Entrevista
“Joves no canacs han votat ‘sí’ a la independència de Nova Caledònia. I en podem convèncer més”
Laure Tindao / François Eïra Kare
Activistes canacs
Laure Tindao és doctorand al laboratori de Llengües i Civilitzacions de Tradició Oral (LACITO) de l’Institut Nacional de Llengües i Civilitzacions Orientals (INALCO), a París. Hi desenvolupa una tesi sobre la toponímia de la tribu de Bangou (Païta), al País Drubea, on s’hi parla el naa drubea, des de la perspectiva de l’antropologia lingüística.
François Eïra Kare és un militant independentista canac i un dels fundadors del Moviment dels Joves Canacs a França (MJKF), amb seu a París, des d’on organitzen i mobilitzen la diàspora canaca a la França metropolitana.
Nationalia: Qui dona suport a la independència i qui hi està en contra? Quins són els arguments principals de cada posició?
Laure Tindao: És important de situar el context, i penso particularment en el context històric i polític colonial de França al Pacífic, en concret el de Kanaky-Nova-Caledònia. El que acabarà sent una reivindicació d’independència comença el 1945 amb la fi de la condició oficial d’“indígena” i l’accés a la ciutadania francesa per als habitants indígenes de Kanaky-Nova-Caledònia. Amb la força d’una representació electoral i política considerable, durant els anys 50 el poble indígena construeix les bases d’una visió autonomista. És des d’aleshores que el poble indígena obté una representació majoritària a les institucions polítiques locals. Durant els anys 60 i 70, la reivindicació d’independència comença a prendre força en forma d’una reivindicació cultural i d’una reivindicació de les terres indígenes espoliades durant la colonització. Els anys 80 comencen amb l’afirmació política de les organitzacions i els partits independentistes per la independència i una denúncia del context colonial i de la seva història. L’afirmació del poble canac és abanderada pel Front d’Alliberament Nacional Canac Socialista (FLNKS), l’organització amb més suport per part del poble canac i una part dels descendents dels colons (els caldoches o caledonians), que el FLNKS reconeix com a víctimes de la història. Els arguments de l’afirmació de la reivindicació d’independència són: (1) el reconeixement d’un context colonial; (2) l’existència d’una civilització i un poble indígena (el canac) amb una organització social pròpia i oberta als altres components de la població del país; (3) el dret a la independència i a l’autodeterminació; (4) la importància dels recursos per a assegurar una independència econòmica, i (5) l’experiència i l’existència d’institucions polítiques i democràtiques pròpies a Kanaky-Nova-Caledònia.
Aquells qui estan en contra de la independència són les organitzacions polítiques vinculades a la dreta conservadora i l’extrema dreta franceses. El seu únic argument és el de mantenir —permanentment— les relacions de dependència amb la metròpoli colonial, és a dir, França. En realitat, la seva preocupació principal és la de purgar definitivament la reivindicació d’independència i fer desaparèixer el poble canac i la seva legitimitat indígena.
N: Quina és la vostra interpretació dels resultats del segon referèndum a Kanaky-Nova-Caledònia?
François Eïra Kare: Els resultats d’aquest segon referèndum del 4 d’octubre de 2020 (46,74% pel “sí” i 53,26% pel “no”) demostren que el moviment independentista i el Front d’Alliberament Nacional Canac Socialista ha assolit el seu objectiu de reduir la diferència entre el “sí” i el “no” a la independència al primer referèndum del 4 de novembre del 2018 (43,33% pel “sí” i 56,67% pel “no”). Per al FLNKS, es tractava d’aconseguir una participació del 90% als municipis independentistes, així com de reduir la taxa d’abstenció i millorar el resultat del “sí” als municipis no independentistes.
L. T.: Personalment, com a dona canaca a favor de la independència, els resultats són totalment satisfactoris i van d’acord amb el programa de sortida i d’afirmació per a la plena sobirania de Kanaky.
N: Quina és la vostra interpretació dels resultats en relació amb el primer referèndum i el tercer? [L’acord amb el govern francès és l’organització de tres referèndums: el primer el 2018, el segon el 2020 i el tercer el 2022.]
«Som optimistes de cara al tercer referèndum, perquè els resultats del “sí” el 4 d’octubre del 2020 donen amplitud i marge de negociació al FLNKS envers l’Elisi»
F. E. K.: Pensem que els resultats del “sí” a la independència del primer referèndum, el 4 de novembre de 2018, i del segon referèndum, el 4 d’octubre de 2020, demostren objectivament que la idea d’accés a la plena sobirania i a la independència és reivindicada particularment pel poble canac i, a la vegada, és un marcador polític important per una bona part de la població dita “caledoniana” [no indígena], que nosaltres considerem com a víctimes de la història sensibles a la idea d’accés a la plena sobirania de Kanaky-Nova-Caledònia. Som particularment optimistes de cara al tercer referèndum, perquè els resultats del “sí” a la independència del referèndum del 4 d’octubre del 2020 donen amplitud i marge de negociació al FLNKS envers l’Elisi sobre les condicions d’una transició política i institucional.L. T.: Generalment, el poble canac no és suficientment majoritari per fer sentir la seva veu—demogràficament són minoria—, però sí que hem pogut observar un moviment en l’electorat que ha votat pel “sí”. Allò que no era distingible o interpretable en el primer referèndum —o poc visible, al meu parer—, en els resultats del segon referèndum s’ha vist clarament: 14.000 no canacs —molts d’ells són joves que han acabat de passar la majoria d’edat— han votat pel “sí”. Això ens porta a dir que encara podem fer moure els engranatges defensant el programa pel “sí” amb tenacitat per convèncer la nova onada d’electors que hi haurà en el tercer referèndum.
