Entrevista
“En sentir el reconeixement de la terra en català, realment he sentit la veu de la terra”
Lorna Wanósts’a7 Williams
Impulsora de programes de revitalització lingüística indígena
Quan era petita, Wanósts’a7 —aquest és el seu nom indígena— va ser enviada a l’escola índia de dia, i després a l’escola residencial de la missió de St. Joseph, on es va perdre la seva llengua lil’wat. Va ajudar a desenvolupar el sistema d'escriptura per al lil'wat i va ser coautora del primer currículum i recursos d'aprenentatge per permetre als professors ensenyar l'idioma a l'escola. El 1973, Wanosts'a7 va tenir un paper fonamental en l’obertura de l'escola indígena Mount Currie, la segona comunitat de les Primeres Nacions al Canadà en inaugurar-se. L'escola va oferir un currículum innovador que incloïa coneixements, història i valors de Lil'wat i eurocanadencs, amb educació bilingüe lil'wat-anglès.
A la Universitat de Victoria, la doctora Williams va iniciar i dirigir el desenvolupament del grau i màster en revitalització de llengües indígenes i un màster en assessorament per a comunitats indígenes. També va iniciar i implementar un curs obligatori d’educació indígena per a tots els estudiants de formació de mestres, la qual cosa va portar al requisit que tots els programes de formació de professors de la Colúmbia Britànica incloguin un curs d'educació indígena.
La trobada
Vaig conèixer a Lorna Wanósts’a7 Williams el dilluns 16 de juny en una habitació d’hotel de Barcelona, on vaig ser citada juntament amb representants de pobles indígenes del Canadà per a preparar les sessions que se celebrarien els propers dies.
La Fundació Cultural de Primeres Nacions (First Peoples’ Cultural Foundation) m'havia contactat feia uns mesos perquè Williams volia fer un lloc a la llengua i cultura catalana i occitana als esdeveniments de Barcelona per tal que fossin amfitriones.
Quan vaig entrar a l'habitació, la gent acabava d'acabar de presentar-se, i Wanósts’a7 coordinava i dirigia cada persona i detall perquè les sessions sortissin rodades.
La vaig observar. Estava tranquil·la. Parlava amb fermesa i concreció, i tota la seva aura irradiava una energia amable i càlida.
El gran esdeveniment que tenia lloc aquella setmana era la Conferència Mundial d'Educació Superior (WHEC) de la UNESCO. La doctora Williams hi fou convidada a coordinar un Cercle indígena de perspectives indígenes sobre l’educació superior el dimecres 18 de maig. Dimarts 17 Williams organitzava també un acte paral·lel, del mateix tema, amb el Consell Indígena per les Competències i Educació Avançades (Indigenous Advanced Education & Skills Council).
Vaig tenir el plaer d'acompanyar Williams i explicar-li què és per a mi Catalunya, fent com d'ambaixadora del meu país. Durant les converses que vam tenir, ajudant-la a caminar, de bracet, vaig aprendre moltes coses. En una de les jornades vaig sentir la necessitat d’entrevistar-la, d’escoltar amb serenitat els seus coneixements i poder-los transmetre a la meva comunitat, vosaltres, tal com fan els pobles indígenes.
Nationalia: Com és ensenyar coneixement indígena a la universitat?
«Al món indígena, reconeixem que cadascú aprèn a la seva manera, al seu temps, i cadascú és diferent. És el que fa que treballar junts sigui tan eficient, perquè tothom aporta talents diferents a la comunitat»
Lorna Wanósts’a7 Williams: Puc parlar només de la meva experiència en una universitat, la Universitat de Victòria. Vaig tenir el suport del degà d'Educació, el rector i el president per ensenyar coneixement indígena d’una manera que fos respectuosa amb el món indígena. I això no ho trobaria en gaires llocs. Nosaltres, indígenes, aprenem en comunitat, no separem els joves dels vells a l’hora d’aprendre. Els ajuntem a tots. Així doncs, vaig reunir estudiants de grau, de màster i de doctorat; tant indígenes com no indígenes, per aprendre junts.La bellesa dels humans és que som diferents els uns dels altres. Al món indígena, reconeixem que cadascú aprèn a la seva manera, al seu temps, i cadascú és diferent. És el que fa que treballar junts sigui tan eficient, perquè tothom aporta talents diferents a la comunitat. Com que vaig tenir el suport dels dirigents, vaig poder oferir un curs sense notes. Molts dels alumnes tenien fervor pel seu aprenentatge i per obtenir la nota més alta. Fer un curs sense nota va provocar que es comportessin de manera diferent.
