Entrevista
“Jo tinc esperança i confiança que l’aragonès no es morirà”
Silvia Cebolla
Divulgadora de l'aragonès
Mariona Miret: Com vas conèixer l’aragonès? Quina és la teva història amb la llengua?
Silvia Cebolla: Jo soc de Saragossa, la meva família és d’aquí, i en principi no tinc res a veure amb l’aragonès, perquè a casa meva no el parlen, però sí que hi tinc a veure perquè soc aragonesa. Quan era petita pujava al Pirineu i sabia que es xerrava, perquè ho comentava el meu germà. Anàvem a les festes d’un poble i em deia: “He conegut una persona que només xerrava en fabla”.
A mi sempre m’ha xocat molt, això, i quan era adolescent vaig decidir que volia aprendre aragonès. No era fàcil, perquè llavors no era com ara, que ja és molt més conegut; en aquell moment no xerrava aragonès ningú [fora del nord de l’Aragó], no hi havia internet com ara, i era molt difícil accedir-hi. Però em vaig entestar a aprendre’l: amb 19 anys em vaig apuntar a una escola que ensenya la llengua i vaig fer dos cursos, després vaig fer pràctiques de professora... Quan em vaig apuntar vaig veure que era el que a mi m’agradava. Em vaig enamorar de la llengua.
M. M.: Quan en parles se t’il·luminen els ulls. Com va ser l’enamorament? Què t’ha fet descobrir de tu mateixa?
S. C.: Aquesta és una cosa meva, una cosa que ve de dins. Encara que jo no sigui nadiua d’aragonès, la meva essència és viva en aragonès.
«A través de la llengua vaig trobar una manera de conèixer el meu territori d’una forma més profunda, la idiosincràsia de la gent, per què ens passen les coses que ens passen»
Es conserven moltes expressions aragoneses en el castellà de Saragossa, però no és una llengua completa; en realitat, aquelles poques frases que et diu la família et fan connectar amb les teves arrels. A través de la llengua vaig trobar una manera de conèixer el meu territori d’una forma més profunda, la idiosincràsia de la gent aragonesa, per què ens passen les coses que ens passen. Al cap i a la fi, l’aragonès està connectat amb la nostra personalitat, i està connectat també al territori: no és igual viure a la muntanya que a la plana, el temps també influeix en com som...Són moltes coses que conformen aquestes arrels; és, sense voler-ho, una recerca: per què som així, l’humor, la manera de veure el món... tot això, en l’aragonès, hi està reflectit. Encara que a casa meva no es xerri aragonès, tenen aquella connexió, i la manera de pensar i d’expressar les coses té molt més a veure amb l’aragonès que amb el castellà.
M. M.: Què interessant, sembla que no vius i penses igual parlant en aragonès que parlant en castellà... hi ha molts lingüistes que ho diuen, que la llengua és un reflex d’una percepció del món. Jo també parlo diferents llengües, i en cada llengua que parlo em sento diferent, són com alter ego diferents.
S. C.: Jo no li havia prestat gaire atenció a això, però ara que estic estudiant anglès, la veritat és que em sento una altra persona. Em sento superficial. Quan xerro en aragonès, em sento jo. Encara que sigui una llengua apresa. Sempre que xerro amb gent nadiua, em diuen que no seré autèntica perquè soc de Saragossa, hi ha molta gent que té complex... Sembla que has d’al·legar que tens una connexió amb un lloc de l’Alt Aragó per legitimar que aprenguis aragonès. Jo sempre reivindico que no, que jo soc de Saragossa, i per això no és menys vàlid el que jo he après. No és que l’aragonès no sigui meu! A Saragossa s’ha parlat aragonès en el passat, i la idiosincràsia és la mateixa a tot arreu.
M. M.: Pel que em sembla, el que estàs fent no és aprendre una llengua, és redescobrir la teva identitat i el teu territori, perquè aquí ja es parlava aragonès. No és res artificial. Tu només estàs gratant la superfície d’una cosa que ja tenen les persones a dins seu, però que han oblidat. Quina és la perspectiva d’un neofablant, creus que és diferent respecte de la dels parlants nadius?