N: Quin és el llegat colonial a Kanaky-Nova-Caledònia?
L. T.: Els darrers 30 anys el poble canac —juntament amb les “llums i ombres” del període colonial— ha estat reconegut per l’Estat francès. El poble canac ha estat inclòs en la Constitució francesa com a poble, cosa que és un fet pioner d’una importància enorme, ja que en teoria la República és “una i indivisible”. Aquest és un privilegi no reconegut ni per al poble cors ni per al poble basc, i encara menys per als bretons o els occitans. França ha reconegut la singularitat del poble canac com a civilització posseïdora d’una organització social pròpia representada pel Senat Costumista i una repartició administrativa dels territoris ancestrals i de dret consuetudinari. Actualment i des d’aleshores, és dins dels usos i costums [els costums són el dret civil derivat del dret civil francès aplicat a Nova Caledònia] protocol·laris que els representants de l’Estat francès i les institucions polítiques i administratives passen per les instàncies i espais ancestrals i de dret consuetudinari.
N: Què perdura encara de l’època colonial?
L. T.: Sobretot el sistema d’economia d’empori colonial sota el control dels oligarques insulars i les organitzacions de la dreta colonial. També la composició del cos electoral, un estira-i-arronsa polític que posa en evidència i alhora dona vida al sistema colonial a Kanaky-Nova-Caledònia, i que té conseqüències sobre la ciutadania de Nova Caledònia.
N: Quins són els interessos de França sobre Kanaky-Nova-Caledònia avui dia?
«A Nova Caledònia hi ha una conjunció d'interessos per a una independència amb associació amb França»
L. T.: Els interessos de França es van atenuant, ja que el prestigi colonial ja no és una tendència de la nostra era. Som en un període en què França prova de redefinir-se i refer el seu lloc després dels 30 anys de l’acord de Matignon i de l’acord de Nouméa a Kanaky-Nova-Caledònia. El que hi ha en joc, realment, en aquest període de negociació és una solució perenne d’associació entre el poble indígena i França. La paradoxa d’aquest nou context polític és l’emergència d’una conjunció dels interessos del FLNKS i els interessos de França en el marc d’una independència amb associació amb França.N: Quin és el rol geopolític de Kanaky-Nova-Caledònia al Pacífic?
L. T.: La Zona Econòmica Exclusiva i la superfície marítima de França a l’oceà Pacífic representen un actiu molt important per al segle xxi. França fa temps que reafirma les seves ambicions dins la immensitat del territori del Pacífic, sobretot en el triangle que formen Kanaky-Nova-Caledònia, els territoris de Wallis i Futuna i la Polinèsia Francesa [tots tres arxipèlags estan subjectes a la jurisdicció francesa del Pacífic]. L’afirmació d’aquest poder, però, és més aviat simbòlica i política, ja que França no representa res a la zona Àsia-Pacífic davant d’Austràlia i Nova Zelanda, i particularment davant el gegant xinès, l’empremta econòmica del qual comença a ser imponent. Sobre el pla militar, el poder de França és marginal en aquesta regió del Pacífic davant dels Estats Units, Austràlia i Nova Zelanda.
N: Quina és la situació actual de les llengües indígenes de Kanaky-Nova-Caledònia?
«S’ensenyen llengües canaques a l’escola, però no podem negar l’evidència que totes estan amenaçades, en diferents graus»
L. T.: Actualment, a Kanaky-Nova Caledònia s’hi compta una trentena de llengües austronèsiques, de la branca melanèsia, i un crioll de base francesa, el tayo. En total, aquestes llengües són parlades per unes 75.000 persones. No podem negar l’evidència que totes estan amenaçades, en diferents graus: algunes amb desenes i algunes amb milers de parlants. És el cas del shishë, per exemple, que segons el darrer cens de l’ISEE NC, el 2014 tenia 20 parlants. Com a llengües austronèsiques, totes estan emparentades entre elles i amb les altres llengües d’aquesta família, que es parlen des de Madagascar a Tahití, un abast territorial que fa tres quarts de volta al món.La majoria de llengües no tenen ni ortografia ni model de llengua estàndard, un dels propòsits pel qual l’Acadèmia de Llengües Canaques va ser creada el 1998, amb els Acords de Nouméa. L’article 1.3.3 d’aquests acords diu:
“Les llengües canaques són, juntament amb el francès, les llengües de l’ensenyament i la cultura a Nova Caledònia. Cal incrementar la seva presència a l’ensenyament i els mitjans de comunicació, com també han de ser objecte d’una reflexió feta amb profunditat. Cal organitzar programes de recerca científica i ensenyament universitari a Nova Caledònia. L’Institut Nacional de Llengües i Civilitzacions Orientals hi tindrà un paper essencial [...]. Cal establir l’Acadèmia de Llengües Canaques, un establiment local el consell d’administració del qual estarà compost per parlants designats d’acord amb les autoritats costumistes. Aquesta fixarà les seves normes de funcionament i la seva evolució”.
