Entrevista

“Estic intentant trencar la norma de ‘kayades’: si els sefardites sobrevivim, és així com ho farem”

Cenk Bonfil

Músic sefardita

Bonfil al pati de la sinagoga Beth Yaakov, a Kuzguncuk (Istanbul).
Bonfil al pati de la sinagoga Beth Yaakov, a Kuzguncuk (Istanbul).
El treball de final de grau de Cenk Bonfil (Istanbul, 1996) va ser el documental Sefarad Müziği: Otantik Şarkılardan Kayıt ve Aranjmanlara”, que explica la presència de la cultura i la música sefardita en judeocastellà a Istanbul. Diuen que una llengua en una comunitat de diàspora només perdura quatre generacions, però el judeocastellà el continuen parlant les famílies sefardites que van ser expulsades de la península Ibèrica fa més de 500 anys. Tot i això, cada cop el seu ús és més minoritari: “Ara, si els meus avis o jo parléssim judeocastellà al carrer, molta gent no sabria ni que és judeocastellà, pensarien que parlem castellà i que no som de Turquia”.

Fill d’una família sefardita per part materna i paterna, és un dels 15.000 jueus que es calcula que viuen a Turquia: un 0,02% de la població, tot i que el càlcul no és precís, ja que no hi ha un cens oficial que els comptabilitzi, sinó que ells mateixos s’encarreguen de comunicar de forma voluntària al rabinat els casaments, naixements o defuncions.

Bonfil estudia música i composició a la Universitat Tècnica d’Istanbul. Està orgullós de formar part de la comunitat jueva d’Istanbul, i no se n’amaga perquè diu que està fart dels kayades. A la vegada, però, defensa una postura crítica sobre la gestió de la comunitat. Els jueus a Istanbul són considerats una de les minories religioses del país, com va determinar el Tractat de Lausana (1923), però hi ha hagut diversos episodis d’antisemitisme a Turquia que encara es consideren un problema greu en la societat turca.

Nationalia: Com s’ha preservat la llengua i la cultura a la teva família?

Cenk Bonfil: Jo no parlo judeocastellà, però els meus avis sí. Els pares l’entenen i el parlen una mica només. Com que a l’institut jueu fèiem classes de castellà (tot i que no de judeocastellà) vaig tenir eines per a poder entendre més els avis. La meva experiència més gran amb el judeocastellà va ser al cor infantil que apareix al documental, les Estreyikas d’Estambol, on vaig cantar de nen. Per tant, conec les cançons tradicionals sefardites en judeocastellà. Quan cantava al cor, ni jo ni cap altre infant no les enteníem, només les memoritzàvem. Tot i així, el director de la coral, Izzet Bana, intentava explicar-nos-en el significat i ens ensenyava a fer gestos quan cantàvem perquè n’entenguéssim la lletra.

N: Per què no et parlaven en judeocastellà a casa?

C. B.: Tant de bo me n’haguessin ensenyat. Però pels meus avis o pels meus pares, el judeocastellà és la llengua que parlaven quan no volien que jo, de nen, entengués el que deien. Per mi ha estat sempre la llengua dels adults. No sé si se’n penedeixen a casa meva, potser ara la gent és més conscient que s’hauria d’haver ensenyat a les noves generacions, però de forma natural s’ha anat perdent. De totes maneres, els meus pares no tenen el nivell per poder-me’n ensenyar perquè els meus avis mai no van utilitzar el judeocastellà per comunicar-s’hi.

El motiu és històric. Amb la fundació de la República de Turquia per Mustafa Kemal Atatürk (1923) es volia que la gent parlés turc, hi va haver una revolució en la qual es va canviar de l’alfabet àrab al llatí i hi va haver una gran alfabetització de la societat. Un dels eslògans principals de la República era “Vatandaş, Türkçe konuş!” que significa “Ciutadà, parla turc!”, així que tothom que parlava un altre idioma se n'avergonyia i se n’amagava. Quan dos jueus es trobaven al carrer i n’hi havia un que començava a parlar judeocastellà, l’altre li deia: “Kayades”. És a dir, que no parlés tan alt. Per això el judeocastellà va anar desapareixent. Després, durant la generació dels meus pares estava socialment més acceptat parlar-lo al carrer, tot i que ja era indiferent perquè molt poca gent el sabia.

