Entrevista
“He corregut amunt i avall per Occitània: soc feliç de constatar que la meva llengua és ben viva”
Paulina Kamakine
Poeta occitana
En aquest context, sorgeix una pregunta: on és la dona en la literatura occitana? A Occitània la dona apareix de manera marginal en les antologies literàries, i podria semblar que les dones escriguessin menys o fossin poc publicades.
La bigordana Paulina Kamakine va emprendre un viatge per retornar el lloc a allò femení, fins ara absent, fins fa poc ocult, en el cànon literari europeu durant una colla de segles. Poeta, lingüista i dona de lletres, ha reivindicat el fet femení en una obra de gran importància publicada el 2020: l’antologia de poesia Paraulas de hemnas. Kamakine va visitar Lleida la tercera setmana d’octubre per presentar l’antologia poètica durant el festival Òc Cultura: Sens racinas pas de flors.
Nationalia: Has posat el focus en les dones i en la literatura. Per quina raó vas triar de començar un projecte com Paraulas de hemnas?
Paulina Kamakine: La poesia és una manera de relacionar-se amb el món, i la dona té una manera precisa d’escriure, de ser, de dir. Paraulas de hemnas és un llibre que permet anar directament a la font dels sentiments que les dones experimenten; aquella sensibilitat carregada d’emoció: de silenci, de joia, totes aquelles emocions que travessen les poetesses, i que no eren gaire visibles en la literatura occitana. L’objectiu és tornar a donar la veu a la dona a l’escena literària.
N: Aquesta antologia, per tant, és tot un treball de restitució històrica. La qüestió que fas visible és una doble minorització: la dona, que no era visible a la literatura, i la llengua d’oc que és gairebé invisible als països on es parla, en un món globalitzat...
«‘Paraulas de hemnas’ és la reivindicació de tres elements invisibles fins no fa gaire, és un tríptic: dona, poesia i llengua occitana. Totes tres han estat minoritzades»
P. K.: La minorització és triple, de fet. Paraulas de hemnas és la reivindicació de tres elements invisibles fins no fa gaire, és un tríptic: dona, poesia i llengua occitana. Totes tres han estat minoritzades, i no comprenc per què. La poesia és, per a mi, l’essencial. La lenga nosta és el que tenim més a prop del cor. La dona és una manera de fer, un punt de vista que ens faltava. Si no tenim la sensibilitat de les poetes, no podem orientar correctament les nostres vides, no tenim tots els exemples possibles del que és viure.N: M’has fet pensar en la divisa de Maria Mercè Marçal: “A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida”. Parla’ns una mica de com és la poeta dona occitana. Qui és? Què sent? Què ha comportat per a elles formar part de l’antologia?
P. K.: Per a les poetes l’antologia no ha estat només un reconeixement de la seva obra, sinó també un viatge personal. S’han adonat que la poesia ha estat com un camí per entendre qui eren. No pensaven que el que escrivien fos publicable. “No, jo escric així, però no és res que tingui valor...”. Han iniciat un procés, amb aquesta antologia, i a partir de l’entrevista que vaig fer-los a cadascuna, n’hi ha moltes que després d’anys d’haver-ho abandonat, han tornat a escriure.
Davant de cada poema hi ha un retrat, una biografia de cada poeta. En alguns retrats es parla de la por de la desaparició de la llengua: elles tenen la necessitat de poder ser llegides, d’il·lustrar la llengua. És important! Totes les poetesses tenen por d’això; i des d’aquest costat, totes són activistes, totes són a prop de la seva consciència lingüística, de les ganes d’aportar el seu granet d’arena d’una manera molt personal.
Les poetes dones han marcat la història. Deixa’m explicar-te una petita anècdota: tenim Filadèlfa de Ierda, una poetessa bigordana que va reclamar que la inscripció de Lourdes —Lorda, en occità— que diu “Que soy era immaculada councepciou” fos escrita en occità. Filadèlfa va permetre que la gent prengués consciència que la placa de recordatori no s’havia d’escriure en francès perquè la Verge, en la seva aparició a Bernardeta, no va parlar en francès: va parlar en bigordà.
