Entrevista
“Criminalitzant Rojava, l’Estat turc criminalitza la democràcia, la llibertat, el feminisme i la diversitat”
Alba Sotorra
Directora de cinema
Nationalia: Al documental, Arian explica que va decidir implicar-se en la lluita per canviar la seva societat quan, amb dotze anys, va ser testimoni del cas d’una nena del seu barri que, havent estat violada i havent quedat embarassada, la seva mateixa família la va assassinar en un crim d’honor...
Alba Sotorra: Ho recorda com un dels moments en què s’adona que viu en una societat que no respecta els drets de les dones. Primer vol fugir perquè sent molta por, però després la canalitza cap a la necessitat de fer alguna cosa per canviar-ho. I troba la via a través del moviment kurd de dones. S’integra en grups clandestins i quan s’organitzen les YPJ, s’hi uneix i n’acaba esdevenint comandant.
N: És així que el 2014 viu —pateix— el setge de Kobanê per part d’Estat Islàmic, o Daesh. I és on la coneixes tu.
A. S.: Ella va viure la batalla sencera pel control interior de la ciutat. Hi va perdre moltíssimes amigues. Jo hi vaig arribar just després que els combats urbans hagin acabat, però amb el Daesh encerclant encara tota la ciutat excepte pel nord, a la frontera turca. El moment mateix de travessar la frontera entre Turquia i Síria va ser una aventura. Jo ni m’havia plantejat com seria el pas. Vaig presentar-me al costat turc amb una maleta de rodes. Els meus contactes em van mirar amb estranyesa. “Que hem de caminar?”, els vaig demanar. “Caminar? Hem de córrer, i durant una bona estona!”, em van respondre. Era de nit, no es veia res i vaig caure diverses vegades... Però com que no vaig tenir temps ni de pensar-m’ho, no vaig passar por. Em deien: “Tu, corre!”. I jo corria com qui més!
A l’altra banda de la frontera, ja a Kobanê, ens van rebre amb una tassa de te. Em vaig quedar a dormir a casa d’una família i el més impactant va ser l’endemà, en llevar-me i veure la ciutat absolutament en ruïnes. Va ser molt bèstia. No hi havia res dret. Era desolador i impactant emocionalment.
N: I aquí comença el procés de conèixer el grup que comandava Arian?
A. S.: Els primers dies vaig anar a trobar-me amb les YPJ. Llavors era la comandant Rangin qui portava les relacions amb la premsa i amb la gent que venia des de fora.
N: Hi havia molta gent de fora?
A. S.: Hi arribaven periodistes i activistes. Els separaven. I a mi, com a cineasta, dona i feminista, no sabien on posar-me. Als periodistes els duien en grup a rodes de premsa, però a mi no em servia. Elles van entendre molt bé que un projecte cinematogràfic tenia unes necessitats diferents, sobretot en relació amb quant de temps hi passava, on i amb qui. Vaig dir-los que necessitava conviure amb les noies al front per saber quin tipus de projecte faria. Em van enviar uns quants dies als fronts menys actius —molt tranquils— i vaig enregistrar, amb una càmera petita, escenes de la vida diària de les combatents. És llavors que vaig conèixer l’Arian.
N: Vas anar-te’n de Kobanê i després vas tornar-hi per al rodatge del film.
A. S.: Sí, havia d’anar a buscar el material complet. Vaig tornar-hi al cap de dues setmanes. Els vaig mostrar, a un grup de combatents de les YPJ i a la comandant Rangin, les imatges que havia enregistrat: les noies menjant, pentinant-se, rentant la roba al riu, rient... La comandant els va demanar si els havia agradat. Van dir que gens, que no les representava, perquè no se les veia lluitar. Però jo no les havia pogut veure lluitar! La comandant Rangin s’ho va pensar una estona, ho va consultar amb l’Arian i van resoldre que m’enviarien al front oriental, el front actiu contra el Daesh. “És molt perillós, i només t’hi podràs estar quatre dies”. Els vaig respondre que d’acord, convençuda que si hi anava, d’allà ja no em mourien.
N: I com les vas convèncer de quedar-t’hi més temps?
A. S.: Al tercer dia va haver-hi un atac. Un no sap mai com reacciona davant d’una situació inesperada de perill. N’hi ha que es bloquegen. Jo em desperto molt. Vaig estar tranquil·la i vaig fer el que em deien. Crec que això és el que les va convèncer de permetre’m de quedar-m’hi el temps que volgués.
Alba Sotorra. / Imatge: Cris GeraldesN: En què es diferencia aquesta guerrilla femenina d’un exèrcit convencional?