N: Des del Centre Sefardita a Istanbul, creat el 2003, s’han fet accions per mantenir viu el judeocastellà. Però tu, en una entrevista que et van fer al diari Shalom, dius que el que s’hauria de fer és institucionalitzar la llengua. Què proposes?

C. B.: Considero que la feina que estan fent des del centre és genial, però no n’hi ha prou. No vull jutjar-los perquè no sé què poden fer i què no, però tant de bo que el judeocastellà es pogués potenciar d’una forma més professional. Sí que la Karen Gerson hi treballa, parla i ensenya judeocastellà, perquè és lingüista, però la majoria que formen part del centre ho fan de manera voluntària. De forma més professional em refereixo, per exemple, a través de col·laboracions amb universitats o amb acadèmics, o també es podrien fer gravacions de la llengua per poder-la estudiar.

N: Com has conegut la teva herència cultural?

C. B. De nen, fins que vaig començar la universitat, vaig créixer en un ambient jueu. Al sisè curs vaig començar a anar a l’Escola Jueva d’Ulus, fins que vaig acabar l’institut. Per tant, estava envoltat de jueus. A l’escola celebràvem els dies festius jueus i les celebracions tradicionals, i també fèiem classes d’hebreu. A més, anava als clubs de joves, on es feien esdeveniments i se celebraven les festes jueves. A casa, tot i no ser una família religiosa, celebrem les festes. Els divendres al vespre fem el Shabbat, i també celebrem el Péssah o el Iom Kippur. Quan formes part d’una minoria, tot i que la família sigui més aviat laica ho celebres, no necessàriament des d’una vessant religiosa sinó perquè és una tradició i manté la comunitat unida.

N: Així, consideres que la sefardita és més una comunitat ètnica o religiosa?

C. B. És més una comunitat religiosa, oficialment comptem com a minoria religiosa. A Turquia oficialment només es compten com a minories les religioses. És a dir, minories musulmanes com la kurda o l’aleví no s’entenen com a minories. Tot i comptar-nos com a minoria religiosa, et pots definir alhora com a ateu i jueu. D’altra banda, els casaments mixtos han augmentat durant els últims anys: molts jueus s’han casat amb no jueus. Objectivament això és un problema per la comunitat, perquè cada cop és més petita, i per tant, els que gestionen la comunitat ens animen a casar-nos entre nosaltres, però personalment considero que els casaments mixtos són inevitables i forma part d’un procés natural.

N: Com s’organitza i es finança la comunitat?

C. B. El rabí és el màxim representant religiós i el president de la comunitat és el màxim representant davant les altres comunitats o les institucions turques. Jo sempre he conegut el mateix rabí, İsak Haleva, tot i que hi va haver eleccions quan estava a l’institut, però va sortir elegit ell mateix per davant d’un altre únic opositor. En el cas del president, és el comitè que gestiona el rabinat qui l’elegeix i la seva feina és voluntària. Actualment hi ha una copresidència entre İshak İbrahimzadeh i Erol Kohen. Hi ha diferents serveis de la comunitat per tot Istanbul: sinagogues, dos clubs de joves, un hospital, una escola, una guarderia, residències i cases de la caritat. Tot això està connectat amb el rabinat. També tenim un diari oficial de la comunitat, el Shalom. Existeix també lAmaneser, l’únic diari íntegrament en judeocastellà del món [vegeu-ne la fotografia]. El major ingrés que té el rabinat és la kisba, una donació voluntària que paguem els que en formem part. Altres ingressos provenen de l’escola, l’hospital o la residència, que són privats i, per tant, has de pagar per utilitzar-ne els serveis. Les institucions tenen també els seus ingressos com els esdeveniments que organitzen o el suport que reben de comunitats jueves d’altres països.

N: Per què estàs orgullós de mostrar la teva identitat?

C. B. No ho sé, suposo que estic intentant trencar aquesta norma. La norma de “kayades”. Penso que si sobrevivim, és així com ho farem. No ens podem amagar, no hauríem de fer-ho. Puc entendre per què la gent prefereix amagar la seva identitat —jo tampoc em sento còmode cridant que sóc jueu a tot arreu—, però hauríem de ser més coratjosos i dir: “Som jueus i existim, vivim aquí i hi hem viscut durant segles, som aquí i hem de conviure junts, no hi ha altra opció”. Per tant, estic intentant no amagar-me i informar la gent sobre com vivim i què fem i hi ha gent que s’interessa i m’ho demana.