«Moltes persones nadiues d’aragonès no tenen consciència lingüística perquè històricament han estat jutjades perquè parlaven ‘malament’. Una altra realitat és que hi ha un gran percentatge de població que no sap que es parla aragonès a l’Aragó»
S. C.: Moltes persones nadiues d’aragonès no tenen consciència lingüística perquè històricament han estat jutjades perquè parlaven “malament”. Com que no s’ha sabut que era una llengua fins més endavant, no tenien la consciència de ser, i tampoc no tenien connexió amb altres valls; per tant, els parlants d’aragonès de Graus, per exemple, diuen que parlen grausino, i això dificulta una veritable consciència lingüística. Tenen una mica de rebuig cap a l’altre, el típic rebuig natural, “el que no és del meu poble no és bo”.Una altra realitat és que hi ha un gran percentatge de població que no sap que es parla aragonès a l’Aragó, i un gran percentatge que no coneix la realitat lingüística del territori, que és la majoria: ni saben que es diu aragonès, ni quanta gent el parla... pensen que és una llengua morta.
M. M.: La minorització de l’aragonès també ve de més enrere en el temps.
S. C.: A la Guerra Civil va morir molta gent que parlava aragonès. El franquisme va fer molt de mal també, ja que va despoblar moltes parts del Pirineu on es parlava la llengua, i a partir dels anys 60 es va donar una gran emigració cap a la ciutat, va haver-hi una fractura entre el món rural i el món actual. Als anys 60 hi havia gent que vivia encara al marge del món. A Saragossa s’hi vivia una vida de ciutat, i al Pirineu hi havia llocs on no hi havia ni llum ni aigua, vivien en una altra època. Després d’aquell moment això s’acaba, i la població que era parlant natural d’aragonès se’n va anar cap a Osca i cap a Saragossa.
M. M.: I les persones van abandonar la llengua a favor d’una vida millor, del progrés i de la vida a les ciutats...
«A la Guerra Civil va morir molta gent que parlava aragonès. El franquisme va fer molt de mal, també. Sembla que no, però la història de l’aragonès i del seu retrocés hi té molt a veure»
S. C.: Sí. El despoblament ha estat un moment molt dur per a la història dels pobles de l’Aragó. És un tema poc conegut fora d’aquí, però es va fer molt popular amb la novel·la de Julio Llamazares La lluvia amarilla. Li va donar visibilitat i paraules a aquest fenomen. El franquisme el que va fer és no dur recursos a aquells llocs: o va foragitar la gent pels pantans, o no va portar-hi serveis bàsics com el metge o correus. Aïllament total. La gent va haver de marxar, perquè no podien viure així. Sembla que no, però la història de l’aragonès i del seu retrocés té molt a veure amb tot això.M. M.: En zones de muntanya de tot Europa ha passat això. El fet que moltes llengües es parlessin en aquestes àrees, que han quedat aïllades respecte de la vida moderna i les ciutats, fa que s’hi hagin conservat, però també ha donat als seus parlants un estigma negatiu: com de rural, antic, retardat.
S. C.: És exactament això. Fa set anys vaig muntar un bar vegetarià per promoure la llengua aragonesa a Saragossa, a la Magdalena, un barri on hi ha molt de moviment juvenil en general. Hi ha moltes associacions feministes, una associació LGBTI, i molt clima de reividicació social. Es deia A Flama, i el vaig muntar amb tres socis més, i moltes associacions del barri venien i ens donaven suport; les persones es van familiaritzar amb l’aragonès d’orella... en aquell moment la llengua no tenia gaire bona imatge.
Vaig tenir el bar durant set anys, i després el vaig traspassar a uns amics. Ara A Flama ha complert 14 anys; l’han modernitzat, fan repartiment a domicili, i és vegà. La gent, al seu dia, ens desaconsellava obrir-lo. Deien: “Un bar en aragonès i, a més, vegetarià! Això no funcionarà”. No cal fer cas quan et diuen “no facis això”. Si els hagués fet cas, no hauria fet res a la meva vida!