Al món indígena no aprenem amb llibres, no aprenem llegint ni escrivint. Per tant, vaig posar com a regla “ni llibres, ni ordinadors” a l’aula. El procés era aprendre experimentant. Tot era nou per als alumnes. No és fàcil d'explicar. Al món indígena dissuadim els alumnes de fer preguntes directes als professors; el que fem és que se’ns convida a observar, a reconèixer els patrons en les històries que escoltem i a descodificar aquestes històries, per tal de trobar les nostres pròpies respostes. Això va ser una cosa completament nova i diferent per als alumnes.
N: Quina aventura. Què t'agradaria explicar-nos de la teva gent, els lil’wats, i dels vostres valors? Com és l'estil de vida de la teva comunitat?
L. W. W.: La nostra gent es troba a les muntanyes i valls prop del que ara és Whistler North fins al riu Fraser, i des del Fraser fins als llacs Harrison i fins a la costa de la Colúmbia Britànica. És un territori gran, però ara estem confinats en espais molt petits i estrets.
«Vaig créixer en un moment en què molta gent que m'envoltava no havia anat mai a escola, l'escola europea o canadenca. Havien après a la terra i a la nostra manera. Però també vaig anar a les escoles residencials i a les federals per a indígenes. I vaig començar a preguntar-me: "Quina és la nostra manera d’ensenyar i d’aprendre"?»
Vaig créixer en un moment en què molta gent que m'envoltava no havia anat mai a escola, l'escola europea o canadenca. Havien après a la terra i a la nostra manera. Així que això va ser un veritable regal per a mi.Però també vaig anar a les escoles residencials, i també a les escoles federals per a indígenes.
N: Recentment n’hem sentit a parlar força. De 1894 a 1947 es va posar en marxa un sistema escolar d’internats per a nens indígenes al Canadà: les escoles residencials. Durant 150 anys, els nens de Primeres Nacions van ser enduts a la força de les seves famílies per anar a aquests col·legis, sovint lluny de casa. Parlem de 150.000 nens. Hi van viure el trauma de l’assimilació progressiva de la llengua, cultures i tradicions. Pertot al Canadà, les comunitats indígenes estan començant el procés llarg d’identificar tombes sense nom trobades en antigues escoles residencials, i investigant la mort de nens que hi van anar. El maig de 2021 van descobrir-se les restes de més de 1.000 persones, la majoria nens, en terrenys que pertanyien a escoles residencials.
L. W. W.: Sí. Quan vaig anar a les escoles residencials, a través de tot el que vaig viure, vaig començar a preguntar-me: "Quina és la nostra manera d’ensenyar i d’aprendre"?
Per posar-te un exemple, el concepte de 'kamuchkaja' l'utilitzo quan estic acollint o moderant un grup de gent. Quan ens reunim, prestem atenció a crear una energia comuna. I és quan aconsegueixes aquest ambient d’energia compartida que flueix entre tot el grup quan pots crear, aprendre i ensenyar; aleshores la gent no té por, ni està preocupada ni avorrida: la gent està molt connectada. A les meves classes, això és el que ensenyo: com arribar a això, com ho podem construir.
N: A la comunitat occitana hi ha un concepte anomenat ‘convivéncia’, que significa “l’art de conviure en harmonia”. És una realitat que agrada moltíssim a la gent que visita les valls occitanes a Itàlia, perquè només té lloc físicament, quan som un al costat de l'altre. I va augmentant com més temps passem junts; s’arriba a aquesta energia comuna, a un ambient màgic d’humanitat. Des de la teva perspectiva, per què creus que és important que el món, que la societat global, escolti el que teniu a dir els pobles indígenes?
