Entrevista
“Em sento lliure gràcies a la música i al fet de ser una dona kurda que fa el que li agrada”
Nudem Mihemed
Música
El 2020, el CIEMEN va iniciar un projecte de cooperació internacional sobre drets, refugiats i cinema, gràcies a una col·laboració estreta amb dues organitzacions kurdes a Amed: l’Acadèmia de Cinema de l’Orient Mitjà i l’Associació per a la Recerca i el Monitoratge de la Migració a Mesopotàmia. El projecte Càmeres i Drets, finançat per l’Àrea Metropolitana de Barcelona, ha volgut ajudar a empoderar 30 joves refugiats sirians kurds a Amed per a exercir els seus drets culturals, econòmics i legals, tant individualment com col·lectiva, tenint en compte les seves necessitats i interessos, amb el cinema com a eina. El desembre del 2020, Mihemed va decidir de participar en el projecte Càmeres i Drets, amb moltes ganes d’aprendre coses noves i moltes històries per a explicar.
Música, actriu de doblatge, aspirant a directora de cinema i artista de 360 graus, Nudem Mihemed ens explica en aquesta entrevista la seva experiència com a jove refugiada i com ha pogut trobar la seva identitat veient el seu viatge de refugiada com una oportunitat, un “nou començament”, com el seu nom “Nudem” significa literalment en kurd.
Nationalia: Com recordes la teva vida a Kobane?
Nudem Mihemed: No en recordo tots els detalls, però abans vivíem en un barri petit, amb moltes famílies i molts nens. Tota l’estona, durant les celebracions com el Newroz, estàvem junts i jo tenia molts amics.
Tenia sis anys quan vaig deixar d’anar a escola a causa de la guerra. La meva no era una bona escola. Era una escola pública àrab. La majoria dels professors eren àrabs, i fins i tot els professors kurds havien de parlar i ensenyar en àrab, ja que era obligatori. Ni a mi ni als professors kurds no ens permetien de parlar en kurd a l’escola.
De resultes, no hi vaig aprendre a escriure o llegir en kurd, tot i que feia classes després de l’escola per a aprendre a escriure’l i llegir-lo.
N: Com t’imaginaves la teva vida a Amed, abans de venir?
«El meu pare ens va trucar i ens va demanar que de seguida féssim les maletes i ens n’anéssim de casa. La meva mare i la meva germana gran van començar a plorar i em vaig adonar que jo era l’única que estava fent les maletes»
N. M.: Gràcies a la feina del meu pare (viatjava sovint a Amed, normalment cada mes) sabia moltes coses de la ciutat. Ell sempre en deia coses bones: com d’amable era la gent, com de bonica la ciutat... així que jo tenia ganes d’anar-hi. Sempre havia somiat de visitar Amed algun dia.A la meva família som cinc germans, i jo sóc la del mig. Recordo perfectament la data exacta en què la meva família, els meus avis i jo vam fugir de Kobane cap a Amed: el 20 de desembre de 2014. Abans d’aquell dia sabíem que la guerra tenia lloc, però havíem decidit que no marxaríem del país fins que les coses es posessin més difícils. Crec que érem una de les últimes famílies que quedaven a Kobane, en aquell moment. Llavors, el 20 de desembre, el meu pare ens va trucar des de l’associació kurda per a la qual treballava, i ens va demanar que de seguida féssim les maletes i ens n’anéssim de casa. De sobte, la meva mare i la meva germana gran van començar a plorar i em vaig adonar que jo era l’única que estava fent les maletes. Aleshores, vam anar a casa dels avis per portar-los amb nosaltres i fugir plegats.
Durant el nostre viatge de Kobane a Turquia, vam haver de passar per un camí on hi havia mines terrestres, fins que vam poder travessar la frontera. El viatge no va ser gaire difícil perquè només va durar un dia. Vam començar a fugir al matí i a la nit ja dormíem a Turquia, prop de la frontera. Quan vam arribar-hi, les autoritats turques ens van rebre, i van facilitar-nos molt l’arribada.
