalisme estrany en aliança amb la Lliga Nord a tot Itàlia. Sembla que Renzi va en la línia d’aigualir l’autonomia de les cinc regions amb estatut especial. Podria ser que Renzi volgués fer un estat més centralista. Esperem que sigui només una idea d’ell, i no quelcom més generalitzat en la política italiana.

Una entrevista de David Forniès (@davidfornies)

Mots clau: Còrsega, França, Itàlia, lAlguer, Marcel Farinelli, Mediterrània, Sardenya