«Els alumnes que vénen a la meva classe estan socialitzats per a trepitjar-se els uns als altres i, cadascun, per a ser “el millor”»
L. W. W.: Els alumnes que vénen a la meva classe estan socialitzats per a trepitjar-se els uns als altres i, cadascun, per a ser “el millor”, i això en la societat no ho podem tolerar, si el que volem és avançar junts. El que em deien els alumnes és que es passaven tota la setmana esperant que arribés la classe, perquè quan arribava podien respirar.A l’Amèrica del Nord hi ha una sensació de desconnexió. Desconnexió amb la família, amb la comunitat, els uns amb els altres, i desconnexió amb la terra: això ho promou també l'escola. Al món indígena mantenim aquestes connexions i al mateix temps continuem fent tot el que ens faci falta per aprendre i prosperar.
N: Crec que en la nostra societat estem molt desconnectats de nosaltres mateixos també individualment. És important al món indígena estar connectat amb un mateix? Com es descobreix una persona a si mateixa, a la teva comunitat?
L. W. W.: Per estar connectat amb els altres, has d’estar connectat amb tu mateix. I al món indígena tenim moltes maneres de fer-ho. És la teva individualitat, la teva singularitat, la bellesa del teu ésser únic que està connectada amb la resta de la comunitat. Per a estar realment connectat, has de tenir aquesta percepció, aquesta consciència de tu mateix.
Una de les maneres que tenim a les comunitats indígenes és a través dels nostres noms propis. Aprenem a ser qui som a través dels noms que ens posen. I no tenim només un nom. En podem tenir diversos. Els nostres noms ens ajuden a explorar i conèixer-nos a nosaltres mateixos.
L'altre element és que cada ésser que ve al món té una cançó. Així, a les nostres cerimònies, en un moment determinat de la vida, es convida aquesta cançó a emergir. És en l’emergència d'aquesta cançó i en presentar-la a la comunitat que aconsegueixes aquesta consciència d’individu, perquè llavors en formes part. Tot té una cançó... els arbres, els rius, els rierols.
N: A la sessió que coordinaves a la Conferència Mundial d'Educació Superior a Barcelona, “An Indigenous Perspectives Circle on the Future of Higher Education”, vas convidar els nostres representants a fer un reconeixement de la terra en les nostres llengües. Per què era important per a tu que els catalans i els occitans fessin un land acknowledgement, un reconeixement a la terra?
L. W. W.: Quan vaig saber que venia aquí vaig voler recrear una tradició que tenim. Al lloc d’on vinc sempre fem un reconeixement a la terra on ens trobem. Quan arribo a algun lloc, em presento i lliuro les meves paraules a la terra, i dic: "Aquesta sóc jo". I per a poder fer-ho, necessito conèixer la terra on em trobo.
Sé que en aquesta part del món existeix una colonització des de fa centenars i centenars i centenars d'anys. I el que em semblava més just al lloc on venia és convidar la llengua catalana i la llengua occitana. Per a presentar-me als esperits de la terra, puc fer-ho només en la llengua a través del qual faig aquesta connexió.
Quan vaig sentir el reconeixement de la terra que va pronunciar el Secretari de Política Lingüística, Xavier Vila i Moreno, just com quan sento les llengües de les terres on som, vaig sentir realment la veu de la terra. Això és el que vaig sentir quan el va llegir.
N: Com t'has sentit a Catalunya? Què t’endús dels dos actes en els quals has participat a Barcelona?
«Vaig tenir bastant de conflicte intern a l’hora de venir aquí, perquè aquí és on va tornar Colom quan venia d'Amèrica. Venir ha estat tot un procés per a mi. Però n’estic molt contenta. Hi he trobat un veritable sentit de comunitat»
L. W. W.: Vaig tenir bastant de conflicte intern a l’hora de venir aquí, perquè aquí és on va tornar Cristòfor Colom quan venia d'Amèrica. Colom va arribar a l’illa de les Tortugues... aquest fet va canviar el nostre món tan dràsticament. Tota la meva vida he hagut de fer les paus amb això.Venir ha estat, per tant, tot un procés per a mi. Però n’estic molt contenta. La gent ha estat molt, molt amable amb mi. Hi he trobat un veritable sentit de comunitat, i això és realment increïble. En tots els països colonitzats, els pobles indígenes han estat reprimits i no han tingut veu. A la sessió que vam fer ahir, reunint gent d’arreu del món per a parlar sobre el coneixement indígena i els reptes als quals ens enfrontem per ser escoltats i vistos en un món colonial, vaig sentir que la gent va poder compartir les seves històries. Van poder explicar les seves històries d’una manera molt clara i honesta, i això és important. I crec que se'ls va escoltar.