La primera nit ens vam allotjar a casa d’un dels amics del meu pare a Suruç, a unes dues hores de Kobane. L’endemà vam agafar un autobús directament cap a Amed, on una associació kurda local ens va atendre immediatament, i ens va portar a un hotel reservat per a refugiats de Kobane i Sengal. Vam estar-nos-hi set mesos, en aquest hotel. Hi havia moltes famílies i nens de Síria, així que sempre jugàvem junts i celebràvem les vacances, o anàvem al parc. Després d’aquells set mesos, finalment ens vam traslladar a una casa adequada.
N: Sent una nena, com vas viure aquest viatge?
«No tenia gens de por; estava molt emocionada de venir a Amed. De fet, em sentia com si anéssim de vacances... No m’esperava que ens haguéssim de quedar lluny de Kobane durant tant de temps»
N. M.: No tenia gens de por; estava molt contenta i emocionada de venir a Amed. De fet, em sentia com si anéssim de vacances... No m’esperava que ens haguéssim de quedar lluny de Kobane durant tant de temps... Només tenia 10 anys i no sabia moltes coses sobre la guerra, així que no era conscient al cent per cent de per què marxàvem. Vaig pensar que seria només un mes, o un any, per poder veure món, però no m’esperava que la guerra fos tan llarga i dura.N: I la teva família?
N. M.: La meva germana petita tenia dos anys quan vam fugir a Amed. No recorda res d’aquell viatge ni de la nostra vida a Kobane. Però la meva mare i la meva germana estaven tan tristes... Jo em demanava per què.
N: T’agradaria tornar a Kobane?
«La meva germana gran ara està a Kobane. Ens explica coses bones sobre la ciutat, i ens diu que és segura, però el meu germà petit té molta por de tornar-hi perquè va quedar traumatitzat pel nostre viatge d’escapada... a causa de les bombes»
N. M.: El 2015 els meus avis i la meva germana gran es van traslladar a Kobane. El meu pare va anar amb ells només un mes i després va tornar a Amed, mentre que la meva germana i els meus avis s’hi van quedar. Al meu pare li hauria agradat tornar algun dia a Kobane, quedar-se amb els meus avis, però van morir l’any passat, així que ara no hi ha cap motiu per tornar-hi.La meva germana gran ara està a Kobane, però no pot tornar a Turquia perquè hi ha perdut la seva condició de refugiada, pel fet d’haver tornat a Kobane. Per tant, no podem tornar a viure-hi si volem mantenir la nostra condició de refugiats. Tanmateix, podem viatjar-hi dos cops l’any des de Turquia, si obtenim el permís de les autoritats turques. El 2022, tota la meva família intentarà per primera vegada des que vam fugir el 2014 viatjar a Kobane i visitar la meva germana. Seria la meva primera vegada a Kobane, després de vuit anys a Turquia. El meu germà petit té molta por de tornar-hi perquè va quedar traumatitzat pel nostre viatge d’escapada... a causa de les bombes... així que ara, cada vegada que truquem per telèfon a la meva germana, ella ens ensenya fotos de Kobane i ens explica coses bones sobre la ciutat, i ens diu que és segura, perquè anem tots a visitar-la.
N: Després de l’intent de polítics locals kurds locals d’Amed de declarar un govern autònom al barri central de Suriçi l’agost de 2015, la policia turca va mirar d’aturar qualsevol manifestació amb bales de plàstic, gasos lacrimògens i canons d’aigua, alhora que es va imposar un toc de queda a moltes ciutats kurdes, inclosa Amed. El conflicte turcokurd va degenerar en una guerra civil pròpiament dita a Suriçi, on l’exèrcit i la policia turcs van utilitzar artilleria pesada contra les milícies kurdes, durant desembre de 2015 i març de 2016. Suriçi va patir una destrucció massiva, i molta gent (inclosos refugiats de Síria que havia fugit a Suriçi després de l’inici de la guerra al seu país d’origen) va haver de fugir a altres barris o fins i tot a altres ciutats. Molts civils van resultar morts i els polítics kurds elegits democràticament van ser substituïts per fideïcomissaris turcs controlats directament pel govern d’Erdogan. Com a refugiada que va escapar d’una guerra el 2014, com va ser el fet de viure de nou una altra guerra civil a Suriçi el 2016?