M. M.: Ara estem passejant per davant d’un lloc molt important per tu i per la llengua, no?
S. C.: Sí, som davant de Nogará. Aquí jo vaig aprendre aragonès fa molts anys! A més d’escola de llengua, Nogará tenia un programa d’activitats per difondre l’aragonès. En aquell moment hi havia dos nivells d’aragonès. Jo vaig fer les pràctiques per ser professora aquí, i hi vaig fer classes també. Entrem-hi; ara deuen estar fent classe.
M. M.: Hola, com esteu? Em fa molt feliç ser aquí i conèixer-vos!
Cherardo Callejón [professor de Nogará]: Hola, Mariona, benvinguda! Com veus, soc a classe amb sis alumnes, i una noia que ens segueix en línia. Tenim un japonès estudiant aragonès: tu on ho has vist, això? No ho has vist mai! Ara estem fent classe de primer d’aragonès. És una de les tres classes d’aquest nivell. Tenim la possibilitat de fer classes presencials, i a distància.
S. C.: El Cherardo fa molts projectes en aragonès: un és reunir 120 artistes que han fet una cançó en aragonès per sortir en un disc recopilatori. Un cop a l’any fem una trobada de cap de setmana amb altres parlants. I el Cherardo també fa una obra de teatre en aragonès. No hi ha temps per anar a tot! No nos vaga!
M. M.: Quantes iniciatives! Si et sembla bé, continuem passejant i en continuem parlant. He sentit a parlar d’una iniciativa que va portar moltes bones coses a la llengua i que va veure la llum fa poc, “Charrín Charrán”.
S. C.: Per a mi, Nogará va ser la meva primera il·lusió, però “Charrín Charrán” era una il·lusió que tenia de feia molts anys. El 2010, quan va sortir la Llei de llengües a l’Aragó, va establir que hi havia d’haver programació d’aragonès a la televisió pública, i Nogará va liderar el projecte, i des del principi van comptar amb mi. Després d’anys d’estar aturat, el 2019 va començar a emetre’s el programa.
M. M.: Què et va agradar més de rodar el programa? Com va ser l’experiència per a tu?
S. C.: A mi, xerrar amb la gent és el que més m’agradava. La gent que he pogut conèixer, els llocs que he pogut visitar, com ens ha acollit la gent... “Charrín Charrán” ha fet que l’aragonès s’atansi a la gent nadiua. El programa hi ha fet de lligam. Tot i que eren cinc minuts el que es veia a la televisió d’entrevista als parlants, jo passava hores amb els entrevistats.
Cada capítol del programa tenia diferents seccions, i en total durava 25 minuts: hi havia dos o tres reportatges, una secció fixa amb una miniclasse d’aragonès, una secció amb nens de les escoles que cantaven una cançó o explicaven un embarbussament, i una entrevista en plató. Hi ha seccions que es van introduir després, com una secció de ciència en aragonès, i una altra secció d’audiovisual en aragonès, que ensenyava un videoclip de música, per exemple.
«‘Charrín Charrán’ va ser un somni. Que l’aragonès fos a la televisió pública era una fita. Estem molt tristos que la tele no l’hagi volgut renovar. No pot ser que se’l carreguin, perquè fa un bé cultural»
Era un programa que feia sortir a la pantalla la gent del poble, que és el que a mi m’interessa. Per a mi, treballar a “Charrín Charrán” va ser un somni. Que l’aragonès fos a la televisió pública era una fita. No havia passat mai. Estem molt tristos que la tele no l’hagi volgut renovar. És un projecte cultural molt molt important per a l’aragonès i la cultura aragonesa. No pot ser que es carreguin aquest projecte, perquè fa un bé cultural.M. M.: Et sento superapassionada pel contacte amb la gent. Com era el contacte amb ells? Com se sentia la gent de parlar aragonès a la televisió?
S. C.: Aquest era un dels motius pels quals em feia il·lusió parlar amb ells. Al principi els feia una mica de vergonya, però després se sentien valorats. Per primer cop es valorava el que feien: surts a la tele perquè parles aragonès. La gent se sentia molt bé.