N: Creus que els jueus que viuen a Turquia no volen mostrar la seva identitat perquè tenen por?

C. B.: Sí, aquesta n’és la raó. Fins i tot els estudiants que van a l’escola jueva i agafen un taxi per anar de casa a l’escola no diuen que van a l’escola jueva, diuen que van a algun altre lloc, i si el taxista els pregunta a quina escola van, s’ho inventen. També he vist jueus que, anant al Starbucks, en lloc de dir el seu nom real n’utilitzen un de turc.

N: Amaguen la seva identitat perquè viuen a Turquia o perquè són jueus?

C. B. Pels dos motius. L’antisemitisme és un problema greu a Turquia. Segurament hi ha antisemitisme als països europeus també, però allà he vist jueus sentint-se còmodes passejant pel carrer amb kippah. Segurament hi ha llocs on han d’amagar la seva identitat, però no crec que tant com a Turquia. Després dels atemptats a dues sinagogues d’Istanbul el 2003, s’han augmentat molt les mesures de seguretat als espais de la comunitat com les sinagogues, els clubs de joves o l’escola. No és permès d’entrar-hi si no formés part de la comunitat. Les úniques maneres de fer-ho si no en formés part és demanant una cita i un permís, o que et convidin a algun esdeveniment. L’únic que pots visitar amb facilitat és el Museu Jueu que hi ha dins la sinagoga Neve Shalom.

N: Hi ha hagut mai representació sefardita en la política turca? Quines opcions teniu que defensin els vostres interessos?

C. B.: Només hi ha hagut un representant jueu al Parlament turc. Ara no n’hi ha cap. Les persones jueves votem però no hi ha cap partit en concret que defensi els nostres interessos i pel qual votem majoritàriament els membres de la comunitat.

N: Afecten a la comunitat les relacions polítiques entre Turquia i Israel?

C. B.: Desafortunadament hi afecten. Tot i que no hauria de ser així, la gent confon els jueus amb Israel i quan hi ha tensions entre Israel i Turquia el públic es gira contra la comunitat jueva de Turquia, cosa que no té sentit. No rebem cap tipus de suport del govern israelià com a comunitat. La gent espera que la comunitat jueva de Turquia es posicioni públicament contra les polítiques d’Israel, però nosaltres no tenim res a veure amb el govern d’Israel, així que per què hem de demostrar que estem en contra d’Israel? Cadascú pot estar-hi a favor o no. En altres casos no demanen l’opinió a altres comunitats. Som aquí, vivim aquí i votem aquí, per tant, no tenim res a veure amb les relacions polítiques entre els països.

N: Tot i així, hi ha hagut onades migratòries cap a Israel causades per episodis antisemites de la història de Turquia.

C. B.: Sí, ha passat molt. No puc assegurar-te si específicament després dels atemptats del 2003, però sí per exemple després dels esdeveniments de Tràcia, a la dècada de 1930, quan hi va haver un pogrom al voltant de la ciutat d’Edirne i altres. La gent va sortir al carrer i van atacar cases i botigues de gent jueva. Després d’aquest episodi molta gent va emigrar cap a Istanbul i cap a Israel. Un altre exemple és el 6 i 7 de setembre del 1955, quan es es van filtrar unes notícies falses a la premsa que deien que la casa d’Atatürk a Salònica havia estat atacada. Com a conseqüència hi va haver actes de vandalisme a les cases de les minories religioses turques: jueves i cristianes armènies i gregues. Durant els dos dies següents van cremar cases i botigues, va haver-hi segrestos... va ser horrible. Això va causar una altra onada migratòria cap a Israel. Durant els últims 10 o 20 anys també hi ha hagut gent que hi ha emigrat per raons econòmiques, perquè Israel posa moltes facilitats si ets jueu i vols emigrar: per exemple, t’exclou de pagar alguns impostos.

N: De 2015 a 2019 el govern espanyol va donar l’oportunitat a les persones de la comunitat sefardita d’aconseguir la nacionalitat espanyola si superaven un examen de castellà i un examen sobre la cultura espanyola i la Constitució.