N. M.: Per a moltes famílies, viure la guerra civil el 2016 a Suriçi va ser molt difícil, ja que moltes ja havien viscut la guerra a Síria i ara tornaven a patir-ne una altra al país on buscaven protecció. Kobane i el barri de Suriçi són molt semblants, pel que fa a la manera de viure i l’arquitectura, així que moltes famílies de Kobane s’havien traslladat a Suriçi després d’escapar de Kobane. Van haver de viure un xoc bèl·lic dues vegades i van haver de fugir a altres barris quan va començar la guerra civil a Suriçi. La meva família i jo vivíem en un altre barri prop de Suriçi, però coneixíem moltes famílies que hi vivien.
N: Què et va ajudar a començar a una nova vida a Amed?
N. M.: Per al meu pare va ser fàcil començar una nova vida a Amed, perquè aquí ja coneixia molta gent gràcies a la seva feina anterior, i així va poder trobar feina ràpidament.
A Amed vaig anar dos anys a l’escola kurda, però després les autoritats turques la van tancar. Sortir un altre cop de l’escola no em va costar, perquè en aquell moment hi estava acostumada. Després vaig assistir durant dos anys a una escola pública en àrab, que la UNICEF havia obert a Amed per als refugiats de Síria. Després vaig decidir que m’agradaria ser música i així vaig venir al Centre Ma Muzik. Vaig descobrir-lo perquè, quan encara assistia a l’escola àrab de la UNICEF, el meu germà i jo fèiem classes de música els caps de setmana, però de sobte van aturar-se perquè el nostre professor no podia seguir fent-les per qüestions personals. Així doncs, ens va proposar de fer unes classes extraescolars al Conservatori de Música Aram Tigran d’Amed, que més endavant va ser substituït pel Centre Ma Muzik.
N: Estàs en contacte amb altres persones de Kobane a Amed?
N. M.: Sí, tenim molts amics de Kobane a Amed, sobretot moltes famílies. Ens reunim durant les festes o celebracions.
N: Com és la relació entre els kurds d’Amed i els kurds o àrabs de Síria que viuen actualment a Amed? I entre els kurds i els àrabs de Síria que viuen a Amed?
N. M.: La relació entre els kurds d’Amed i els kurds o àrabs de Síria de vegades és bona però de vegades no. Sovint hi ha una certa gelosia perquè els kurds d’Amed pensen que els refugiats sirians obtenen molts diners del govern turc, i viuen en millors condicions a Turquia, cosa que és un mite. Mentre que, entre kurds i àrabs de Síria que viuen a Amed, tot va bé, pel que jo sé.
N: I com és la relació entre aquests dos grups (kurds i àrabs) i els turcs a Amed?
N. M.: No ens posen problemes, no tenim gaires problemes amb la població turca. De vegades en tenim amb la policia turca, sobretot pel que fa la llibertat de moviment. Com a refugiats sirians no podem viatjar lliurement dins de Turquia. Si volem, hem de sol·licitar un certificat especial en PDF i un permís que el govern turc ha d’aprovar. Es tracta només de viatjar en avió o autobús, perquè la policia normalment només atura els autobusos als punts de control; normalment no controla els cotxes particulars, de manera que podem viatjar en cotxe sense aquest certificat. En general, obtenir aquest permís no és difícil, però de vegades la policia no deixa fer el viatge.
N: Com creus que les polítiques del govern turc contra els kurds impacten en la teva vida quotidiana? Si és que hi impacten.
«Durant el Newroz de 2022, la policia turca no ens permetia vestir roba tradicional kurda. Si en portàvem, no ens deixaven travessar els punts de control»
N. M.: En la nostra vida diària no tenen impacte, però sí que tenen lloc persecucions durant les grans celebracions kurdes com el Newroz.Per exemple, durant el Newroz de 2022, la policia turca no ens permetia vestir roba tradicional kurda. Si en portàvem, no ens deixaven travessar els punts de control per a arribar a les celebracions. Abans d’arribar a la gran plaça central hi havia tres punts de control de la policia turca, pels quals tothom havia de passar. Vaig passar pel costat de les dones amb la meva roba tradicional i en cada punt de control la policia turca sempre em demanava que em tragués la roba tradicional i em revisava les sabates. Sempre em feien les mateixes preguntes i nosaltres, com a grup de dones, sempre dèiem que no ens trauríem la roba tradicional. Així que al final, al cap d’unes hores, ens van deixar passar.