«Les poetes tenen ganes de protegir la seva llengua; tenim ganes de poder-la trobar públicament, quan anem a passejar, sobretot si és la veritat històrica»
Les poetes tenen ganes de protegir la seva llengua; tenim ganes de poder-la trobar públicament, quan anem a passejar, sobretot si és la veritat històrica. La veritat històrica no es pot canviar: si és en la nostra llengua, cal que romangui en la nostra llengua.N: Si et seguim a la premsa, veiem que cada mes et conviden a un poble per fer una taula rodona amb algunes de les poetes de Paraulas de hemnas, que són totes vives. Al llibre hi inclous poetes de tots els territoris i dialectes, l’anomenada Occitània Granda. El mapa d’Occitània que emmarquem i pengem a la paret, en paper, sembla una realitat estàtica, però una altra cosa és viure la geografia d’un lloc mentre hi viatges.
P. K.: Sí... he corregut amunt i avall els camins de la meva terra d’oc. Vaig emprendre el viatge per assegurar-me que la meva llengua era encara viva. La cerca neix d’un temor latent: “Oh no, la meva llengua es mor”. I soc feliç de constatar, de veure, que la meva llengua és ben viva. Viatjant, he descobert un tresor poètic que per a mi és una de les grans riqueses del món: el tresor poètic occità. Ara, és vostre.
N: Em fas pensar en altres iniciatives històriques que hi ha hagut de recórrer el territori occità: L’Occitània a Pè, de la Chambra d’Òc, el 2006, una caminada des de les valls occitanes del Piemont, passant per l’Occitània sota administració francesa i fins a la Vall d’Aran. I també hi ha La passem!, una cursa de relleus pels territoris occitans de la Gascunya, celebrada cada any i organitzada per l’associació bearnesa Ligams. En un territori tan gran com Occitània és fàcil sentir-se sol i dispers; som tots molt lluny els uns dels altres: és fàcil sentir que el territori i la llengua són una fantasia. Caminar fa viure el territori d’una manera diferent?
P. K.: Sí, és un regal comprendre físicament el territori i la llengua; si no, pots pensar que és una fantasia. El viatge que vaig fer és una geografia viscuda. Jo conec la meva Occitània, i amb els ulls tancats puc anar de prat en prat, de Gascunya fins a Itàlia. La poesia obre l’espai que normalment no es pot veure.
N: Tinc curiositat per com vius la teva identitat. Sovint, viatjar o viure en altres societats multilingües fa que entrem en contacte amb una situació que ens fa de mirall. Quan et mires a través del mirall de les teves altres identitats (francesa, europea, etc.), què hi veus? Ara que ets a Catalunya, físicament, com veus Occitània des d’aquí? I a la inversa, quin és l’imaginari occità de Catalunya?
«Catalunya és un somni per a nosaltres. Obrim els ulls de bat a bat quan hi pensem: és el que no hem pogut ser a Occitània, i hauria estat meravellós»
P. K.: Sovint en parlem a Occitània: Catalunya és un somni per a nosaltres, perquè veiem que tothom hi continua parlant la llengua, el català. Obrim els ulls de bat a bat quan pensem en Catalunya. És el que no hem pogut ser a Occitània, i hauria estat meravellós. A mi m’hauria encantat que allà fos com aquí: un país lliure on es parla la llengua i la llengua és socialitzada.Em trobo molt a prop de la poesia catalana. Un poema traduït de l’occità al català em porta més emoció que si està traduït al francès. Tinc molts llibres de poesia catalana, sé que sempre és un brollador, una font extraordinària de poesia que nodrirà la meva poètica, perquè el català és la llengua més propera a nosaltres. És el que ens falta a nosaltres a Occitània, perquè no tenim tanta producció. La poesia en català nodreix la poesia occitana.