El reconeixement de llengües canaques com a llengües regionals data dels Decrets del 20 d’octubre del 1992. Aquests decrets introdueixen quatre llengües com a assignatura optativa a l’educació secundària i superior: el drehu, el nengone, el paicî i l’ajië. S’ensenyen altres llengües canaques a primària i a secundària, com el xârâcùù, el iaai, el fagauvea, el fwâi, el nêlêmwa, el yuanga, el drubea (la meva llengua materna) i el nââkwényï. Hi ha, malgrat tot, alguns problemes. Molts cops és difícil que l’ensenyament d’una llengua canaca sigui mantingut fins a secundària per manca de professors titulats en la llengua en qüestió. Per exemple, la meva llengua, el drubea, és ensenyada a Yaté, però no a casa meva, a Païta.
N: Què significa la independència per als canacs i el futur del país de Kanaky-Nova-Caledònia?
«L’accés a la plena sobirania, a la independència, significa per als canacs la fi de la colonització i el començament d’una nova era»
L. T.: L’accés a la plena sobirania, a la independència, significa per als canacs la fi de la colonització i el començament d’una nova era en què el poble canac tindrà la responsabilitat de definir, juntament amb els altres components de la població del país, una nova constitució que organitzi les noves institucions democràtiques oceàniques. També tindrem l’oportunitat de redefinir les relacions econòmiques i fer-les més igualitàries al conjunt del territori del país. Finalment, implica l’afirmació d’una ciutadania i la preservació dels territoris ancestrals i de dret consuetudinari i les organitzacions socials canaques.N: Formeu part del Moviment dels Joves Canacs (MJKF) a la França metropolitana, un moviment per la independència de l’arxipèlag canac. Quines són les activitats i el focus de les accions del moviment?
F. E. K.: Amb la presentació oficial del Front d’Alliberament Nacional Canac Socialista (FLNKS) el 1989, el moviment per la independència va desaparèixer de la França metropolitana. Abans havia estat representat pel GKF, una secció del Partit de l’Alliberament Canac (PALIKA). La major part de les cèl·lules estaven organitzades en ciutats universitàries (Bordeus, Lió, París, La Roche-sur-Yon, Estrasburg, Montpeller), però van desaparèixer a finals de l’any 1989. Després de la signatura dels acords de Matignon-Oudinot, el FLNKS va considerar innecessari de mantenir una representació oficial a França. Cal esperar fins al 2009 perquè els militants independentistes i sindicalistes propers al partit laborista es decideixin a posar en marxa una associació, el Moviment dels Joves Canacs a França (MJKF), que ha assumit, juntament amb el moviment anticolonialista, el treball de sensibilització de la població sobre la situació política a Kanaky. El MJKF organitza, amb els seus mitjans, reunions informatives o intervencions als mitjans de comunicació sobre l’actualitat de Kanaky.
N: Hi ha cap relació entre el moviment independentista canac i el català?
L. T.: El 2018, el ple període de campanya per al primer referèndum, el FLNKS va fer una gira per França i Europa per a explicar les vicissituds d’aquest primer referèndum. El representant de relacions exteriors del FLNKS, Mickaël Forest, es va trobar amb responsables del moviment independentista català, entre d’altres amb Carles Puigdemont. Hi va haver també altres trobades espontànies amb els moviments independentistes basc i cors, i també amb l’escocès. M’agradaria precisar que feia 30 anys que el FLNKS no invertia en establir relacions amb el camp polític europeu de reivindicacions independentistes. En tot cas, s’havien limitat a contactes amb organitzacions nacionalistes, independentistes o autonomistes corses.
N: Com es veu el moviment català des de l’òptica dels canacs?
L. T.: El moviment per la independència de Catalunya als ulls dels canacs és vist com a una reivindicació legítima d’un poble, una història i una cultura, però sobretot d’una llarga experiència d’autonomia. La reivindicació de la independència de pobles europeus —el cas del poble català, el cors, el basc, l’irlandès o l’escocès— aconsegueix rebre molta atenció. Som lluny, però, de l’exotisme d’una reivindicació d’independència en un país llunyà. Em sap greu que el FLNKS no aprofiti els mitjans per a reforçar els llaços institucionals i polítics amb moviments independentistes europeus. Tenim molt per aprendre de les experiències d’autonomia econòmica i institucional de Catalunya.