El que costava era que volguessin sortir. No teníem una estructura d’un programa normal de televisió: la producció la feia jo. La primera trucada a la persona l’havia de fer una persona que parlés la llengua i conegués una mica la situació de l’aragonès.
«Quan trucava i deia: ‘Teniu una persona que parli aragonès?’, d’entrada et deien sempre que no... encara que el parlessin! Perquè no tenen consciència lingüística, o es pensen que parlen malament. Però jo hi anava, començava a parlar en aragonès, els animava»
Quan trucava i deia: “Teniu una persona que parli aragonès?”, d’entrada et deien sempre que no... encara que el parlessin! Perquè no tenen consciència lingüística, o es pensen que parlen malament. Però jo hi anava, començava a parlar en aragonès, els animava: “Si t’equivoques, no passa res; ho podem canviar”... Els entrevistats es trobaven molt insegurs. Volien que els enviéssim les preguntes abans, per poder-ho dir amb millors paraules: “Sí, trucaré a la meva cosina, que parla millor, perquè em digui la paraula justa”.M. M.: És un treball sociolingüístic, i quasi psicològic!
S. C.: Jo vaig estar encantada. Per mi ha estat un dels projectes més importants de la meva vida, del qual estic més orgullosa. Va ser una època de gaudir. Jo no treballava: xalava. Teníem gent de totes les edats.
Amb “Charrín Charrán” hem trencat molts mites. “No parla ningú l’aragonès”: a cada programa sortien tres persones noves xerrant aragonès. Potser hem tret 500 persones diferents xerrant aragonès en total. Un altre prejudici: “Només parlen aragonès els vells”. També s’ha demostrat que no és així, perquè vam treure gent de totes les edats.
M. M.: Tens molta presència a les xarxes socials, i et consideres influenciadora. Com és la feina de ser influenciadora de l’aragonès?
S. C.: És una feina molt variada. Jo tinc moltes línies de treball de divulgació. D’una banda, participo en esdeveniments de tota mena, en persona, perquè em sembla interessant que es vegi que l’aragonès és modern: vaig a inauguracions de restaurants, activitats solidàries, etc. També faig col·laboracions amb centres de bellesa: tinc una amiga que és esteticista, i cada setmana em fa un tractament, i jo ho comparteixo a les xarxes mentre explico, en aragonès, en què consisteix el tractament. I també col·laboro amb marques de roba de muntanya, que després em poso quan vaig a fer excursions a la muntanya i ho explico en aragonès. Soc l’única persona que fa una cosa així a escala mundial!
Pel que fa als esdeveniments, em sembla interessant perquè la gent que hi va no és gaire favorable a la llengua. És una manera de fer-los sentir aragonès fàcilment. M’alegra molt, perquè a persones que de primeres no haguessin acceptat la llengua, de sobte se la troben en una situació natural i els entra de manera diferent.
«Sobre la marxa i de manera natural, els ‘stories’ d’Instagram em permeten fer el que vull fer, que és que es vegi que es pot viure en aragonès»
Una altra línia de divulgació que tinc és la d’Instagram. Aquesta xarxa em permet fer el que vull fer, que és que es vegi que es pot viure en aragonès. Els stories permeten que en qualsevol moment ho pugui fer sobre la marxa, és natural, i cada dia creo contingut nou en aragonès. El que enganxa a la gent és anar seguint-te. La gent s’enganxa molt a la teva vida. Comparteixo coses de les excursions a la muntanya, coses sobre la meva vida en aragonès, i ho intercalo amb contingut de la llengua aragonesa. És el que li agrada a la gent.M. M.: Com veus el futur de l’aragonès?
S. C.: Jo soc una persona optimista, i si dedico tant de temps a la difusió de la llengua és perquè crec que hi ha un futur i millorarà. Des que vaig començar ha canviat molt la situació: no hi havia res! També he vist resultats en altres llengües: el català, el basc... Penso que l’aragonès té el seu lloc i la seva oportunitat. Anem amb una mica de retard, però jo tinc esperança i confiança que l’aragonès no es morirà i que entre tots farem coses perquè continuï viu.