Entrevista

“L’Estat se sent culpable davant meu: saben què han fet amb el meu fill, i volen que jo calli”

Svetlana Issàieva

Fundadora de l'ONG Mares del Daguestan

Svetlana Issàieva, fundadora de Mares del Daguestan.
Svetlana Issàieva, fundadora de Mares del Daguestan. Autor/a: David Forniès
Svetlana Issàieva no veu el seu fill petit des de 2007. Aquell dia, les forces de seguretat es van endur Issà Issàiev de casa, i sa mare no n’ha sabut mai més res, malgrat haver trucat a totes les portes que podia tant al Daguestan -la república caucàsica on viu- com a Moscou. El cas no és únic: altres famílies passen per situacions similars. Issàieva va fundar l'entitat Mares del Daguestan per a denunciar les violacions dels drets humans en aquell territori del Caucas: no tan sols les desaparicions forçades, sinó també les execucions extrajudicials, les tortures, els segrestos i la violència contra les dones. Issàieva és a Barcelona per a parlar d’aquestes desaparicions forçades en un acte de la Lliga dels Drets dels Pobles.

Nationalia: En una entrevista anterior vostè comentava com de difícil és la gestió de la República del Daguestan, amb tota la seva diversitat.

Svetlana Issàieva: Al Daguestan tenim més de 30 nacionalitats autòctones, i això si no comptem les que han arribat de fora. Jo sóc darguina, per exemple. Al govern daguestanès impera un sistema segons el qual els dirigents es reparteixen el control dels sectors econòmics -gas, petroli, refineries, el que sigui-, i també els ministeris i ens estatals, per quotes ètniques: als àvars els correspon un sector o un ministeri, als laks un altre, també als darguins, als kumiks, etcètera. Això sí, només passa amb els grups més nombrosos. Als grups petits no els toca res.

Tota l’estructura de la república és molt clientelista, cosa que també inclou la família i el clan. Els càrrecs de responsabilitat molts cops es reparteixen amb criteris familiars. Si jo tinc un lloc de responsabilitat, i un parent em demana feina, jo no m’hi puc negar. En l’època soviètica ja era així. I ara s’ha intensificat.

N: Aquest sistema té un impacte social enorme. Articula la societat d’una determinada manera.

S. I.: Posa per cas el meu fill. Ha acabat Economia, i amb bones notes. Però no podrà obtenir un bon lloc de feina si no té un parent en una bona posició, ja sigui en una empresa privada o en un càrrec polític. I això també funciona a altres nivells, i no precisament per a aconseguir coses, sinó per a ser bloquejat. Fa quatre anys vaig intentar obrir un web per a Mares del Daguestan. Necessitava 600 euros, i els vaig anar a demanar al banc. El primer em va dir que no, el segon també, el tercer també i amb el quart vaig obtenir el mateix resultat. El senyor del quart banc era conegut meu, i en confiança li vaig demanar per què tothom em denegava un crèdit que, en condicions normals, podia tornar en tan sols mig any. Em va confessar que jo figurava en una llista de persones que no pot rebre crèdits. És una llista governamental de personae non gratae.

N: No és l’única llista denunciada per entitats. Reports anuals com els de Human Rights Watch asseguren que el govern té llistes de salafistes, estiguin implicats en activitats delictives o no, i que els controla. És cert?

S. I.: Al Daguestan, les mesquites sufís -la forma d’islam que s’ha practicat tradicionalment al país- estan vinculades al govern. Però hi ha gent que va a unes altres mesquites, les mesquites que no toquen: les salafistes. I el 95% de la gent que hi acudeix estan dins de llistes controlades. Molts divendres, a la sortida del rés, les furgonetes de la policia van a la porta d’aquestes mesquites, detenen fidels i els duen a comissaria. Els prenen empremtes dactilars, els fan fotos, els graven la veu i la forma de caminar i els prenen mostres d’ADN. Si algú s’hi resisteix, l’amenacen: “Recorda que tens germans, mares… i poden tenir problemes”. L’única manera de sortir d’aquestes llistes és pagant.

N: A quina policia es refereix, i per què volen les dades d’aquestes persones?

S. I.: És la policia del ministeri de l’Interior de la República del Daguestan, que però compleix ordres directes de Moscou.

Amb totes aquestes dades, es poden fabricar càrrecs contra qui es vulgui. És molt fàcil incriminar qualsevol persona pels fets que sigui, hagin ocorregut realment o no. Li puc explicar la meva experiència…

N: Digui.

S. I.: Un cop em van fer anar a comissaria, amb el pretext que tenien informació nova sobre la desaparició del meu fill. Quan vaig arribar-hi, em van preguntar si feia temps que no el veia, el fill. De primeres vaig pensar que es referien al fill gran, al que és viu. “El veig dos o tres cops per setmana”, els vaig respondre. Però em van tallar: “No, l’altre”. Sabien de sobra que està desaparegut, i que hi ha una causa penal interposada per la seva desaparició. Un agent em va reconèixer que li havien manat fer-me aquesta pregunta, que sabien que la meva organització en realitat no té vincles amb el terrorisme, i que jo estava a la llista de personae non gratae. Jo sé, per què hi sóc: perquè l’Estat se sent culpable davant meu, perquè saben què han fet amb el meu fill, i volen que jo calli. En qualsevol cas, em van dir que volien treure’m de la llista.