La part dels homes dels punts de control va ser més violenta. La policia no volia deixar-los entrar a la plaça amb els vestits tradicionals. Van començar a barallar-se i la policia els llançava bombes lacrimògenes, mentre que els homes kurds destruïen els punts de control. Finalment, els homes kurds van guanyar, van trencar els punts de control i van passar.
N: Quants idiomes parles?
N. M.: A casa només parlo kurd kurmanji, però amb altres persones parlo amb facilitat anglès, àrab i turc. Quan estic al carrer sempre intento parlar kurmanji, però si algú no m’entén parlo turc. Per mi va ser molt fàcil aprendre la llengua turca, quan vaig arribar a Amed. El turc va agafar paraules del kurd, l’àrab i l’anglès, així que per mi, des des del principi, sempre ha estat bastant fàcil d’entendre’l.
N: Com descriuries la teva identitat? Creus que ser kurda et descriu? En cas afirmatiu, per què?
N. M.: Sempre em presento com una dona kurda que fa qualsevol cosa per a viure lliure. Em sento lliure gràcies a la música i al fet de ser una dona kurda que fa el que li agrada.
N: Què t’empodera?
«Trobo que a Amed és més fàcil de viure lliure, sobretot pel que fa a la religió.Les dones a Síria no poden tocar música lliurement, mentre que aquí a Amed sí»
N. M.: Tot m’empodera: l’art, parlar kurd, vestir la roba tradicional kurda...Trobo que a Amed és més fàcil de viure lliure, sobretot pel que fa a la religió. A Síria, com que la majoria de la població és musulmana, es diu que les dones no poden fer moltes coses. Per exemple, les dones a Síria no poden tocar música lliurement, mentre que aquí a Amed és possible, i és més acceptat per la societat. De totes maneres, aquí a Amed també hi ha gent que sempre em fa preguntes estranyes relacionades amb la religió, com ara per què ensenyo els cabells... Però em sento més còmoda aquí que a Kobane.
Realment no crec en Déu, tal com es descriu en l’islam. Crec que si Déu existís no hi hauria guerres, però aquesta no és la realitat. Els meus avis eren yazidites però, amb la influència musulmana a la regió, es van convertir a l’islam, de manera que la meva família és musulmana des d’aleshores. Personalment crec que la nostra ànima es mantindrà fins i tot després de la nostra mort física, i que passarà a un altre cos per a tornar a viure. Aquest tipus de creença és molt comuna en la religió yazidita, així que em considero més propera a les creences dels yazidites.
N: Ets molt jove, molt activa i plena de somnis i il·lusions, com mostra el curtmetratge sobre la teva vida, Nudem. Què n’esperes, del futur? Com i on t’imagines d’aquí a deu anys?
«Em veig en el futur com una dona kurda que ha viscut moltes experiències en diferents països, i que ha fet moltes coses per la seva cultura i el seu país»
N. M.: Em veig en el futur com una dona kurda que ha viscut moltes experiències en diferents països, i que ha fet moltes coses per la seva cultura i el seu país.Un dia m’agradaria tornar a Kobane i ensenyar a la gent a tocar un instrument kurd (el santur, que ve de la tradició persa) que jo toco aquí però que ningú sap tocar a Kobane.
N: Veus la possibilitat real de tornar a viure a Kobane en els anys a venir?
N. M.: No m’agradaria tornar a viure a Kobane, perquè ara ja he viscut la major part de la meva vida a Amed i hi he començat una nova vida.
N: Què en penses de les polítiques turques de buscar un canvi demogràfic al nord de Síria contra els kurds, per tal de debilitar la resistència kurda?
N. M.: Sempre han intentat fer el mateix. Fa temps que intenten empènyer els seguidors del Daeix [Estat Islàmic] a establir-se a Kobane, però no ho han aconseguit. Per tant, crec que aquesta vegada, a Afrin, tampoc no tindran èxit. De totes maneres, el govern turc sempre ha intentat controlar les vides kurdes i no deixar-nos viure lliurement. Encara que les seves polítiques canviïn, el seu objectiu continua sent el mateix: destruir la cultura kurda i el país kurd. Si t’he de dir la veritat, visc sense mirar les notícies. Odio mirar les notícies.