Paulina Kamakine i l'autora de l'entrevista, Mariona Miret, al festival Òc Cultura de 2022, a Lleida.N: Ens pots parlar de la teva relació personal i familiar amb la llengua? Vas estudiar un màster de Ciències Humanes, i després vas estudiar occità a la universitat. Ara té un lloc central en la teva vida. Què t’ha fet arribar fins aquí?
P. K.: La raó darrere tot el que faig és continuar sentint la veu de la meva padrina. Ella em va transmetre la llengua. I durant molt de temps l’occità hivernava dins meu.
Em recordo d’un cop que era a Brussel·les, devia tenir uns 23 anys, i hi havia una dona molt orgullosa que em va dir: “Ah, però l’occità és un patuès, és una derivació del francès, no és de cap manera una llengua”... Em vaig quedar completament en silenci, i vaig sentir una fractura dins meu. No vaig trobar les paraules per dir-li: “No, l’occità no és francès, l’occità és una llengua!”. Com podré reparar aquesta ferida que s’ha obert dins meu, aquesta fractura? Si ni tampoc sé defensar la meva llengua, la meva identitat, la meva cultura?
Jo em moc sempre en la dolçor, és la meva personalitat; però des d’aquell dia em vaig adonar que tenia por que es perdés la meva llengua. Aquell dia va marcar un abans i un després, i me’n recordo molt perquè aquesta anècdota em va fer sentir una emoció que m’ha fet saber que és el meu camí.
Després vaig decidir de reprendre un any a la universitat per estudiar occità només. En aquell moment parlava el dialecte bigordà de la Rivièra Baisha. El parlava amb la meva padrina, amb el meu pare. La meva mare no me’l va transmetre, però el marit de la meva mare parlava occità amb mi.
El bigordà és el parlar del meu poble. Tothom parlava patuès, d’on soc, i per això jo no sabia ni em plantejava si era una llengua. Em va caldre temps per entendre-ho.
N: Aquella frase que se’t va clavar ben endins a Brussel·les et va fer entrar en contacte amb un enyor de la llengua que no coneixies, un buit, una mancança... Com va canviar la teva visió de l’occità quan vas saber que no era un patuès, sinó una llengua més gran?
P. K.: Em faltava la història del meu país, i la literatura. Jo només tenia una llengua heretada de família. L’any que vaig estudiar-lo a la universitat em va retornar la història i la literatura. Vaig llegir llibres per comprendre quina era la història d’Occitània.
«No entenc com podia haver passat pel sistema escolar i no saber res d’Occitània. L’escola francesa m’ha deixat en la ignorància total: no coneixia el nom de la meva llengua»
No entenc com podia haver passat pel sistema escolar i no saber res d’Occitània. Com una cosa podia ser invisible al costat de l’altra. L’escola francesa m’ha deixat en la ignorància total: no coneixia el nom de la meva llengua, ni sabia escriure la meva llengua. Durant un temps vaig sentir còlera, còlera d’adonar-me que m’han fet entrar en un sistema reductor, perquè parlar una sola llengua no et permet conèixer el món.No hi ha cap raó per fer això: per què hem d’impedir que es parli una llengua? No hi ha cap raó del cor, aquesta és una raó mental, de voler posseir, de decidir per nosaltres... Em vaig sentir profundament traïda. Vaig retreure als meus pares de no haver-me enviat a les escoles Calandreta... “Per què m’heu portat a l’escola francesa?”.
N: I això no només ha passat a França amb l’escola francesa respecte a l’occità; també és el cas del cors, de l’alsacià, del francoprovençal, del bretó, del català...
P. K.: I també del basc. Hem patit, i no sabem dir-ho: no sabem explicar per què tenim les ganes de cercar qui som, i per què. Soc lingüista, i quan escoltava la meva padrina parlar, em deia: això és un subjuntiu, això funciona així... no és un patuès! El patuès de la meva padrina és una llengua: té sintaxi, verbs, conjugacions... Quan l’escoltava a poc a poc vaig concebre que era veritablement una llengua.