N. I això?

S. I.: Em vaig posar a riure. I em van dir que abans d’esborrar-me’n, calia que em fessin unes fotos a la Fiscalia i que em prenguessin unes mostres d’ADN. En realitat, era una excusa per a interrogar-me sobre les persones del meu entorn: “Qui ens interessa és el seu fill”, em van dir. El meu fill és dels que van a la mesquita que no toca.

Al cap de dos dies, el van citar a ell a comissaria. Deien que volien interrogar-lo sobre l’antic propietari del pis que té llogat. “Si voleu parlar amb ell, busqueu-lo”, els va respondre. No hi va anar, i qui sap què hauria passat si hi hagués acudit. Però és d’aquesta forma opaca i recargolada que funcionen les coses amb la policia.

N: Quants casos de desaparicions gestiona la seva associació?

S. I.: Ara acabem de portar tres casos al Tribunal Europeu de Drets Humans. No li puc donar una xifra exacta, perquè basculen, i això per un motiu: molts cops, els pares dels desapareguts ens presenten les seves denúncies, però després les retiren.

N: Per què?

S. I.: Quan algú ens porta a l’associació una denúncia per desaparició o segrest, ens adrecem a totes les institucions. Hi ha casos en què, de manera extraoficial, les mateixes institucions es posen en contacte amb les famílies i els amenacen: “Si continueu fent soroll, mai no trobareu els vostres familiars”. Llavors les famílies ens demanen que no continuem amb els procediments perquè diuen que s’estimen més de posar-se d’acord amb les autoritats per a resoldre els casos i que els tornin els desapareguts o segrestats.

El procediment és aquest: agents dels cossos de seguretat detenen algú, i durant tres o quatre dies intenten que signi una confessió falsa. Si signa, duen la persona a judici i va a presó. Si no, la maten. Penso que maten la gent perquè no es puguin conèixer els mètodes que fa servir la policia, les tortures practicades, les drogues que els inoculen, i també per a evitar que la víctima pugui venjar-se en el futur. Tenim el cas d’un noi al qual li van excavar un sot a terra, que van ruixar de gasolina, i li van dir que o bé signava, o bé en llançaven al sot amb un llumí encès. El noi va signar, i més tard va poder explicar-ho. Quan algú surt de presó i explica aquestes coses, sap que ha de fugir de Rússia, perquè si no, el mataran.

N: Ha dit que les famílies arriben a “posar-se d’acord” amb les autoritats. Què implica, aquest “acord” per a recuperar els segrestats?

S. I.: De vegades les famílies arriben a saber on és el fill segrestat, i s’assabenten que aquest es nega a signar la confessió. Llavors la família pacta amb la policia que se li apliqui la mínima condemna, previ pagament d’un suborn. És més fàcil donar diners que anar a judici.

N: Aquestes pràctiques, fins a quin punt són conegudes per la societat daguestanesa?

S. I.: Jo no diria que els daguestanesos no ho sàpiguen. Però la immensa majoria pensa: “Si no em toca a mi o a la meva família, millor no m’hi fico, perquè sé com podria acabar”. Tothom sap que, al Daguestan, és molt difícil aconseguir qualsevol cosa per mitjans legals. Aquells a qui el problema els ha tocat de ple sempre són una minoria, i no tenen suport social. Ni tan sols els donen suport els seus parents, perquè tenen por de significar-se. Ben bé només es mobilitza la família més propera: les mares, sobretot.

N: Un altre problema al Daguestan són els crims d’honor, i la violència contra les dones en general. Mares del Daguestan també tracta aquesta mena de casos?

S. I.: Sí que en tractem. Però és un tema extremadament complicat: la majoria de les víctimes -casos de violència de gènere, violacions…- no volen parlar ni explicar res. Hi ha poques dones que decideixin fer el pas, i a sobre, la societat o la mateixa policia les considera responsables últimes d’allò que els passa: “Us deveu d’haver encarat al marit, l’haureu provocat...”, els diuen.

En aquests casos, els familiars intenten silenciar-lo, i arreglar-ho informalment perquè no salti a la llum.

N: El Daguestan, com altres repúbliques nord-caucàsiques, pateix el fenomen de la insurgència gihadista. Grups com l’Emirat del Caucas o l’Estat Islàmic provoquen desenes de morts cada any, també entre les forces de seguretat. Fa més d’una dècada que les forces russes s’hi enfronten. A Occident, però, hi ha analistes que consideren que a les autoritats, siguin russes o daguestaneses, ja els està bé el conflicte amb els insurgents perquè els serveix d’excusa per a perpetuar aquesta forma de funcionar que vostè descriu. Creu que realment és així, o bé els esforços contrainsurgents per a aturar aquests grups són sincers?

S. I.: Si realment volguessin acabar amb el terrorisme, una de les coses que farien és atacar el finançament dels grups terroristes. I el dels altres grups armats. Hi ha funcionaris d’alt nivell que paguen per la seva seguretat a diversos grups armats, una mena d’impost revolucionari. Això és il·legal. I a més, ho paguen amb diners públics.

N: Però això és més aviat un context de màfies. Què hi té a veure, amb els grups insurgents?

S. I.: Que de vegades, els grups insurgents també treballen com a xarxes criminals i també exerceixen aquesta mena de pràctiques. També hi ha homes de negocis que paguen als grups gihadistes a canvi de protecció.

La nostra és una república petita en població, però alhora tenim una gran quantitat de cossos de seguretat. Com pot ser que siguin capaços de seguir cada moviment que faig jo, i en canvi, no siguin capaços de seguir els passos dels gihadistes? Perquè no els interessa.