A. S.: Hi ha moltes diferències entre un exèrcit convencional, d’una banda, i les YPG i YPJ, de l’altra. Un exèrcit convencional està al servei d’un Estat, i tots els seus membres en formen part a canvi d’un sou, sense cap consciència de lluitar per una idea política, sinó simplement per la protecció d’aquest Estat i del seu poder. Les YPG i les YPJ, en canvi, són un exèrcit que no està al servei de cap Estat, sinó de la gent, i l’objectiu principal és protegir aquesta gent i uns ideals que no tenen res a veure amb els de l’Estat on es troben: ideals d’emancipació de les dones, de democràcia, d’ecologia, de llibertat. I justament per això l’organització interna és molt diferent a la d’un exèrcit convencional. En el cas de les YPJ, les membres són voluntàries i es demanen a si mateixes constantment per què estan allà, quin és el seu rol... Les comandants tenen responsabilitat, és clar, però no pas privilegis: la general que ostenta el càrrec més elevat dorm a terra i menja del mateix plat que una soldat rasa! La comandant, al cotxe, s’asseu on sigui, no té ni tan sols un espai assignat.
Hi ha una altra diferència: els combats allà són molt més cos a cos. Això també es projecta en la por. De nit, de vegades, els combatents del Daesh estaven físicament tan a prop nostre que es colaven dins de la nostra freqüència de ràdio i ens amenaçaven de matar-nos. Una nit vaig sortir per anar al lavabo a un turó. Mentre caminava, dins del meu cap anava sentint la veu d’aquell noi amenaçant-nos... I de sobte, a uns quants metres, veig una ombra humana. M’aturo i l’ombra s’atura. Em quedo paralitzada dos o tres segons. Em giro i m’adono que tinc un focus darrere, i que l’ombra és meva.
N: No puc ni imaginar-me la por que es pot arribar a passar.
A. S.: És que si comences a pensar-hi, pares boig. Mentre vaig estar-me allà mai no vaig voler mirar els vídeos que enviava el Daesh: només estan fets per causar-te por. Si no te’ls mires, no et venen al cap. Però si se’t fiquen a la teva freqüència de ràdio....
N: Abans, quan t’he demanat per les YPJ, m’has remarcat dos cops que les YPG —que molt majoritàriament tenen combatents homes— també comparteixen aquests mateixos ideals. Fins a quin punt estan en aquesta mateixa ona?
A. S.: Feminista? Moltíssim. Els homes de les YPG creuen profundament que l’emancipació de les dones comportarà l’emancipació de la societat. I assumeixen que el seu rol és el de seguir un procés que ha de ser liderat per elles. El seu respecte per les dones és absolut.
En molts llocs del Pròxim Orient —per exemple a l’Iraq, si camino per Mosul—, encara que vagi vestida de qualsevol manera —no mudada, no amb els llavis pintats—, les mirades de desig de la majoria d’homes impacten. Molts cops són mirades agressives, que et converteixen en un objecte sexual. Quan travesses a Rojava i entres a les YPG, pots estar envoltada d’homes i cap d’ells et mirarà d’aquesta manera. Això et fa sentir molt a gust, i t’hi pots relacionar d’una manera molt més profunda.
N: Quin espai hi ha per a les emocions, en un conflicte com aquest, atesa la mirada diferent que esmentaves abans de les YPJ sobre el conflicte?
A. S.: Força espai. Una cosa que em va cridar l’atenció era la manera com es gestionaven els conflictes interns. En una situació de tensió permanent, on es dorm poc i es menja poc variat, compartint un espai reduït... els conflictes entre nosaltres podien haver arribat a ser explosius. I no ho eren. Cada dia hi havia reunions, que elles en diuen d’autocrítica, on havíem d’expressar com ens sentíem amb nosaltres mateixes i envers les altres. Es cuiden molt, les unes a les altres. I les comandants fan un rol molt important, perquè donen canya a les soldats quan veuen que estan malament.
N: Els donen canya en quin sentit?
A. S.: Els pregunten: “Per què estàs aquí?”. “Per què t’has allistat”. Els diuen que es repensin si volen ser-hi o no, que aquell és un lloc dur on hi ha gent que perd la vida...
Captura de pantalla de 'Commander Arian' / Imatge: Alba Sotorra / 'Commander Arian'N: Vas veure gent anar-se’n?
A. S.: Sí. És normal. És dur. Però el que t’acaba sorprenent és la quantitat de gent que ho resisteix.
N: A banda de l’aspecte més purament militar, has pogut testimoniar la introducció de canvis socials promoguts pel confederalisme democràtic?