C. B.: Per molta gent va ser vist com una oportunitat d’esdevenir ciutadà de la Unió Europea, una oportunitat molt gran si ets de Turquia. Per aconseguir-la havies de demostrar que eres sefardita. El rabinat comprovava a quina sinagoga s’havien casat els teus pares i avis i si havien fet un casament sefardita. D’aquesta manera podies justificar-ho, ja que ningú coneix exactament d’on van venir els seus avantpassats. Al principi Espanya no demanava passar aquests exàmens, segurament esperaven que la gent hi emigrés, i no va ser així. En general la gent només veu el passaport com una oportunitat per viatjar més fàcilment i més econòmicament. Així que Espanya va decidir posar-ho més difícil i va establir aquests exàmens. Això va fer enfadar a molta gent d’aquí, perquè Espanya havia promocionat aquesta política com una manera de demanar perdó a la comunitat sefardita i la gent va començar a reaccionar dient: “Un examen, de veritat? Així és com demaneu perdó?”. També podem demanar la nacionalitat portuguesa, que és la que tinc jo, només demostrant que ets sefardita i pagant —menys que per obtenir l’espanyola.

N: En el cas de la teva família, en coneixes els orígens? Part dels sefardites que es van establir arreu de la Mediterrània eren provinents de territoris de llengua catalana i, de fet, consta que van mantenir l’ús del judeocatalà durant molt de temps. Creus que el teu cognom, Bonfil, podria ser d’origen català?

C. B.: Sincerament, ho desconec. Formo part d’una família sefardita jueva total, tant per part de la família materna com de la paterna. Desconec l’origen del meu cognom, però és un de molt poc comú entre els jueus a Turquia. Pel que sé, hi ha tres famílies que responen a aquest cognom: dues a Istanbul i una a Esmirna. Alguns amics francòfons em van dir que significava “bon noi” en francès. És l’únic que sé. No sé si és català o francès, i de fet no sabia que podria ser català, però té sentit —potser més sentit que d’origen francès.

N: Vas participar en unes trobades organitzades pel World Ort enfocades a formar nous líders per mantenir vives les comunitats jueves. Quines són les teves propostes?

Això va ser quan estava a l’institut. Més que un líder, m’agradaria estar més involucrat a la comunitat, però crec que és difícil. Segur que estarien molt contents que més gent jove s'involucrés, però crec que xocaríem. La comunitat s’està fent vella, i amb ella, la manera com està gestionada. A més, molta gent jove està marxant de Turquia. M’agradaria poder promoure la comunitat més enllà d’ella mateixa. Sé que és difícil, sobretot en l’ambient polític i econòmic actual. Penso que la comunitat ha d'enfrontar-se als problemes i actuar. Cada cop som una minoria més petita, la població està disminuint, hi ha molts casaments mixtos... això són realitats. No pots gestionar la comunitat amb la mentalitat de fa 40 anys si tens aquesta realitat. Hi continua havent antisemitisme, i molt, però no vivim als anys de 1940; per tant, potser no hauríem de dir més “kayades”.

Sé que és difícil, però hi ha moltes coses que es podrien fer. Per exemple, m’agradaria que hi haguessin més esdeveniments a l’aire lliure. Recordo que quan era petit hi havia una diada internacional, el Dia Europeu de la Cultura Jueva, en què es feien esdeveniments per tot Europa per posar en valor la cultura jueva de cada país. Quan era petit, per celebrar aquest dia a Istanbul recordo que s’organitzaven moltes activitats al carrer, com un concert sota la torre de Gàlata. Era un esdeveniment jueu, s’hi cantaven cançons jueves, i tothom hi podia assistir. Durant tot el dia s’organitzaven més actes tant en llocs propis de la comunitat com en espais públics. Era molt bonic. Penso que va ser a finals del 2000, quan les relacions entre Turquia i Israel van fer-se més tenses, que l’antisemitisme va augmentar i es van deixar de fer aquest tipus de celebracions. L’únic que es conserva és una representació teatral a la sinagoga Neve Shalom que escenifica un casament jueu. Tant de bo hi haguessin més esdeveniments oberts al públic. Ens hauríem de promocionar més, hem de reivindicar que som aquí, que vivim aquí: doncs coneguem-nos.