Quan vaig ser a la universitat vaig patir de nou, perquè parlo un occità bigordà de la Rivièra Baisha de família, que no és un parlar formatat. Quan estava amb persones amb màster d’occità em miraven i em deien que parlava estrany: “No, això no ho pots dir”, “no, aquesta paraula no és correcta!”.
N: L’estàndard pot arribar a fer molt de mal a una llengua, si no mantenim l’estima cap a tots els dialectes. En aquesta entrevista ha sorgit l’estigmatització de moltes maneres: de la dona, de la llengua, del teu dialecte... parla’ns una mica de com veus la situació de la llengua avui en dia.
P. K.: L’occità encara està socialitzat a casa nostra, als nostres pobles de la Bigorra, però a les grans ciutats és molt més difícil sentir-lo. Només el sents en petits grups que es retroben per parlar.
A la universitat em van dir: “La teva padrina no sabia parlar”, i vaig deixar la universitat a causa d’això. Ho vaig passar molt malament. Era terrible per mi sentir que la meva padrina no sabia parlar. La meva padrina parlava una llengua veritable, i bonica, que és la meva.
Aquest va ser el meu punt de partida: vaig treballar per construir una grafia, per apropiar-me el meu tresor. La meva història, la meva Bigorra, el meu parlar. La base de la meva obra és la meva llengua de família, de la meva padrina, que volia mantenir.
N: El teu camí per revitalitzar la llengua és profundament personal, em sembla entendre, pel que ens expliques.
P. K.: Sí. Després he tingut por, perquè m’he adonat que cada cop que la gent es mor, al camp, fa que cada cop pugui parlar amb menys persones. La meva llengua és en perill!
Això em va crear la necessitat d’entrar en contacte amb parlants d’occità, necessitava crear una comunitat occitana al meu entorn, i jo he triat de fer-ho a través de la poesia, que em permet de docejar: de fer-ho dolç, de parar el món. És el camp, que m’ha fet així: els arbres, la muntanya, els ocells. La més gran simplicitat. No pensem en els diners, en la guerra. Pensem en allò que és viu i en el que ens dicta el cor.
Seguint el cor vaig anar-me’n de viatge per trobar —encara no ho sabia, llavors— un centenar de poetesses, i trobar un mitjà de revitalitzar la llengua. Anem, dones, anem a encendre llumetes de poesia occitana per tot arreu!
N: Aquest només és el principi, doncs? Elles també són espurnetes que s’han encès. Has anat creant revitalitzadores en el teu camí...
P. K.: Sí! No calculava el temps quan era amb elles. Hi vaig ser una setmana, un dia avall o un dia amunt, amb cadascuna. M’interessava per elles, per la seva poesia.
«He passat temps amb l’escriptura de cada autora, i la seva escriptura és la seva intimitat. Les vaig escoltar, i això els va retornar la confiança. Moltes m’han dit, mesos després: ‘Torno a escriure!’, després d’anys sense fer-ho»
Em vaig posar a l’escolta de l’altre. He passat temps amb l’escriptura de cada autora, i la seva escriptura és la seva intimitat. Les vaig escoltar, i això els va retornar la confiança. Hi ha moltes poetesses que m’han dit, mesos després: “Torno a escriure!”, després d’anys sense fer-ho. Hi ha artistes que ha musicat alguns poemes. La gent ha agafat el meu treball per servir-se’n, per crear. Hi ha poetesses que no es coneixien entre elles, i ara són amigues. Se n’han fet ressenyes; hi ha poetesses que han anat a la ràdio a parlar, altres a “Viure al país” de France 3, un programa de la televisió pública francesa.N: Seguint la necessitat de dedicar la teva vida a la llengua i intentar salvar-la, has creat un procés de revitalització que continua.
P. K.: I tant! El procés no ha acabat. Continuo rebent correus electrònics que expandeixen les llumetes que ha encès Paraulas de hemnas. I en el futur publicaré un segon i tercer volum de l’antologia, amb més poetes, que seguiran fent gros aquest projecte i fent col·lectiu aquest camí. Vaig marxar empesa per la por de perdre la llengua, i n’he tornat amb passió.