A. S.: Mentre rodava no gaire, perquè estava molt centrada en la part militar. Després, hi he fet dos viatges més. He vist Jinwar, que és un poble ecològic on només viuen dones —algunes que han perdut els marits a la guerra, altres que han hagut de marxar de zones complicades, incloent-hi algunes dones àrabs. També he estat amb les dones que estan fent la recerca de la jinealogia, que és la ciència que vol posar de relleu la mirada de les dones i retornar-les al lloc que els pertoca, després d’haver estat invisibilitzades. Revisen i contextualitzen el rol de les dones des dels camps de la mitologia, la sociologia, la història i la filosofia. Per cert, ara la jinealogia és una assignatura troncal al sistema educatiu de Rojava. També m’han explicat —però això jo no he vist— el funcionament de les mala jin, o cases de les dones. Es munten als barris i funcionen a escala civil per a temes que les afecten. Sobretot tracten casos de violència. Monitoritzen temes com els matrimonis forçats, o matrimonis de noies menors d’edat, que ara estan absolutament prohibits, igual com ho està la poligàmia. Ha estat un gran avenç, perquè facilita que les dones tinguin més anys per a estudiar. També la violència domèstica està molt controlada: els crims d’honor, que eren molt comuns, ara s’intenta abolir-los. Es respon molt durament contra els homes que són violents a casa.
N: Alguns opositors a la construcció de Rojava critiquen que, darrere de l’aparença d’una proposta democràtica, multicultural i multiètnica, en realitat s’amaga un projecte supremacista kurd. Ho he sentit dir a alguns assiris i àrabs.
A. S.: No han entès res, ni han estat allà ni han parlat amb ningú que forma part del projecte. Encara pensen que els kurds volen un Estat. És una visió molt equivocada del seu projecte. El confederalisme democràtic no posa el fet de ser ètnicament kurd al centre, ben al contrari. En la seva essència inclou la diversitat de les veus: de gènere —quan duplica tots els càrrecs i fa que un l’ocupi un home i l’altre una dona— però també de representativitat. Les llengües oficials són totes les que es parlen al territori, s’inclouen membres de totes les comunitats en els processos de presa de decisions... Hi ha un esforç increïble perquè això funcioni així. Aquest projecte s’està implementant en zones àrabs, com Raqqa i Manbij: si fos supremacista kurd, no hi podria existir!
N: Continues en contacte amb la gent de Rojava i potser et transmeten la seva preocupació per les amenaces turques. La intervenció ordenada per Ankara del principi d’aquest 2018 va destruir el cantó d’Efrîn —un dels tres de Rojava—, que ha quedat sota ocupació militar turca, i ara hi ha bombardejos contra altres zones de Rojava.
A. S.: Fa una setmana que he tornat de Qamislo, Amûdê i Serê Kaniyê. Aquests dies hi ha hagut bombardejos en diferents poblets al voltant de Kobanê, i Turquia estava anunciant els seus plans per, literalment, destruir Rojava. L’Estat turc està criminalitzant un sistema que, de criminal, no en té res: està criminalitzant la democràcia, la llibertat, el feminisme, la igualtat, la diversitat...
No hi ha cap prova que des de Rojava hagi començat cap atac contra el poble turc. Turquia ha construït un mur a la frontera, però només l’ha aixecat després que les YPG i les YPJ alliberessin aquell territori de les mans del Daesh. Quan el Daesh el controlava, els seus combatents entraven i sortien lliurement pel pas fronterer d’Akçakale, prop de Sanliurfa.
N: De fet, passaven a guarir-se les ferides als hospitals turcs.
A. S.: I entraven armes i menjar. Quan les YPG i YPJ van tancar aquest pas en ocupar Tel Abyad —que és l’operació que surt al documental— per tal d’ofegar el Daesh a Raqqa, llavors és quan Turquia va aixecar el mur. Jo no sé com als nostres Estats no els cau la cara de vergonya de fer aliances amb un Estat com el turc, que no només comet crims contra el poble kurd i contra Rojava, sinó que posa en perill la nostra seguretat, fomentant llaços amb el Daesh. L’Estat turc veu el Daesh com un aliat en la que considera que és la seva lluita principal: la lluita contra el poble kurd.
N: Estan amoïnats, a Rojava, per les amenaces d’Erdogan?
A. S.: No. Són molt valents. I tenen una forma molt estoica d’enfrontar-se al que sigui que els hagi de deparar el futur.
N: Fa cent anys que viuen així.
A. S.: S’havien compromès en un pacte amb la coalició internacional, esperant que a canvi els donessin algun tipus de seguretat. Però eren conscients que hi havia moltes possibilitats que, al final, els giressin l’esquena. El que sí que vaig notar aquest cop és que no s’esperaven que Europa i Occident en general, davant la invasió d’Efrîn, es quedessin tan en silenci. Els ha decebut.